dilluns, 6 de març del 2023
ART URBÀ: ESCULTURA A LA PAGESIA DE GAVÀ.
divendres, 17 de febrer del 2023
BÀSQUET FEMENÍ. QUAN A LA UNIÓ DE COOPERADORS HI HAVIA LA FALANGE
Les components de l’equip érem amigues
de l’escola o del carrer, al barri de les Colomeres, i ens coneixíem totes.
Així que, possiblement, fou Maria Eugènia Marrugat, la directora del col·legi
Sagrat Cor, on anàvem la majoria, qui ens hi animés, perquè de la seva mà ja
participàvem en els certàmens folklòrics de Cors i Danses de la Secció Femenina
i en festivals benèfics que organitzava l’entitat gavanenca Art i Caritat, al
Centre Cultural.
Els entrenaments a la Unió de Cooperadors
-edifici aleshores ocupat per la Falange (F.E.T. y de las J.O.N.S.) i la
seva Sección Femenina- es feien els dissabtes a la tarda en una pista que
hi havia al pati de darrere del local, que donava al carrer Concòrdia. Els
vestidors els teníem en unes habitacions de la primera planta.
Les sortides per jugar els partits de fora les havíem de fer amb transport públic; és a dir, que per arribar al lloc necessitàvem molt de temps.
Tinc ben present un partit al Masnou. Vam
anar de Gavà a Barcelona en autobús; després, en metro fins a les Drassanes i,
a peu, fins a l’estació de França per agafar, aleshores, el tren que ens havia
de portar a aquesta localitat del Maresme. Va ser un partit molt disputat i
vaig acabar amb un bon cop al nas.
També recordo una altra sortida que es
va convertir en una veritable peripècia. Va ser un partit que vam jugar a Igualada.
Hi vam anar en tren i arribàrem a la pista just a l’hora de l’inici del partit,
així que ja estàvem cansades abans de començar. La veritat és que no en sabíem
gaire, però no ens faltava il·lusió i coratge.
També fèiem excursions a peu pels
voltants del poble. En una de les primeres, que ens hi acompanyà Mercedes Ariño,
delegada local de la Sección Femenina, vam anar fins a la riera dels
Canyars i vam recórrer les diverses masies de la Sentiu.
L’equip, que va tenir com a primer entrenador
el Salvador, el formàvem: Carmen Garcia, Luisa Ledesma, Manolita Salas, Ana
Martínez, Sara Daroca, Carmen Gonzalez i Pilar Mesa. Com que era la capitana, i
malgrat el temps que ha passat, encara conservo els carnets de jugadores de les
companyes. Ens van fer un uniforme, que es componia de samarreta, pantalonets
curts, i una faldilla prisada blanca.
Al cap d’un temps, i sense saber per què,
van canviar el lloc dels entrenaments i ens vam traslladar al pati del Centre Cultural
Parroquial, al carrer de Sarrià. D’aquí recordo que ens canviàvem de roba a les
sales de l’edifici i que, per a nosaltres, era tota una aventura. També recordo
que una vegada vam compartir les instal·lacions amb unes noies estrangeres, no sabria dir d’on ni si
eren estudiants, però va ser una convivència interessant.
Després, les noies que vam quedar, ens
va fitxar la Companyia Roca per jugar al seu equip femení de bàsquet, ara a les
instal·lacions de can Sellarès.
Montserrat Arqué Sanchez
dilluns, 6 de febrer del 2023
ART URBÀ: L'HOME DEL MIL·LENI.
L'HOME DEL MIL·LENI
- “Valors naturals i culturals del Parc del Mil·lenni”. Brugués, núm. 213. Gavà, 2002; pàg. 2.
dilluns, 16 de gener del 2023
AVUI TOCA CUINAR ... RECEPTA DE CROQUETES DE GUATEQUE
La primera recepta espanyola de croquetes, inclosa en un llibre de cuina, va aparèixer l'any 1830. Eren totalment diferents de les que coneixem actualment. Estaven fetes d'arròs amb llet, s'arrebossaven dues vegades i es fregien. Eren servides com a postres.
Cal dir que hem avançat en aquest sentit i ara disposem d’un ampli ventall de sabors i formats de croquetes, que són una de les estrelles principals a les nostres cuines.
Per això, ara toca gaudir d'aquest moment culinari. Voilà croquettes!
M. Carmen Carbonero
Arxiu Municipal de Gavà
Per saber-ne més: “Elcorreo.com” i “elcomidista.elpais.com”, 2018
dilluns, 2 de gener del 2023
ART URBÀ: ESCULTURA AL GENERAL JOSEP MORAGUES.
HOMENATGE AL GENERAL JOSEP MORAGUES
dimecres, 21 de desembre del 2022
60 ANYS DE LA GRAN NEVADA DE 1962
dilluns, 5 de desembre del 2022
ART URBÀ: ESCULTURA A LA SUPERACIÓ.
LA SUPERACIÓ
OBSERVACIONS: Ochoa va fer una exposició de la seva obra a Gavà l'any 1983 i com a mostra d'agraïment va oferir aquesta escultura que es va instal·lar a la plaça Magdalena Trias l'any 1987.
BIBLIOGRAFIA
- “La escultura de Clemente Ochoa”. Brugués, núm. 5. Gavà, 1983; pàg. 6.
- “Escultura de Clemente Ochoa”. Brugués, núm. 31. Gavà, 1987; pàg. 3.
dilluns, 7 de novembre del 2022
ART URBÀ: MONUMENT A GAVÀ MAR.
BIBLIOGRAFIA
- “Nous serveis i equipaments a la zona costanera de la ciutat”. Brugués, núm. 207. Gavà, 2002; pàg. 4-5.
divendres, 7 d’octubre del 2022
ELS AIGUATS DE LA TARDOR DE 1962 (2)
L’endemà de la rierada, l’alcalde de Gavà, Josep Lluch, que havia accedit al càrrec pocs dies abans, junt amb autoritats municipals i la Guardia Civil visitaren la zona sinistrada per avaluar la magnitud de la tragèdia. El panorama al torrent del Calamot era desolador, l’aigua havia inundat les coves i s’havia endut bona part de les míseres edificacions.
Les primeres mostres de solidaritat van arribar del barri de Santa Teresa, una de les zones propers a la catàstrofe, que de des el primer moment va donar suport a aquells que fins llavors havien viscut en aquell espai de pobresa. Els van acollir i facilitar tot tipus d’aliments calents per tal que es refessin.
En un primer moment l’Ajuntament va allotjar els damnificats, que ho havien perdut tot, a l’antic casalot de can Pere Bori, un edifici que havia albergat una escola pública durant la Guerra Civil Espanyola i havia prestat servei, fins no feia masses anys, com a caserna militar. Un grup format per noranta-dues famílies, unes quatre-centres cinquanta persones, ocuparen, amuntegades, unes grans estances que separaven amb peces de roba penjades que els deixaven poc espai i cap intimitat. Molts dels afectats dormien directament a terra, mentre que d’altres es veien obligats a compartir llits i, a sobre, en tot el recinte nomé hi havia un lavabo. Una foguera a l’antic pati d’armes servia de cuina, sempre que el temps ho permetés.
En mig d’aquesta situació tan precària, els afectats de la riuada van haver d’estar-se tot un any a can Pere Bori, fins que l’Ajuntament de Gavà va fer construir un grup de mòduls prefabricats en un descampat situat entre el final del carrer Santa Teresa i el cementiri. Coneguts popularment com les Casitas de San Rafael, aquests senzills barracons els van acollir i els permeteren començar a refer la seva vida.
Les famílies allotjades a les casitas dividien els espais amb cortines i, tot i ser reduïts, encara hi havia gent que els rellogava (allotjats de mestressa). La manca de lloc obligava als veïns a fer molta vida fora i, encara que als barracons hi arribava la llum, l’aigua s’havia d’anar a buscar a la font i el safareig i els lavabos es trobaven en un mòdul d’us comú.
Les Casitas van configurar, de cop i volta, un barri en si mateix però desconnectat tan del traçat i els serveis com de la dinàmica urbana. Als seus veïns sempre els va perseguir una sensació d’abandó i marginalitat. Els hi havien dit que aquest emplaçament era provisional per dos anys però se n’hi van estar onze.
Com que aquesta situació no es podia allargar més i calia allotjar-los de forma definitiva, l’Obra Sindical del Hogar, va emprendre de la construcció d’uns blocs d’habitatges al peu de la serra de les Ferreres, just a tocar a la carretera de Begues i la part alta de nou barri de can Tintorer. L'any 1974 es van enderrocar les Casitas i es van lliurar els contractes dels noranta-dos primers pisos. Els nous propietaris anirien a viure a un polígon de blocs de pisos on es repetirien les condicions que tenien a l’antic habitatge: aïllament de la trama urbana i manca d’infraestructures i de serveis bàsics. D’aquesta manera quedava “resolt” el problema sorgit de la riada de l’any 1962.
Benet Solina Garcia
Arxiu Municipal de gavà