divendres, 5 de juny del 2020

RECORDANT ELS AUTOCINEMES: DE CINEMES D’ACCIÓ I RODES...

AMG. Fons Casa Safont. Any 1977
De petita m'agradava mirar les pel·lícules del cinema d'estiu que es veia des de la finestra de casa de la meva àvia. Era just a la mateixa cantonada del carrer, al barri del "Cerro del àguila" de Sevilla. El cinema es deia Casablanca i s'havia construït envoltat d'edificis. Com que era a l'aire lliure, molta gent que hi vivia a prop podien aprofitar i passar una bona estona veient una projecció des de casa. Allà hi vaig veure per primera vegada una pel·lícula que semblava ser d'última generació: els personatges es reduïen i entraven en una càpsula espacial dins del cos humà per curar una malaltia, amb llums que s'encenien i parpellejaven, amb petits sorolls d'allò que semblava ser una computadora.

Les projeccions eren de tota mena, musicals amb Gene Kelly i Ginger Rogers, de gàngsters amb Humphrey Bogart —sempre en blanc i negre—, bèl·liques com "Dotze en el patíbul" o "Senders de glòria" amb Kirk Douglas com a protagonista d'aquesta última. I el que és millor, les pel·lícules còmiques amb Louis de Funes amb el seu paper de "gendarme" o Peter Sellers com a inspector Clouseau, i David Niven com a lladre a la “Pantera Rosa”. Amb aquests còmics no podies parar de riure en cap moment. Les riallades dels assistents es podien sentir des de fora al carrer... 
AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1970
Al voltant del cinema s’hi aplegaven els petits xiringuitos ambulants on es venien pipes de carabassa, fruita fresca, tramussos i paquetets de xufes. La gent s'anava acumulant en una petita cua per comprar-hi. També es podien adquirir cigarrets en paquets o per unitats i senties dir a més d'un a la botiguera: "Em despatxa dos Celtes?"... Va ser una llàstima que als anys 80 s'enderroqués per fer-hi habitatges, ja que els murs que envoltaven aquest edifici havia viscut moltes històries increïbles.
 
  
AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1972
Des de 1967 el meu pare treballava a Catalunya a l'antiga fàbrica tèxtil Crilenka, ubicada al Prat. Anys després i estalviant molt, vam poder comprar un cotxe de segona mà —un Seat 124 de color groc— i ara ja podíem viatjar a veure la família cada estiu. Eren dies molts bons... Jo, tot just arribava a casa l'àvia, anava de pressa a la finestra a veure la cartellera del cinema. De seguida, el meu pare em seguia amb un got de llet fresca a la mà (era el nostre senyal) i, envaït per la nostàlgia del moment, començava a explicar-me les seves peripècies i de com de mosso havia treballat d'aiguader al cinema. El seu company, que era de la mateixa edat, era l'encarregat d'anar suggerint a les parelletes que entraven quina era la distància de proximitat que podien tenir i com havien de seure a la cadira. Ho tenien molt organitzat. No és que no tinguéssim la resta de sales de cinemes obertes, però és que el bon temps invitava a veure les projeccions a l’aire lliure i aprofitar aquell moment per parlar amb uns i altres, prendre alguna beguda i passar una bona estona entre amics, sempre que no vingués el vigilant, esclar...

El teatre i el cinema en aquells moments eren les principals formes de gaudir, juntament amb les fires que s’organitzaven. El cinema estava molt ben considerat i d’aquí l'augment d'aquests espais per totes les ciutats i pobles. A més, era un lloc molt visitat, perquè les pel·lícules s'esperaven amb molta il·lusió, i sempre a la taquilla se sentia dir: "Gran peliculón, fantàstica". Sempre eren les millors...

AMG. Fons Casa Safont. Any 1977
    A Gavà, el primer cinema va començar a funcionar l'any 1909 (quan va arribar l'electricitat) i va projectar films durant dos anys. Era el cinema dels germans Faura, que estava al carrer del Centre, just al davant del Cafè del Centre. En realitat era un cafè que va adaptar una de les sales per passar-hi pel·lícules. Quan arribaven els mesos calorosos de l'estiu, les pel·lícules es projectaven al carrer, a la façana de l'edifici del davant. Anys més tard, als anys trenta, a "Cal Tragabales", a la rambla de Salvador Lluch, també s’hi projectava cinema a la fresca.

 
Molt temps després, amb sorpresa, vaig començar a veure notícies que obrien cinemes on podien entrar vehicles. Vaig pensar que era una passada poder veure la pel·lícula des del cotxe, en família. Mai hauria cregut que això s'hagués pogut fer, semblava més dels americans i no cosa nostra, però l'any 1977 es va inaugurar el primer autocinema a l'autovia de Castelldefels. Allí, molt a prop de casa, va ser on es van projectar pel·lícules tan importants com "Frenesí", dirigida per Alfred Hitchcock. Malauradament, aquest autocinema, amb l'arribada dels vídeos i d’altres formats, va tancar al cap de pocs anys.
 
En aquest transcurs de temps, al món del cinema han estat moltes les pel·lícules que han fet petits homenatges a aquesta mena d'espais d'oci i esbarjo per a la família. En projeccions com "Al rojo vivo", "Retorn al futur III" o "Els Picapedra", amb cotxes sense rodes, la imatge d'una pantalla gegant a l'aire lliure va ser-ne un dels protagonistes. 
 
    Aquest boom del sector de l'autocinema va anar canviant al llarg del temps i pocs van poder sobreviure a les noves tecnologies i, sobretot, al nou públic exigent. Ara, sembla que aquesta pandèmia en què estem immersos els està donant més oportunitats. El canvi ha estat radical, ja que estan ressorgint amb les fases de desescalada. Els propietaris estan reinventant-se amb l'essència i enyorança dels anys passats. Caminen cap a una nova normalitat en benefici de la cultura i l'espectacle.
 
    Tothom podria pensar que aquest tipus de cinema amb rodes aniria destinat més a l'assistència de parelletes i de petits grups festers, un tòpic molt estès. Però la realitat és que en temps d'anar a una nova normalitat ens hem de desfasar per tornar a "enfasar-nos" en noves situacions. Sí, sí, ara podrem comprovar-ho nosaltres mateixos i tornar a gaudir d'aquest nou format, que esperem que vagi en augment, i tenir l'oportunitat de visitar-los perquè seria una diversió assegurada...

    I ara, al més pur estil de GREASE... comencem... LLUMS, CÀMERA I ACCIÓ!

   M. Carmen Carbonero
   Arxiu Municipal de Gavà

 

dijous, 4 de juny del 2020

LA EPIDEMIA PALÚDICA DEL BAIX LLOBREGAT 1918-1926 (3)

 

AMG. Marge del Llobregat, anys 30. Fons i autor: Martí Sabatés
La epidemia se extendió en 1918 y se dio como extinguida en 1926 como tal, las administraciones tardaron más de dos años en reaccionar, prácticamente tres, hasta que se decidieron a poner en marcha las acciones y protocolos necesarios para erradicar la misma. Quedó evidenciado una vez más, que el cultivo del arroz y los condicionantes para su cultivo favorecieron la expansión de la enfermedad a medida que se extendía su cultivo y desapareció proporcionalmente a la desaparición del cultivo arrocero. Un gran desconocimiento de la enfermedad y la ausencia de intercambio de información entre los diferentes municipios, más preocupados en negar la mayor, ayudaron en primer término a una lucha ineficaz contra la enfermedad. De ahí la constante presión de organismos superiores sobre los mismos para que aplicasen las medidas sanitarias adoptadas y sobre todo mantuviesen a estas instancias informadas en tiempo real de la evolución de la epidemia en sus respectivos municipios, tal y como atestigua la correspondencia oficial consultada.

El cultivo de arroz fue el comburente esencial para la propagación de la enfermedad junto con el combustible que suponía las lamentables condiciones que presentaban las tierras bajas de la comarca. Solo el temor de que la epidemia alcanzase el núcleo capitalino aceleró las medidas contra la enfermedad, a tenor de la preocupación reflejada documentalmente por el Ayuntamiento de Barcelona. Sumemos además los intereses lúdico-privados que favorecieron la intensificación de la enfermedad. Las tierras más altas del plano se estaban reconvirtiendo en lugares de veraneo para las clases pudientes de la capital, siendo un atractivo especial las inmensas playas de la fachada litoral, por consecuente la enfermedad no ayudaría a intensificar esta actividad económica, dando lugar al fantasma de la fuga de inversión en este sector urbanístico que veía un nicho de oportunidad en la construcción de segundas residencias para el verano. 

Existieron precedentes que nadie tuvo en cuenta, incluyendo la coincidencia de anteriores brotes con el cultivo del arroz en la misma zona. La carrera por atraer inversión a los diferentes municipios trajo consigo la ocultación de datos esenciales para haber podido luchar más tempranamente contra la enfermedad. La casi nula implicación de los municipios con núcleo urbano en tierras altas por encima de la carretera nacional y que solo compartían termino municipal en las tierras bajas, siendo los verdaderamente implicados, aquellos municipios donde todo su término municipal incluido el núcleo estaba situado en las tierras bajas del plano, como fueron El Prat de Llobregat y Castelldefels. El resto de municipios llegaron incluso a negar públicamente lo sucedido valiéndose de medios en prensa y personajes locales como demuestran los documentos consultados.


Mientras la desidia se aposentaba en las administraciones, la enfermedad golpeó duramente a los agricultores, carabineros y demás habitantes de las zonas afectadas. Las tareas de cuantificación e impronta de la enfermedad fueron inexactas al no contabilizar la población no laboral. Estoy convencido que la enfermedad no hubiese desaparecido, pero si las terribles consecuencias acaecidas a partir de 1918, de haber tenido en cuenta los antecedentes de la zona y las lamentables condiciones de vida de los pobladores de la comarca, casi todos agricultores. Así lo refleja el “Proyecto de Riegos del Llano de Castelldefels” de 1912,3 consultado en el Archivo Municipal de Castelldefels, en la memoria del mismo, apartado “Justificación”, hoja nº 3 dice:

El mencionado “Proyecto de Riegos para el llano de Castelldefels”, de 1912, se encuentra en custodia en el Archivo Municipal de la ciudad de Castelldefels, el mismo carecía de ficha en el momento de su consulta por estar pendiente de catalogar, pero se encuentra disponible para su consulta. Disponible ficha de factura propia.

En el censo de 1900 último publicado figura Castelldefels con las siguientes cifras:

Número de habitantes 289, de ellos saben leer solo, cuatro, y escribir cien y no saben leer ni escribir 185, es decir que aproximadamente los dos tercios de los habitantes de una población que dista unos 15 kilómetros de Barcelona no saben leer ni escribir, esto prueba la inferioridad total y relativa así en punto á riqueza como á mentalidad del pobre y mísero poblado de Castelldefels

Denunciando que el resto de ayuntamientos de la comarca focalizaron el brote sobre el municipio del Prat del Llobregat, alejando la mala propaganda de los suyos, como así demuestra la memoria popular que me trajo a este estudio “Aires del Prat”. Expresión para referirse a las tierras de este municipio, pero lo cierto es que a tenor de las evidencias desprendidas de las documentaciones consultadas, -que se encuentran en los diferentes archivos municipales del resto de municipios a los que he tenido acceso-, la mejor expresión para referirnos coloquialmente a lo sucedido sería “Aires del Baix Llobregat”.

En la actualidad, la ciudad del Prat de Llobregat está amenazada por la posibilidad de sufrir graves inundaciones. Las lluvias torrenciales que acompañan según que épocas esta parte del litoral, la baja cota de los terrenos sobre los que se asienta un tercio de la Delta del Llobregat y las tenues, aunque a veces fuertes pleamares dadas las características del Mediterráneo, son sus principales enemigos.

El nivel freático de la ciudad se encuentra escasamente a un metro por debajo de la altura media de la misma. Gracias a fuertes inversiones en infraestructuras la ciudad se encuentra protegida de las crecidas del río, que en tiempos anegaban los campos del llano cuando este aún no estaba domado. La ciudad se encuentra surcada por canalizaciones y conductos que intercomunican las vías de drenaje de la forma más eficaz que permite su ortografía, pero el calentamiento global puede acarrear que el aumento de temperatura sustituya como comburente al cultivo del arroz ocasionando nuevos brotes de Paludismo, al mejorar las condiciones de propagación del agente trasmisor, el mosquito “Anópheles”.

 Francisco Javier Rodríguez Maldonado

 Para saber más:

ANDREU DE PALMA, Pare: Prat de Llobregat, Ensayo Histórico. El Prat de Llobregat, Ayuntamiento del Prat de Llobregat. 2009.

PLANAS I TORRES, Ramón: El paludisme al Prat de Llobregat, del 1918 a 1925. GAVA, Ed. Museo Municipal de Gavà, 1983.

EN TEMPS DE CORONAVIRUS (3). EL PASSEIG DE JOAN MARAGALL

 

AMG. Fotografia façana cinema Maragall, any 1977

Un cop urbanitzat, a mitjans dels seixanta, el passeig de Joan Maragall no va passar massa temps perquè als baixos dels nous edificis s’hi comencessin a establir comerços de tota mena i esdevingués una nova zona comercial i d’esbarjo de Gavà, la primera important fora del centre històric que conformava l’eix mercantil de la Rambla i els entorns del carrer de Sant Pere i de la plaça Major.

L’activitat econòmica i comercial d’aquells anys s’havia accelerat amb el creixement de la població i de la trama urbana. La urbanització d’aquesta zona representava un nou  model d’expansió construït al voltant d’un gran espai públic, amb un passeig central envoltat d’edificis d’alçada i, en aquell moment, amb les voreres més amples del poble. Aquesta configuració va afavorir l’establiment de locals comercials a gairebé tots els edificis. El nou model de creixement que combina l’habitatge amb el comerç, els serveis i l’esbarjo va tenir continuïtat en el disseny de l’avinguda Diagonal, pocs anys després.

Durant els anys setanta, el passeig Maragall va representar la modernitat i el dinamisme local i, sempre que en tenia ocasió, l’Ajuntament de Gavà en feia bandera. Ho podem constatar en els monogràfics locals de la premsa de l’època on apareix esmentat i fotografiat amb molta freqüència. En aquest mateix sentit, quan l’any 1974, en una enquesta de l’Ajuntament adreçada a la ciutadania, es pregunta sobre l’enllumenat públic, trobem aquesta sorprenent resposta: “Habría que matizar... Paseo Maragall recuerda la ciudad lumière, y sin embargo, en zonas de Las Colomeras no funciona la luz mas que unes 15 noches al año”. En el darrer apartat de l’enquesta, a la pregunta “Què és el que més li agrada de Gavà?”, la resposta majoritària correspon al passeig Maragall: “Algunos, luego de señalar esta preferencia, añaden su personal criterio: es una maravilla, pudo haber sido más largo, etc.” Queda clar que el passeig va esdevenir un símbol tant per al consistori com per a la resta de gavanencs.

Una de les principals novetats que va oferir el passeig als gavanencs van ser unes galeries comercials. Les Galeries Maragall, junt amb les de cal Pim Pam, van ser els primers espais d’aquestes característiques a la nostra població. Es tractava d’un passatge interior on es podia trobar una petita diversitat de comerços: sabateria, òptica, barber o la cooperativa Impulso que es dedicava a la reparació de calçat, entre d’altres. Durant un temps, un dels locals va acollir la seu la Unió de Botiguers de Gavà.

Així mateix, per tal de donar servei a la creixent població que anava ocupant l’expansió de Gavà cap a l’oest, s’hi van establir un parell d’entitats d’estalvi. Primer, la sucursal de la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona (Caixa de Catalunya) i, més endavant, l’oficina del Banc Central, en el mateix emplaçament que el Santander ocupa actualment.

L’edificació dels pisos de la CYRSA preveia la construcció d’un cinema per iniciativa dels mateixos empresaris de la resta de sales de projecció del poble que, ja l’any 1962, aprofitant l’època daurada que estava vivint el cinema, van començar a ampliar i modernitzar la seva xarxa, i van obrir el cinema Kursaal a la carretera a Santa Creu de Calafell, a prop de la Rambla.

El Cinema Teatre Maragall es va inaugurar l’octubre de 1968 i de seguida es va considerar una de les millors sales de la comarca. El nou equipament, a més de l’habitual programació de cinema, va acollir les més prestigioses companyies teatrals del moment i va oferir concerts d’artistes de primer nivell.

AMG. Programació de Festa Major Sant Pere, any 1977

 

Si fem un ràpid repàs de les botigues i comerços del passeig Maragall d’aquells primers anys, podem assenyalar:

A la banda de muntanya: Venda d’automòbils i recanvis B. Sanchís, Hules Ferrer, Electrodomèstics Hogar Automatic, Muebles Avenida, Taller elèctric i mecànica general de cotxes. A la banda de mar: Alimentació i bodega Eparza, Perruqueria Lolita, el popular bar Parada, que avui en dia encara porten els mateixos propietaris amb el nom de Pequeño Mundo. A la cantonada amb el carrer de les Colomeres i arrambat al transformador elèctric, hi havia un quiosc regentat per un invident que venia llaminadures i cupons, i als baixos dels blocs de la CYRSA, un forn de pa, el bar bodega Los Porrones, la ferreteria Martí i una farmàcia. 

 

divendres, 22 de maig del 2020

RECORDANT A PERE MARRUGAT I QUEROL


AMG. Fons Pere Marrugat, any 1974
Pere Marrugat i Querol (Gavà, 1936-2020) va ser net de Joan Querol, un dels germans de la família Querol, coneguda com els rajolers, que l’any 1903 va edificar la primera bòbila de Gavà. Aquest és un fet remarcable, ja que marca el naixement de la industrialització a la nostra ciutat. La xemeneia d’aquesta bòbila encara resta en peus i dona nom a un complex esportiu i a un barri de Gavà. Vinculat des de ben jove al món industrial, entre 1954 i 1957 va treballar a la bòbila del seu avi, on es va fer càrrec de la comptabilitat i la logística. 
 
Posteriorment es va incorporar activament en la gestió de la fàbrica de begudes carbòniques del seu pare, Begudes Carbòniques Marrugat, fundada l’any 1955 i amb seu al carrer de Sant Isidre. El negoci familiar va anar creixent i el seu pare i onze fabricants més del Baix Llobregat van crear CARESA, Carbòniques Reunides, SA, una de les empreses més importants de fabricació i distribució de begudes carbòniques de la comarca (Gasosa Núria i Familiar). Pere Marrugat hi va començar com a repartidor, va passar a ser-ne inspector de zona i va arribar al càrrec de comptador/tresorer, alhora que va formar part del consell d’administració. Però la pugna amb empreses del sector per conquerir el mercat de begudes carbòniques i la conflictivitat laboral de finals dels setanta va produir un gran desgast comercial i una forta pèrdua de rendibilitat a l’empresa, cosa que en va provocar el tancament l’any 1985. 
 
AMG. Fons Pere Marrugat, any 1974
Després de l’experiència industrial, Pere Marrugat va treballar en el sector de les assegurances com a agent representant d’ALICO. L’any 1988 va decidir aprofitar la seva llarga experiència comercial per engegar, junt amb la seva dona, la botiga de regals Kukades, a la Rambla de Gavà, projecte empresarial que va mantenir fins a jubilar-se.
 
Vida pública
Pere Marrugat va estar vinculat al món polític local des de la transició i l’any 1978 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya. Es va incorporar al comitè executiu local i va exercir diverses tasques de responsabilitat —tresorer, secretari, vicepresident i coordinador de les campanyes electorals del partit entre els anys 1979 i 1994.
 
Durant vint anys va ser regidor a l’Ajuntament de Gavà (1983-2003). També va ser cap de llista de CIU a les eleccions municipals entre 1995 i 1999, i portaveu del seu grup municipal en els períodes 1995-1996 i 1998-2001. Durant aquests anys va formar part, pràcticament, de totes les comissions municipals.
El juliol de 2005 va ser nomenat síndic municipal de Greuges, càrrec que va ocupar fins a acabar el mandat a finals de l’any 2010.
Pere Marrugat sempre va viure plenament integrat en el teixit sociocultural de la nostra ciutat, participant activament en diferents associacions i entitats. Era soci del Centre Cultural de Gavà, de la Societat Coral La Igualtat, de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà, i de l’Agrupació Fotogràfica Gavà. També va formar part de la junta directiva de l’Associació de l’Àrea Comercial “Les Rambles”, de la Federació d’Associacions de Comerciants de Gavà (Comerç Gavà Centre) i de l’Associació de Veïns del Centre.
 
Activitat fotogràfica 
Abans d’aquesta intensa vida pública, Pere Marrugat va descobrir la fotografia. A finals dels seixanta, els consells experts d’amics com ara Secundí Roca i Joan Mitjans van guiar les seves primeres passes i el van acostar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i a l’Agrupació Fotogràfica Gavà, entitats on es va formar i de les quals, amb el temps, va passar a formar part dels seus òrgans de gestió. De seguida va començar a freqüentar les tertúlies fotogràfiques,  cosa que el va animar a participar en els concursos fotogràfics que s’organitzaven. Ben aviat es va reconèixer la seva vàlua i va aconseguir els primers premis, que al llarg de la seva trajectòria van arribar a ser més de tres-cents. Entre els de renom internacional cal destacar el tercer premi d’Andorra (1969), el segon premi i diverses mencions al concurs convocat pel diari Pravda, Moscou (1971); les mencions, diplomes i publicació de diverses fotografies al diari Pravda els anys 1972, 1973 i 1974; la selecció i edició d’una fotografia al catàleg de l’Exposició Mundial Eurofoto a Alemanya (1972), i l’honorable menció i publicació de la fotografia guanyadora al concurs Internacional Nikon al Japó (1973-1974).
 
Com a conseqüència de la seva popularitat i gran qualitat com a fotògraf, va estar sol·licitat per participar com a jurat classificador en nombrosos concursos nacionals. També va ser membre del cos de jurats i del consell tècnic de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

 

Benet Solina Garcia
Arxiu Municipal de Gavà

 

dimecres, 20 de maig del 2020

LA EPIDEMIA PALÚDICA DEL BAIX LLOBREGAT 1918-1926 (2)

 

Conrreu d'arròs del Prat Llobregat, anys 30

En 1918 el Prat de Llobregat contaba con una población que rondaba poco más de tres mil personas. En un corto espacio de tiempo -menos de un año- se diagnosticaron unos doscientos casos, de los que tan solo tres lo fueron en el núcleo urbano, el resto afectó agricultores y miembros del cuerpo de carabineros. Este aumento aparente de la enfermedad lleva a la Mancomunidad de Cataluña a realizar una encuesta para cuantificar las consecuencias de la misma y poder decidir las medidas necesarias para combatirla. Una vez obtenidos los primeros datos, emplaza a las diferentes administraciones civiles y militares implicadas, siendo las autoridades civiles y sanitarias del Prat del Llobregat las primeras en implicarse en la lucha contra la enfermedad. Otra entidad como la Inspección de Sanidad de la ciudad de Barcelona se interesó por el índice de mortalidad que la enfermedad había causado. 

Después de las encuestas recabadas hablar de estadísticas fue algo muy difuso, ningún estamento oficial pudo contar con datos fiables en este primer estado de la epidemia. Tan solo se contabilizaron los hombres afectados en edad laboral, ancianos, mujeres y niños quedaron fuera de estas encuestas. Según el Doctor Josep Pujol (1869-1944), responsable municipal de sanidad del ayuntamiento del Prat de Llobregat, en los dos años posteriores, los casos de fallecimientos registrados entre hombres en edad laboral ascendió a 130 personas aproximadamente. Si tenemos en cuenta la proporcionalidad de contagio entre el resto de grupos poblacionales, la tasa de mortalidad provocada en este municipio fue altísima, sospechándose que alcanzando prácticamente a un 10 % de la población total, solo en este municipio. 

Caserna de carabiners del Prat Llobregat

Hacia 1920, no se produjeron casos en el núcleo urbano del Prat de Llobregat, los casos que se producían guardaban relación directa con la parte baja del delta del río. En 1921 la zona del cuartel de carabineros concentraba el grueso de los infectados, llegando casi al 90% de infectados, sin contabilizar a sus familias, las cuales presumiblemente sufrirían la misma tasa de afectación que los uniformados. El brote se cierra sobre su origen, quedando claro ya el foco inicial de la epidemia, un acuartelamiento rodeado de arrozales y balsas insalubres. Hay que sumar que parte de los efectivos incorporados al acuartelamiento eran portadores de la enfermedad desde sus anteriores destinos en zonas de conflicto como el norte de África y Cuba, acentuado el mal por las pésimas condiciones de habitabilidad al que estaban sometidos los efectivos y sus familias, olvidados sanitariamente en un lodazal, siendo denunciadas estas pésimas condiciones por el responsable de sanidad del municipio del Prat de Llobregat. Se supone que las consecuencias en otras poblaciones como Castelldefels fueron idénticas atendiendo a las cifras demográficas.

A finales de 1921 la epidemia se recrudece y alcanza de nuevo el núcleo urbano del Prat de Llobregat, la alarma se dispara en otros municipios como Castelldefels, Gava y Viladecans. La cercanía del núcleo capitalino, hace temer una afectación epidemiológica sobre una alta densidad de población. Ante el rebrote virulento de la epidemia y la alarma generalizada en toda la comarca del Baix Llobregat y Barcelona capital, el día 19 de Diciembre de 1921, -siempre atendiendo a la correspondencia consultada, la Diputación de Barcelona convoca una asamblea extraordinaria donde son convocados los representantes de todas las administraciones implicadas, tanto civiles como militares, creando una “Comisión Mixta Jurídica” para luchar contra el Paludismo.

Las administraciones competentes bajo la dirección de la comisión determinan que la lucha contra la epidemia solo se puede llevar a cabo de forma efectiva con la aportación de los fondos necesarios por parte de los ayuntamientos afectados, mancomunidad y estamentos militares, a los que se sumarían las aportaciones particulares, llegándose a recaudar durante el año de 1922, la cantidad de 79.000 de las antiguas pesetas, según reza en la correspondencia oficial consultada. Se da el caso de que los ayuntamientos en que su núcleo se encuentra fuera de la zona de afectación y que tan solo comparten parte del término municipal en su parte baja, son los más reacios a participar en la aportación de los fondos necesarios. 

AMG. Pont de la Corredora, anys 30. Fons i autor: Ramon Vinyes
Las medidas sanitarias estarán acompañadas de otras de carácter legal. De manera tajante se ordena que se termine con el cultivo intensivo de arroz, medidas que contaron con la comprensión de la población en general, la oposición fue muy tenue, tan solo unos pocos decidieron desafiar las disposiciones legales por un espacio corto de tiempo. Con la batería de medidas adoptadas por la Junta de Sanidad Provincial y la consecutiva desaparición de los cultivos de arroz, la epidemia comienza a remitir lenta pero inexorablemente mientras perduraron las explotaciones arroceras hasta su extinción en el territorio.

Se exigió a los agricultores una constante renovación de las aguas y se les impusieron unos estrictos controles sanitarios bajo la amenaza de desecar toda la explotación que no cumpliese con las exigencias sanitarias. Se avanza en los años 1923 y 1924, los contagios civiles disminuyeron drásticamente, conservándose un nivel alto de contagios entre los carabineros. Las últimas actuaciones llevadas a cabo sobre las instalaciones de estos, acabaron por fin entre 1924 y 1925, en extinguir de forma radical la epidemia de paludismo que azotó las tierras del Baix Llobregat. El Paludismo no volvería a estas tierras hasta los años de 1942 y 1943, ya en la post-guerra, momentos de hambruna y miseria, que coincidieron de nuevo con el cultivo de arroz llevados por la necesidad. El tema no ha sido estudiado de forma extensa, mas allá de los ambientes médicos, perduró en la mente colectiva de la población de la comarca, hasta que en 1983, Ramón Planas i Torres, realizó un estudio sobre el tema2. El estudio de carácter general profundiza en las causas y localización del foco, donde hasta ese momento solo existían los estudios de campo que las administraciones hicieron en tiempos de afectación.

La epidemia de Paludismo claramente afectó a otros municipios más allá de lo que en un primer momento la tradición popular acumulaba en su memoria. Los municipios denunciaron las lamentables situaciones de salud pública, las autoridades lo sabían y fueron avisadas de estas. Al contrario de lo que se cree, no fueron las autoridades sanitarias las que dieron la voz de alerta, sino que fueron acciones encaminadas a la realización de obras públicas, concretamente las visitas propiciadas sobre los terrenos sobre los que se tenía que actuar las que sacaron a la luz las lamentables condiciones apuntadas anteriormente.

 

 Francisco Javier Rodríguez Maldonado