BON ESTIU !

 

25è ANIVERSARI DELS ACTUALS GEGANTS DE GAVÀ

 

Les figures dels nostres gegants encarnen els personatges medievals, Pere Marc I i Maria La Barona senyors del Castell d'Eramprunyà.

Els primers gegants, que no es conserven ja que malauradament es van fer malbé, van ser les primeres figures festives de la nostra ciutat. Foren construits per Jordi Soler, Manel Martínez, Rosa Alvarez i Mercè Planes, tots artesans gavanencs, vinculats a l’Escola de Ceràmica de Gavà. 

L'estrena tingué lloc el dia de Sant Pere de 1982 en un acte al Parc Municipal, en el qual van ser empadronats com a reis de les festes gavanenques.

L'any 1993, durant la Festa Major de Sant Pere, es van estrenar els gegants actuals que van ser dissenyats i construïts per l'artesà Josep Cardona “Nona” de Mataró. El bateig de la nova parella va tenir lloc en una trobada amb els gegants de Castelldefels, Sant Climent de Llobregat i de Cintruénigo (Navarra), al Parc Municipal de Gavà.

Fitxa tècnica dels gegants de Gavà

Nom :             Pere                          Maria 

Alçada :         4,05 m.                      4,10 m.                     

Pes:                49 Kg.                        51 Kg.

Any: 1993

Constructor gegants: Josep Cardona

Contructora Barrets:  Glòria Ayete

Materials: Cartó i fusta

Restauradors: Joan Balagué i Montserrat Abarca

 

El BRUMOT FA VINT ANYS

El Brumot és una bèstia inspirada en la tradició local. Està relacionat amb la figura que decora un capitell romànic de l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers on hi ha representat un lleó alat, símbol evangelístic de Sant Marc.

El Brumot – el nom prové de la unió entre els mots Bruguers i Calamot- ha adoptat les característiques d’animal fantàstic que l’emparenta amb el drac, l’element més comú i popular que, des de les processons de l’edat mitjana, ha subsistit fins a les festes d’avui

Joan Soler i Amigó, estudiós de la cultura popular ha creat la història llegendària del Brumot de Gavà, que el descriu com una bèstia de foc que lluità amb el cavaller Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà. Jaume, admès a l’ordre de cavalleria de Sant Jordi, incorporà tres elements essencials en el seu escut: la creu de Sant Jordi, un cavall i una coloma. El Brumot, admès a l’ordre de la Nala Negror, proclamà els seus senyals enfrontats als de Jaume: contra el cavall, un lleó; contra la creu, un drac rampant i contra la coloma, un escorpí.

El Brumot fou batejat la Festa Major de l’any 1998, coincidint amb el correfoc que comptà amb la participació dels diables de Viladecans, les Corts, Montcada i Reixac i els dracs de Cornellà i Balsareny.

Fitxa tècnica del Brumot

Nom: Lleó Brumot Pes: 50 quilograms

Alçada: 2,80 metres Material: Fibra de vidre

Llargada: 2,90 metres Punts de foc: 12

Amplada: 2,60 metres

Any: 1998

Constructor: Ramon Aumedes

Restaurador: Ramon Llonch

EL PERIÒDIC EL BRUGUERS COMPLEIX 60 ANYS

El Bruguers va néixer el mes de juny de 1958 com a periòdic d'informació local amb una periodicitat mensual i va estar en actiu fins al 1975 -primera època-. La publicació funcionava gràcies a un grup de col·laboradors i es finançava amb la publicitat i la venda d'exemplars. L'any 1982 l'Ajuntament de Gavà va recuperar el nom de «Brugués» i es va iniciar la segona època de la publicació. Va canviar el format i bona part dels continguts, es va professionalitzar i es va deixar de treballar amb els antics col·laboradors. El Brugués es dedicava a parlar de la crònica municipal i deixava de publicar literatura i articles sobre història local. S’hi va introduir el color i la majoria de les notícies apareixien il·lustrades amb fotografies. Aquesta segona etapa va durar fins al febrer de 1990. Amb la tercera etapa va canviar de format, de capçalera i de disseny. L'últim canvi es va produir el mes de novembre passat quan va recuperar la mida que tenia l'any 1958 i s’hi van introduir canvis de disseny.

El periòdic El Bruguers és, juntament amb les actes dels plens de l’Ajuntament, el document del fons de l’Arxiu Municipal més consultat pels investigadors. És una eina que permet abordar la crònica escrita i gràfica del Gavà dels últims seixanta anys. La lectura de les seves pàgines ens ajuda a entendre com es va anar transformant el nostre municipi en els àmbits econòmic, polític i social. Les notícies, els consells de les pàgines femenines, les tires còmiques, la publicitat, el llenguatge que utilitza... ens ajuden a entendre i interpretar com ha evolucionat Gavà des de 1958.

La col·lecció completa del periòdic El Bruguers i els documents originals dels reportatges fotogràfics que s'utilitzaven per il·lustrar la publicació es poden consultar a l'Arxiu Municipal, a la seu del carrer de Salvador Lluch, 22. 

Assumpció Gabernet, Arxiu Municipal de Gavà 

L'ARXIU MUNICIPAL DE GAVÀ AMB LA FESTA DE LA MÚSICA

La Festa de la Música se celebra cada 21 de juny, coincidint amb el solstici d’estiu. És una celebració popular oberta a tothom —tant a músics professionals com amateurs— amb l’objectiu de promoure i compartir la música.

BIOGRAFIES GAVANENQUES: BARTOMEU FABRÉS ANGLADA, METGE I POLÍTIC A GAVÀ ALS ANYS TRENTA

Bartomeu Fabrés Anglada va néixer a Mataró l’any 1902 en el si d’una família modesta. La mare, que treballava de pentinadora, és qui li va ensenyar de llegir i escriure. Va estudiar el batxillerat amb una beca al col·legi dels Salesians de Mataró. El 1918 es va traslladar a Barcelona per estudiar Medicina i, per pagar-se els estudis, va treballar en una farmàcia i com a preceptor en una escola. El 1925, ja casat, va marxar a treballar com a metge a Begues i un any després la família es va traslladar a Gavà. Instal·lat al nostre municipi, va introduir pràctiques modernes com l'ús dels fòrceps en els parts o la implantació a la seva consulta d'un aparell de radioscòpia. Bartomeu Fabrés va exercir també com a metge de la fàbrica Roca Radiadors. 

 

A més d’exercir la Medicina, es va implicar en la vida política del municipi i va arribar a ser-ne alcalde. Ja quan estudiava a Barcelona havia mostrat el seu interès per la política i va acabar ingressant a les files de la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalanista. Després, va passar a Acció Catalana i, finalment, a Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui va participar en les eleccions municipals del 1931. Amb el triomf d’Esquerra va ser elegit tinent d’alcalde de Gavà i va assumir la responsabilitat municipal sobre les finances, les escoles, la higiene i la beneficència. 

 

Després de les eleccions de 1936, quan l’alcalde de Gavà va haver de dimitir, Bartomeu Fabrés va assumir l’alcaldia, però davant la pressió dels anarquistes locals, que li exigeixen que se supedités a les seves ordres, va renunciar al càrrec. L’11 de setembre, uns milicians el van anar a buscar a casa seva amb l’excusa que havia d’atendre uns accidentats. El mateix dia, a les set de la tarda uns amics li havien ofert un cotxe per fugir cap a França. No va acceptar l'oferta perquè no volia deixar soles la dona i les seves quatre filles. El seu cos va aparèixer l’endemà a les costes de Garraf.

Atès el seu caràcter demòcrata, d’esquerres i catalanista, la seva figura va ser ignorada pel bàndol vencedor. L’any 1982, es va crear a Gavà el Centre d’Estudis Doctor Fabrés, que va publicar la seva biografia. El 2003, per commemorar el centenari del seu naixement i retre-li homenatge, es va reeditar la seva biografia i es va donar el seu nom al Centre d’Atenció Primària Gavà II.

🖋  Assumpció Gabernet

Per saber-ne més:

Cervera i Segura, Ricard; Violan i Fors, Concepció. Vida i Mort del Doctor Fabrés, El Papiol: Editorial Efadós, 2003.

https://memoriaesquerra.cat/biografies/fabres-anglada-bartomeu

http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EFK

LA INTEGRACIÓ DELS VALENCIANS A LA SOCIETAT GAVANENCA

La gent del Camp de Túria ha viscut tradicionalment de l’agricultura, però el cultiu d’aquestes terres de secà no era suficient per sobreviure i els seus habitants es van veure obligats a buscar activitats complementàries com collir espart o segar la palma, que servien per elaborar estris domèstics com graneres, cabassos o barrets. A mitjan segle XIX s’industrialitza l’artesania d’aquestes plantes, augmenta la demanda i es formen colles de jornalers valencians per anar a segar allí on hi havia grans extensions. Va ser cap al 1880, quan es construïa el ferrocarril Barcelona-València, que una colla d’olocauins que hi treballava van descobrir que al massís del Garraf hi havia grans extensions de margallons i van començar a venir a collir la palma. Se n’anaven d’Olocau en acabar de podar les oliveres, per Sant Josep, i tornaven a Olocau a l’agost per recollir les garrofes. A mesura que a Gavà s'anava incrementant la producció agrícola a les Sorres, anava augmentant la demanda de jornalers i molts olocauins comencen a instal·lar-s’hi de forma estable. A la demanda de jornalers aviat s’hi va afegir la d'obrers per a la indústria amb la inauguració de la bòbila dels Querol, l'any 1903, i posteriorment de la Companyia Roca Radiadors (1917), La Seda (1924), can Serra i Balet (1927) i la Companyia General de Hules (1931).

La integració dels valencians a la societat gavanenca es va produir molt aviat i van ser un bon grapat els qui es van casar amb gavanenques. Molt aviat, també, i seguint la passió innata que la majoria de valencians senten per la música, van fundar dues bandes. Per un costat, La Banda Unión Musical, dirigida pel mestre Rafael Blay, d’Olocau, coneguda com la “banda dels Negres” i finançada per Salvador Lluch Vinyals i vinculada a l’Ateneu popular. Per un altre, la Joventut Artística Gavanense, més coneguda per “els Blancs”, dirigida per Josep Roselló, originari també d'Olocau, i amb seu al Cafè del Centre. La base de l’orquestrina Mickey eren quatre fills de Josep Roselló, i també eren olocauins la majoria d'integrants de la primera colla de bastoners, dirigits per Joaquim Farré Olivella.
Després de la Guerra Civil, la casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però els valencians continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, coneguts popularment com “els Valencians”, la cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música, dirigida per Rafael Blay.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

L'ARXIU MUNICIPAL DE GAVÀ AMB EL DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

ÀLBUM DE FOTOS. EL PA I LA TORNA

 

Cafeteries, supermercats, benzineres... Amb aquesta fotografia volem recordar que l’actual quantitat i diversitat de punts de venda de pa és un fenomen relativament nou i que no fa pas gaires dècades només el podies adquirir al forn, és a dir, on el coïen.

A la fotografia, feta a finals dels anys cinquanta, veiem en Josep Jané i la seva filla Montserrat pesant una barra de pa a la fleca que tenien al carrer de Salvador Lluch. El negoci, iniciat per l’avi del Josep, va estar en actiu durant més de cent anys i era conegut per “ca la Navidad”.

En aquell temps, quan anaves a cal forner, demanaves el pa tot especificant-ne el pes que havia de fer cada peça —“una barra de mig”, un “rodó de quilo”. El venedor, abans de servir-la, la pesava en una balança. En aquesta operació es comprovava que el pes sempre era inferior a l’anunciat i que per arribar al pes estipulat calia afegir un bocí més de pa, que es tallava d’una altra peça amb un “tallant” (guillotina) que tenia damunt del taulell. O sigui, que tornaves a casa amb un trosset extra de pa, anomenat “torna”, i que moltes vegades te’l menjaves pel camí...

📷Fons: Josep Jané. Autoria desconeguda. AMG. 

TAL DIA COM AVUI DE 1890 ES VAN BATEJAR LA FRANCISCA ANTONIA I LA JUANA MARÍA, CAMPANES DE GAVÀ

Explica una antiga tradició que al campanar de Sant Pere de Gavà hi havia una campana que van trobar uns pescadors a la platja. Durant els segles XVIII i XIX, quan el cel s'enfosquia i amenaçava tempesta el rector beneïa la campana i la feia sonar per allunyar les tempestes. Aquest ritual i el poder de la campana protegia Gavà dels llamps i de la calamarsa. A més, el seu so era tan potent que se sentia fins i tot a la Creu Coberta.

Va ser per aquesta raó —segons deien els vells més antics de Gavà— que era molt cobejada i perquè no la robessin van decidir esquerdar-la. I així, esquerdada, la campana va aguantar encara molts anys fins que va arribar un dia en què ja no es va poder fer servir. Aleshores, van prendre la decisió de fondre-la. Van afegir-hi una mica més de material i en van fer dues campanes, que van ser pagades pel poble.

El 14 de desembre de 1890, dia de Sant Nicasi, sent rector Antoni Castelló, les van penjar i batejar. Al mateix lloc on hi havia l'antiga campana —de cara al mar— es va col·locar la seva substituta que, en ser batejada, va rebre el nom de Francisca Antonia i va ser apadrinada per Josep Gelabert i la seva esposa Francisca. L'altra campana, es va col·locar cap a ponent, va ser apadrinada per Joan Amat Todo i la seva esposa, i se la va batejar amb el nom de Juana María.

Aquell any la Festa Major d'Hivern va ser molt lluïda perquè, a més del bateig de les dues campanes i de la tradicional processó de Sant Nicasi, es van organitzar diferents funcions i balls de nit amenitzats per l'orquestra «Munners» de Molins de Rei i «La Catalana» de Granollers. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà  

Per saber-ne més: 
Diari personal de Baldiri Soler Tomàs. Inèdit.

La Vanguardia, 12 de desembre de 1890.

EL NOSTRE PATRIMONI: LA UNIÓ DE COOPERADORS DE GAVÀ

FOTO: Martí Sabatés. AMG

La Unió de Cooperadors de Gavà té els seus orígens l'any 1929, quan un grup de treballadors de l'empresa Roca Radiadors van instal·lar una petita bodega de caràcter cooperatiu al barri de les Colomeres. La iniciativa va tenir èxit, van augmentar els socis i els cooperadors van buscar un local més gran. Primer a la Rambla, i després, al carrer del Centre.

Malgrat que tothom parlava ja de «la cooperativa», no va ser fins a la promulgació de la Llei de cooperatives de 1931, que el 1932 es va fundar oficialment «La Unió de Cooperadors de Gavà». Va ser aleshores quan, en una assemblea de socis, es va decidir ampliar els serveis de la cooperativa, estenent-los a tota mena de queviures. El fet de funcionar com a cooperativa permetia, entre altres coses, evitar els intermediaris i vendre a més bon preu.

En la mateixa assemblea es va nomenar una comissió encarregada de buscar un local adient. El primer pas va ser la compra, l'any 1934, d'un terreny a la part alta de la Rambla per construir-hi un edifici. L'encàrrec de l'obra es va fer a l'arquitecte Josep Lluís Sert, que va confiar el disseny dels plànols a Josep Torres Clavé. Tots dos eren membres del GATPAC, un grup d'arquitectes que va impulsar l'avantguarda artística i arquitectònica als anys trenta, seguidors dels principis desenvolupats per l'escola Bauhaus i Le Corbusier. El resultat va ser una obra del més pur estil racionalista, que buscava adaptar-se a la funció per a la qual es va concebre.

L'edifici comptava amb un soterrani amb dipòsits per a l'oli i el vi, magatzem amb accés a l'exterior per la part posterior per facilitar la càrrega i descàrrega, i dutxes i banys per als socis. Al primer pis, venda i administració, i al segon, bar (annex a la terrassa) i cuina. L'espai estava pensat com a cooperativa, però també com a local social per als socis.

El juliol de 1936 l'obra ja era acabada i s'havia fet el trasllat, però a causa de l'esclat de la Guerra Civil, no es va arribar a inaugurar. Poc després, les cooperatives de consum van assumir les funcions de subministrament racionat de queviures. A Gavà es van fusionar les dues cooperatives existents, la Unió de Cooperadors i Germanor Obrera, que es van encarregar del subministrament de la població. El Comitè subministrava cupons de racionament i els gèneres s'havien d'anar a buscar a la cooperativa.

Amb l'entrada de les tropes franquistes, l'edifici va ser confiscat pel bàndol vencedor i la Unió de Cooperadors es va dissoldre. Molt aviat es va destinar com a seu de les seccions femenina i juvenil de Falange i a Auxili Social. Més endavant va aixoplugar, també, la Jefatura de Falange, fins que al final del franquisme va ser destinat a quarter de la Policia Municipal.

Els antics socis no van desistir de recuperar l'edifici, però finalment l'any 1954 es van veure obligats a vendre’l a l'Ajuntament per unes 247.000 pessetes, que era el deute total que havien acumulat els cooperadors per conceptes diversos.

Amb l'arribada de la democràcia, els socis supervivents, encapçalats per Josep Soler Vidal, van reclamar la propietat de l'edifici, argumentant que la venda no havia estat aprovada en assemblea general de socis. La petició no va prosperar.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

http://www.gavatv.cat/histories/capitol/l-edifici-de-la-unio-de-cooperadors?platform=hootsuite

EL NOSTRE PATRIMONI: EL MERCAT DE LA PLAÇA MAJOR

L’edifici on actualment hi ha ubicat el mercat havia estat ocupat des de 1881 per les escoles de la plaça, però l’any 1933 es van traslladar a les escoles graduades Salvador Lluch. És aleshores quan l’Ajuntament va decidir reconvertir l’edifici en mercat municipal per evitar la incomoditat que suposava mantenir les parades a l’aire lliure.

Una particularitat d’aquest equipament és que abans de decidir-ne l’emplaçament definitiu es va convocar un plebiscit per triar entre dues opcions, en un solar a la cruïlla entre la Rambla i el carrer de Viladecans, i l’actual emplaçament, que va resultar guanyador per aclaparadora majoria, malgrat el rebuig de l’oposició que al·legava els problemes sanitaris que aquell espai comportaria.

L’obra va començar l’agost de 1934, d’acord amb el projecte presentat per l’arquitecte Emili Gutiérrez, i es va inaugurar la primavera de 1935. De seguida es van omplir les parades de carn, peix, pesca salada, llegums, fruita i verdura... però, com que les parades de fruita i verdura, ubicades al centre, entorpien el pas, es va decidir traslladar-les a l’exterior. La instal·lació d’uns tendals enrotllables va garantir als paradistes la protecció de la pluja i el sol. Per això, a partir d’aquell moment, la plaça va adquirir una característica fisonomia, amb les parades de fruita i verdura que muntaven els pagesos del poble.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

CENTENARI DE L'ARRIBADA DEL TELÈFON A GAVÀ. 1917-2017

Els orígens de la telefonia a Catalunya es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l'Estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles. Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb una gran visió de futur, va entendre que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el país. Així doncs, a partir de l'any 1915, va signar un acord amb la Companyia Peninsular de Telèfons, que va donar l'impuls que va permetre la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya.

Dos anys després, el 1917, el telèfon va arribar a Gavà. L'obertura, el mateix any, de la fàbrica Roca Radiadors feia del tot aconsellable disposar d'aquest servei públic. Després d'una entrevista de l'alcalde —Oleguer Vendrell— amb l'enginyer de la Companyia, es va acordar que l'Ajuntament es fes càrrec del lloguer del local, de la factura de la llum, que facilités un encarregat i que es comprometés a buscar 12 abonats.

La centraleta i el locutori es van ubicar en una petita estança de la planta baixa de l'Ajuntament, aleshores a l'edifici del carrer del Cap de Creus, cantonada Sant Pere. El primer encarregat en va ser l'agutzil, Nicasi Basolas, i, a partir de 1927, Mateu Amat. Després de la Guerra la centraleta es va traslladar a casa de l'encarregat, al carrer de la Rectoria. El 1972 es va inaugurar la centraleta automàtica i la figura del o la «telefonista» i l'expressió «posar una conferència» van passar a ser història.

Per saber-ne més:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_telefonia_a_Catalunya

Alfons Gibert. «El Telèfon» dins «Un segle de vida gavanenca», Ajuntament de Gavà, 1990.

ÀLBUM DE FOTOS. COLMADO DE "PROXIMITAT"

 

Perquè sabem que aquesta fotografia de la Roser Sanahuja i el seu fill Antonio Arnau darrere el taulell del colmado que tenien al carrer d’Àngel Guimerà és de principis dels anys cinquanta, però si no, tot el que hi veiem ens portaria a pensar que es tracta d’una moderna botiga ecosostenible amb productes orgànics km 0: pots de vidre plens de llegums, arròs, pasta o olives, ous de gallines lliures en oueres de filferro, l’embotit portat de l’obrador de casa Clara i el plàstic no hi apareix per enlloc, ja que tot es venia a “granel” o tallat i s’embolicava amb paper.

De fet, era una petita botiga de queviures de barri instal·lada a la part del davant de la mateixa casa on vivia la família. L’establiment el regentava la Roser, una dona amb empenta, que així contribuïa a l’economia familiar mentre el seu marit, Josep, “el Requena”, treballava a can Roca. 

Aquests colmados en què hi havia una mica de tot, i si estava tancat, trucaves a la porta i et servien, en el fons tenien la mateixa funció que actualment ens ofereixen els “badulaques” non stop pakistanesos.

📷Fons: Roser Sanahuja. Autoria desconeguda. AMG. 

RECORD NÍTID: PERE EL MATALASSER

Del tot abstret de les mirades de la canalla, quan deixava anar el vaivé del repic contundent i ràpid dels bastons de castanyer, que tenallava amb uns dits petits i braços molsuts i ferms, el Pere quedava vermell de galtes, suat d’aixelles, i d’espatlla, i se sentia feliç. Batre la llana, generalment d’ovella, era el més important perquè un matalàs quedés ben net de microbis a causa de la voleiada i ventilada dels petits flocs de pèls que el temps havia format. Ben amunt! - dèiem els petits que l’observàvem. Adobar matalassos era la seva professió i la seva vida.

Arribava a casa amb un farcellet lligat a la punta dels bastons que sostenia sobre les espatlles. L’agafava amb una mà; amb l’altra, obria i tancava portes. Hi portava un tros de tela blanca una mica esgrogueïda pel temps, que estenia amb tot un ritual. Necessitava espai i sovint el feia a l’entrada de les cases. A sobre hi posava  una agulla llanera molt gruixuda, de professional, deia ell, dos o tres cabdells de cordills prims, uns pams de cinta blanca i una capseta amb ullals daurats de diferents mides. Tot depenia del gruix que tingués un cop acabat.

El matalàs que havia de batre i ventilar li deixaven sobre el mantell. Aquell moment no era gens distret. El descosia, en treia la llana, i l’escampava. Mal assegut al terra, estenia braços, per repartir els manyocs, i deixava en un racó el tros de tela que, durant anys, havia embolcallat  somnis, febres i passions. Ratlles blanques i vermelles, o blaves, que s’havien descolorit i que assenyalaven el temps que havien estat espolsats amb  un picamatalassos, una mena de pala plana i rodona enfilada amb un  mànec, sovint de cànem,  que cada casa tenia com a estri imprescindible de mostra de netedat i cura llitera. A tots els nens, algun cop, ens havia perseguit i impactat a les natges. El Pere apartava, amb menyspreu, el tros de roba gastat. Demanava  a la mestressa, o a l’ amo de la casa, que li’n portessin el tros nou, el que se suposava que  havien comprat per tal de refer, del tot, el vell i endurit. Feia mala cara, el Pere, i rondinava en veu baixa, ningú no sabíem ben bé què deia, però sí que tots n’enteníem la raó. No acceptava cap mena d’ajuda davant de la dificultat que li suposava escampar la llana, en un requadre força gran, i preparar-la per batre. Al Pere li faltaven les dues cames. El Pere es desplaçava amb els genolls.

A casa sabíem que a l’home li agradava la sarsuela i, quan el meu pare veia que es posava massa nerviós, per no poder accedir amb facilitat als quatre cantons, li xiuxiuejava  La del Manojo de Rosas.  El Pere s’enlairava de cos tant com podia i cantava a cor què vols. Era atractiu, el Pere, ros i amb ulls blaus, ben fet, malgrat genolls avall, però era un escàndol d’home. Parlava fort, renegava i cantava com un boig, sense entonar. Tot per aconseguir un matalàs ben tou, net, confortable i ben cosit, deien a casa.

El Pere sense cames, el Pere Sobregrau, va esdevenir un d’aquells personatges de poble de qui tothom en parlava i la vida del qual tothom volia conèixer. La curiositat màxima era saber com havia perdut les cames. És clar, la resposta era llarga: que si a la guerra... Al front de Terol, se li van congelar i li van haver de tallar. L’altra pregunta era esbrinar què portava als monyons dels genolls que li havien quedat ben bé arran de cames per tal de poder-hi caminar. Una mitja blanca de llana, a sota d’unes genolleres gruixudes de cuir, protegides amb un pedaç de pneumàtic, li dissimulaven el tros de carn serrat i li permetien caminar, sense presses, però amb seguretat. Algun cop es desfeia de l’embolcall i ensenyava la mutilació. Mai, mai  no l’ ensenyava a cap criatura. Si algun atrevit li ho demanava, s’hi negava. Era orgullós i presumit. Sabia que era atractiu de cara i de cos abans d’arribar a sota els genolls, i abans de la guerra.

Montserrat Pañell