DRET ELECTORAL

“Per mitjà del vot el poble pot escollir lliurement els seus representants del municipi o de la nació.

El sufragi universal fa iguals políticament a rics y pobres, homes y dones.

Tenen dret a votar a Espanya tots els ciutadans majors de 23 anys.

Periòdicament es convoquen eleccions y els ciutadans elegeixen els seus representants entre les persones més cultes i que més estimen el poble.

Al arribar a 23 anys tothom s’ha de inscriure a les llistes electorals.

Cal aprofitar sempre el dret de votar.

La venda del vot és l’acte més baix a que pot arribar un ciutadà.”

Transcripció del quadern escolar de Joan Martínez Carrasco

Gavà, 15 de febrer de 1936

LA CASTANYADA ... ARA FA 50 ANYS

“Recordo que quan jo era encara noiet de pocs anys, quan arribava la diada de Tots Sants, en totes les llars es reunien les famílies i fervorosament passaven el rosari i després d’haver complert aquest primordial deure, amb satisfacció dels grans i gaubança de la mainada, celebraven la castanyada completada amb panellets i vi dolç. 
 

En el cap de la taula on seia l’avi, tots tenien la mirada, per ésser ell, el qui allargava la vetlla contant fets i coses dels temps passats i de la vida dels seus progenitors, i amb ulls llagrimejants acabava desitjant pels seus hereus i néts la gràcia de Déu perquè gaudissin de bona salut i una vida de benestar i prosperitat guanyada honradament amb l’afany del seu treball. 

Quan ara arriba la diada de Tots Sants, ben poques són les cases que celebrin amb el fervor dels nostres avis aquesta assenyalada festa; no hi mancaran en les taules les castanyes, els panellets i el bon vi, que els joves engoliran en poca estona fent xerinola, i marxaran de pressa atrets uns pels vicis i altres per a recrear-se en les sales d’espectacles. Lamento la desviació a la que, per desídia en l’educació, s’ha arribat, principalment entre la joventut, d’haver perdut tota mena de respecte en el tracte entre persones, demostrant fins on arriba la seva grolleria. Demanem a Déu que mantingui la comprensió i serenitat dels homes i que els il·lumini per a establir la pau i bona harmonia en totes les parts del món”.

M. Colomé 

Periòdic Brugués, 1 d’octubre de 1961

TOCINERIA EL SIGLE. 125 ANYS D’HISTÒRIA

L’any 1886, Jaume Balagué i la seva dona, la Flora Enrich, van obrir la tocineria El Sigle al carrer Salvador Lluch de Gavà. El Jaume, natural d’un poble de Lleida, era ferrer. Ell mateix va fabricar els prestatges, el taulell i l’aparador que, fins fa poques setmanes, atrotinats pel pas del temps, encara feien la seva funció. La mateixa botiga on en Salvador Lluch Puigmartí, el primer de la nissaga dels Lluch, anava cada matí a menjar-se una botifarra negra amb pa còmodament assegut en una butaca de l’establiment. El Jaume va morir jove i la seva dona va continuar el negoci amb l'única filla que havia tingut el matrimoni, la Narcisa, que es va casar amb el Jaume Sanfeliu i van tenir tres fills: la Pepita, la Flora i el Jaume.

El Jaume Sanfeliu, fill, va casar-se amb la Maria Vilanova i van continuar amb el negoci. Quan l’any 1936 va esclatar la Guerra Civil, la botiga no va ser col·lectivitzada, però, com que la producció i la matança de tocino havia disminuït molt, havien de vendre de tot, fins i tot espardenyes. També feien distribució de racionament. Com que no hi havia veterinari (l’havien mort els milicians de la CNT) disposaven d’un aparell per comprovar si la carn tenia triquina. Van ser dels primers a tenir parada al mercat de la plaça, inaugurat l’any 1935. A les sis del matí ja estaven formats, i entre la botiga i la parada era un no parar.

El Jaume Sanfeliu va ser 1er tinent d’alcalde de Gavà en la dècada dels seixanta, fundador del Club de Futbol Gavà i de la cooperativa de consum DISGA, al carrer Sant Pere, que va funcionar durant molts anys. El Jaume tenia una filla, la Magdalena, fruit del seu primer matrimoni, i després van venir tres filles més, la Montse, la Dolors i la Rosa. Actualment, la Montse, casada amb el Juli Benito, s’ha fet càrrec del negoci amb l’ajuda de la seva germana, la Dolors, del seu fill Jaume i de la seva jove, la Pili Sanz. Aquest any, el del 125 aniversari, l’establiment ha obert les portes totalment reformat, però amb l’encert d’haver combinat perfectament modernitat i història. La història de cinc generacions vinculades a un nom: “El Sigle”.

Per molts anys!

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

EL NOSTRE PATRIMONI: LA TORRE LLUC

L’edifici que actualment coneixem com “la Torre Lluc”, es va construir en els terrenys que ocupaven dues finques, Comes i Sauleda, que amb el temps van passar a un mateix propietari, Joan Ferrer. Cap a l’any 1799 el propietari va enderrocar les dues cases i en va construir una de més gran on pogués viure tota la família. El 1822, Joan Ferrer contreu molts deutes i per pagar-los lliura la casa a un italià anomenat Joan Baptista Paris. És la data que apareix als rellotges de la façana que va afegir-hi el nou propietari. L'hereu del senyor Paris va vendre la finca a Melcior Planes i Crehuet, a qui correspon l’enjardinament seguint models italians.

Planes i Crehuet va morir sense descendència i va deixar la casa i les terres als seus masovers com a usufructuaris. La filla dels masovers es va casar amb Salvador Lluch Puigmartí, i és a partir d'aleshores que la casa es coneixerà com a Torre Lluc. Però la hisenda no es limitava a la casa i els jardins. Incloïa els terrenys que actualment pertanyen a la Rambla, la plaça de Dolors Clua (on hi havia l’era de la casa), i els carrers de Salvador Lluch, de Sant Isidre i del Centre que, entre 1872 i 1925, es van urbanitzar. 

El 1936 el Comitè de Milícies Antifeixistes va requisar l’edifici per establir-hi la seva seu. Acabada la Guerra, els Lluch van recuperar la propietat i en van continuar sent els propietaris fins que l'any 1975 l'Ajuntament de Gavà va adquirir la casa i els jardins. Els jardins es va convertir en un parc públic i, poc després, la casa va esdevenir la seu del Museu de Gavà. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

50 ANIVERSARI DE LA RECUPERACIÓ DE L’APLEC DE SANT MIQUEL

L’església de Sant Miquel d’Eramprunyà està documentada des de l’any 981. Tenia categoria de parròquia, amb un rector assignat, culte permanent i un horari de misses establert. Al segle XV, arran del setge a què van sotmetre el castell les tropes de la Generalitat, l’església va quedar molt malmesa. La reconstrucció es va iniciar el 1568 i va ser aleshores quan es va fixar només un dia de culte a l’any: el dia de Sant Miquel. En aquella diada, el rector i els feligresos de Gavà hi pujaven en processó. És així com va néixer la tradició de celebrar-hi un aplec cada 29 de setembre, que es va mantenir fins a l'any 1920. 
 

La tradició va ser recuperada l’any 1961. Per aquella època va arribar a Gavà un jove vicari, Mn. Abelard Sayrach. Va quedar meravellat del castell i de l’església de Sant Miquel, però es lamentava de l’estat en què estava tot el conjunt. Per aquest motiu, es va reunir amb un grup de joves lligats al grup de Catequesi i a l’Aspirantat d’Acció Catòlica, i els va plantejar la possibilitat d’efectuar millores al castell i a l’església. D’aquesta manera es va iniciar el projecte de restauració del conjunt. Es va reforçar el campanar i la teulada de l’església, es va reconstruir el pont de pedra d’entrada al castell, es van reparar alguns murs i s’hi va instal·lar una campana, que van batejar com a Miquela. També es va netejar el camí que conduïa al castell des de l’ermita de Bruguers. 

L’1 d’octubre de 1961 es va celebrar el primer aplec de Sant Miquel, després d’haver acabat la Guerra. Va ser tot un èxit. La diada es va obrir amb la celebració d’una missa a l’església de Sant Miquel. Acabada la missa, la Banda Municipal de Gavà, que havien pujat els instruments a peu, va amenitzar l’estada dels assistents i es va fer una ballada de sardanes. Després, tothom va buscar una mica d’ombra per dinar i, entrada la tarda, cap a Gavà. Des d’aleshores s’ha celebrat sense interrupció el diumenge més proper a la festivitat de Sant Miquel.

Assumpció Gabernet
Arxiu  Municipal de Gavà

FESTIVITAT DE LA MARE DE DÉU DE BRUGUERS. LA LLEGENDA DE LA COVA

Explica la llegenda que un pastor que voltava amb el seu ramat per aquelles muntanyes va rebre un senyal del cel i, dirigint-se al lloc indicat, va arribar fins a una cova de difícil accés. Allí va trobar la imatge d’una mare de déu, se la va ficar al sarró i, al cap d’una estona, la va voler ensenyar a un altre pastor, però la imatge havia desaparegut.

Va tornar a pujar fins a la cova, va agafar la mare de déu i se la va tornar a posar al sarró. Va tenir la precaució de lligar-li el braç amb la intenció d’emportar-se-la a casa seva, però quan va arribar al poble la imatge havia tornat a desaparèixer i només en quedava un tros de braç trencat lligat al sarró.

Aquest prodigi es va divulgar per la contrada i el veïns van anar fins a la cova en processó. Atès que era voluntat divina que la imatge romangués a la muntanya, l’hi van edificar una ermita.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

NUDISME I NATURISME A GAVÀ. EL PARTHENON

A la dècada dels anys vint i trenta del segle XX va quallar, sobretot a Catalunya, el naturisme com a pensament i moviment social, sovint vinculat a l’anarquisme. L’any 1925, Nicolás Capo, considerat un dels pares del naturisme català, va arribar a Barcelona procedent d’Uruguai. Capo va ser el creador de la revista Pentalfa, publicació de gran difusió que va arribar a editar 25.000 exemplars. També va crear una escola de naturisme i els seus socis disposaven de diversos espais on poder practicar la seva filosofia de vida; un d’ells, l’antiga masia de can Torelló de Gavà, a la qual anomenaven el Parthenon.

 La revista Pentalfa recollia sovint les activitats que es realitzaven a l’interior de can Torelló: exercicis gimnàstics i jocs, divulgació dels postulats naturistes en grup, banys de mar a la platja de Gavà... Les activitats del grup van ser destacades per diverses revistes publicades a Madrid. La revista Crónica va descriure la primera boda naturonudista, a la qual van assistir més de dues-centes persones, i Estampa va dedicar un article especial al grup de Capo on es reproduïa fotogràficament un grup de vuitanta-tres persones a la sortida d’un dels banquets fraternals i vegetarians que se celebraven els diumenges.

 El conjunt estava envoltat d’una tanca de tres metres d’alçada en un intent de preservar el grup dels tafaners. Malgrat això, l’any 1935 el Parthenon va patir un assalt a mà armada per part d’un grup de joves afins a la Falange. Van provocar desperfectes i van cremar la roba de tots els presents, la majoria de Barcelona, que no ho van tenir fàcil per tornar a casa.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

AVUI FA... 75 ANYS

"A les set del matí del 19 de juliol de 1936, un petit grup de joves gavanencs ens vàrem trobar a l’estació del poble per anar a Garraf a recollir musclos. Quan arribà el tren, que per cert ho feu puntualment, contents carregarem el fatu i cap a Garraf falta gent. Tot semblava normal encara que, essent diumenge, ens va semblar que hi havia poca gent.

Ens plantarem a la part dreta, sota mateix del Coll dels Corralets. Ens posarem els banyadors i després de joguinejar-hi una estona, ens estirarem a la sorra, menjarem uns entrepans i, entre bromades i acudits, ens disposarem a recollir musclos. Aviat, però, algú va comentar amb certa estranyesa, el fet de que passava el temps i ningú més s’havia presentat a la cala, malgrat ésser diumenge i fer tan bon dia. 

Un parell de nosaltres varem pujar fins a l’estació i allà només hi trobarem un funcionari que l’estava abandonant, i ens digué que ens en anéssim com poguessin cap a casa, perquè la situació s’havia complicat de mala manera ja que per tot el país s’havia generalitzat una gran revolta amb intervenció de l’exèrcit, que es proposava d’abatre el poder legalment establert. Quan vàrem emprendre el camí de casa, mai de la vida ens podíem imaginar que aquell dinou de juliol passaria a la història assenyalant el dramàtic inici d'un malson de prop de tres anys, seguits de quaranta anys més d’angoixa permanent per la implantació d’un règim totalitari".

 

Testimoni d’Antoni Tarrida, Gavà, 2010

CENTENARI DEL NAIXEMENT DEL MESTRE JOSEP MARSAL

“Josep Marsal Rosell va néixer a Sort (Lleida) el 19 de juliol de 1911. Va obtenir el títol de mestre l’any 1928, però no va ingressar al cos fins al 1935.

Va ingressar a l’escola Salvador Lluch amb possessió de plaça el dia 1 de gener de 1941. Estava especialitzat en Iniciació Professional, matèria de l’antic ensenyament primari que servia d’introducció als estudis d’Oficialia. Quan sortia d’escola, anava a Can Sellarès, on la Companyia Roca havia muntat una escola d’aprenents de sis a nou del vespre. El seus alumnes diuen que era un mestre vocacional a qui li agradava el seu ofici i el defineixen com «tota una institució».

A l’escola, a banda de la seva tasca docent, va ser durant molts anys secretari de la junta de mestres, i era ell qui prenia nota i feia les actes de les reunions. També va ser-ne director interí des de maig del 1946 fins al febrer de 1948. El senyor Marsal es va jubilar a l’edat de 70 anys, exactament el 22 de juny de 1981.Va morir deu anys després, el 6 de setembre de 1991. Tenia 80 anys”.

Del llibre: Els Col·legis Nous. 75 anys de les Escoles Graduades Salvador Lluch. 1933-2008.