EL CORPUS CHRISTI

Seixanta dies després del Diumenge de Pasqua se celebra Corpus Christi, una festa instaurada pel papa Urbà IV l’any 1262, per difondre la fe en l’Eucaristia, origen de molts elements de la nostra cultura popular.

Amb aquesta voluntat es va pensar en una celebració popular al carrer. El fet que la festa es fixés a la primavera, va facilitar que s’hi incorporés tot un substrat pagà, amb rituals ancestrals lligats al cicle agrari, al renaixement de la natura i a les ofrenes per obtenir bones collites. A Catalunya la festa es va adoptar amb rapidesa. A Barcelona està documentada una processó l’any 1320. Aquestes processons van incorporar i després generar figures al·legòriques i entremesos, una mena de representacions parateatrals que han arribat fins als nostres dies en forma de bestiari, balls parlats... Tot i que el Corpus va continuar sent  una celebració religiosa, el vessant popular va transcendir i es van multiplicar els actes que configuraven la celebració.

A Gavà, la diada de Corpus estava protagonitzada per la presència d’altars i catifes de flors naturals als principals carrers de la vila. La processó era, però, el punt culminant de la festivitat. Dones, homes i nens es trobaven amb els seus millors vestits. El protocol assignava a cadascú el lloc que ocuparia: Policia Municipal, escolans, els encarregats de portar la creu, els alumnes de les diferents escoles, els nens i nenes que havien fet la primera comunió, els homes de les diferents associacions, la corporació local, i,darrera, les dones vinculades a les diferents organitzacions femenines.

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

QUÈ MENJAVEN ELS NOSTRES AVANTPASSATS NEOLÍTICS?

 A l’actual territori de Gavà, durant el període en què van ser explotades les mines de variscita, aproximadament entre el 4200 i el 3400 aC, sabem que el mar i les muntanyes estaven més a prop del que ho estan avui dia. Entre elles hi havia només una estreta plana litoral solcada per les diferents rieres que baixaven del massís de Garraf. Es tractava d’un medi divers, amb boscos, màquies i espais oberts per als conreus en què els homes i les dones que el van habitar i explotar durant el període podien obtenir diferents aliments.

Les dades faunístiques del jaciment de les mines prehistòriques de Gavà parlen d’una ramaderia d’ovelles, cabres, bous i porcs ben establerta. Per altra banda, els estudis botànics han identificat llavors de diferents cereals cultivats (ordi, blat comú i espelta) i de lleguminoses també cultivades (llenties). Aquests eren els aliments principals d’una dieta que, en menor mesura, també incloïa senglars, cérvols, conills, peixos (pagell i pagre, entre d’altres), marisc (escopinya, sípia i musclo, també entre d’altres), a més de fruits d’arbusts com l’ullastre i la llambrusca.

L’alimentació de la població del territori de Gavà al neolític era a base de carn i vegetals, i es fonamentava principalment en productes agroramaders. Aquests podien ser complementats amb major o menor mesura i segons les circumstàncies amb productes de la cacera, la pesca i la recol·lecció.

Josep Bosch, Museu de Gavà

Per saber més: consultar els articles escrits per diferents investigadors col·laboradors del Museu de Gavà en l’estudi de les Mines Prehistòriques de Gavà, en els que es basa aquest escrit. Per ordre alfabètic: Natàlia Alonso, Ferran Antolín, Ramon Buxó, Mercè Català, Jordi Estévez, Alícia Estrada, Núria Juan-Muns, Jordi Nadal, Raquel Piqué, Santiago Riera, M. Teresa Ros, Maria Saña i Eulàlia Subirà.

ÀLBUM DE FOTOS. LES COLOMERES

A principis dels anys seixanta la fisonomia del barri de les Colomeres era prou característica: les cases d'una sola planta i de dimensions petites es diferenciaven de les construïdes al centre de Gavà. En aquest sentit, la manca de paviment n'era un tret distintiu. 

Aquesta fotografia, feta des d'un terrat del capdamunt del carrer del Treball i cedida per Neus Pino a l'Arxiu Municipal, ho il·lustra a la perfecció. 

 📷 Autoria desconeguda. Fons Neus Pino. AMG

HISTÒRIA DEL CULTIU DE L’ESPÀRREC A GAVÀ

Foto:Jordi Vaghi. AMG

El delta de Ponent, que abasta des de l’estany del Remolar fins a les costes del Garraf, era una zona pantanosa i insalubre gens apta per al cultiu. Amb tot, ja des de les acaballes de l’edat mitjana, va haver diverses iniciatives per transformar-lo. Aquest procés va ser summament lent i fins al segle XIX no es van introduir els canvis que van culminar amb la plena colonització de la zona. Entre aquests canvis cal destacar la gradual dissolució del règim senyorial, el progrés de la tècnica, la crisi vitícola, que va reduir les rendes de secà, i la creixent demanda del mercat de Barcelona que absorbia bona part de la producció agrícola del delta, entre la qual hi havia els espàrrecs de Gavà.

L’espàrrec va ser durant molts anys, i fins a la dècada dels anys setanta, una font important de riquesa per als pagesos i la base de l’economia del camp gavanenc. L’esparreguera és una planta que creix en condicions molt adverses. Davant un mal any per a l’agricultura, l’espàrrec es presentava com un ingrés segur i, com que Gavà n’era l’únic productor de Catalunya, podia mantenir un bon preu al mercat.

L’any 1973 el periòdic local Brugués ja es feia ressò del perill que la proximitat a Barcelona suposava per al camp gavanenc. I és que, efectivament, l’avidesa de sòl industrial i residencial, de l’aigua del subsòl i la creació d’una infraestructura de comunicacions adequada a les noves necessitats van començar a minvar les Sorres. Barcelona, que va ser l’estímul per sanejar les maresmes i augmentar la producció agrícola, va ser la causa d’aquesta situació. L’evolució i la rapidesa del transport li permetien buscar productes frescos a molts quilòmetres de distància. De forma progressiva, l’espàrrec va deixar de tenir pes en l’economia, però actualment encara continua sent el producte més representatiu. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ANY 1934. FESTA DEL LLIBRE A GAVÀ

“La Societat Cultural de Gavà celebrará la Festa anyal del Llibre el dia 22, amb els següents actes:

Tot el dia davant de l’estatge de l’esmentada Societat a la Rambla Vaireda, hi haurá venda de llibres amb un descompte del 10 per cent del preu marcat. La venda será atesa pel socis de l’entitat d’abdos sexes.

Per la tarda i en la cruïlla de la Rambla amb el carrer del 14 d’Abril i celebrarán un gran ball, amenizat per l’orquestrina local, Michey-Jazz. 

Augurem a la simpática entitat cultural un gran èxit més encara quan sera la primera vegada que a  Gavá es celebra una festa d’aquesta mena”.

Periòdic L’Aramprunyà, 22 d’abril de 1934

ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

“El nostre mestre, Joan Antoni Fernández, estava lligat amb la política i havia tingut una estreta relació amb Galán i Garcia Hernández, els militars que el 1930 van acabdillar a Jaca, un moviment republicà contra la monarquia. Per això, l’endemà del 14 d’abril del 1931, en obrir la classe, ens va comunicar eufòricament la bona nova de la proclamació de la República i ens va donar festa, aplaudint i victorejant tots la nova situació del país.

En sortir al carrer em va sobtar la cridòria, el gran aldarull que hi havia a la Rambla, amb molta gent cridant i cantant alegrement, celebrant la vinguda de la República. Per tota la vida em va quedar gravada una imatge: la d’en Francesc Balaguer, conegut com el Cisco de la benzina, embolcallat amb la bandera catalana i de bracet amb una colla de noies molt engrescades, que alegrement passejaven amunt i avall de la Rambla, cridant Visca Macià i mori Cambó!.

A dir veritat als nou anys que tenia, jo no sabia ni entenia ben bé què passava, només veia que la gent estava molt contenta, i emportat pel general entusiasme, també vaig alegrar-me’n i també vaig aclamar la República i Catalunya.” 


Testimoni d’Antoni Tarrida, 2010

AVUI FA... 10 ANYS DE LA INAUGURACIÓ DE L’ACTUAL SEU DE L’AJUNTAMENT DE GAVÀ A LA PLAÇA DE JAUME BALMES

El primer edifici que tenim documentat en què es parla de la seu de l’Ajuntament estava ubicat a la plaça Major, al solar on actualment hi ha el mercat municipal. Va  estar allí des del segle XVII, quan els barons d’Eramprunyà el van cedir al comú gavanenc, fins a 1881. El mateix edifici allotjava l’Ajuntament, l’escola, la carnisseria i la fleca. Van anar passant els anys, Gavà va anar creixent i el 1881 l’escola es va quedar petita i es decideix l’enderrocament de l’edifici de la plaça per construir-hi les escoles públiques.

Aleshores es va plantejar la necessitat de buscar un altre lloc on instal·lar l’Ajuntament. El 1885 se signa l’escriptura de compra de dos solars situats al carrer de Salvador Lluch cantonada carrer del Centre, propietat dels Lluch, amb el propòsit d’edificar-hi la casa de la vila al més aviat possible. A partir d’aquell moment l’Ajuntament s’instal·la en diferents edificis de lloguer, entre els quals cal destacar el núm. 37 del carrer de Sant Pere, on es va mantenir durant 21 anys, des de 1906 fins a 1927.

L’any 1927 —42 anys després d’haver adquirit els terrenys— es va inaugurar la seu del carrer de Salvador Lluch, que als anys seixanta amb el creixement de la població ja s’havia quedat petita. Al 1986 s’inicien els tràmits per construir l’actual seu quan es va expropiar la finca Lladó. Finalment, l’11 d’abril de 2003 es va inaugurar l’edifici de la plaça de Jaume Balmes, obra dels arquitectes Albert i David Viaplana, autors, entre d'altres, de prestigioses obres com l'edifici Maremàgnum o la Casa de la Caritat. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. TORNANT A LA FEINA

En aquesta imatge, presa al voltant de 1960, podem veure com un grup de treballadors de l’empresa constructora de Jaume Rafanell creua l’autovia de Castelldefels després de dinar al restaurant de la benzinera de la Pava. Tornen a la feina, que no és altra que aixecar el que serà uns dels primers blocs d’apartaments de la pineda gavanenca.

Al centre de la fotografia, amb barret, podem distingir-hi Francesc Català, l’encarregat de la colla.

📷 Autoria desconeguda. Col.lecció Jaume Rafanell. AMG

AVUI FA 75 ANYS DEL PRIMER BOMBARDEIG AERI SOBRE GAVÀ

La Guerra Civil Española va ser una de les primeres experiències sistemàtiques de bombardejos aeris sobre la població civil. Era un nou model de guerra que responia a diferents motivacions. D’una banda, va servir com a camp de proves per a l’aviació italiana que va assajar noves tècniques que després utilitzaria durant la II Guerra Mundial. Per altra, servia per desmoralitzar la població de rereguarda creant un sentiment constant de terror i també desmoralitzava els soldats que lluitaven al front, que se sentien impotents en saber que les seves famílies eren atacades sense que ells poguessin fer-hi res. 

A partir de març de 1937 es van iniciar els bombardejos aeris sobre la ciutat de Barcelona. Els atacs provenien fonamentalment de l’aviació italiana i, en menor mesura, dels alemanys de la Legió Còndor i de l’aviació franquista. A Gavà, com en altres poblacions, mentre la població no va ser bombardejada no es va tenir plena consciència que s’estava en guerra. A l’inici, quan la ràdio avisava del perill de bombardeig i l’enllumenat públic s’apagava, la gent anava cap al pont dels Rierals per presenciar “l’espectacle” que suposava sentir i veure Barcelona bombardejada a la nit, amb els focus dels antiaeris de Montjuïc buscant avions enemics. Després, quan els avions se n’anaven i l’enllumenat s’encenia de nou, tothom tornava a casa.

Cap a la primavera de 1938, Franco preparava la batalla de l’Ebre i va ordenar l’ofensiva sobre la rereguarda catalana. Va ser aleshores quan Gavà va patir el primer bombardeig: el 16 de març de 1938. Aquell dia van morir set persones i a la veïna població de Viladecans va caure una bomba a la masia de can Sellarès, que va costar la vida a tres membres de la mateixa família.

Les víctimes gavanenques van ser Josefa Adam Morena, de 53 anys; Carmen Barrios Guerra, de 5 anys; Francisco Campillo Ronda, de 21 anys; Concepción Fuentes Simón, de 49 anys; Josefa Gálvez Vera, de 10 anys; José Ortega Hernández, d’1 any, i Prudenciana Zapater Falcó de 68 anys.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

COM VA ARRIBAR L'AIGUA POTABLE A LES CASES DE GAVÀ

Antigament les cases no tenien gaires comoditats. Entre elles, la manca d’aigua corrent. Totes les cases de Gavà tenien pou, però aquesta aigua no era bona per beure i cuinar. Només servia per rentar-se, fregar i rentar la roba. Per rentar la roba calia treure l’aigua del pou i omplir el safareig i, per omplir un safareig, eren necessaris uns vint-i-cinc cubells. L’aigua per cuinar i beure s’havia d’anar a buscar a la font de la plaça, que es proveïa de la mina de can Tries.

A la cruïlla entre la rambla de Joaquim Vayreda i el carrer dels Màrtirs del Setge de 1714, l’any 1882 es va construir un pou que servia per regar els plàtans de la Rambla. El creixement del poble a causa de l’augment de la població va obligar el consistori a crear un servei públic de subministrament d’aigua potable. L’any 1929 el pou de la Rambla es va ampliar i s’hi va col·locar un dipòsit a sobre a una alçada d’uns vint metres que rebia l’aigua amb una bomba. Mitjançant una xarxa de canonades, l’aigua es feia arribar a les cases compreses entre el carrer de Sant Pere i la carretera de Santa Creu de Calafell.

Un any abans, el 1928, s’havia excavat un altre pou i un altre dipòsit al capdamunt de la Rambla, que subministrava aigua al sector que va des del carrer de Sant Pere cap amunt. Cada habitatge tenia un dipòsit de 100 litres a la teulada, però en tota la casa només hi havia una petita aixeta sobre la pica de la cuina. No hi havia  xarxa de clavegueres, la comuna estava a l’eixida i donava a un pou mort que s’havia de buidar un cop l’any.

Acabada la Guerra Civil, l’Ajuntament, després de molts estudis infructuosos per aprofitar l’aigua de la mina de can Tries, va decidir atorgar el subministrament d’aigua potable a la Societat General d’Aigües de Barcelona, la qual va construir un pou a l’American Lake. Perduda la funció dels dos dipòsits d’aigua, es van acabar enderrocant.

Per saber-ne més: Alfons Gibert, “Els dos pous públics de la Rambla” dins d’Un segle de vida gavanenca, 1990.

LA SITUACIÓ DE LA DONA A INICIS DEL SEGLE XX

A partir de la segona dècada del segle XX es va produir un canvi d’actitud d’algunes dones, especialment joves, davant del matrimoni en no veure’l com l'única assegurança econòmica per al seu futur. Una de les causes va ser l’accés de la dona a l’ensenyament i a la possibilitat d’accedir a llocs de treball remunerats que implicaven certa independència. L’any 1921 el periòdic local L’Aramprunyà recollia una sèrie d’articles en què l’autora —signava com “Una Dona”— reivindicava la llibertat d’elecció del seu gènere i la possibilitat d’accedir a l’ensenyament i al món laboral. L’article que reproduïm a continuació és la rèplica que li fa un lector —que signa com a Boi— qüestionant els seus arguments.

“Jo no comprenc que la dona hagi de volguer-se traslladar del lloc que li correspon i en que Deu l’ha col·locada. No crec que la seva missió hagi d’esser coneixer a fons les matemátiques, l’historia, la geografia etz. etz. Uns coneixements mes o menys generals sobre tots els temes, per insignificants que siguin, li son suficients, i cap dona s’ha d’avergonyir per ignorar quins van esser els primers pobladors d’Espanya.

La dona es forta perqué es debil i entre homes proveits d’espiritualitat la seva debilitat es l’arma mes poderosa que pot esgrimir per ferse capitular. Per regnar no necessita d’altres gracies que les que Deu li ha concedides. Si col·loquem una dona dalt d’una tribuna pública per sujestiu que sigui el quadro no ho será mai tant com el d’una mare amb el seu fill als brassos prodigant-li cuidados materns, fent-li petons i caricies desvivint-se per ell amb un amor purificat en lo crisol del sacrifici. Aquesta es la missió que ella desempenya santament perque es la que Deu li va confiar. Va vindre al  mon per estimar i dedicar una llágrima al desvalgut.

No soc jo dels que consideren a la dona d’una mentalitat inferior a la del home. Lo que hi ha, a mon entendre, es que les circunstancies i l’ambient son distints. Pero encara acceptant que elles poguessin amb la mateixa facilitat nostra instruir-se i enriquir el seu talent, no sé veure, obtingut aquest resultat, quin problema resoldriem: en cambi crec en creariem algun d’important, perqué una de dos: o som nosaltres els indicats a proveir-nos d’aquells coneixements que ha de servir-nos de base per guanyar el sustent de la familia, i la dona es circunscriu als seus quefers casolans i en sapiguer criar fills sans i forts, o del contrari si elles s’empenyen en ocupar el nostre lloc aleshores no tindrem nosaltres altre remei que traslladar-nos al d’elles i amb aixó si que em sembla que ben pocs hi estarien conformes”.

L’Aramprunyà, agost 1921

ÀLBUM DE FOTOS. ELS BESSONS PERE I MIGUEL AGUSTÍ

Aquest retrat de Pere i Miquel Agustí Roca fet pel fotògraf local Pons Teixidó, a finals dels anys quaranta, a l’estudi que tenia al carrer de Salvador Lluch de Gavà, ens serveix d’exemple per evidenciar els innombrables errors que s’han comès al llarg de la història a l’hora d’inscriure nounats al registre. 

El més freqüent són les equivocacions a l’hora d’escriure el nom o cognoms però en el cas d’aquests germans bessons l’error es va produir en la data. Així, segons els documents oficials van néixer el 16 d’abril de 1946 però la seva mare sempre va insistir que ho havien fet dos dies després i que ho recordava perfectament perquè aquell any, el 18 d’abril va ser Dijous Sant.

📷 Autor: Pons Teixidó. Fons: Pere Agustí Roca. AMG

LA MASIA DE CAL RASCLÓ

Probablement, la masia  de cal Rascló, després anomenada  de cal Pauet del Dents, fou construïda al segle XVI. Tot i que cal Rascló era de construcció senzilla, en la façana principal hi podíem trobar un finestral d’estil medieval, que probablement procedia d’una edificació anterior de major riquesa arquitectònica. El nom del cal Rascló l’adoptà molt després que fos edificada.

Salvador Viñas, un dels homes més rics de Castelldefels, va comprar la masia, que estava situada al final del carrer de Sant Pere, prop de l'actual plaça de Jaume Balmes. En nomenà masover Pau Solé Coll, que li deien del Dents-motiu que després dels anys adoptà el mas, en substitució del de cal Rascló. L’home s’instal·là a la masia entre el 1910 i el 1915, amb la seva esposa, Maria Tutusaus Solé i el seu fill Joan. Allí ja hi nasqueren les seves filles, Montserrat i Teresa. El masover explotava l’hisenda al terç, es a dir, un terç de tot el producte que s’obtenia era donat a l’amo. A la masia la feina mai no s’acabava: s’hi criava tot tipus d’animals de granja, com conills, porcs i especialment aviram, pollastres, capons i oques. L’aviram es comercialitzava. La masovera, Maria Tutusaus, duia a vendre les gallines i el capons a la plaça de Catalunya, de Barcelona, especialment per Nadal.

Els masovers de cal Pauet tenien per costum matinar. S’aixecaven a trenc d’alba i començaven el jorn donant menjar al bestiar i, de tant en tant, feien neteja als corrals dels porcs, gallines i conills. Després s’esmorzava i, en acabat, l’home sortia al camp amb el matxo a fer les tasques pròpies que requeria la terra segons l’època de l’any: llaurar, arreglar alguna collita, adobar o preparar els terrenys per sembrar, etc. En èpoques de collita abundant, la dona acompanyava el marit al camp per donar un cop de mà.

Passats els anys, la tasca de masover va passar a càrrec de l’únic baró del matrimoni, Joan Solé Tutusaus, més conegut com el Pauet del Dents, el qual hi romangué fins que la masia fou enderrocada al final dels anys seixanta.

Mireia Valentí
Del llibre: "L'Abans", editorial efadós, 2002

EL TESTIMONI DE MAGDALENA MOYA CALVO

“En el año 1951, a mis 24 años, llegué a Cataluña junto con mi hermana y mi sobrino. Mi prima estaba en Terrassa y nos contaba que aquí se ganaba bien la vida. En mi pueblo, Alhama de Granada, hubo mucha discriminación hacia nosotros, los rojos, y no te quedaba más remedio que ir a servir a los señoricos, que te humillaban y te pagaban una miseria. Estuve en una casa de acogida en Murcia y luego en un colegio de niños refugiados. Cuando volvimos, nos habían saqueado la casa y no teníamos nada. Mi hermana y yo nos pusimos a servir por tres duros al mes y la comida, que era de las sobras y de lo peor. Teníamos las manos picadas de sangre de tanto trabajar.

He vuelto más veces a mi pueblo, pero no lo echo de menos. Un año que volví, vi a una señorita de aquellas que nos hacía pasar las de Caín que iba sucia y me dijeron que iba a comer a un comedor de beneficencia. ¡Lo habían malgastado todo!

A mí me gustó venir aquí porque la gente era de otra manera, no te escondían las cosas, no te vigilaban cuando ibas a la despensa, no te controlaban el jabón… como hacían en mi pueblo. Estoy muy contenta de haber venido y mi madre también lo estaba y decía: “Bendita Cataluña, que me ha dado de comer”, porque nos veía a todos aquí colocados y muy bien. Si nos hubiéramos quedado allí, habríamos estado muy mal. La gente de Gavà ha sido amable, acogedora, muy buena gente. Y yo he estado encantada de la vida”.

Magdalena Moya,

Del llibre « Trajectes, la veu de les dones immigrants », 2008