ÀLBUM DE FOTOS: Casa Clara

La cansaladeria Casa Clara, fundada el 1921, estava situada al carrer de Sant Pere, però un cop acabada la Guerra Civil, es va traslladar a l'actual ubicació, a la plaça Major. A la fotografia, la parada que Casa Clara tenia al mercat de la plaça, la dècada de 1950. S'hi identifica a Josefa Agustí i Carmen Hernández. 

AMG. Col·lecció Francesc Boada Aparicio. Autoria no identificada.  

9 D'OCTUBRE, DIA MUNDIAL DEL CORREU

 

El 9 d'octubre se celebra el Dia Mundial del Correu, una jornada dedicada a reconèixer la importància del servei postal a nivell global. Aquesta data commemora la creació de la Unió Postal Universal (UPU) el 1874, que va establir un sistema de col·laboració entre països per facilitar la comunicació.

El correu postal ha estat una eina fonamental en la història de la comunicació, permetent que les persones s'intercanviïn missatges, cartes i paquets a distàncies inimaginables. En un món cada vegada més digital, és fàcil oblidar l’impacte que té el correu tradicional. No obstant això, encara avui en dia, el correu postal continua jugant un paper clau, especialment en zones rurals on l'accés a la tecnologia és limitat.

A més, el correu postal no només serveix per enviar missatges, sinó que també és essencial per a la logística de les empreses i el comerç electrònic. Gràcies a ell, milers de paquets arriben cada dia a les llars de tot el món. El 9 d'octubre és, per tant, una oportunitat per valorar els treballadors d’aquest servei que, amb dedicació, s'encarreguen de garantir que les comunicacions i enviaments arribin a la seva destinació.

La celebració del 9 d’octubre també convida a reflexionar sobre els reptes que afronta el servei postal a l'era digital, així com sobre la seva evolució i adaptació a les noves tecnologies. El Dia Mundial del Correu és una ocasió per apreciar la riquesa d'interconnexió que el correu ens ofereix, i per recordar que, malgrat els canvis, el valor del missatge escrit mai no desapareix.

1.📷 Juan Navarro, carter de Gavà, vestint l'uniforme de Correus, en una fotografia d'estudi amb la seva família a finals de la dècada de 1920. AMG. Fons Conxa Navarro. Autoria desconeguda.

2.📷Sobre de correu postal del 6 de juny de 1930, enviat des d'Urrea de Gaén a la província de Teruel, i adreçat a Juan Navarro, cartero de Gabá, on malgrat no hi consta l’adreça, va arribar a la seva destinació. AMG. Fons Conxa Navarro.

ALCALDES I ALCALDESSES DE GAVÀ 1830-2024

Els ajuntaments constitucionals van néixer amb la Constitució de 1812, que va establir un nou model de govern local. A partir d'aquesta constitució, es van crear ajuntaments amb una estructura més democràtica, on els alcaldes eren elegits per la ciutadania. Durant el període del liberalisme, els ajuntaments van jugar un paper clau en la implantació de les reformes liberals i en la modernització de les institucions. Són destacables els consistoris de la primera meitat del segle XIX, que van haver de fer front a la guerra i a les tensions polítiques derivades de la lluita entre liberals i absolutistes.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), els ajuntaments van estar subjectes a una intensa centralització i control polític. Primo de Rivera va imposar una governança autoritària que va limitar les llibertats locals i va suposar un retrocés en la participació ciutadana i la democràcia local. La Generalitat de Catalunya el 1931 va marcar un nou moment en la història local, integrant els ajuntaments dins d'una estructura autonòmica. 

Amb la dictadura del general Franco (1939-1975), la situació es va agreujar. El règim franquista va abolir les institucions autonomistes, incloent la Generalitat, i va implementar una política de repressió cultural i lingüística. Els ajuntaments es van convertir en instruments de control del règim. Els alcaldes eren nomenats pel govern central, i les decisions eren sovint imposades sense tenir en compte les necessitats locals. La transició democràtica, a partir de 1979, va permetre la recuperació de la democràcia local, amb la restauració de l'autonomia i la reactivació dels ajuntaments com a institucions representatives de la ciutadania.

ALCALDES I ALCALDESSES DE GAVÀ 1830 – 2024
Nom i cognoms	Data presa possessió	Data cessament
Josep Torrents	------	------
Joan Ros	1830	------
Jaume Estapé	1831	1832
Climent Domènech	1835	1836
Pere Bruach	1838	------
Pau Enrich	------	------
Domènec Tintoré	1840	------
Joan Solé	1849	------
Zacaries Carbonell	1850	------
Josep Amat i Baus	1853	1854
Ramon Llonch	1854	1854
Zacaries Carbonell	1854	1857
Pau Vilà	1857	------
Rafel Rosich	1860	------
Pau Vilà	1864	-------
Aleix Jané Muntades	1881	1883
Andreu Tomàs Oriol	1883	1887
Llorenç Satlari	1887	1887
Miquel Bofill Piñana	1887	1890
Josep Gelabert Xartó	1890	1891
Teodor Llonch Petit	1891	1895
Melcior Rosich Sabatés	1895	1896
Ramon Solé Bonet	1896	1897
Joan Amat Vilà	1897	1910
Joan Badosa Sanfeliu	1910	1911
Baudilio Soler Tomas	1912	1916
Olegari Vendrell Farré	1916	1918
Joan Cañas Puigventós	1918	1923
Joan Badosa Sanfeliu	1923	1924
Josep Gras Pagès	1924	1928
Jaume Margarit Llonch	1928	1930
Joan Badosa Sanfeliu	1930	1931
Miquel Tintoré Miarnau	1931	1931
Cristòfol Solé Mèlich	1931	1934
Bartomeu Fabrés	1934	1934
Josep Llonch Tarrida	1934	1934
Hugo Villa Citelli	1934	1935
Josep Llonch Tarrida	1935	1936
Cristòfol Solé Mèlich	1936	1936
Bartomeu Fabrés Anglada	1936	1936
Rosend Ferrando Boix	1936	1936
Julià Serra Bó	1936	1937
Nemesi Pla Pastor	1937	1937
Ramon Boixadors	1937	1938
Bonaventura Fortuny Pérez	1938	1938
Josep Llonch Tarrida	1939	1945
Jaume Enrich Bruach	1945	1946
Pere Muntaner Colomé	1946	1946
Jaume Pañell Codina	1946	1946
Narcís Sanfeliu Ràfols	1946	1954
Joan Escala Milà	1954	1962
Josep Lluch Clua	1962	1968
Jaume Rafanell Bou	1968	1973
Juan Jesús Muñoz Blay	1973	1977
Sigfrido Gracia Royo	1977	1979
Antoni Rodríguez Aznar	1979	1985
Dídac Pestaña Rodríguez	1985	2005
Joaquim Balsera Garcia	2005	2014
Raquel Sánchez Jiménez	2014	2021
Gemma Badia Cequier	2021	actual

RECORDANT CASA RAMON

L’any 1966, Ramon Soler va obrir un restaurant situat a la carretera de Santa Creu de Calafell. Més tard, al cap d'uns quinze anys, van començar a vendre pollastres a l'ast i, a poc a poc, es van incorporar altres tipus de menjar per emportar. 

 

El negoci es va ampliar amb servei de càtering per llars d’infants i servei de menjar a domicili en un moment en que encara no existien els negocis de càtering ni les cuines centrals ni res semblant.

El desembre de l'any 2001, es van traslladar a un local situat a la Riera de Sant Llorenç, al costat de Can Sellarès, i en aquest trasllat es va perdre definitivament la part de negoci de restaurant. El 30 de juliol de 2023, amb Antoni Soler, fill d’en Ramon, al capdavant del negoci, Casa Ramon va tancar definitivament les seves portes  per jubilació.

 

 

1.📷 Exterior de Casa Ramon al local de la carretera de Santa Creu de Calafell, dècada de 1970. AMG. Col·lecció Antoni Soler Miralles. Autoria desconeguda. 

2. 📷 Sala preparada per un dinar de casament al restaurant Casa Ramon la dècada de 1970. AMG. Col·lecció Antoni Soler Miralles. Autoria desconeguda.

ÀLBUM DE FOTOS: EL BISCÚTER

El Biscúter va ser un microcotxe fabricat a Espanya entre els anys 1953 i 1960. Va ser dissenyat pel francès Gabriel Voisin i era conegut per la seva senzillesa i economia, en un moment en què Espanya es recuperava de la postguerra.

Estava simplificat al màxim, sense portes, finestres ni marxa enrere. El motor Hispano Villiers d'un cilindre, 197 cc i dos temps desenvolupava 9 CV, s'arrencava amb un tirador i tenia la transmissió només a la roda davantera dreta. La frenada es realitzava amb un sistema poc comú de tres punts, que incloïa la transmissió i cables a les rodes del darrere. Una característica realment avançada va ser una carrosseria completament d'alumini, encara que més tard es fes servir acer. Durant la curta vida del model es van realitzar poques millores, com ara la marxa enrere o l'arrencada elèctrica.

Tot i la seva austeritat, es va convertir en un vehicle popular gràcies al seu baix cost i fàcil manteniment, i es va associar amb la mobilitat accessible per a les classes mitjanes en ple franquisme.

📷 Grup de gavanencs en Biscúter  pel carrers de Gavà durant la dècada de 1950. AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi. 

TORNADA A L'ESCOLA. L’ESCOLA DE L’ATENEU POPULAR

L’escola de l’Ateneu va néixer vinculada a l’Ateneu Popular de Gavà, una associació fundada el 1910, continuadora del Centre Catalanista fundat el 1904, que aplegava idearis de la Lliga Regionalista. 

L’escola, en el moment de la seva fundació l’any 1913, es va instal·lar a la Rambla. Ocupava una torreta envoltada de jardí, que feia cantonada amb el carrer de la Indústria, propietat de la família Brunet. Al col·legi només hi podien assistir els fills dels socis de l’entitat; per això, quan algun infant no trobava plaça a les Escoles Nacionals, el seu pare es veia obligat a fer-se soci de l’Ateneu Popular, que garantia l’educació dels fills i a més proporcionava a la família una llotja a l’envelat els dies de Festa Major.

El primer mestre de l’escola va ser Josep Mestres, que compaginava l’ensenyament reglat amb la difusió, entre els alumnes, de l’ideari de la Lliga Regionalista, que esdevingueren també directrius d’ensenyament marcats per la Mancomunitat de Catalunya. A més de les quatre regles bàsiques, els alumnes rebien classe d’història d’Espanya i de Catalunya. Els mestres seguien el Compendi d’història de Catalunya, que va escriure Prat de la Riba, amb la voluntat de convertir-lo en un manual per a les escoles. Un dels punts importants en l’ensenyament de l’època era la intenció de desvetllar l’esperit patriòtic, empíric i crític dels minyons; per això, al marge de les matèries impartides a l’aula, s’organitzaven activitats didàctiques paral·leles com ara l’educació física i la gimnàstica. Amb l’arribada del bon temps es feien classes de ciències a l’aire lliure.

També es fomentaven les disciplines artístiques com el dibuix, i s’hi incorporà l’assignatura d’anàlisi, que animava els alumnes a analitzar els diversos aspectes socials, polítics i econòmics de Gavà. Va ser amb el suport de l’Escola de l’Ateneu, i amb el seu alumnat, que l’any 1921 es fundà el primer club de futbol local: l’Atlètic Gavà foot-ball club. L’any 1923, l’escola es traslladà al nou edifici que Salvador Lluch va fer construir a la Rambla, cantonada amb el carrer del Centre, i que esdevingué la nova seu de l’Ateneu Popular. A més d’escola i bar, estava dotat amb teatre i pati. L’any 1924, amb la mort del professor Josep Mestres, arribà a Gavà Francesc Lamarca, el qual es va fer càrrec de l’ensenyament dels alumnes de l’Ateneu fins a la Guerra Civil.

📷 Alumnes de l'Ateneu Popular de Gavà amb el seu mestre Josep Mestres. AMG. Col·lecció Carme Rafanell. Autor: L. de Olalde.

🖋   Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

ARA FA 30 ANYS : ESTIU 1994

Col·lecció Guies de Gavà. AMG

L'oci nocturn a l'estiu es concentrava al voltant de les  sales de festa, on coincidien els turistes allotjats als  càmpings i els joves de la zona. 

La discoteca Tropical, la sala Silvi's, inaugurada l'any 1970 per l'empresari gavanenc Silvestre Falguera en un original edifici de planta quadrada i construcció piramidal, i la discoteca Tutankhamen (1976), ambientada amb motius de l'Egipte faraònic, completaven l'oferta discotequera. 

Aquestes sales es situaven en l'epicentre de la diversió. Hi van actuar artistes com Joan Manuel Serrat, Chavela Vargas, Peret, Guillermina Motta, Josep Guardiola o Lone Star, entre molts altres. Més tard seran els discjòqueis els que agafen el protagonisme punxant el que sona a les emissores de ràdio: encara molt de rock i pop d'influència anglosaxona, i a finals dels anys setanta entrava amb força, el funk i la música disco. 

🖋   Vanessa Rodríguez

GAVÀ MAR, UN ESPAI DE VACANCES, PLATJA I FESTA NOCTURNA

El boom turístic de finals dels cinquanta i principis dels seixanta havia impulsat la instal·lació d'una zona de càmpings resseguint l'autovia de Castelldefels. El Tres Estrellas , el Gavà, La Tortuga Ligera i l'Albatros acollien els visitants que arribaven buscant sol i platja. 

Apareixen establiments de restauració i lleure com el Gavamar, el Capri (1957), la Pineda, El Torreón, La Pava (1961), La Gaviota Dorada o el Tropical. 

L'obertura de l'avinguda Bertran i Güell (1960) facilita els desplaçaments de les famílies cap al barri de mar per passar-hi un dia de platja, fer un pícnic sota els pins o dinar a les terrasses.

📷 Vista general del restaurant i la benzinera de l'area de serveis de La Pava, a l'autovia de Castelldefels, a inicis dels anys setanta. Autor i fons: Pere Marrugat. AMG  

 

🖋   Vanessa Rodríguez

ALEGRIA... ÉS FESTA MAJOR! Recordant les fires d'atraccions a la festes majors dels anys seixanta

Les fires d'atraccions a la festes majors d'estiu dels anys seixanta eren un element clau d'aquestes  celebracions. Amb una varietat d'atraccions que anava des de cavallets i autos de xoc fins a casetes de tir i paradetes de menjar, aquestes fires esdevenien un punt de trobada per a gent de totes les edats. Els infants gaudien dels cavallets o del tren de la bruixa, mentre que els adolescents i els adults es congregaven als autos de xoc i altres atraccions més emocionants. 

L'ambient es complementava amb la música de moda de l'època, els llums de colors i l'olor a sucre filat i xurros, creaven una atmosfera festiva, que encara perdura en la memòria de molts de nosaltres. 

 

 

📷 Festa Major de Sant Pere. Anys seixanta. Autor i fons: Joan Mitjans. AMG  

 

🖋   Assumpció Gabernet

Podeu veure el vídeo amb un recull de  fotografies de la fira d'atraccions de la festa major, clicant aquest enllaç 👉 Fira d'atraccions a Gavà  

ELS PEIRÓ, MESTRES PICAPEDRERS DE GAVÀ

 

Josep Peiró Morte (vora 1861-1936). Natural d’Olba (Terol), als dotze anys va marxar del seu poble fugint de la fam, les pallisses del seu pare i d'una vida sense futur. Com la majoria de la població de llavors, no havia anat mai a l'escola i no sabia ni llegir ni escriure. Però era molt espavilat, perquè, tot sol, va arribar fins a Barcelona i va començar a fer feines al port. Anys després, vingué a Gavà per treballar en la construcció de la via del ferrocarril —inaugurat el 1881— que unirà Vilanova amb el port de Barcelona. S’hi va quedar a viure i es casà amb Maria Peiron, que era vídua amb un fill, Venenci Formosa. Amb ella tingué dos fills més, el Jaume i la Mercè. Els primers anys va fer exclusivament de pagès fins que va llogar un tros de muntanya al turó de Caçagats a Miquel Tintorer, i va emprendre l’ofici de picapedrer. Joan Tintorer, germà de Josep, recorda que en aquells temps li pagava una pesseta al mes.

Josep Peiró feia les proteccions dels portals per a l’entrada de
carros i els pedrissos de pedra vermella de les voreres, que encara podem trobar en molts carrers de Gavà. Treballador incansable, va prosperar, va comprar diversos camps i, l’any 1913, va adquirir una casa al carrer de Sant Pere. En aquest domicili, que a partir d’aleshores serà conegut com cal Peiró, la seva dona va regentar una botiga de queviures, a més de fer de modista. Així, el Josep es va convertir en un gavanenc benestant i ben relacionat que anava, fins i tot, a caçar amb l’hisendat Salvador Lluch. En aquell temps, també va comprar un terreny al davant de l’església de Sant Pere (Rectoria amb Raval de Molins), que va habilitar com a taller per als treballs de pedra més delicats.

El seu fill, Jaume Peiró Peiron (1902-1983), el va succeir al capdavant del negoci. Sense electricitat, a la pedrera encara es funcionava com a l'edat mitjana. Extreien, tallaven i treballaven manualment el gres triàsic vermell, fabricant pedrissos per als carrers, blocs de pedra per fer els arcs de les portes —de vegades amb gravats o dibuixos en relleu—, corrons per a les eres de batre blat, moles de molí, abeuradors per a animals, pedres d’esmolar i qualsevol altra cosa que es pogués fer de pedra.

Cada vegada que rebien un encàrrec, calculaven la pedra que calia treure i tallar. Amb pocs treballadors, rebien suport de familiars que, en sortir de treballar a la fàbrica, feien hores extres a la pedrera. Una vegada enllestida la feina, venia a carregar el transportista, en "Pauses", traginer amb un carro de tres muls, o en Jaume Milà Campamà, amb un carro i un matxo. Per carregar, recolzaven el carro a terra i, empenyent, feien lliscar les pedres cap a l'interior. Després, les duien al lloc de l'obra. Els retalls de pedra que anaven sobrant s'apilaven en alts munts, que van quedar a la pedrera un cop abandonada.

Jaume Peiró va efectuar treballs notables en pedra vermella a les masies de ca n’Amat, can Rosés i can Viñas, així com en moltes torres particulars. A la casa del carrer de la Rectoria,on hi havia hagut el solar del taller, encara hi podem trobar una bonica mostra de la seva feina, el relleu de dues plantes al seu test, als brancals, i les inicials JP i la data, 1951, a la llinda.

L’any 1960, l’alcalde, Joan Escala, i el rector, mossèn Isidre Puig, li van encarregar diversos treballs a l’ermita de Bruguers: restaurar l’espadanya del campanar, fer la taula de l’altar, i feines a la rectoria i a l'escala que puja al presbiteri.

En aquest mateix indret, una feina destacada de Jaume Peiró fou la construcció de l’actual creu de pedra, una rèplica perfecta de la que hi havia al davant de l’ermita i que havia estat malmesa en un accident fortuït.

AGRAÏMENTS: Jaume Milà, besnet i net dels Peiró; M. Lluïsa Cortell i Querol, besneta de Josep Peiró Morte, que ha escrit una ressenya biogràfica del seu besavi, i Rosa Batet, de cal Marquesó.

🖋  Enric Ferrer Batet

ELS FESTIVALS DE FINAL DE CURS ALS ANYS CINQUANTA

 

 

Els festivals de final de curs marquen la culminació de l'any acadèmic amb combinació de cerimònies, representacions i activitats lúdiques. Als anys cinquanta els estudiants preparaven actuacions teatrals, recitals poètics i balls tradicionals, sovint sota la direcció dels mestres, que dedicava setmanes a assajar amb l'alumnat. 

 

La música en directe, amb pianos i guitarres, acompanyaven moltes de les actuacions, donant un toc festiu a l'ambient. També era habitual que les escoles organitzessin exposicions amb els treballs dels alumnes, com dibuixos, manualitats i projectes escolars, mostrant les habilitats adquirides durant el curs. 

Els pares assistien amb orgull, aplaudint amb entusiasme els esforços dels seus fills. Aquest festivals, més enllà de ser un moment de celebració, reforçaven els vincles comunitaris i han deixat un record inesborrable en la memòria col·lectiva de l'època.

 

📷 Festival de fi de curs, col·legi Sagrat Cor, 1955. Col·lecció M Eugènia Marrugat. AMG.

🖋   Assumpció Gabernet