divendres, 9 de juny del 2017

RECORD NÍTID: PERE EL MATALASSER




Del tot abstret de les mirades de la canalla, quan deixava anar el vaivé del repic contundent i ràpid dels bastons de castanyer, que tenallava amb uns dits petits i braços molsuts i ferms, el Pere quedava vermell de galtes, suat d’aixelles, i d’espatlla, i se sentia feliç. Batre la llana, generalment d’ovella, era el més important perquè un matalàs quedés ben net de microbis a causa de la voleiada i ventilada dels petits flocs de pèls que el temps havia format. Ben amunt! - dèiem els petits que l’observàvem. Adobar matalassos era la seva professió i la seva vida.

Arribava a casa amb un farcellet lligat a la punta dels bastons que sostenia sobre les espatlles. L’agafava amb una mà; amb l’altra, obria i tancava portes. Hi portava un tros de tela blanca una mica esgrogueïda pel temps, que estenia amb tot un ritual. Necessitava espai i sovint el feia a l’entrada de les cases. A sobre hi posava  una agulla llanera molt gruixuda, de professional, deia ell, dos o tres cabdells de cordills prims, uns pams de cinta blanca i una capseta amb ullals daurats de diferents mides. Tot depenia del gruix que tingués un cop acabat.

El matalàs que havia de batre i ventilar li deixaven sobre el mantell. Aquell moment no era gens distret. El descosia, en treia la llana, i l’escampava. Mal assegut al terra, estenia braços, per repartir els manyocs, i deixava en un racó el tros de tela que, durant anys, havia embolcallat  somnis, febres i passions. Ratlles blanques i vermelles, o blaves, que s’havien descolorit i que assenyalaven el temps que havien estat espolsats amb  un picamatalassos, una mena de pala plana i rodona enfilada amb un  mànec, sovint de cànem,  que cada casa tenia com a estri imprescindible de mostra de netedat i cura llitera. A tots els nens, algun cop, ens havia perseguit i impactat a les natges. El Pere apartava, amb menyspreu, el tros de roba gastat. Demanava  a la mestressa, o a l’ amo de la casa, que li’n portessin el tros nou, el que se suposava que  havien comprat per tal de refer, del tot, el vell i endurit. Feia mala cara, el Pere, i rondinava en veu baixa, ningú no sabíem ben bé què deia, però sí que tots n’enteníem la raó. No acceptava cap mena d’ajuda davant de la dificultat que li suposava escampar la llana, en un requadre força gran, i preparar-la per batre. Al Pere li faltaven les dues cames. El Pere es desplaçava amb els genolls.

A casa sabíem que a l’home li agradava la sarsuela i, quan el meu pare veia que es posava massa nerviós, per no poder accedir amb facilitat als quatre cantons, li xiuxiuejava  La del Manojo de Rosas.  El Pere s’enlairava de cos tant com podia i cantava a cor què vols. Era atractiu, el Pere, ros i amb ulls blaus, ben fet, malgrat genolls avall, però era un escàndol d’home. Parlava fort, renegava i cantava com un boig, sense entonar. Tot per aconseguir un matalàs ben tou, net, confortable i ben cosit, deien a casa.

El Pere sense cames, el Pere Sobregrau, va esdevenir un d’aquells personatges de poble de qui tothom en parlava i la vida del qual tothom volia conèixer. La curiositat màxima era saber com havia perdut les cames. És clar, la resposta era llarga: que si a la guerra... Al front de Terol, se li van congelar i li van haver de tallar. L’altra pregunta era esbrinar què portava als monyons dels genolls que li havien quedat ben bé arran de cames per tal de poder-hi caminar. Una mitja blanca de llana, a sota d’unes genolleres gruixudes de cuir, protegides amb un pedaç de pneumàtic, li dissimulaven el tros de carn serrat i li permetien caminar, sense presses, però amb seguretat. Algun cop es desfeia de l’embolcall i ensenyava la mutilació. Mai, mai  no l’ ensenyava a cap criatura. Si algun atrevit li ho demanava, s’hi negava. Era orgullós i presumit. Sabia que era atractiu de cara i de cos abans d’arribar a sota els genolls, i abans de la guerra.

Montserrat Pañell

divendres, 26 de maig del 2017

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA LLEGADA A GAVÀ

El año 1912, Eleuterio Alfonso Sanchís, mi abuelo materno, emigró desde Olocau (Valencia) a Gavá. Eleuterio tenía mujer y tres hijos y estaba aburrido de ir a la huerta -dos horas de camino- para no ganar ni un duro, porque lo que le daban se lo gastaba en subsistir. Y mi abuela en casa, esperando para poder ir a la plaza, y él volvía de vacío.

Mi abuelo sabía que en Gavá había más jornales en la agricultura y se vino para aquí. En seguida encontró trabajo en la masía Barrera y le dijeron que, si quería, podía ir cada día. Contento, llamó a su hija mayor, que tenía doce años, (la que después sería mi madre) para que viniera a coger espárragos en Les Sorres. Más adelante vino mi iaia, con sus otros dos hijos, el Pepico y el Félix, y en 1916 se amplió la familia con el nacimiento de mi tío Enrique, que años después sería también mi padrino. 

 Los chicos, cuando tuvieron la edad, entraron a trabajar en la Compañía Roca Radiadores y mi madre fue a trabajar a la fábrica El Fonollar, en Sant Boi. Entre todos, compraron un solar, y con mucho esfuerzo, se hicieron una vivienda.

Mi padre, el Pepe, harto de pencar por aquellos montes de Gátova, también se vino para Gavá con su hermano Ricardo. Los dos eran menores y pasaron una odisea para llegar hasta aquí. No tenían dinero, pasaron hambre y sed, y el revisor los hizo bajar varias veces del tren, diciendo que tenían suerte de que no llamara a la Guardia Civil. Y así llegaron a Tarragona, y de allí a Gavá, donde vivía su tía Vicenta en el barrio de Las Colomeras. 
 
Mi tío Ricardo se fue a Sant Boi y mi padre se quedó aquí. Trabajó muchos años como mozo y carretero en cal Burot, llevando mercancías agrícolas al Borne. El dueño decía que era el mejor mozo que había tenido nunca.

Alberto Sierra Alfonso

dimarts, 16 de maig del 2017

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA GUERRA CIVIL


Mi padre conoció a mi madre -Amparito- cuando iba a festejar a otra chica que vivía en la misma calle que ella. La vio, y cambió de puerta y, después de mucho insistir, por fin se hicieron novios. Los domingos iban a bailar al Casal del Centre y al Casino, con la orquesta de Rafael Medina, un gran vocalista de la época. Mi madre era una gran admiradora suya, como la mayoría de chicas del momento. Mis padres se casaron el año 1929 y en 1930 nacieron mis hermanos mellizos, Pepe y Antonio. Yo nací en la calle de la Fassina del Moliner en 1936, en tiempos de guerra. 

Mis hermanos y yo pasamos los tres años de guerra en casa, sin gran cosa que hacer, porque mi madre no nos dejaba salir. A mi padre lo movilizaron el año 1937 para ir al frente, y mi madre se quedó desamparada, con tres hijos y sin ningún jornal. Suerte tuvimos de los jubilados, que cultivaban los campos cercanos a la vía del tren y traían lo que recogían a la viudas y a las mujeres que tenían a sus hombres en la guerra. 

Los bombardeos sobre Gavá empezaron en marzo de 1938, porque en la fábrica Roca hacían obuses y era un objetivo militar. También lanzaban bombas indiscriminadamente, sólo por hacer daño. Recuerdo las sirenas, premonitoras de bombardeos y como mi madre y yo nos íbamos a unas zanjas, una casi sin construir. Ella se sentaba en una silla pequeña y yo en su falda.
 
Alberto Sierra Alfonso

dilluns, 15 de maig del 2017

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA POSGUERRA


Acabada la guerra, fuimos a Terrassa para recoger a mi padre, que estaba herido y prisionero. El viaje fue duro porque circulaban pocos trenes. Cuando llegamos a Sans, nos dijeron que no había tren a Terrassa hasta el día siguiente. Nos refugiamos en un portal que era muy ancho, salió una mujer de un piso, y nos invitó a dormir en su casa. Mi madre llevaba patatas y algarrobas en un bolso y algún boniato. El matrimonio que nos acogió, que era muy mayor, se alegró mucho, porque hacía semanas que no tenía patatas. Los mercados estaban desabastecidos, con dinero y sin él. Había mucha hambre. 
 
Al día siguiente, el hombre fue a la estación de Sants a preguntar cuando habría un tren y le dijeron que sobre las diez saldría uno. Por fin pusimos los pies en Terrassa. Mi padre estaba en un caserón desvencijado, sin puertas ni ventanas, que hacía de cuartel y de hospital. Fue horrible, porque se amontonaba mucha gente en una gran sala y muchos me ofrecían galletas, parecían zombis. Me asusté mucho aquel día. Mi padre estaba herido y demacrado, y nos dijo: “ahora son ellos los que mandan. Ayer fusilaron a diecisiete”. Yo no comprendía nada. Fue más tarde cuando comprendí más cosas y el porqué de todo. 
 
Al volver a casa se recuperó enseguida. La herida no era muy grave, una bala le había entrado y salido por el costado, y se le había infectado por falta de higiene. Entró a trabajar para el Baixeras, y luego volvió con el Burot, hasta que entró en la Compañía Roca Radiadores. Todos seguíamos creciendo y en 1944 nació mi hermano Juan. Alquilamos un trozo de tierra y todos a currar, grandes y pequeños, en el campo y en la fábrica. Todos ocupados y así conseguimos salir adelante.

Alberto Sierra Alfonso

divendres, 28 d’abril del 2017

SABEU D'ON VE L’ESPÀRREC, PER QUÈ ES TAN APRECIAT I ON ES CULTIVA?

El conreu d’espàrrecs es troba documentat des de l’antiguitat: egipcis, grecs i romans ja en consumien. Amb la caiguda de l’imperi romà, l’espàrrec va caure en l’oblit fins a l’edat mitjana. Al segle XIV un receptari de cuina catalana, el Llibre de Sent Soví, en recull diverses receptes. No serà fins al segle XVIII que s’obtindran les primeres varietats seleccionades a Holanda, que seran importades pels francesos, que aplicaran noves tècniques de cultiu. Al segle XVIII, a França, els espàrrecs es posen de moda a les taules aristocràtiques, juntament amb altres vegetals com les carxofes o els bolets. Però el seu consum massiu no es produirà fins a mitjans del segle XIX quan el progrés de la indústria conservera permetrà enllaunar-los i consumir-los durant tot l’any.

Per què es va popularitzar tant? L'espàrrec és molt apreciat pel seu gust i textura, però també per les seves propietats. Aquest vegetal està format en un 95% per aigua i en el 5% restant hi ha una important presència de potassi, fòsfor, calci, magnesi i vitamines A, B i C i àcid fòlic. També té un alt contingut en aigua, molta fibra, baix contingut en greix i hidrats de carboni i molts nutrients bàsics, ideal per a dietes d’aprimament. A més a més té propietats diürètiques, perquè té un principi actiu que actua estimulant els ronyons, com a tònic cardíac i que és un bon sedant per aplacar els nervis. A tot això cal afegir-hi la seva versatilitat, perquè pot servir d’entrant, per acompanyar una amanida, com a guarnició o com a plat principal, i es pot cuinar o presentar de formes diverses. Tenir espàrrecs al rebost sempre pot ajudar a resoldre qualsevol compromís.

Els espàrrecs es cultiven a Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, Perú, Xina, Taiwan... A l’Estat espanyol se'n cultiven a Navarra, Andalusia, Madrid, Múrcia i Toledo. A Catalunya, l’únic productor d’espàrrecs és Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 7 d’abril del 2017

ÀLBUM DE FOTOS. LLET ACABADA DE MUNYIR

 


Aquesta fotografia de l’any 1955, que ens ha fet arribar Dolors Vaghi a l’Arxiu Municipal, ens transporta a un món en el qual la conciliació laboral era una realitat ben patent. Només cal veure la mateixa Dolors en braços de la seva mare Dolors Tutusaus, mentre aquesta atén a una clienta a la lleteria que regentava.
L’establiment, que estava situat al carrer de Montflorit amb Àngel Guimerà, venia llet de vaca crua que s’havia de bullir a casa i consumir en un màxim de tres dies des de la munyida. Per cert, la mesura de volum que es feia servir era el “petricó” (un petricó equival a una mica més d’un quart de litre de llet) i no calia reciclar l’envàs ja que la lletera la portaves de casa.

📷Fons: Fons i autor Jordi Vaghi. AMG. 

divendres, 24 de març del 2017

80 ANYS DELS BOMBARDEJOS AERIS SOBRE LA CIUTAT DE BARCELONA. COM ES VAN VIURE A GAVÀ?


El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio di Savoia va bombardejar Barcelona des del mar, i un mes després es van iniciar els bombardejos aeris sobre la ciutat. Els atacs provenien fonamentalment de l’aviació italiana i, en menor mesura, dels alemanys de la Legió Còndor.

Els italians tenien la base aèria a Mallorca, que va caure just a l’inici de la guerra, i estaven situats de forma estratègica per atacar les costes catalanes i valencianes. Atac rere atac, es van anar depurant tècniques i armament. En els primers atacs aeris es llançaven bombes de 25 kg i cap a finals de la guerra es llançaven bombes de 500 kg.

A Gavà, com en altres poblacions, mentre la ciutat no va ser bombardejada no es va tenir plena consciència que s’estava en guerra. A l’inici, quan la ràdio avisava del perill de bombardeig i l’enllumenat públic s’apagava, la gent anava cap al pont dels Rierals per presenciar “l’espectacle” que suposava sentir i veure Barcelona bombardejada a la nit, amb els focus dels antiaeris de Montjuïc buscant avions enemics. Després, quan els avions se n’anaven i l’enllumenat s’encenia de nou, tothom tornava a casa.


Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 24 de febrer del 2017

LA RECUPERACIÓ DEL CARNAVAL A GAVÀ

Amb la represa de la democràcia municipal, es reivindicà la recuperació del carrer com a espai públic i festiu. Tant en poblacions com en barris, la participació popular provocà la recuperació, o la reinvenció, de molts elements festius, encaminats a consolidar el patrimoni festiu i millorar la qualitat de les festes.

A Gavà, aquesta nova dinàmica té el seu antecedent en la Festa Major Popular de l’any 1978. Celebrada al marge de l’oficial, va ser organitzada per un ampli ventall d’associacions i de col·lectius de la ciutat, molts d’ells nascuts de l’acció cívica, cultural i social d’oposició al franquisme, en uns moments d’especial efervescència social i cultural. 
 
L’impuls que a partir de 1979 el nou Ajuntament democràtic va donar a la cultura tradicional de Gavà va dur, primerament, a la recuperació del Ball de la Tornaboda, l’estructuració del Carnaval gavanenc, la instauració de la figura de l’home dels nassos i, progressivament, a la incorporació de les primeres figures festives de la ciutat, els gegants, l’anguila i la comparsa de verdures.


Aquests nous elements passarien a ser protagonistes i eixos vertebradors d’un calendari festiu més ric i participatiu.


Benet Solina

divendres, 13 de gener del 2017

ÀLBUM DE FOTOS. CLUB D'ESCACS GAVÀ

 

LA FOTO DEL MES DE NOVEMBE

Aquesta fotografia, on podem veure el gran mestre Arturo Pomar jugant una partida simultània d’escacs a can Sellarès, l’any 1967 - per celebrar el 50 aniversari de la fundació de la Companyia Roca radiadors- que ens ha fet arribar Enric Condeminas, ens recorda un dels esdeveniments més especials del Club d’Escacs Gavà des de la seva creació, per part de Jaume Terricabras, a principis dels anys cinquanta.

Junt amb Enric Condeminas podem identificar, també, els germans Martínez Soto, F. López, M. Poveda i al fons de la imatge, en Boi Solé.


📷Fons: Enric Condeminas.   Autor desconegut. AMG. 

divendres, 2 de desembre del 2016

SABEU QUI VA SER MARIAN COLOMÉ?

Marian Colomé neix a Gavà l'any 1894 en una família pagesa coneguda com els de “cal Senzill”. Des de molt petit mostra interès per la història del seu poble, influenciat, per una banda, pel seu avi patern, Francesc Colomé, molt donat a explicar històries i records i, per l’altra, pel mestre Felip Solé, que va esperonar en ell el gust per l'escriptura i l'interès per l'entorn. 
 

No segueix la tradició pagesa de la família i es guanya la vida com a comptable, ofici que compagina amb la seva passió per les lletres. Col·labora amb el periòdic comarcal El Faro del Llobregat i amb la revista local L'Aramprunyà, de la qual va ser director l'any 1934. Va ser aleshores, durant la II República, que va formar part del govern local com a regidor. No serà fins a l'aparició del periòdic local Brugués l'any 1958 que Colomé torna a col·laborar amb narracions i records sobre Gavà, tant en prosa com en vers. 
 

Va morir l'any 1979 a Barcelona, però descansa al cementiri de Gavà. El 1991 es va inaugurar la biblioteca que porta el seu nom.


Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 18 de novembre del 2016

L’ERMITA DE BRUGUERS. ENTRE LA DEVOCIÓ I L’EXCURSIONISME. 1878 - 1978

La veneració de la Mare de Déu de Bruguers es re­munta a finals del segle XII i inicialment s’ubicava en una cova transformada en capella a tocar del castell d’Eramprunyà. Després de la Guerra Civil Catalana, l’any 1476, el castell va quedar destruït i la vella ermi­ta -que havia estat promoguda per la família March- enderrocada.

L’actual ermita de Bruguers -coneguda antigament com Santa Maria del Sitjar- apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa Maria Magdalena. L’any 1327, el senyor del cas­tell, Pere Marc, resol traslladar-ne el culte a una nova capella aixecada entre Gavà i Castelldefels, i l’ermita del Sitjar queda abandonada. No és fins a principis del segle XVI que les autoritats d’ambdós munici­pis recuperen aquesta seu per allotjar-hi la Mare de Déu de Bruguers. D’aquesta manera, el 15 de juny de 1509 els feligresos baixen la imatge en proces­só des de la primigènia capella derruïda, i d’ençà, diversos pobles de l’antiga baronia commemoren l’esdeveniment amb un romiatge anual.

La celebració d’aquest aplec ha contribuït a con­vertir la zona de Bruguers -que inclou la Font del Ferro, l’ermita i el castell- en un àrea tradicional d’esbarjo per als habitants de la zona. Però l’atractiu d’aquest indret ha transcendit l’àmbit local, i des de finals del segle XIX s’ha convertit en una fita per a l’excursionisme a Catalunya. La proximitat de Bar­celona, l’arribada del tren a Gavà, la singularitat de l’entorn natural i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell van fer que aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als excursionistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX.

Vanessa Rodríguez, historiadora

Resum de la comunicació presentada a la IX Trobada de Centres d'Estudis i Estudiosos d'Eramprunyà

divendres, 11 de novembre del 2016

ÀLBUM DE FOTOS. LA CONXA DE LES INJECCIONS

 

LA FOTO DEL MES D'OCTUBRE


Conxa Navarro, nascuda a valència l’any 1912, va arribar a Gavà quan tenia 12 anys i ben aviat va connectar amb la societat del moment.

Quan es va fer retratar amb la seva germana l’any 1928, a l’estudi Lerin de la Rambla, acabava d’aprendre a cosir i feia de modista.

Tot això passava abans que, un dia, veient la pel·lícula Los Milagros de Lourdes al cinema Casino, decidís “Jo vull ser infermera” i aquest treball la convertís en una persona popular i estimada a Gavà



📷Fons: Conxa Navarro.  Autor desconegut. AMG. 


divendres, 28 d’octubre del 2016

SABIES COM... ES VIVIA ABANS EL DOL?

En el meu temps, la mort d’una persona, a més d’una dolorosa pèrdua per a la família, també li comportava un fort trasbals, ja que durant cert temps influïa en la seva conducta pública i social, perquè en aquest aspecte era imperatiu el seguiment d'unes normes que dictaven el que se’n deia «estar de dol».
 
Aquesta nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre a totes les peces de vestir. 
 
Els homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana, brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata, mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color. 
 
Les dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap. 
 
Quant als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides amb les clàssiques penyores negres. 
 
Per no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes, camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els populars “Tintes Iberia”.


Antoni Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

EL NOSTRE PATRIMONI: LES CASES D'EN CUYÀS


Foto: A. Gabernet
A finals del segle XIX, en Josep Cuyàs Ribó, un acabalat terratinent, va actuar com a promotor en la construcció d'un conjunt d'habitatges al carrer del Cap de Creus, que van ser adquirits, entre d'altres, per pagesos de classe mitjana. 

 D'aquests edificis cal destacar-ne les obertures formades per arcs rebaixats a la façana, els balcons amb baranes de ferro i la barana del terrat, que donen uniformitat al conjunt. Les distribucions interiors són les mateixes en cada edifici.

El Pla especial de protecció i catàleg de patrimoni arquitectònic de Gavà (1999) permet modificar les distribucions interiors, però no les façanes, que han de mantenir els elements originals.


Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 14 d’octubre del 2016

ELS NOSTRES CARRERS: LA RAMBLA


Autor desconegut. Col·lecció Josep Corbalán Castillo. AMG




 El 28 de desembre de 1881 s'inaugurava a Gavà l'estació del ferrocarril. El mateix dia s'obria al públic una via d'accés entre la població i l'estació: la Rambla. Molt aviat, el nou eix de comunicació es convertiria en un dels centres neuràlgics del municipi perquè compta amb l'avantatge d'unir l'estació de ferrocarril amb la carretera de Santa Creu i la carretera que porta a Begues. És també un important eix comercial i l'espai on, espontàniament, diverses generacions de gavanencs han anat a passejar, fer vida social o celebrar diferents esdeveniments, com el 14 d'abril de 1931 quan es va omplir de gent que celebrava la proclamació de la República. 
 
La Rambla està dividida en tres trams que reben tres noms diferents: són els dels propietaris que van cedir els terrenys per obrir-la. Els dos primers, Lluch i Vayreda, el 1881, i Casas, l'any 1926, quan es va desviar la riera de Sant Llorenç. 
 
Els plàtans que la caracteritzen es van plantar el mateix any en què es va obrir. A poc a poc, s’hi van començar a aixecar diversos edificis: la casa Brunet, les oficines de la fàbrica Roca, l'edifici de la Unió de Cooperadors… Durant la Guerra Civil, els treballadors de la Roca van construir sota la Rambla un refugi antiaeri per protegir-se dels bombardeigs.  

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 7 d’octubre del 2016

ELS RECORDS DE... JOSEP FORMOSA: CAN PERE BORI


Els meus avis per la banda materna, Joan Muntané i Rosa Vendrell, eren masovers a can Pere Bori. Tenien un pou d'aigua de mina que era molt bona. A la banda dreta de la masia hi havia plantats perers i, al voltant, garrofers i oliveres. 

També hi havia un molí per fer oli i, fins i tot, feien vi. A més a més, tenien gent llogada treballant —els peons— que vivien en unes casetes (dues o tres) al costat de la masia.



La casa era molt senyorial i de les parets en penjaven retrats molt antics. Els propietaris també tenien terres a l'avinguda de Bertran i Güell, tocant a Gavà (1 milió de pams). Vivien a Barcelona, al palau de la Virreina. Els meus avis agafaven cada setmana l'autobús i anaven a Barcelona a portar-hi ous i gallines. La casa la va heretar la dona, que la va deixar a uns frares i aquests se la van vendre. 

Entrevista a Josep Formosa Muntané, octubre 2013

divendres, 30 de setembre del 2016

ELS AGUTZILS DE GAVÀ

 En època de Felip III (S. XVII) els agutzils exercien funcions que avui dia entendríem de seguretat ciutadana, com ara vigilar el compliment dels bàndols i les ordenances municipals i mantenir l'ordre. També tenien assignades funcions executives, tant de les sentències dels alcaldes com de les disposicions administratives emanades dels acords dels consells municipals, i feien rondes de vigilància fins que amb el temps els van anar substituint els serenos i els guàrdies municipals.

En la documentació existent a l'Arxiu Municipal de Gavà, la primera anotació que trobem que fa referència a un agutzil té data d'1 d'octubre de 1854, quan s'acorda que segueixi d'agutzil Climent Masferré, amb un sou de quatre reals diaris. El 1897, l'Ajuntament deixa sense efecte el nomenament de l'agutzil Antonio Tutusaus Castellví i nomena per substituir-lo Josep Xartó Company. A més de les funcions comentades anteriorment, durant els pròxims deu anys l'agutzil Xartó s'encarregarà també de l'escorxador municipal: pesar els caps de bestiar, netejar el local i recaptar els impostos sobre els caps de bestiar. L'any 1911 descobrim que hi havia un altre agutzil quan Francisco Hortes sol·licita uns dies de permís per traslladar-se a Granada per motius familiars i l'Ajuntament nomena Nicasi Basolas com a suplent.

El 1910 Josep Xartó es jubila als 70 anys i es nomena agutzil interí Nicasi Basolas Papiol. Entre altres coses, a més de pregoner, també s'encarregarà del control d'entrades de vins i licors a la població i, des del 1917 fins al 1927, serà l'encarregat de la centraleta de telèfons instal·lada a l'Ajuntament. L'any 1927 s'inaugura el nou edifici consistorial al carrer de Salvador Lluch. Nicasi Basolas disposa d’un habitatge dins del mateix edifici i és el responsable de la neteja de totes les dependències. Es jubila a l'edat de 70 anys, després de 43 anys de servei actiu.

L’any 1935 José Gil López és nomenat cobrador d'arbitris de l'aigua i llocs públics no fixos a la plaça. Després de la Guerra Civil, el seu lloc de treball era una taula que estava situada en la bifurcació de les escales de l'antic Ajuntament, on rebia la gent i indicava on havien de dirigir-se. Sabem que al gener de 1948 cobrava 3.000 pessetes anuals.

La primera referència de Josep Zuriaga data de 1949, quan era l'encarregat de proveïments. Un temps després passaria a ocupar un lloc a les oficines, i en 1952 era l'encarregat dels mossos de lleva i vigilava el calabós municipal, que estava situat en els baixos de l'Ajuntament. En jubilar-se l'anterior agutzil, el Sr. Zuriaga va passar a viure a l'Ajuntament fins que el 1963 el consistori va voler disposar de la casa que ocupava per ampliar oficines i despatxos. Amb l'esdevenir dels anys, l'agutzil Zuriaga es va dedicar al lliurament de documentació i correu entre les diferents oficines municipals. A primera hora del matí, dos dies a la setmana, agafava un maletí de cuir de color marró i es dirigia a l'oficina de Correus a recollir el correu oficial dirigit a l'Ajuntament i el repartia per les diferents oficines. Es va jubilar el juny del 1985, després de 36 anys de servei actiu. Amb la seva jubilació, la figura de l'agutzil va desaparèixer per sempre més de l'administració local.

Pedro Campos

dijous, 22 de setembre del 2016

ÀLBUM DE FOTOS. INAUGURACIÓ DEL CAMP DE FUTBOL CAN TINTORER

 

Previsualitza

Aquesta fotografia, presa el 22 de setembre de l’any 1946, que ha cedit a l’Arxiu Municipal Montserrat Sanfeliu, de la cansaladeria el Sigle, ens situa en l’inici del partit inaugural del nou camp de futbol de can Tintorer.

Les darreres temporades, el FC Gavà havia jugat els partits al camp que s’havia habilitat en el llac buit del parc de l’American Lake. Quan la Companyia d’Aigües de Barcelona compra la finca als hereus d’Artur Costa i n’inicia el procés d’urbanització, el club, amb l’ajut de l’Ajuntament, construeix un camp de joc en terrenys de la masia de can Tintorer. Aquell dia es van enfrontar els equips del Palamós i del Gavà en un partit que van empatar a dos gols.

En la instantània, els capitans se saluden en presència de l’alcalde de Gavà, Jaume Pañell, situat entre els dos jugadors, i del president del FC Gavà, Jaume Sanfeliu, a l’esquerra. 


📷Fons: Montserrat Sanfeliu. Autor desconegut. AMG. 


divendres, 8 de juliol del 2016

RECORDANT LA SOCIEDAD GENERAL DE HULES

L'any 1920, Alfonso Mínguez Faraudo es converteix en representant de la casa parisenca Eugene Marechal & Fils, dedicada des de 1906 a la fabricació d'hules. Tres anys després, amb el suport d'Eugene Marechal, neix la Sociedad General de Hules. El senyor Mínguez passa a ser el president del consell d'administració, càrrec que mantindrà fins a la seva mort, l'any 1965. L'any 1928 s'accepta la proposta de construcció d'una fàbrica (Real orden núm. 1258) i la Sociedad General de Hules es converteix en societat anònima, amb la participació majoritària de Marechal.

El 1929 comencen les obres de la fàbrica en uns extensos terrenys al costat de l'estació del ferrocarril de Gavà. L'1 de gener de 1931 s'inaugura la factoria amb una plantilla de 80 productors. En aquells moments es dedicava exclusivament a la producció d'hule per a taules. Els inicis van ser durs, perquè els anglesos controlaven el mercat espanyol i suposaven una dura competència. Malgrat això, la qualitat dels seus productes i una encertada política de preus va permetre obtenir beneficis. Obren delegacions a Madrid i Bilbao.

El 1936, després de l'esclat de la Guerra Civil, la fàbrica es col·lectivitza i passa a ser dirigida per un comitè obrer. Pocs mesos després, el comitè confia de nou la direcció de l'empresa al senyor Mínguez. Les relacions i el suport de Marechal s’interrompen per problemes de comunicació i es reprenen un cop finalitzada la II Guerra Mundial.

Acabada la guerra, la situació és difícil per la falta de matèria primera i de maquinària i per l'aïllament d'Espanya. L'any 1943 l'empresa rep el títol de Productor Nacional (núm. 3709). Aleshores la plantilla és de 250 treballadors. Deu anys després, comença a fabricar-se i a vendre's el clorur de polivinil, sota l'assistència tècnica de Marechal. L'any 1955 s'inicia la producció del full calandra de plàstic i obren delegacions a València i Sevilla. El 1966, la Sociedad General de Hules passa a formar part del grup Solvay. La maquinària es modernitza i a partir de 1968 es comença la producció de paper pintat vinílic. S'inicia l'exportació i s'obren nous mercats, especialment en la decoració de la llar. L'any 1973 es nomena director el senyor Bernardino Iborra Nieto i l'empresa compta amb una plantilla de 700 persones. Exporta a França, Holanda, Alemanya, Suècia, Itàlia, Àustria, Algèria, Bèlgica, Anglaterra... Sobre un terreny de 140.000 m2 s'alça un gran complex amb jardins molt ben cuidats i immenses naus, centre d'una important i moderna indústria.

El 1994 s’extingeix com a Sociedad General de Hules i, encara dins del grup Solvay, s'especialitza en la fabricació de peces per a automoció. El 2004 Solvay ven la factoria de Gavà a la companyia alemanya Mann-Hummel amb 130 treballadors. El 2008 Mann-Hummel anuncia el tancament de la planta de Gavà i trasllada la producció a Saragossa. Al·lega que la planta de Gavà no és rendible i pretén concentrar tota la producció a Saragossa. No presenta expedient de regulació de llocs de treball i ofereix als treballadors el trasllat a la capital aragonesa. El 2015 l'empresa Clapé Promotora compra els terrenys de la fàbrica i el novembre d'aquell any les naus són enderrocades. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà 

divendres, 10 de juny del 2016

ÀLBUM DE FOTOS. PLAÇA DE JAUME BALMES

Previsualitza


Aquesta fotografia de Gavà de l’any 1971, cedida a l’Arxiu Municipal per David Achell, tot i que, a primera vista pugui semblar difícil d’ubicar, si ens hi fixem bé, conté prou elements per poder treure’n l’entrellat. 

En primer terme veiem la tanca que encerclava els planters de Josep Lladó, els terrenys dels quals ocupen actualment el nou ajuntament i la plaça de Jaume Balmes. Una mica més enllà hi trobem el col·legi Jacme March en procés de construcció i, més a la dreta, l’espai on hi haurà la continuació del carrer de Sant Pere i on s’edificarà­­ el pavelló Jacme March i la nova piscina municipal.

 Amb els anys, en aquest sector s’hi acabarà concentrant una bona part del serveis de la ciutat. 


📷Fons: David Achell. Joan Petit. Autor desconegut. AMG.