Retrat Joan Salamero. AMG. Fons Família Estapé-Olivella
Joan
Salamero va néixer a Begues el 1880, on els seus pares feien de mestres. En
morir el seu pare, la mare va trobar feina de mestra a Castelldefels, mentre
ell vivia a la casa pairal gavanenca de cal Todo, on feia de pagès.
El
1897 va obrir un estudi al carrer d’en Cuyàs (avui carrer del Cap de Creus),
encara que un any després es traslladaria al carrer de sant Isidre, on donava
classes als nens que no podien entrar a l’escola municipal, que havia quedat
petita davant del creixement de la població. Regentà aquesta escola fins més o
menys el 1905, data en què, per mort del mestre Llorenç Vidal, ocupà la plaça
de mestre interí a les escoles de la plaça fins a l’arribada del mestre Felip
Solé.
En
Marian Colomé el recordava així:
....Era
un local que tenia uns cinc metres d’amplada per uns onze o dotze de llargada,
amb un portal i una sola i petita finestra a la façana que no permetia la
suficient renovació de l’aire pels quaranta o cinquanta nois que assistien a
classe....
Era
el senyor “juanito”, com tothom l’anomenava, un jove d’uns 18 anys que
estudiava per ingressar al magisteri... de poca experiència encara per la tasca
que s’havia emprès i això potser era la causa de la rigorosa disciplina que
emprava en el tracte amb els seus deixebles per fer-se mantenir respecte, la
seva severitat era massa forta per uns tendres infants que els infonia un gran
temor. Recordo aquells forts càstigs de fer posar els nois drets aguantant-se
amb un sol peu i amb els braços estirats i posant-los damunt de cada mà uns
quants llibres, i quan pel cansament defallien, picava les mans amb un bastó, i
el de fer posar la mà amb els dits apinyats donant cops amb el bastó fortament,
era cosa freqüent durant les hores de classe.
“Más
allá de Río Grande”
és un western estatunidenc protagonitzat per un dels galans de l’època, Robert
Mitchum (“El Dorado”, “Camino de Oregón”, “Río sin retorno”, etc.) i l’actriu i
cantant Julie London (“El hombre del Oeste” i “Más rápido que el tiempo”).
L’acció té lloc a la frontera entre
Texas i Mèxic. Un texà, fugint de la persecució en el seu país per venjar la
mort del seu pare, es queda a Mèxic per evadir la justícia. Comerciant d’armes,
segueix traficant per al governador Castro, però la situació es complica quan,
en tornar a Texas per vendre les armes, és ferit en una batuda. A partir d’aquí
tot canvia...
La pel·lícula va ser projectada en
tecnicolor al Centre Cultural de Gavà. El nom original és “The
wonderful country”
i la va dirigir Robert Parrish, Oscar al millor muntatge per “Cuerpo y Alma”
l’any 1947, i que va formar part de l’elenc de directors de la producció de
“Casino Royale”. Va ser rodada íntegrament a Mèxic, als estats de Guanajuato,
Sonor, Chihuahua i Durango.
Espanya, entre els anys 50 i 60, va
començar a ser escenari de moltes pel·lícules estrangeres. Almeria, amb els
seus paisatges, va ser lloc de rodatges importants i amb aquesta nova situació
el turisme va augmentar a la zona. D’altra banda, la gent que vivia a les
proximitats va poder treballar en la construcció de decorats i participar
activament en escenografies.
No era estrany trobar-se pels carrers
d’aquesta ciutat protagonistes de films com Sean Connery, Orson Welles, Claudia
Cardinale o Clint Eastwood. Això sí, atès el moment polític que vivien, no es
podia oblidar que encara tenien restriccions i que s’havien de seguir unes
pautes en relació amb temes polítics, religiosos i morals.
Podeu veure una petita ressenya de la
pel·lícula (versió original) en aquest enllaç:
Encara
recordo la col·lecció de discos de vinil familiar, com sonava la música al
tocadiscos que estava al menjador de casa i com havies d'anar amb compte per
posar la petita agulla al disc i no ratllar-lo. Era meravellós veure les
portades i contraportades dels discos amb les cançons del moment.
És difícil no recordar-se d'aquells grups, bandes i solistes que es dedicaven a
la música als anys 1950 i 1960, encara submergits en el règim franquista.
Segurament tothom ha sentit moltes vegades la música del genuí "rei del
rock", Elvis Presley, amb el
seu "toc generós de maluc” que als anys 50 suscitava tant als i les fans.
La veu, els moviments a l'escenari i la seva actitud provocadora canviava
esquemes morals en un país tan tradicional com era els Estats Units. El món de
la música es va omplir amb artistes del rock and roll com Little Richard, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, entre d'altres. Un gènere que va suposar una revolució
.
Elvis Presley amb la seva cançó Jailhouse Rock, any 1957
Al nostre país arribaven notícies de part
d’Europa. Segons deien, els joves que vivien propers a les bases americanes eren
sempre els que tenien més notícies sobre els moviments culturals i socials de
fora de l’estat espanyol. L’esperit rebel del jovent del moment es feia patent.
A finals dels anys 50 i principis dels 60 a Espanya van començar els primers grups i
solistes dedicats al rock and roll, cantat en altres idiomes com anglès,
francès, italià o en espanyol. Amb tota aquesta situació van començar a
originar-se molts estils musicals i entre ells va sorgir el “pop”. La forma de
vestir, de relacionar-se, de pensar anava canviant a poc a poc. Podríem fer una
recerca a les llistes d’èxits del moment i trobaríem grups com el Duo Dinámico, Los Estudiantes, Los Rocking
Boys, etc. sonant per les ones de les emissores de ràdio del moment. La
televisió, amb els programes musicals, i els festivals de Benidorm i del
Mediterraneo ajudaven a l’expansió musical. Els èxits també arribaven amb grups
britànics com The Beatles o The Rolling
Stones.
Per escoltar la música cliqueu sobre el nom del grup
A
Gavà, els grups locals començaven a sorgir. Grups com els Ritmics, campions
d’Espanya d’harmònica, i els grups Clafer´s i Buleboa es van donar a conèixer a
les vetllades d’Art i Caritat. El conjunt femení Damas, els grups de folk
Juvens i Naps i Cols, Stage Brown, Mania, Blayers, Sarabanda (Marc Grau), Gavà
Sax’s Quartet, Jivaros, Jordi Paniagua, Los 5 Rooys, The Moby Dycs, Agua Santa,
Diamantes negros, Muntanari, Peque boys... introduïen els nous ritmes i sons al
poble.
L'any 1960, a Gavà es va obrir el càmping Albatros i
l'estiu de 1964 es va inaugurar la sala de festes Tropical. Això va afavorir
que les activitats i festes del poble tinguessin més repercussió i que
l'assistència de públic s’incrementés.
AMG. Fons Família Grau Guasch, mitjans anys 70
Un
altre introductor d’aquest moviment va ser Marc
Grau, nascut a Gavà. “Ell i la seva guitarra” van estudiar amb la
professora de música Carme Amat. Aquest passió va fer que s’hi dediqués tota la
vida. De la mà de Rocky Muntanyola (Jordi Batista, considerat com un dels pares
del pop-rock català) va saltar al món professional.
Grau va ser membre d'El Último de la Fila, un dels grups de pop rock
de més èxit a Espanya.Músic i compositor, va ser productor de grups
com Sopa de Cabra, Umpah-pah, Lax’n Busto, Bars, Els Pets, entre molts altres.
Tristament, ens va deixar l’any 1999 i var ser una gran influència en el
renaixement del rock català dels anys 90.
En tot aquest recorregut en el temps tornem
al "Duo Dinámico", amb dos components, Manuel i Ramon. Van tenir gran
transcendència fora del país i van ser pioners del fenomen fan. Sempre tindrem
a la memòria cançons com "Quince años tiene mi amor", "El final
del verano", "Quisiera ser", entre tantes. Pocs recorden que
aquest grup també componia lletres per a altres artistes, com Julio Iglesias.
Van ser els compositors de la cançó que ens va representar i guanyar el
Festival de Eurovisión l'any 1968, interpretada per Massiel: "La, la, la". En realitat, era Joan Manuel
Serrat qui havia d'interpretar-la, però la dictadura franquista s’hi va oposar
per una qüestió lingüística. Encara a Espanya hi havia la repressió a l'idioma.
Molts anys després, Joan Manuel Serrat
va cantar el "La, la, la", símbol d'aquell moment tan rigorós,
juntament amb el "Duo Dinámico".
Després
d'un breu descans, l'aventura del "Duo Dinámico" segueix i l'any 1988
arriba "Resistiré", una
cançó que al llarg del temps no ens ha deixat indiferents. Escrita per Carlos Toro Montoro, és un himne a
lalluita per la resistència (en temps
del règim, el seu pare va ser empresonat pel Tribunal Militar franquista, amb
la qual cosa la història d’aquesta repressió està present a la cançó).
Sentir-la dona força i empenta per seguir endavant. Almodóvar ja la va
utilitzar en el seu repertori a la pel·lícula "Àtame", de l'any 1989, i ara tornem a tenir-la entre
nosaltres. "Resistiré", la
cançó de la pandèmia. Per segona vegada un cant a la resistència, però en
aquesta ocasió contra el coronavirus, que segur que tothom ha taral·lejat o
ballat en algun moment. La inclusió en vídeos i àudios a les xarxes socials ha
estat immensa. En ple segle XXI hem seguit amb "Resistiré",
interpretada per més de 30 artistes espanyols. A Suècia, s'ha gravat amb una
altra lletra, però amb el mateix objectiu d'avançar en la minimització de la malaltia.
Podríem
seguir parlant d'aquests grups i bandes de rock del moment que ens van ajudar
en l'avanç de les nostres vides i que formen part de la història. Cada any, al
mes de juliol, es commemora el Dia Mundial del Rock i per això hem de seguir
gaudint recordant i escoltant grups mítics com Mickey y Los Tonys, Los
Relámpagos, Los Continentales, Los burros, El último de la fila... o comMiguel Rios, Els Pets, Sopa de Cabra, Sau,
Loquillo, Lax’n Busto, etc. tot desitjant que segueixin conquistant i aportant
vida a la cultura.
No podia finalitzar sense donar pas a una cançó de finals dels anys 60, que
també resistirà per sempre a la nostra memòria.
Miguel Rios, cançó "Himno a la alegria" a l'any 1969
Un film estatunidenc projectat en tecnicolor. “Apache” va ser interpretada per l’actor Burt Lancaster(Oscar al millor actor 1960 per “Elmer
Gantry”), protagonista de pel·lícules com “Vera Cruz”, “L’home d’Alcatraz”, “El
falcó i la fletxa”, entre tantes, i per l’actriu Jean Peters, una dona de les
més importants del moment i que va formar part de grans pel·lícules com
“Niàgara” i “Viva Zapata”.
Dirigida l’any 1954 per Robert Aldrich (“Dotze en el patíbul”, “El vol del
Fènix”), la pel·lícula és un western que tracta d’un indi apatxe —últim guerrer
de la seva raça— que vol tornar al seu poble per ser granger i que és capturat
i enviat a la reserva d’on aconsegueix escapar; llavors, comença una
persecució...
Va ser una de les primeres obres en què el protagonista era un indi i amb
la qual es va voler transmetre al públic la visió més humana i comprensiva dels
natius que durant molts anys havien estat sotmesos a la tirania del poble
americà. La pel·lícula va aconseguir un gran èxit.
A Espanya eren anys de censura. El cinema formava part d'una propaganda
ideològica en què els valors patriòtics eren molt forts. En aquesta restricció,
l'Estat va imposar el doblatge de totes les projeccions al castellà i no en un
altre idioma. La primera pel·lícula que va ser traduïda al català va ser la
francesa "Draps i ferro vell" l'any 1933 (abans del domini
franquista). Durant el període de dictadura, van existir alguns intents de
projectar pel·lícules traduïdes, però va ser anys més tard, amb el naixement de
la Televisió de Catalunya (anys 80) quan es va poder realitzar. Actualment,
"Apatxe" es pot veure en versió catalana.
AMG. Carta comercial. Fons Família Tutusaus. Any 1943
Molts
encara recordaran o bé hauran sentit a parlar de la gana i les penúries
passades per l’escassetat i mala qualitat dels productes alimentaris els anys
que seguiren a la Guerra
Civil Espanyola (1936-1939). És en aquest context que en els
primers anys del franquisme es va arribar a popularitzar la caricatura del
botiguer trampós de postguerra que enganyava en el pes, aigualia la llet o que venia
les llenties corcades i barrejades amb pedretes.
No
tots, però, feien el mateix. Tanmateix, es podien trobar comerciants que
pensaven en la clientela i que vetllaven per la qualitat dels seus productes. Aquest
és el cas de Just Tutusaus Urpí (1890-1979). La prova d’això, la descobrim en un
document seu de l’any 1943. Es tracta d’una carta comercial que ens permet
apreciar els tripijocs que es feien, també, en el comerç del vi.
AMG. Fons Família Tutusaus. Any 1949
Just
Tutusaus era fill d’Olesa de Bonesvalls on feia de pagès i de productor i corredor
de vins. Casat amb Concepció Ventura, també d’Olesa, van tenir quatre fills: Nicolau,
Joan –que va morir al front de l’Ebre—, Josep i Pilar. Diversos van ser els
motius que a principis dels anys trenta van portar la família a establir-se a
Gavà. El principal va ser que a Olesa eren arrendataris de les terres de cultiu
i a Gavà les podien adquirir en propietat. D’altra banda, Nicolau, el fill
gran, patia una bronquitis crònica i li calia un canvi d’aires. A més, un
entorn dinàmic els podia oferir noves oportunitats laborals i de negoci.
Just
va comprar terres a Les Sorres i a Les Massotes i un solar —als Vilardaga— al
capdavall del carrer Major. Allà s’hi va fer construir la casa, i als baixos hi
va obrir un establiment de venda de vi i carbó, conegut per bodega Nicolau, que
va prendre el nom de la casa pairal d’Olesa. Va adquirir un altre solar a la
cantonada amb el carrer d’Artur Costa. El va destinar a criar animals i durant
un temps hi va tenir vaques i en venia la llet. Encara va adquirir una darrera
parcel·la al carrer Major (núm. 2) que va destinar a habitatge per a la filla
Pilar i la seva família.
Tanta
era la popularitat de l’establiment que durant una bona colla d’anys tothom
anomenava l’actual plaça de mossèn Jacint Verdaguer, on es trobava
l’establiment, com la de cal Nicolau.
AMG. Tarja bodega. Fons Família Tutusaus
Tornant
al document. Just Tutusaus rep resposta de Santiago Llinàs, de Vilafranca del Penedès
—el seu proveïdor de confiança de vinagre—, a una petició d’analitzar al seu propi
laboratori un parell de vins que vol comercialitzar. El resultat no pot ser més
sorprenent: el vi blanc està rebaixat, i el negre és el mateix blanc “tenyit”
amb colorant.El comentari final de l’informe tècnic de l’expert no deixa cap
dubte sobre l’honradesa de l’elaborador d’aquests vins: “... sin duda alguna
que este sujeto sabe bien lo que toca y es individuo de cuidado”.
El Just
era una persona seriosa i estricte, tant com emprenedora, que coneixia bé el
seu negoci i que no es deixava engalipar fàcilment, i molt menys per un
“sujeto” com aquest que pretenia donar-li gat per llebre. Habitualment ell
mateix anava en carro a buscar el vi a la Terra Alta, al Penedès o al Garraf que en arribar
traspassava a les tines de l’espaiosa bodega Nicolau.
AMG. Fotografia de Just Tutusaus. Autor: Joan Mitjans
En
aquells anys, a Gavà, junt amb la bodega Nicolau, hi havia una quinzena d’establiments
més que es dedicaven, principalment —alguns també oferien carbó—, a la venda de
vi i licors a granel. El servien d’unes botes de fusta plenes de les diferents
varietats i el client havia de portar l’envàs i el vinater mesurava el vi amb
unes mesures de llautó. Tot i que avui dia ho podem trobar sorprenent, era
habitual que els pares enviessin la canalla de la casa a buscar-ne una
garrafeta. Podem recordar les bodegues que regentaven Maria Amat, Jacint
Coromines, Josep Escala, Eugeni Guinot, Antònia Masferré, Gabriel Pons, Angel
Verge, Tomàs Solé, Josep Surià o Nicasi Satllari, entre d’altres. De tots
aquells establiments, només ha sobreviscut al pas del temps el celler La Vinya, de la família Verge, fundat
l’any 1929 i que havia estat establert a la Rambla i al carrer de Salvador Lluch, abans de
l’actual plaça de la Pagesia.
El Just,
que era l’ànima de la bodega, va decidir tancar l’establiment quan l’obertura
de l’economat de la fàbrica Roca va
enfonsar el negoci del vi a granel —la tina gran va anar a parar al magatzem de
vi i licors que el Bové tenia a l’American Lake. Un cop acabada l’activitat vinatera,
el seu fill gran va decidir muntar una granja de cria i engreix de pollastres i
un lloc de venda en el mateix indret. Uns anys després encara hi va haver un
darrer canvi d’orientació empresarial: un forn de pa. Van aprofitar l’experiència
de la seva esposa, Maria Esteve, que ja havia regentat el forn familiar De la Penya, el més emblemàtic
d’Olesa, i que coneixia bé el negoci. El Nicolau i la Maria van arribar a establir
una fleca al passeig de Joan Maragall, arran de l’edificació dels pisos de la CYRSA i la puixança d’aquest
nou eix comercial. A mitjans dels setanta van vendre el negoci i el forn
Nicolau va esdevenir forn Cruz, avui també desaparegut.
