Johnny Weissmuller, Brenda Joyce i Johnny
Sheffiel, en els papers de Tarzan, Jane i Boy, van ser els protagonistes de la
pel·lícula “Tarzán y la cazadora”.
AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1954
Un filmprotagonitzat per un cèlebre esportista olímpic de natació guanyador de
5 medalles d’or i una de bronze. Johnny Weissmuller va ser considerat un dels
millors nedadors del món en obtenir 67 rècords mundials. Els companys de
repartiment van ser l’actriu Brenda Joyce (“Maryland”, “Vinieron las lluvias”)
i Johnny Sheffiel (“Bomba, the jungle Boy”), i la va dirigir Kurt Neumann (“La
mosca”, 1958).
La pel·lícula tracta sobre Tarzan i la seva
família que visiten el Rei Farrod (governant d’una tribu africana) en el seu
aniversari. Poc després arriba Tanya Rowlins i la seva expedició amb la
intenció de caçar animals salvatges per vendre’ls als zoològics a Amèrica. A
partir d’aquí, Tarzan, Jane, Boy, amb la participació de Cheetah, comencen la
lluita per intentar salvar tots els animals capturats. Aquesta pel·lícula va formar part d’una
dotzena més en què el protagonista va ser Johnny Weissmuller. Totes elles van
ser adaptacions del llibre d’Edgar Rice Burroughs.
Tarzan protagonitzat per Elmo Lincoln, any 1918
Tarzan va ser un dels personatges més
emblemàtics de la indústria cinematogràfica del moment. El personatge amb
“taparrabos”, que es penjava dels arbres i que amb el seu crit defensava i reunia
els animals més ferotges de la selva. El primer Tarzan de la història va ser Elmo
Lincoln, que l’any 1918 va interpretar-lo en cinema en blanc i negre quan el
cel·luloide encara no tenia so.
Molts més van fer el crit de Tarzan, Lex
Barker (1949), Gordon Scott (1955), Jonn Derek (1981), Tony Goldwyn (film
d’animació Disney, 1999), Alexander Skarsgard (2016), entre altres, però el més
carismàtic va ser Johnny Weissmuller.
Jane, Tarzan, Boy i Cheetah
No podíem oblidar un altre protagonista
d’aquesta sèrie de filmacions, l’inseparable Cheetah. Amb la seva complicitat i
comicitat l’èxit estava assegurat. Company de Tarzan, era impensable una
pel·lícula sense Cheetah, un ximpanzé mascle. En el transcurs dels anys Cheetah
va obtenir el premi Calabuch al Festival Internacional de Cine de Comedia de
Peñíscola, i figura al llibre Guinness dels rècords com un dels primats més
longeves del món (va morir amb 80 anys).
Clica a l’enllaç per veure la seqüència de Cheetah
comunicant-se amb militars nazis.
A Espanya aquestes pel·lícules van tenir
molt bona acceptació entre el públic, però encara hi havia la censura. La
dictadura franquista revisava i restringia les imatges i traduccions a
l’espanyol. Tant el personatge de Tarzan, i el seu físic, com el de Jane inquietaven
els censors, que els consideraven immorals i perillosos per la seva càrrega
sexual.
Podeu veure una petita ressenya de la
pel·lícula (versió original) en aquest enllaç:
Retrat Joan Salamero. AMG. Fons Família Estapé-Olivella
Joan
Salamero va néixer a Begues el 1880, on els seus pares feien de mestres. En
morir el seu pare, la mare va trobar feina de mestra a Castelldefels, mentre
ell vivia a la casa pairal gavanenca de cal Todo, on feia de pagès.
El
1897 va obrir un estudi al carrer d’en Cuyàs (avui carrer del Cap de Creus),
encara que un any després es traslladaria al carrer de sant Isidre, on donava
classes als nens que no podien entrar a l’escola municipal, que havia quedat
petita davant del creixement de la població. Regentà aquesta escola fins més o
menys el 1905, data en què, per mort del mestre Llorenç Vidal, ocupà la plaça
de mestre interí a les escoles de la plaça fins a l’arribada del mestre Felip
Solé.
En
Marian Colomé el recordava així:
....Era
un local que tenia uns cinc metres d’amplada per uns onze o dotze de llargada,
amb un portal i una sola i petita finestra a la façana que no permetia la
suficient renovació de l’aire pels quaranta o cinquanta nois que assistien a
classe....
Era
el senyor “juanito”, com tothom l’anomenava, un jove d’uns 18 anys que
estudiava per ingressar al magisteri... de poca experiència encara per la tasca
que s’havia emprès i això potser era la causa de la rigorosa disciplina que
emprava en el tracte amb els seus deixebles per fer-se mantenir respecte, la
seva severitat era massa forta per uns tendres infants que els infonia un gran
temor. Recordo aquells forts càstigs de fer posar els nois drets aguantant-se
amb un sol peu i amb els braços estirats i posant-los damunt de cada mà uns
quants llibres, i quan pel cansament defallien, picava les mans amb un bastó, i
el de fer posar la mà amb els dits apinyats donant cops amb el bastó fortament,
era cosa freqüent durant les hores de classe.
“Más
allá de Río Grande”
és un western estatunidenc protagonitzat per un dels galans de l’època, Robert
Mitchum (“El Dorado”, “Camino de Oregón”, “Río sin retorno”, etc.) i l’actriu i
cantant Julie London (“El hombre del Oeste” i “Más rápido que el tiempo”).
L’acció té lloc a la frontera entre
Texas i Mèxic. Un texà, fugint de la persecució en el seu país per venjar la
mort del seu pare, es queda a Mèxic per evadir la justícia. Comerciant d’armes,
segueix traficant per al governador Castro, però la situació es complica quan,
en tornar a Texas per vendre les armes, és ferit en una batuda. A partir d’aquí
tot canvia...
La pel·lícula va ser projectada en
tecnicolor al Centre Cultural de Gavà. El nom original és “The
wonderful country”
i la va dirigir Robert Parrish, Oscar al millor muntatge per “Cuerpo y Alma”
l’any 1947, i que va formar part de l’elenc de directors de la producció de
“Casino Royale”. Va ser rodada íntegrament a Mèxic, als estats de Guanajuato,
Sonor, Chihuahua i Durango.
Espanya, entre els anys 50 i 60, va
començar a ser escenari de moltes pel·lícules estrangeres. Almeria, amb els
seus paisatges, va ser lloc de rodatges importants i amb aquesta nova situació
el turisme va augmentar a la zona. D’altra banda, la gent que vivia a les
proximitats va poder treballar en la construcció de decorats i participar
activament en escenografies.
No era estrany trobar-se pels carrers
d’aquesta ciutat protagonistes de films com Sean Connery, Orson Welles, Claudia
Cardinale o Clint Eastwood. Això sí, atès el moment polític que vivien, no es
podia oblidar que encara tenien restriccions i que s’havien de seguir unes
pautes en relació amb temes polítics, religiosos i morals.
Podeu veure una petita ressenya de la
pel·lícula (versió original) en aquest enllaç:
Encara
recordo la col·lecció de discos de vinil familiar, com sonava la música al
tocadiscos que estava al menjador de casa i com havies d'anar amb compte per
posar la petita agulla al disc i no ratllar-lo. Era meravellós veure les
portades i contraportades dels discos amb les cançons del moment.
És difícil no recordar-se d'aquells grups, bandes i solistes que es dedicaven a
la música als anys 1950 i 1960, encara submergits en el règim franquista.
Segurament tothom ha sentit moltes vegades la música del genuí "rei del
rock", Elvis Presley, amb el
seu "toc generós de maluc” que als anys 50 suscitava tant als i les fans.
La veu, els moviments a l'escenari i la seva actitud provocadora canviava
esquemes morals en un país tan tradicional com era els Estats Units. El món de
la música es va omplir amb artistes del rock and roll com Little Richard, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, entre d'altres. Un gènere que va suposar una revolució
.
Elvis Presley amb la seva cançó Jailhouse Rock, any 1957
Al nostre país arribaven notícies de part
d’Europa. Segons deien, els joves que vivien propers a les bases americanes eren
sempre els que tenien més notícies sobre els moviments culturals i socials de
fora de l’estat espanyol. L’esperit rebel del jovent del moment es feia patent.
A finals dels anys 50 i principis dels 60 a Espanya van començar els primers grups i
solistes dedicats al rock and roll, cantat en altres idiomes com anglès,
francès, italià o en espanyol. Amb tota aquesta situació van començar a
originar-se molts estils musicals i entre ells va sorgir el “pop”. La forma de
vestir, de relacionar-se, de pensar anava canviant a poc a poc. Podríem fer una
recerca a les llistes d’èxits del moment i trobaríem grups com el Duo Dinámico, Los Estudiantes, Los Rocking
Boys, etc. sonant per les ones de les emissores de ràdio del moment. La
televisió, amb els programes musicals, i els festivals de Benidorm i del
Mediterraneo ajudaven a l’expansió musical. Els èxits també arribaven amb grups
britànics com The Beatles o The Rolling
Stones.
Per escoltar la música cliqueu sobre el nom del grup
A
Gavà, els grups locals començaven a sorgir. Grups com els Ritmics, campions
d’Espanya d’harmònica, i els grups Clafer´s i Buleboa es van donar a conèixer a
les vetllades d’Art i Caritat. El conjunt femení Damas, els grups de folk
Juvens i Naps i Cols, Stage Brown, Mania, Blayers, Sarabanda (Marc Grau), Gavà
Sax’s Quartet, Jivaros, Jordi Paniagua, Los 5 Rooys, The Moby Dycs, Agua Santa,
Diamantes negros, Muntanari, Peque boys... introduïen els nous ritmes i sons al
poble.
L'any 1960, a Gavà es va obrir el càmping Albatros i
l'estiu de 1964 es va inaugurar la sala de festes Tropical. Això va afavorir
que les activitats i festes del poble tinguessin més repercussió i que
l'assistència de públic s’incrementés.
AMG. Fons Família Grau Guasch, mitjans anys 70
Un
altre introductor d’aquest moviment va ser Marc
Grau, nascut a Gavà. “Ell i la seva guitarra” van estudiar amb la
professora de música Carme Amat. Aquest passió va fer que s’hi dediqués tota la
vida. De la mà de Rocky Muntanyola (Jordi Batista, considerat com un dels pares
del pop-rock català) va saltar al món professional.
Grau va ser membre d'El Último de la Fila, un dels grups de pop rock
de més èxit a Espanya.Músic i compositor, va ser productor de grups
com Sopa de Cabra, Umpah-pah, Lax’n Busto, Bars, Els Pets, entre molts altres.
Tristament, ens va deixar l’any 1999 i var ser una gran influència en el
renaixement del rock català dels anys 90.
En tot aquest recorregut en el temps tornem
al "Duo Dinámico", amb dos components, Manuel i Ramon. Van tenir gran
transcendència fora del país i van ser pioners del fenomen fan. Sempre tindrem
a la memòria cançons com "Quince años tiene mi amor", "El final
del verano", "Quisiera ser", entre tantes. Pocs recorden que
aquest grup també componia lletres per a altres artistes, com Julio Iglesias.
Van ser els compositors de la cançó que ens va representar i guanyar el
Festival de Eurovisión l'any 1968, interpretada per Massiel: "La, la, la". En realitat, era Joan Manuel
Serrat qui havia d'interpretar-la, però la dictadura franquista s’hi va oposar
per una qüestió lingüística. Encara a Espanya hi havia la repressió a l'idioma.
Molts anys després, Joan Manuel Serrat
va cantar el "La, la, la", símbol d'aquell moment tan rigorós,
juntament amb el "Duo Dinámico".
Després
d'un breu descans, l'aventura del "Duo Dinámico" segueix i l'any 1988
arriba "Resistiré", una
cançó que al llarg del temps no ens ha deixat indiferents. Escrita per Carlos Toro Montoro, és un himne a
lalluita per la resistència (en temps
del règim, el seu pare va ser empresonat pel Tribunal Militar franquista, amb
la qual cosa la història d’aquesta repressió està present a la cançó).
Sentir-la dona força i empenta per seguir endavant. Almodóvar ja la va
utilitzar en el seu repertori a la pel·lícula "Àtame", de l'any 1989, i ara tornem a tenir-la entre
nosaltres. "Resistiré", la
cançó de la pandèmia. Per segona vegada un cant a la resistència, però en
aquesta ocasió contra el coronavirus, que segur que tothom ha taral·lejat o
ballat en algun moment. La inclusió en vídeos i àudios a les xarxes socials ha
estat immensa. En ple segle XXI hem seguit amb "Resistiré",
interpretada per més de 30 artistes espanyols. A Suècia, s'ha gravat amb una
altra lletra, però amb el mateix objectiu d'avançar en la minimització de la malaltia.
Podríem
seguir parlant d'aquests grups i bandes de rock del moment que ens van ajudar
en l'avanç de les nostres vides i que formen part de la història. Cada any, al
mes de juliol, es commemora el Dia Mundial del Rock i per això hem de seguir
gaudint recordant i escoltant grups mítics com Mickey y Los Tonys, Los
Relámpagos, Los Continentales, Los burros, El último de la fila... o comMiguel Rios, Els Pets, Sopa de Cabra, Sau,
Loquillo, Lax’n Busto, etc. tot desitjant que segueixin conquistant i aportant
vida a la cultura.
No podia finalitzar sense donar pas a una cançó de finals dels anys 60, que
també resistirà per sempre a la nostra memòria.
Miguel Rios, cançó "Himno a la alegria" a l'any 1969
Un film estatunidenc projectat en tecnicolor. “Apache” va ser interpretada per l’actor Burt Lancaster(Oscar al millor actor 1960 per “Elmer
Gantry”), protagonista de pel·lícules com “Vera Cruz”, “L’home d’Alcatraz”, “El
falcó i la fletxa”, entre tantes, i per l’actriu Jean Peters, una dona de les
més importants del moment i que va formar part de grans pel·lícules com
“Niàgara” i “Viva Zapata”.
Dirigida l’any 1954 per Robert Aldrich (“Dotze en el patíbul”, “El vol del
Fènix”), la pel·lícula és un western que tracta d’un indi apatxe —últim guerrer
de la seva raça— que vol tornar al seu poble per ser granger i que és capturat
i enviat a la reserva d’on aconsegueix escapar; llavors, comença una
persecució...
Va ser una de les primeres obres en què el protagonista era un indi i amb
la qual es va voler transmetre al públic la visió més humana i comprensiva dels
natius que durant molts anys havien estat sotmesos a la tirania del poble
americà. La pel·lícula va aconseguir un gran èxit.
A Espanya eren anys de censura. El cinema formava part d'una propaganda
ideològica en què els valors patriòtics eren molt forts. En aquesta restricció,
l'Estat va imposar el doblatge de totes les projeccions al castellà i no en un
altre idioma. La primera pel·lícula que va ser traduïda al català va ser la
francesa "Draps i ferro vell" l'any 1933 (abans del domini
franquista). Durant el període de dictadura, van existir alguns intents de
projectar pel·lícules traduïdes, però va ser anys més tard, amb el naixement de
la Televisió de Catalunya (anys 80) quan es va poder realitzar. Actualment,
"Apatxe" es pot veure en versió catalana.
