FONTS PER A LA HISTÒRIA: un atles de 1903, un món que ja no existeix

 

Entre els fons de l’Arxiu Municipal de Gavà conservem un atles universal publicat l’any 1903 que ens permet observar la geografia política d’abans de les grans transformacions del segle XX. Les seves pàgines mostren un món dominat pels imperis i pel colonialisme, molt diferent del que coneixem avui.

És un atles anterior a la Primera Guerra Mundial i a la revolució russa: l’Imperi Rus encara ocupa una vasta extensió d’Europa i Àsia, l’Imperi Austrohongarès es manté al centre d’Europa i l’Imperi Otomà conserva territoris als Balcans i a l’Orient Pròxim. Molts noms també han canviat: l’actual Iran hi apareix com a Pèrsia, i bona part d’Àfrica i d’Àsia es representa com a territoris colonials sota domini europeu.

Comparar aquest atles amb un mapa actual fa evident fins a quin punt la geografia política és dinàmica. Al llarg del segle XX, la desaparició dels grans imperis, la descolonització i la creació de nous estats van transformar profundament les fronteres i els noms dels països.

Més enllà del seu valor cartogràfic, aquest atles és un testimoni històric: reflecteix com es veia el món el 1903 i quines jerarquies polítiques i territorials es consideraven normals. Conservar-lo ens permet entendre millor com han canviat les fronteres i com els mapes, lluny de ser neutres, són també una mirada sobre el seu temps.

👀 Podeu veure el vídeo que hem preparat clicant aquest enllaç:
👉  Atlas Geográfico Universal, 1903

🖋  Assumpció Gabernet

🖺  Atlas Geográfico Universal, Hijos de Paluzíe, 1903 (Barcelona). AMG/ Fons                        Purcet-Ferrer.

EL CARNAVAL RETROBAT

El carnaval, amb el seu caràcter irreverent i pagà, no encaixava amb els valors que el règim franquista volia projectar i, per aquest motiu, durant els quaranta anys de dictadura la seva presència als carrers fou gairebé inexistent. Només els més petits mantenien viva, tímidament, la tradició de disfressar-se, especialment en el gran ball infantil que s’organitzava al Casino, un dels pocs espais on la fantasia trobava una escletxa per expressar-se.

Amb l’arribada de la democràcia, però, l’ambient va canviar de manera notable i la ciutadania es va abocar a la recuperació del Carnestoltes. Entitats i associacions locals van assumir un paper protagonista en aquesta renaixença festiva, impulsant balls i concursos de disfresses que tornaven a omplir de color i d’humor la vida comunitària.

Entre els anys 1978 i 1981, com a mínim, el Centre Parroquial Sant Nicasi —situat als baixos d’un immoble de la Riera de Sant Llorenç— va donar cobertura a la celebració del carnaval dels barris de Can Tries i Can Tintorer. La fotografia que acompanya aquest text ens transporta a aquelles nits de disfresses, on veïns i veïnes de totes les edats compartien rialles i música en un ambient que reflectia molt més que una simple festa: era l’expressió palpable d’un temps nou que començava.

En aquest mateix context, l’any 1982 el Consell Popular de Cultura de l’Ajuntament de Gavà va decidir restituir i donar a conèixer la Tornaboda, un conjunt de danses que antigament s’havien representat per Carnaval. La seva reintroducció, juntament amb les festes de disfresses i les rues, contribuí a consolidar el Carnaval com un element essencial del calendari festiu de la ciutat i com un símbol de recuperació de tradicions que havien estat llargament silenciades.

👀 Podeu veure el vídeo que hem confeccionat, clicant aquest enllaç 

 👉 Festa de Carnaval, 1978-1980 .

🖋 Vanessa Rodríguez

📸 Festa de carnaval al Centre Parroquial Sant Nicasi. 24 de febrer de 1979. AMG / Fons Maruenda-Roigé / Autoria desconeguda

DE LES COVES A LES FERRERES, PASSANT PER «LAS CASITAS»

 

Als anys cinquanta, van ser moltes les famílies que arribaven a Gavà buscant una vida millor; la majoria venien del sud. Trobaven feina a les fàbriques, al camp o a la pedrera del Calamot. Habitualment, primer venia el pare o la mare i, un cop instal·lats, hi arribava la resta de la família. Els qui tenien un parent o amic que els esperava quan arribaven a l’estació gaudien de molts avantatges, perquè els oferien un sostre i contactes per aconseguir feina. Els qui arribaven sense res ho tenien més complicat.

Tard o d’hora tothom acabava trobant una ocupació, però trobar un lloc per viure era més difícil. Hi havia oferta de treball, però no d’habitatges. Edificar cases per a persones amb pocs recursos no era un negoci gaire rendible i les autoritats no havien previst com resoldre el problema. Aquesta situació va obligar molta gent a instal·lar-se en pensions, a casa de familiars o amics, a rellogar una habitació o, com a últim recurs, a instal·lar-se en coves o barraques, com les del torrent de Bergelit i del Calamot. Quan la gent començava a estalviar, comprava solars al carrer del Treball, al Segle XX… i s’hi feien les seves barraques, perquè encara no tenien prou diners per construir-se la casa. Quan els fills començaven a treballar, edificaven i, als patis, llogaven habitacions.

Un dia de l’any 1962 hi va haver unes grans inundacions i les coves es van omplir d’aigua. Hi va anar gent de l’ajuntament, de la Creu Roja i policies, i ens van portar a una caserna de soldats, Can Pere Bori, per la plaça de Catalunya actual. Famílies senceres es van quedar sense res. Els espais estaven separats per cortines i no s’hi cabia. Vam estar allà un any i després ens van donar una caseta de les de San Rafael. Ens van dir que allò era provisional, però hi vam estar onze anys. Les habitacions es dividien amb cortines i hi havia gent que en llogava. La gent del poble ens mirava amb recel i ens sentíem discriminats. Com que aquesta situació no es podia mantenir, el Ministerio de la Vivienda es va fer càrrec de la construcció de blocs de pisos a les Ferreres per reallotjar els damnificats dels aiguats. L’any 1974 es van lliurar els contractes.

🖋  Article publicat a partir del testimoni d’Ana María Mena Torres, recollit al llarg de diverses entrevistes l’any 2008.

📷 Habitatges anomenats popularment «Las Casitas de San Rafael», que van allotjar als damnificats pels aiguats de la tardor de 1962. AMG / Fons David Achel/ Autoria desconeguda.