CONEIXES LA HISTÒRIA DE L'HOSPITAL SANT LLORENÇ?

 

Hospital Sant Llorenç, dècada dels anys seixanta. AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi.

La creació de l'Hospital de Sant Llorenç de Viladecans està vinculada directament amb la història industrial de l'empresa Roca Radiadors, amb seu a Gavà des de l’any 1917.

A la dècada dels anys cinquanta Roca experimenta un important creixement industrial alhora que inicia una sèrie d’actuacions que tindran una important repercussió social, urbanística i cultural: la conversió del mas de can Sellarès com a centre de lleure dels treballadors, la inauguració de l’hospital privat de Sant Llorenç i, a les acaballes de la dècada, l’edificació de l’anomenat Poblado de Productores Roca —el poblat Roca— creat per a les famílies dels treballadors.

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

L’origen de l’Hospital cal cercar-lo en la constitució, a principis de la dècada de 1950, de la Fundación Benéfico-Privada de San Lorenzo amb un primer objectiu de construir un hospital a la veïna població de Viladecans, en terrenys de la seva propietat propers a la fàbrica. L'elecció del nom responia al fet que sant Llorenç és el patró dels fonedors

La finalitat de l'Hospital responia, en principi, a la necessitat d'oferir atenció sanitària als empleats de l'empresa, però des que es va posar en funcionament es va ampliar a la població dels municipis de Gavà i Viladecans.

 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

El centre, que es va inaugurar el 21 de juny de 1953 amb el nom d'Hospital de San Lorenzo de Viladecans, tenia tres plantes i un subterrani amb una capacitat de 100 llits i disposava de serveis de maternitat, radiologia, geriatria i dispensaris de medicina general i de cirurgia. El centre estava dotat dels avenços tècnics més moderns del moment i s'havia fet una reserva d'espais per a futures necessitats assistencials. L'organització del centre anava a càrrec d'una comunitat de religioses Vedrunes que van ser presents en el centre fins a la primera dècada dels anys 2000.

Al llarg de vint-i-cinc anys l'Hospital Sant Llorenç va ser el centre hospitalari de referència de la comarca, tant pel que fa a l'atenció de malalts coberts per l'Assegurança Obligatòria de Malaltia (SOE) com per a l'atenció sanitària de caràcter benèfic i privat. Aquesta última s’oferia, majoritàriament, a través de la creació de la Companyia Anònima d'Assegurances Assistencials (CASA), que va acabar convertint-se en entitat col·laboradora de l'assegurança de malaltia i va contribuir al manteniment del centre. Des que es va inaugurar, l'Hospital va patir problemes pressupostaris que es van compensar amb el suport altruista de molts habitants de Gavà i Viladecans, que es van vehicular a través de l'Ajuntament i de l'Església. 

 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

El juny de 1978, la Fundación de San Lorenzo va cedir la gestió del centre a l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aleshores, l’Hospital tenia 150 llits i oferia 18 especialitats mèdiques i quirúrgiques i també es visitaven els 11.000 mutualistes de CASA. Durant aquest mateix any van tenir lloc diverses manifestacions amb l’objectiu que l'Hospital assolís caràcter comarcal i perquè se’n pogués ampliar la capacitat assistencial (més llits, servei permanent d’urgències, especialitats, etc.). L'INP havia adquirit el compromís amb les autoritats municipals d'adquirir l'Hospital mitjançant una subhasta pública, però quan es va fer aquesta subhasta a finals de 1979, l’INP no s’hi va presentar. Aquesta pèssima gestió burocràtica va suposar que des de mitjans de 1978 l’Hospital estigués pràcticament tancat. 

 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

Després d'intenses negociacions i d'una forta pressió ciutadana, el 5 de març de 1980 l'Hospital de San Lorenzo de Viladecans es va incorporar de manera definitiva a la xarxa de centres sanitaris de la Seguretat Social.

A finals de 1981, quan ja s'havien traspassat les competències de sanitat a la Generalitat de Catalunya, es va presentar un projecte per renovar i ampliar l'Hospital per augmentar-ne la capacitat a 120 llits i oferir serveis de medicina interna, cirurgia general, traumatologia, pediatria, obstetrícia, ginecologia, oftalmologia, otorrinolaringologia i psiquiatria. Estava previst que el nou hospital comencés a prestar servei l'any 1982.

Les obres, però, es van dilatar més de quatre anys i l’any 1984 es va convocar una manifestació a la qual van assistir més de 4.000 persones per protestar contra la demora de les obres.

La manca de pressupost va comportar que la reobertura de l’Hospital no tingués lloc fins al gener de 1987, sota la gestió de l'Institut Català de la Salut. L'equipament donava servei als habitants de Castelldefels, Viladecans, Gavà, Begues i Sant Climent, que llavors tenien una població de 110.000 persones. No obstant això, fins a final de 1988, amb l'obertura del Servei d'Urgències de 24 hores, el centre no va funcionar a ple rendiment.

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

 

Per saber-ne més: 

Rafael Alcaide. “La història de l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans” 

11 i 12 DE MAIG DE 1940. TAL DIA COM AVUI ES PROJECTAVA EL FILM «ROMEO Y JULIETA» AL GRAN SALÓN NOVEDADES DE GAVÀ

 

L'11 de maig de 1940 es va projectar la pel·lícula estatunidenca  “Romeo y Julieta” al Gran Salón Novedades. El film, interpretat per Leslie Howard ("Allò que el vent s'endugué") i Norma Shearer (Oscar a la millor actriu 1929-1930 per "La divorciada"), va ser dirigida per George Cukor ("My fair lady, Històries de Filadelfia, David Copperfiel", entre tantes...).

Aquest film és una adaptació de l'obra de William Shakespeare. Una història d'amor tràgica entre dos joves apassionats que provenen de dues famílies rivals, els Capulet i els Montesco. Durant molts anys va ser considerada un dels grans clàssics de la productora Metro Goldwyn Mayer.

Projectada en un moment en què la indústria del cinema a Espanya passava per un greu moment econòmic i amb ordenances reguladores difícils de complir, l'Estat veia imprescindible la vigilància i control dels guions i dels doblatges mitjançant una fèrria censura, ja que podien tenir una influència en l'educació i el pensament dels ciutadans.

https://youtu.be/-F-vEXR_4sY

El FESTIVAL INTERNACIONAL DE TITELLES DE GAVÀ

 

Aquest cap de setmana estava previst celebrar la 30a edició del Festival Internacional de Titelles de Gavà, però les circumstàncies especials provocades per la covid-19 faran que s’hagi d’ajornar fins a l’any que ve.

L’origen del festival l’hem de buscar en la bona acollida de les Festes de Primavera que el Grup Rialles de Gavà organitzava cada any quan arribava el bon temps, tot just acabada la programació estable de teatre.

Així doncs, d’aquelles festes monogràfiques de circ, titelles, pallassos i animació, l’any 1991 en va sorgir el projecte del Festival. Va ser una iniciativa compartida des de l’inici amb l’Ajuntament amb la finalitat d’omplir de titelles els carrers i places de Gavà durant tot un cap de setmana del mes de maig. Des del 1995, el Grup Xarxa Gavà —abans Rialles—, conjuntament amb el nostre consistori, ha seguit fent créixer el Festival. El teatre de titelles permet el mestissatge de formes i de tècniques de manipulació, i es barreja fàcilment amb altres arts escèniques com ara la dansa, el teatre d’actors i el teatre amb objecte. Per això, el titella és un element didàctic de primer ordre i permet expressar, amb plenitud, el respecte a la diversitat cultural. La filosofia del Festival és apropar el teatre de titelles d’arreu del món a la ciutadania de Gavà, amb especial atenció als més petits, i esdevenir tot un referent per als professionals.Festival.

Al llarg dels anys hi han participat més de 260 companyies vingudes de tot el món —França, Itàlia, Alemanya, Suècia, Anglaterra, Xile, Txèquia, Polònia, Bulgària, Grècia, Mauritània, Argentina, Bèlgica, Portugal, Marroc, Vietnam, Burkina Faso, Japó, l’Índia, Mèxic, Brasil, Colòmbia, Mali, Rússia—, així com de moltes de les comunitats de l’Estat espanyol.

El fet que enguany no puguem gaudir del Festival i de la programació estable  d’espectacles familiars a l’Espai Maragall i als diferents indrets de la ciutat, no vol dir que La Xarxa no continuï activa. Per seguir mantenint el vincle, i que els nens i les nenes puguin seguir gaudint dels espectacles, ha  creat una plataforma digital en format de càpsules d’uns 20 minuts cadascuna: #TeatreEnFamiliaOnline. Durant els dies 8, 9 i 10 de maig, en aquest canal de Youtube s’hi podrà trobar la primera càpsula relacionada amb el Festival de Titelles. #TeatreEnFamiliaOnline continuarà amb noves càpsules fins que sigui possible assistir al teatre amb normalitat.

GRUP XARXA GAVÀ

 

LA EPIDEMIA PALÚDICA DEL BAIX LLOBREGAT 1918-1926 (I)

 

Imatge aèria desembocadura del Llobregat, any 1929. Autor Josep Gaspar i  Serra ICC

Nos retraemos hasta el año de 1918, con la intención de ubicar los hechos sobre una franja geográfica acotada que va desde la población del Prat de Llobregat al Norte, Castelldefels al Sur, la antigua carretera nacional al oeste y lindando al este con la franja litoral. Una lengua de dunas y pinares que acota el territorio donde esta pandemia se implantó con más virulencia, concretamente en los arrozales y marismas que contenía esta franja de terreno hoy día tan atractiva. Una pandemia de terribles consecuencias para la población de la zona durante más de cinco años. Durante el siglo XIX y parte del XX, una frase acompañó a la ciudad del Prat de Llobregat “Aires del Prat”, célebre frase que todo viajero que divisaba el horizonte Pratense exclamaba mientras se tapaba la cara con cualquier trapo o pañuelo, tal y como afirmaba Pare Andreu de Mallorca en su ensayo1. Todavía hoy día se utiliza de forma coloquial para referirse a los malos olores que desprenden las aguas en descomposición que se estancan en los humedales de la comarca. 

 

Esta epidemia cobra importancia por lo exótico de su implantación geográfica, cierto es que la zona solapó epidemias de Cólera, Tifus o la mal llamada “Gripe Española", que no hicieron más que enmascarar una tragedia sanitaria de relevante importancia que obligó a modificar las medidas higiénico-sanitarias del territorio, así como todos los protocolos de actuación ante el avance de la misma. Esto obligó a cambiar los medios de sustento de una zona ganadera y agrícola, que ya por entonces albergaba el primigenio aeropuerto del Remolar, germen actual del moderno aeropuerto del Prat de Llobregat.

Para indagar en los antecedentes de la epidemia, se ha investigado la correspondencia hallada en los diferentes archivos municipales de la comarca, donde queda palpable el grado de implicación de las diferentes administraciones así como las actuaciones llevadas a cabo por las mismas.La mancomunidad de Cataluña publica en 1918 un volumen “Trabajos del Servicio de Paludismo, 1915-1916”, donde se habla de las pasadas epidemias de 1847 y 1848, también el Cuerpo de Sanidad Militar presente en la cercana Base aeronaval del “Remolar”, cataloga a la provincia de Barcelona, más concretamente a su litoral, como zona de incidencia Palúdica (Malaria). La implantación de nuevos cultivos basados en el arroz son el detonante de los brotes descritos en el volumen de la Mancomunidad, en la primera mitad del siglo XIX y tras intensos alborotos, este tipo de cultivo desaparece de la zona y con él los brotes palúdicos. A estas medidas le acompañan tareas de limpieza de canales y acequias, quedando claro que la inundación intensiva de los campos ayudó a la proliferación del mosquito transmisor en toda la zona.

Document de l'any 1921, propietat de l'Arxiu Municipal del Prat.

Desde 1903 al 1918, la incidencia del paludismo en la zona prácticamente es nula, surgiendo algún caso disperso entre las ciudades del Prat de Llobregat y Castelldefels. Durante el año 1918, atendiendo a las necesidades interiores de la nación, sumada a la creciente demanda de las potencias beligerantes en la “Gran Guerra” (1914-1918), se procede a la implantación de arrozales, siendo la zona implantada originariamente de 250 hectáreas, llegando estas a aumentar hasta las 500. La intensiva actividad arrocera y como consecuencia la gran cantidad de zonas inundadas, acarrea una epidemia de carácter virulento en toda la delta del Llobregat, siendo su impronta de baja intensidad en los núcleos urbanos y muy alta en las zonas agrícolas.

En el margen derecho del río Llobregat, durante la segunda mitad del siglo XIX, se lleva a cabo la construcción de un canal paralelo, esto supone un cambio radical en las condicionesmedioambientales de la zona. Se pasa de tierras pobres tan solo útiles para el cultivo de cereales y viñedos a terrenos de regadíos intensivos con resultado de inundación, concretamente arrozales. Toda la zona que va desde el núcleo urbano del Prat de Llobregat hasta el mar y desde el canal al aeródromo militar a las tierras de Castelldefels, hasta entonces de baja productividad, se cuadricula mediante acequias y canales que permitirán inundar y estancar el agua para facilitar el cultivo del arroz.

AMG.  La Murtra. Fons i autor Ramon Vinyes, anys 30.

Para drenar los terrenos de las aguas utilizadas más las acumuladas de origen pluvial se realizan canales auxiliares, pero la mala planificación de las obras civiles, el poco desnivel del Delta y la barrera de dunas de la fachada litoral, terminan estancando las aguas cargadas de detritus orgánicos -que a su vez sufren un proceso de descomposición-. Todo ello crea las condiciones óptimas para la aparición de brotes epidemiológicos de diversa naturaleza, entre ellos el Paludismo, además de facilitar el hábitat del organismo transmisor en este caso el mosquito “Anópheles”. Las nuevas condiciones ambientales creadas de forma artificial unidas a la falta de preparación de los encargados de llevar a cabo la planificación, desembocaron en 1918 en la epidemia de Paludismo que asoló esta comarca en el primer cuarto del siglo XX.

Como toda epidemia, esta seguirá un desarrollo en forma de campana con una amplitud superior a 5 años, en 1918 se determina que la epidemia no es consecuencia del cultivo, más bien de las condiciones necesarias para que se dé. La acumulación de agua insalubre es sinónimo de enfermedad. Las consecuencias sanitarias tuvieron una repercusión social muy importante. Un gran número de agricultores autóctonos se vieron obligados a abandonar sus hogares tras la inundación de los campos aledaños, el miedo a las “fiebres”, como así se las llamó ante el desconocimiento de lo que estaba pasando, hizo que familias con arraigo abandonasen sus tierras.

Las tierras que no se dedicaron al cultivo del arroz quedaron baldías y abandonadas, convirtiéndose en estanques de aguas insalubres. Una parte de las clases pudientes incentivaron la construcción de diques artificiales que impedían el drenaje de los terrenos, con el fin de atraer colonias de aves migratorias para llevar a cabo actividades cinegéticas, aunque tales prácticas solo ayudaron a la propagación de la misma. Desde 1903 a 1917, como apuntaba con anterioridad, fueron residuales, circunscritos a los alrededores de una pequeña guarnición de Carabineros con la que contaba la zona, encontrándose ésta rodeada de balsas insalubres. El inicio de la actividad arrocera coincide con la llegada de gentes de las tierras de la Delta del Ebro, muchísimas ya afectadas por la enfermedad. No era una enfermedad desconocida, pero sí lo era para la inmensa mayoría de la población de la comarca del Baix Llobregat, que no entendía que estaba pasando aunque lo asociaran con el cultivo del arroz. Víctimas de la falta de previsión, los regadíos, estanques, balsas y marismas se convirtieron en sus enemigos, y a su vez, en los principales aliados de la epidemia.

 

 Francisco Javier Rodríguez Maldonado