ÀLBUM DE FOTOS. AIXECANT UN CASTELL

Molt sovint ens fan arribar a l’Arxiu Municipal fotografies sense cap informació que ens ajudi a interpretar-les. No és el cas d’aquesta cedida per Carles Ballo, que ens indica el lloc, el camp de futbol del Gavà, i la data, l’any 1947. 

Si observem atentament la imatge podrem veure una colla aixecant un castell al bell mig del camp i aquest fet ens planteja un dubte pel que fa a la data. Sabem que la colla dels Xiquets d’Eramprunyà van fer la primera actuació a Gavà, precisament a l’esmentat camp situat a prop de can Tintorer, però a l’any 1948. 

Davant d’aquestes dues dates contradictòries, de moment, només podem pensar que es tracta d’un assaig o que alguna de les dues és errònia. Agrairíem més informació.   

📷 Autoria desconeguda. Col·lecció Carles Ballo.

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

EL NOSTRE PATRIMONI: CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

Foto: Benet Solina

El castell d’Eramprunyà s’alça a 400 metres sobre el nivell del mar al massís de Garraf. Rodejat de penya-segats, només és accessible des de l’est i era un enclavament estratègic per al domini i la defensa del territori. El castell té dos recintes, el superior o sobirà, lloc fortificat per excel·lència, i el jussà o de baix, separats per un fossat que era salvat per un pont. Un tercer recinte exterior, encara força més baix, es tanca per una muralla més tardana que data probablement del temps dels Marc.  

El recinte sobirà és la zona més ben protegida de tot el castell. Hi havia el cos de guàrdia i la residència del senyor. Era estructurat al voltant d’un pati central obert i en els diferents costats hi havia sales i cambres diverses, entre les quals es pot distingir la sala noble en què s’hi conserven dos arcs que sustentaven un altre pis superior. A l’est es veu una porta que sembla que comunicava una cambra o sala d’entrada al pis superior i, cap al nord, una possible finestra que va ser tapiada. El recinte és voltat per una muralla, aixecada ran mateix de l’espadat per fer més inexpugnable el castell, i, en la seva part més accessible, a ponent, defensat per un fossat enfondit artificialment. La reforma més important d’aquesta muralla es practicà en temps dels Marc, al segle XIV, quan es bastí el portal i el cos de guàrdia proper que el defensava. Els murs de l’angle del cos de guàrdia i el portal s’han conservat.  

Al recinte jussà les torres i el mur protegien l’accés al castell, situat en una zona sense defenses naturals. Dins d’aquest recinte s’ubica l’església de Sant Miquel que, com la resta d’estructures, fou construïda amb la roca sorrenca característica de la zona. L’entrada a l’església es conserva in situ al lateral sud, però la porta del costat est és una obertura del segle XIX. En aquesta banda —on encara es pot veure l’arrencada de la volta de la coberta— hi havia l’altar. L’església, per tant, estava orientada d’est a oest. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, datades del segle X, sis de les quals són antropomorfes i una rectangular. Per sobre, trobem un dipòsit d’aigua que també és una estructura excavada i que recollia l’aigua de pluja. Degué ser construïda quan l’antic cementiri devia ésser en desús, segurament en temps de Jaume Marc, a finals del segle XIV.  

Al recinte exterior s’hi accedeix per un camí amb una entrada en ziza-zaga que afavoria la defensa. En aquests terrenys probablement s’hi ubicava un raval on es podrien haver desenvolupat diverses activitats productives. També compta amb diverses edificacions més, d’incerta funcionalitat. El recinte es tanca a la banda sud per una sòlida muralla visible des de l’exterior, que va ser bastida al segle XIV en època dels Marc.

 Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

AVUI FA 150 ANYS VA TREMOLAR LA TERRA A GAVÀ

“Per a més sorpresa i espant, a l'endemà d'aquella tempesta, quan les aigües ja s'havien escorregut deixant inundada tota la marina, es produí un moviment sísmic que durà pocs segons, però la forta sacsejada que va donar, fou suficient per a fer brausolejar les cases, fent caure dels seus escudellers tota la vaixella que hi tenien col·locada, puix que en aquell temps era costum tenir en l'entrada de les cases dels pagesos, uns escudellers a l'alçaria aproximadament d'uns dos metres, on hi tenien posades les millors per a el servei de taula.

Havien passat poc més de dues setmanes, fins que les aigües ja havien posat al seu normal nivell, quan els pagesos començaren altra vegada a anar cap els seus trossos de les sorres per a veure si ja hi podien esmerçar algun treball, i la sorpresa més gran dels qui anaren a la zona de La Pava, fou el presentar-se a la seva vista l'enfonsament d'una extensió de terreny d'uns deu metres d'amplada per més d'un centenar de llargada que estava tot ple d'aigua, cosa que els hi va donar a comprendre que allò era el rastre que va deixar el terratremol  que ells van percebre i rebre els seus efectes.

El pagesos gavanecs d'aquell temps, en veure aquella gran rasa que sobreeïxia d'aigua, començaren a anomenar-la el «Riuet», que amb tot i haver-la fet desaparèixer després de passats uns anys el sanejar amb els seus esforços totes aquelles terres, encara avui dia els seus descendents quan parlen referint-se a aquella demarcació, l'anomenen el Riuet”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1975

AVUI FA 150 ANYS DE L’AIGUAT DE SANTA TECLA

“Va començar en trencar l'alba d'aquell dia, amb un  seguit de llamps i trons que els produïa un cap de núvol que s'aixecava de part de ponent, i començant cap dalt de les muntanyes a ploure a bóts i a barrals, anava baixant la tempesta desaforadament cap el pla, i no podent ésser prou les rases, torrents i rieres par a discòrrer l'aigua ordenadament, es desbordaren.

Aquell desbordament que fou la causa de la inundació del poble, feia exhalar crits de socors dels habitants dels llocs més baixos, per entrar-los-hi l'aigua dintre de les cases, sobretot  al raval del Fuentes i de Molins i les cases de començament de la part esquerra del carrer de Sant Nicasi, on segons m'havia contat el meu avi, l'aigua va arribar a tocar les bigues del trespol, tenint de refugiar-se en els pisos on hi havien anat acumulant tot el que de més valor tenien en els baixos de les cases, i l'aviram i els porcs que tenien en el patis, com també els ases aquellas cases que en tenien.

Quant l'aigua va arribar dalt de l'últim graó de l’escala que duia al pis, m'havia explicat l'avi en la segona casa del dit carrer de San Nicasi, que se pensaven d'haver de fer un forat a la teulada per a poder salvar llurs vides, pero havent parat de ploure feia cosa d'una hora després d'aquella pujada d'aigua, van notar que minvava  i  els ànims  es  tranquil·litzaren. Aquella tempesta va quedar batejada amb el nom de l'aiguat de Santa Tecla, per escaure's en la dita diada”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1971

TORNADA A L’ESCOLA. LES PRIMERES NOTÍCIES DE DOCENTS A GAVÀ

A l’edat mitjana van ser els clergues els que van conservar el llegat cultural de l’antiguitat a través de les escoles monàstiques i catedralícies on s’ensenyava gramàtica i lleis per formar els futurs eclesiàstics, però, també, els dirigents laics, nobles i mercaders.  A Gavà, les primeres notícies d’una escola són de l’any 1310, data en què el bisbe visita Sant Pere de Gavà i tonsura tres estudiants, fills cabalers de famílies pageses benestants. En entrar a l’edat moderna, es va estendre l’acció educativa de l’església. L’any 1600 el bisbe de Barcelona va ordenar al rector de Sant Pere de Gavà que, “apres de vespres ho altra hora mes acomodada, fasse fer senyal ab una campana y convoque son poble a la isglesia al qual ensenye la doctrina apropiada”. Ens trobem, doncs, amb una llarga tradició local d’educació vinculada a l’església.

 La separació de la tutela eclesiàstica no arribarà fins al segle XVIII, el segle de les llums. A Gavà, la primera meitat del segle XVIII fou una època de creixement econòmic i demogràfic que propicià l’aparició d’unes nissagues benestants que controlaven l’Ajuntament i que van voler instituir una escola municipal pròpia. Eren ells qui, a través dels impostos municipals i de les quotes mensuals, pagaven els mestres, que ja no eren religiosos. El primer mestre del qual es té referència documental a Gavà és Miquel Bofill, l’any 1763. A més de mestre, també feia de pagès i vivia a la casa de la plaça Major que més endavant es coneixeria per ca l’Espinós. De fet el que s’ensenyava a l’escola en aquells moments era a llegir, a escriure i les “quatre regles. Amb això, aquells gavanencs benestants en tenien prou per administrar les seves hisendes, redactar els seus dietaris i portar els llibres d’administració de les confraries parroquials.

Els nens es passaven sis hores diàries a l’escola i no tenien vacances a l’estiu. Començaven a llegir amb les beceroles o cartells amb les lletres de l’alfabet, passaven al Cató (traducció catalana d’una compilació de sentències morals en vers i en prosa del moralista i gramàtic llatí del segle II, Dionisi Cató), i aprenien sobretot amb el “Fra Anselm” (del Llibre dels bons amonestaments, escrit per Anselm Turmeda el 1397). Com a obra més moderna usaven el llibre editat el 1749, Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac, que es pot considerar el primer pedagog català d’època contemporània.

Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

11 DE SETEMBRE DE 1922

El 1714 les tropes borbòniques van assolar la riba dreta del Llobregat i van protagonitzar diverses trobades violentes amb els sometents i les unitats de l’exèrcit català acantonades a la zona. En el transcurs d’una d’aquestes accions armades, les tropes enemigues van envoltar, assetjar i cremar una masia de Gavà. Uns mesos més tard, després que Barcelona fos vençuda l’11 de setembre, en un altre atac, van perseguir pagesos desarmats fins a l’ermita de Bruguers. Allà, l’exèrcit va capturar i executar els que s’hi havien refugiat a l’interior.

D’aquí que, per recordar els fets ocorreguts a Gavà, l’any 1922 es va decidir donar el nom de Màrtirs del Setge de 1714 a un tram del carrer Nou. Els actes oficials del canvi de nom van tenir lloc l’11 de setembre amb diferents activitats, entre les quals l’actuació de l’esbart Ginesta i dels Pomells de Joventut. El nom es va mantenir fins al final de la Guerra Civil. Sota la dictadura del general Franco el carrer va passar a anomenar-se Calvo Sotelo. L’any 1979 es va recuperar un altre cop el topònim Màrtirs del Setge de 1714.

Actualment, a la plaça de Josep Tarradellas, entre la Rambla i el carrer Màrtirs del Setge de 1714, hi ha un monument en memòria de les víctimes del setge de Barcelona de 1714, obra de l’escultor Xavier Cuenca. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. JOVES APRENENTS

Tot i que ens trobem davant d’una imatge de caràcter esportiu, l’interès d’aquesta fotografia, cedida a l’Arxiu per Margarita Solé, són els comentaris que ens ha fet Pere Agustí, un dels joves futbolistes que hi apareix. 

L’escola on anaven estava situada en l’antic edifici de la Unió de Cooperadors de la Rambla. De fet, es tractava d’una continuació de l’escola d’aprenents de la fàbrica Roca, que als anys quaranta va començar a capacitar professionalment els joves que a partir dels catorze anys hi entraven a treballar.

A la fotografia d'equip, presa a can Sellarès al voltant de l'any 1963, hi podem reconèixer Almirall, Lisardo, Agustí, Agulló, Castellano, Suñé i els germans Pujalte, entre altres.

📷  Autoria desconeguda. Col·lecció Margarita Solé. AMG.

L'AVENTURA D'ANAR A LA PLATJA DE GAVÀ ALS ANYS SETANTA

La construcció de l’autovia de Castelldefels l’any 1954 va acostar les platges de Gavà i Castelldefels als barcelonins. Per als gavanencs, l’accés a les seves platges s’havia de fer a través de camins agrícoles. Com que poca gent disposava de vehicle, resultava més pràctic agafar el tren i anar a Castelldefels o Garraf.

L’any 1960 es va obrir l’avinguda de Bertran i Güell, que comunica el nucli urbà de Gavà amb el mar. L’accés a les platges, però, va continuar sent complicat perquè l'única manera que tenien els vianants de creuar l’autovia o Gran Via era corrent i esquivant els cotxes. L’elevada densitat de trànsit d’aquesta via suposava un perill evident per a transeünts i conductors.

Eren molts els banyistes que carregats amb el para-sol, les cadires, els cubells i les pales, i acompanyats de tota la família s’aventuraven amb gran temeritat  a creuar a diari la Gran Via. L’acudit de Joan Tutusaus d’inicis dels anys setanta reflecteix a la perfecció aquesta situació.
  
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

TAL DIA COM AVUI ... DE 1936

DIA 6 DE JULIO DE 1936

Dictado:

Todos somos iguales ante la ley.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana.

La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados, el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la vocación.

El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado y lo prestará mediante Instituciones Educativas, enlazadas por el sistema de la Escuela Unificada.

Transcripció del quadern escolar d'Antoni Tarrida 

ÀLBUM DE FOTOS. PASSEJANT PEL MIG DEL CARRER

Quan l’any 1964 Domingo Estrada va fer aquesta fotografia del carrer Montserrat, el vianants encara podien caminar, sense perill aparent, pel mig del carrer. Les dues mares que empenyen el cotxet carrer avall poc s’imaginen l’amenaça que representarà per als seus fills aquest innocent i solitari sis-cents aparcat en un costat. Aquest “petit intrús”, en pocs anys es farà l’amo dels carrers, els omplirà i ens obligarà a vigilar si no és que volem anar a parar a l’hospital. 

📷  Autor desconegut. Fons Domingo Estrada. AMG.  

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

ELS ORÍGENS DE LA FESTA MAJOR DE SANT PERE

Fins fa poc temps la nostra societat era bàsicament agrària i el pas del temps estava marcat pels canvis d’estació i per les feines agrícoles. En un temps en què no hi havia vacances ni caps de setmana, les festes servien per interrompre les rutines i les tasques quotidianes i ajudaven a marcar el pas del temps. En el cas de les festes majors, són la supervivència de les cerimònies dedicades a celebrar  o l’inici o el final de la collita. 

És per això que la majoria se celebren en ple estiu, habitualment entre Sant Joan i Sant Miquel,  i coincidint amb la diada del sant patró. L’origen és, doncs, pagà. L’únic que va fer el cristianisme va ser adaptar aquests costums ancestrals i cristianitzar-los. Els pagesos gavanencs, que s’encomanaven a Sant Pere per tenir una bona collita, feien el mateix que havien fet abans els romans encomanant-se als seus genis i divinitats i, abans dels romans, els ibers.

Els actes en honor a Sant Pere s’iniciaven cada 29 de juny amb un repic general de campanes, seguit d’un ofici solemne. No cal dir que hi assistien les autoritats locals presidides per l’alcalde. Els actes religiosos de la Festa Major en honor del sant patró van ser els punts centrals de la celebració durant molts anys. No va ser fins a finals del segle XIX que s’incorporen les celebracions populars i comencen a introduir-se els balls amb orquestra i es basteixen per primer cop els envelats. 

 Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

L'HOMOSEXUALITAT DURANT EL FRANQUISME

Durant el franquisme, les autoritats eclesiàstiques van exercir el control de la moral pública i privada, que incloïa una ètica sexual repressiva cap a qualsevol desviament sobre el model masculí i femení imperant. Durant aquest període l’homosexualitat era perseguida per l’anomenada Ley de Vagos y Maleantes. A Gavà, al llarg dels anys seixanta, Gil de la Pisa Antolín, doctor en Filosofia i Lletres per la Universidad Católica de la Habana, va escriure al periòdic local Brugués una sèrie d’articles de marcat caràcter homòfob com el fragment que reproduïm a continuació: 

"(...) El hombre, el varón, ese ser viril que se caracteriza por la masculinidad, se está convirtiendo en objeto de museo. (La raíz etimológica del varón está emparentada con la fortaleza; esto sólo ya dice bastante y explica muchas cosas). Recuero que, cuando estudiante, nos daban como característica fundamental diferenciadora entre la anatomía masculina y la femenina, la mayor abundancia de ángulos bruscos en el hombre y el predominio de los contornos suaves y curvilíneos en la mujer. Pues bien, cada día los ángulos masculinos son menos rudos y las curvas femeninas más quebradas. (Quizá sea fruto de la indumentaria). Suele ocurrir en las razas que degeneran. Así sucedió con los romanos y hubieron de venir la naciones bárbaras -de  las que nosotros somos retoños – a virilizar la raza culta.

Los hombres primitivos desahogaban su potente virilidad en una forma lógicamente primitiva con la caza y los ejercicios violentos. Los españoles de la Edad Moderna –nuestro siglo de oro- ejercitaban su virilidad en la lucha contra el peligro, en las conquista de ultramar y en la extensión mundial de las fronteras de la patria y de la religión en todos los continentes (...)"

Periòdic Brugués, 24 de febrer de 1963

SOCIETAT CORAL LA IGUALTAT

La més veterana de les entitats gavanenques, la Societat Coral La Igualtat, va actuar per primer cop el 28 de desembre de 1881 amb motiu de l’arribada del primer tren a Gavà i la inauguració de la Rambla. Des d’aquell moment, el cor va actuar  ocasionalment, però no es va constituir legalment fins a 1895. L’inspirador de la coral gavanenca va ser Josep Anselm Clavé i el lloc triat com a seu va ser el Cafè del Centre, on eren acollides de manera altruista totes les activitats de caràcter liberal i popular que es produïen a la població.

Els seus components es reunien per assajar dos cops per setmana i les inversions necessàries perquè tirés endavant sortien de les butxaques dels interessats que, en un primer moment, pagaven una quota de 50 cèntims mensuals, quantitat considerable per a l’època. D’acord amb els postulats de l’Associació de Cors de Clavé, es va crear una mútua de socors que aquell temps va ajudar a moltes famílies de cantaires que estaven en necessitat.

Seguint la gran vocació musical dels seus membres, la Igualtat es va lliurar a una intensa activitat que després de tants anys, avui encara continua activa. L’entitat mai ha deixat de prendre part a les tradicionals cantades de caramelles i ha fet gran quantitat d’actuacions per diverses poblacions i col·laboracions amb altres grups locals. 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà 

TAL DIA COM AVUI.... TRASLLAT I ENTRONITZACIÓ DE LA MARE DE DÉU DE BRUGUERS

“El 15 de juny de 1509 l’Ilm. Dr. Enric de Cardona, bisbe de Barcelona, després d’haver reconciliat la dita capella del Sitjar d’algunes profanacions fetes en temps de guerra, i cel·lebrar la Santa Missa, revestit de Pontificat traslladà processionalment la Vera Imatge de Brugués al dit lloc amb assistencia de molts sacerdots, dels senyors barons del Castell En Francesc Geroni March i el seu germà en Lluis, dels Prohoms i Jurats de Gavà, de les quatre processons, la de St. Pere de Gavà, la de St. Climent de Llobregat, la de Sant Cristofol de Begues i la de Ntra. Sra de Castelldefels i de gran multitut de fidels essent colocada per el Sr. Bisbe amb molta solemnitat, honra i veneració al altar que avui ocupa” (...)

En l’any 1627 aquelles parroquies recordaven encare aqueix gran aconteixement anant a Brugués amb processó a cel·lebrar el dia 8 de setembre una solemníssima festa, que continuà amb alguns intervals fins l’any 1877, restablir-la en 1890 els de Gavà que hi anaven en romeria en aquella diada de setembre. Avui encara aquelles quatre parroquies servant la pietosa costum dels seus vant-passats es creuen en el deure de visitar la Mare de Deu de Brugués, cumplint-lo els de Gavà el dilluns de Pasqua de Ressurrecció, els de Sant Climent el Diumenge de pasqüetes, els de Begues la diada de l’Assenció, i els de Castelldefels els dilluns de Pasqüa Granada, cel·lebrant-hi solemnial ofici en aquelles diades”.

Mossèn Joan Baranera

Historia de Ntra. Sra. De Brugues, 1922

                                                                                                                                           

ARA FA CENT ANYS… DEL NAIXEMENT DE CONXA NAVARRO LÓPEZ

Conxa Navarro López, va néixer a València l’any 1912, ara fa cent anys. Va arribar a Gavà amb la seva família quan tenia dotze anys i de seguida s’hi va adaptar. Ella tirava per a modista i brodadora fins que una pel·lícula li va canviar la vida:

“Un dia vaig veure Los milagros de Lourdes, una pel·lícula que donaven al Casino. Llavors vaig dir: “Jo vull ser infermera”. Així que vaig estudiar infermeria per capritxo.

De nit treballava d’infermera a la fàbrica Dubler, situada entre Sant Boi i Viladecans. Hi anava amb cotxe de línia. De dia treballava a casa. Al principi, donava una injecció a la setmana. Després va començar a venir més i més gent. Va arribar un moment en què jo era l’única infermera a Gavà i ja no donava l’abast. Treballava nit i dia.

Hi havia nits que em llevava cada hora o hora i mitja perquè venien clients de metges o practicants de Barcelona i com que aquests anaven a dormir a Barcelona, pues si els seus clients els necessitaven em venien a buscar a mi. Jo els deia als serenos: “Per favor, pregunti si són clients meus, perquè si no són clients meus, jo no puc treballar tant”. Vestir-me, despullar-me, vestir-me... sense dormir. De vegades els serenos em venien a buscar amb la família. Havia arribat a anar fins a les masies, a Bruguers... A tot arreu anava. Al principi hi anava amb bicicleta. Vaig caure setze vegades. Quan venia un carro deia: “Pari el carro! Pari el carro!”. Sempre anava amb els genolls malament i les mitges totes recosides per la meva mare, que per dintre hi posava uns pedacets. I no era com ara, que tothom té pessetes, llavors no en teníem gaires. Després, sort que vaig tenir un cotxet”.

   

Testimoni de Conxa Navarro, Gavà, 2000

ÀLBUM DE FOTOS: D'excursió per Gavà

Jordi Nadal ens va mostrar  un curiós àlbum fotogràfic escolar de principis de segle, que havia estat de Joan Busquets (Barcelona, 1903-1987), oncle de la seva mare, vam reconèixer amb sorpresa aquesta fotografia que ja teníem a l’Arxiu però de la qual no sabíem res.

El context que ens ha servit el conjunt d’imatges de l’àlbum i la informació aportada per l’actual propietari ens ha permès, per fi, identificar-la. 

Es tracta d’un grup d’alumnes de la Salle Bonanova de Barcelona un dia d’excursió a la pineda de Gavà. A la imatge els podem veure al davant de l’estació abans d’emprendre el camí. Observem que alguns d’ells porten unes gruixudes carpetes que bé podrien servir per dipositar-hi plantes per a un futur herbari. Traient el cap entre els dos alumnes de l’esquerra,podem identificar-hi l’Antonio Mendoza, el guardaagulles de Gavà.

📷 Autoria desconeguda. Fons Jordi Nadal. AMG.

QUÈ MENJAVEN ELS NOSTRES AVANTPASSATS PALEOLÍTICS?

Saber què menjaven els nostres avantpassats paleolítics no és una tasca fàcil perquè les restes arqueològiques d’aquest període a Gavà no són abundants. Malgrat això, comptem amb algunes dades procedents del jaciment de les Terrasses de la riera dels Canyars i també de jaciments molt pròxims al nostre municipi, als peus del massís del Garraf. 

Tenint en compte que estem parlant d’una etapa de la història de la humanitat anterior al descobriment de l’agricultura i la ramaderia, la dieta dels nostres avantpassats se centrava exclusivament en la depredació, és a dir, en l’obtenció dels aliments a través de la recol·lecció de plantes silvestres i petits animals, la cacera, la pesca i, en moments més puntuals, el consum de carronya abandonada per altres depredadors. Les espècies que s’explotaven, tot i que totes salvatges, van ser molt variades perquè els paisatges canviaven en una etapa geològica caracteritzada per episodis freds (glaciacions) i altres de més càlids (interglacials). No ens ha d’estranyar, doncs, que a Gavà i les seves rodalies s’hagin trobat durant la fase paleolítica des de mamuts fins a macacos. Si tenim en compte el jaciment més importat del paleolític gavanenc, el ja esmentat de les Terrasses de la riera dels Canyars, amb una antiguitat d’entre 35.000 i 30.000 anys, els grups humans deurien ser escassos i havien de competir per l’aliment amb altres grans depredadors com hienes, llops, linxs i panteres. 

Entre els grans animals susceptibles de ser caçats trobaríem cavalls i ases salvatges, rinoceronts i proboscidis (possiblement mamuts), cérvols i conills. La cacera es faria amb llances i paranys, però no amb arcs i fletxes, enginys que encara no havien estat descoberts. Els animals s’escorxarien i especejarien amb ascles de sílex, i les tècniques de cuina es limitarien al rostit directe de la carn sobre les brases. Potser davant  d’uns hipotètics excedents, part d’aquesta carn podria ser assecada al sol o fumada per perllongar-ne el consum durant les estacions més rigoroses de l’any. Les proves d’aquestes activitats són les fractures que s’observen als ossos, algunes marques de tall sobre la superfície i també algun senyal de cremat. No sabem si s’aprofitarien ja en aquesta època els recursos marítims, tot i que d’altra banda hem de tenir en compte que la línia de costa podria estar força més allunyada que l’actualitat, fins a més d’una desena de quilòmetres, ja que el nivell del mar era més baix com a conseqüència de l’acumulació de gel polar als continents. 

Per saber més: 1er capítol del llibre La prehistòria a Gavà, AAMG, 2009, dedicat als jaciments plistocens de les terrasses dels Canyars.

EL GRUP BENÈFIC ART I CARITAT, VINT ANYS AL SERVEI DE LA SOLIDARITAT

Pels volts de l’any 1950, un grup de gavanencs format per Joan Solé i Margarit, Rosa Rigol, Pepita i Flora Sanfeliu i Joan Estapé van anar a visitar Josefa Abril a l’hospital de Nostra Senyora de l’Esperança. En la visita, tres dels esmentats van obsequiar la malalta amb un recital poètic i diversos cants. Aquesta iniciativa fou aplaudida no només per la seva amiga sinó també per la resta de pacients de la sala. De retorn a casa, els cinc gavanencs comentaren com era de necessària per a molts malalts una mica de distracció i es plantejaren repetir l’experiència. L’any 1952, arran d’aquests fets, naixia el grup benèfic Art i Caritat, al qual s’anà afegint gent per tal d’oferir diversos espectacles als pacients d’hospitals i asils. A més d’obsequiar els interns amb representacions artístiques, s’acordà deixar un donatiu a cada centre visitat amb la finalitat que s’invertís per fer millores que beneficiessin els pacients.

Ben aviat, el grup va assolir una gran popularitat; això va permetre ampliar el grup de col·laboradors i promoure diverses campanyes per recollir fons per a obres benèfiques. Una d’aquestes campanyes va ser la recollida d’ampolles de xampany buides. Un altra campanya duta a terme per l’associació va ser una recollida de conserves, que van destinar-se a l’hospital de Sant Joan de Déu de Calafell. En aquella ocasió, l’actitud del poble gavanenc va ser tan positiva que en poc menys d’una hora els pots de conserva s’amuntegaven sobre els taulells que s’havien situat en diferents punts de la vila.

A més, el grup gavanenc organitzà diversos festivals benèfics al Centre Cultural com els del Nadal del Pobre, en què es feien diverses actuacions i sorteigs. També s’aprofitava la Festa major de Sant Pere i la Festa Major de Sant Nicasi per organitzar diferents iniciatives de recaptació de fons. Després de vint anys al servei de la solidaritat i la beneficència, el grup Art i Caritat es dissolgué el 31 d’octubre de 1973.
 
 Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

ELS ESPÀRRECS DE GAVÀ

Antigament l’espai que va des de l’estany del Remolar fins a les costes del Garraf era una zona pantanosa no apta per al cultiu. Amb tot, ja des de finals de l’Edat Mitjana va haver diverses iniciatives per transformar-lo i dessecar-lo. Aquest procés va esdevenir summament lent i no va ser fins al segle XIX quan es van introduir els canvis que culminaran amb la seva plena colonització. Entre aquests canvis cal destacar el progrés de la tècnica, la fil·loxera, que va arruïnar els masos de muntanya i va obligar a buscar alternatives, i la creixent demanda del mercat de Barcelona, que absorbia bona part de la producció agrícola del delta, entre la qual hi havia els espàrrecs de Gavà.

L’espàrrec va ser durant molts anys una font important de riquesa per als pagesos i, fins a la dècada dels anys setanta, la base de l’economia del camp gavanenc. L’esparreguera és una planta que creix en condicions molt adverses. Davant un mal any per a l’agricultura, l’espàrrec es presentava com un ingrés segur i, com que Gavà era l’únic productor de Catalunya, podia mantenir un bon preu al mercat.

Però de la mateixa manera que la ciutat de Barcelona va ser l’estímul per sanejar les maresmes i augmentar la producció agrícola, a partir dels  setanta,  l’avidesa de la ciutat de Barcelona per ocupar sòl industrial, de serveis i residencial,  va anar minvant les Sorres. L’evolució i la rapidesa del transport li permetien buscar productes frescos a molts quilòmetres de distància. Progressivament, l’espàrrec va deixar de tenir pes en l’economia gavanenca, però actualment encara continua sent-ne el producte més representatiu.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. Vetllada teatral al Casino

El 8 de novembre de l’any 1961 va tenir lloc una “Extraordinària vetllada teatral en el Teatre Casino” en homenatge a Santiago Rusiñol i motivada per la celebració del centenari del seu naixement. La vetllada havia estat iniciativa de La Igualtat a partir de la idea d’Antoni Basté, director del quadre escènic de l’entitat, home polifacètic i gran admirador i amic de Santiago Rusiñol. A l’acte hi va assistir la filla de l’insigne dramaturg, novel·lista, poeta i pintor català, la senyora Maria Rusiñol de Planàs. 

Es representà en primer lloc la divertida comèdia en tres actes El casament de conveniència i, com a fi de festa, el sainet en un acte A ca l’antiquari. Les actrius foren Margarita Parés, Montserrat Traité, M. Teresa Fuente, M. Rosa Traité i Pepita Sòria; els actors van ser Gabriel Borrut, Tomàs Vilanova, Josep Aparicio, Joan J. Gascó i Jaume Escofet, el el repartiment de l’obra principal. I en el sainet, Rosa M. Ybarra, Pere Comas, Antoni Basté i Joan Solé. 

Hi hagué, també, una dissertació sobre la personalitat i l’obra de Rusiñol a càrrec de Josep M. Ferrer i Serra, advocat i director del col·legi Salvador Lluch.  El benefici de la recaptació va ser destinat a la Biblioteca Pública Municipal.

ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

“El 14 d’Abril de 1931 amb ocasió d’haver-se proclamat la República, l’alcalde de torn, en Joan Badosa Sanfeliu, uns quants regidors i el Marc i el Peret, varen travessar una curiosa situació: s’havia de penjar la bandera republicana i en aquells moments, ningú dels presents en sabia ni la forma ni els colors. Sense haver-ho aclarit del tot, es decidiren per uns colors determinats, i així varen penjar una bandera amb els colors de la francesa, blau, blanc i vermell, però en forma horitzontal.

Era mitja tarda i jo mateix, que tenia nou anys, amb uns amics ens ho estàvem mirant mig esporuguits però expectants. De sobte, vam sentir una gran cridòria i esvalot, provenint del final del carrer del Centre, tocant al de Sant Nicasi; era un gran grup de persones que enarboraven l'autèntica bandera republicana i també una de catalana, amb l’estel de cinc puntes.

D’aquells enfervorits gavanencs, sempre recordaré als que portaven les dues banderes, eren en Marian Colomé, el gran cronista local i en Miquel Tintoré, dit El Palabra per la seva fàcil oratòria. Arribats a la Casa de la Vila, després de tirar el retrat del rei pel balcó, efectuaren el canvi amb visques a la República i a Catalunya secundats amb alegria i satisfacció per tots els concurrents”

 Testimoni d'Antoni Tarrida, Gavà, 2010

ANTIGUES PRÀCTIQUES SUPERSTICIOSES

Les pràctiques supersticioses per guarir diferents malalties eren comuns en les societats rurals. Habitualment, encara que no sempre, eren exercides per dones, moltes d’elles profundament religioses, però que tenien una peculiar manera d’entendre la religió oficial.

A Gavà, la tradició passava de mares a filles. Entre les guaridores gavanenques en destacava l’àvia “Noia Xica” de cal Salom, especialitzada a curar malalts de “desfeta” (una infecció dels ulls, probablement conjuntivitis). L’àvia “Noia Xica”, sense cap ànim de lucre, rebia als malalts a casa seva, els  persignava amb un gra de blat sostingut amb dos dits de la mà dreta, i el dipositava en un got d’aigua. Mentre observaba com lliscava cap al fons, recitava l’oració següent:

                                    Gra de blat:

                                    Déu ha nascut,

                                    Déu ha mort,

                                    Déu ha ressucitat!

                                    Senyor:

                                    Pel senyal de la Creu

                                    Tres voltes donat

                                    la desfeta desfeu

                                    i el mal sia curat! 

  

  

ÀLBUM DE FOTOS. La font de la Rambla

Aquesta fotografia familiar ens mostra una escultòrica font que hi havia a la Rambla de Gavà, prop de la cruïlla amb el carrers de la Mercè i de la Indústria. 

Fou construïda l’any 1924 pel paleta Josep Vendrell Duran per encàrrec de l’Ajuntament presidit, aleshores, per Josep Gras Pagès. 

La foto ha estat cedida per Jordi Vendrell Cañas, fill del paleta i germà petit del noi que apareix al costat de la font. 

En el solar de darrera la tanca que podem veure al fons de la imatge, és on, un any després, Joan Brunet Alsina construirà la casa Brunet. 

Cal esmentar que aquest edifici és la primera casa de pisos construïda a la Rambla. 

📷 Autoria desconeguda. Fons Jordi Vendrell Duran. AMG

DIUMENGE DE RAMS

Diumenge de Rams assenyala la fi de la Quaresma i dóna pas a la Setmana Santa. Aquest diumenge es commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem, on fou rebut amb palmes, branques d’olivera i rams de llorer. La tradició marca que les padrines han de regalar la palma a les filloles i els palmons als fillols, any rere any, fins que facin la primera comunió.

A Gavà, als anys trenta, les palmes i palmons podien adquirir-se a ca l’Esparter i més endavant al matalasser Masvidal. Cal recordar la Teresa Estapé, que feia unes palmes artesanals espectaculars. Els rams d’olivera i llorer es podien comprar a les parades de les pageses o anar-los a buscar al camp.

El Diumenge de Rams les famílies es trobaven a la plaça de l’Església. Els menuts anaven ben mudats i estrenaven la roba de primavera. Aquell dia els  fotògrafs no donaven l’abast. Cap a migdia, acabada la missa, el mossèn beneïa els palmons i els ruixava amb aigua beneita. Alguns feligresos dipositaven els rams beneïts a l’altar de l’església, on s’exposaven fins que es cremaven. La cendra servia per fer la imposició de la cendra el dimecres següent. Un cop a casa, es penjaven les palmes al balcó per protegir la casa i la família de tot mal. 

Deixant de banda les celebracions de Nadal i Reis, el Diumenge de Rams era un dels dies en què els nens i nenes esdevenien protagonistes i tenia un caràcter molt especial. Actualment continua celebrant-se amb una considerable participació ciutadana. 

Resum de l'article de Mireia Valentí del llibre: L'Abans, editorial efadós, 2002

PER QUÈ AL NOSTRE MUNICIPI HI HA TANTS GAVANENCS AMB ARRELS VALENCIANES?

Per entendre els orígens de la comunitat valenciana a Gavà ens hem de traslladar a la localitat d’Olocau de Carraixet, al Camp de Túria,  a mitjans del segle XIX. La gent del Camp de Túria ha viscut tradicionalment de l’agricultura, però el cultiu d’aquestes terres de secà no era suficient per sobreviure. És per aquesta raó que els seus habitants es van veure obligats a buscar activitats complementàries com segar la palma. La palma és una planta silvestre molt abundant a les zones muntanyenques valencianes. Aquesta servia per elaborar estris domèstics com graneres, cabassos o barrets i a Olocau sempre va haver-hi famílies dedicades a aquesta artesania. A mitjans del segle XIX l’artesania d’aquesta planta es va industrialitzar, en va augmentar la demanda i colles de jornalers valencians anaven a segar palma allí on hi havia grans extensions.

Va ser cap a 1880, quan es construïa el ferrocarril Barcelona-València, que una colla d’olocauins que hi treballava van descobrir que al massís del Garraf hi havia grans extensions de palma o margallons. Va ser així com els olocauins van començar a venir a Garraf a collir la palma durant els mesos d'estiu. Però paulatinament es van anar introduint noves matèries primeres com la ràfia i el plàstic. Collir la palma va deixar de ser negoci i calia buscar alternatives. L’alternativa va venir per a molts olocauins de la intensificació de l’agricultura al delta del Llobregat, estimulada per la proximitat a la ciutat de Barcelona. Si augmentava la demanda, es necessita més mà d’obra. Va ser així com molts olocauins, que ja coneixien aquestes terres per haver vingut a collir la palma, van començar a treballar al camp com a jornalers i es van instal·lar a Gavà de forma estable.

Poc a poc, a l’oferta agrícola es va anar afegint l’oferta industrial. La primera, al 1903, va ser la bòbila dels Querol; la va seguir l’any 1917 la Companyia Roca Radiadors, que donava feina a centenars de persones i que va marcar l’exode definitiu dels olocauins cap a Gavà. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

AVUI FA TRENTA ANYS... LES DEPENDÈNCIES DE L’ANTIC AJUNTAMENT

Trenta anys separen aquestes dues imatges. La fotografia superior va ser presa l’11 de març de 1982 a la primera planta de l’antic edifici de l’Ajuntament, al carrer de Salvador Lluch. Hi podem distingir Alfons Gibert, cap de negociat; Cipriano Sagredo, encarregat de lleves, i a les auxiliars administratives Julia Blanco, Mercè Carbonell, Rosa Mata, Lidia Gracia i Teresa Jaques.

A la fotografia inferior podem veure el mateix espai trenta anys després, remodelat per adaptar-lo com a biblioteca del Centre d’Història de la Ciutat.

EL PAPER DE LA DONA A INICIS DELS ANYS SEIXANTA

A inicis de la dècada dels seixanta, a la dona casada se li recordava contínuament quin era el seu paper i com l’havia de representar. Havia de ser una bona esposa, mare i mestressa de casa, i saber comportar-se en societat. En aquest sentit, les revistes i els apartats femenins dels diaris donaven consells a les dones per assolir aquesta perfecció. El text que reproduïm a continuació va ser publicat pel periòdic local Brugués el 29 de juny de 1963. 

"LA MUJER GUAPA Y LA FEA

La mujer fea es en extremo virtuosa. Se aficiona al trabajo de las costuras, cuida bien la cocina, siempre dispuesta para el marido; no se acerca nunca a la ventana; es una buena madre de familia; no es vana ni caprichosa. Su máxima ventura es aprender recetas culinarias para tener siempre contento a su marido.

El más próximo amigo de la bonita es el espejo; está en un continuado “toilette”, está suscrita a todas las revistas de moda, no pega un botón, se preocupa más de ella que de los hijos y no digamos que del marido. Desconoce la existencia de la aguja; pero no desperdicia ocasión para poderse lucir en público. No le “viene de un duro”, y apenas es feliz cuando la modista le trae un vestido, debido a que ya piensa cómo será el próximo [...]

La mujer fea es casi siempre sana, robusta y fresca; la bonita es nerviosa, frenética y enfermiza [...]. El marido de la fea se retira de sus jornadas, alegre y cantando, pues considera que lo están esperando con las tostadas bien hechas.

El de la bonita, llega trémulo, silencioso, recelando encontrar algo desagradable, viendo constantemente una sombra misteriosa a la puerta de su casa. Recoge los pedazos de papel, los reúne y los lee para descifrar, adivinar, no haya en sus manos alguna prueba de infidelidad conyugal [...].

A. Sierra, Gavà, 1963

ÀLBUM DE FOTOS: Can Pere Bori

Aquesta fotografia de can Pere Bori, on hi apareixen al davant un grup de dones i canalla, és de principis del segle XX. Es tracta d’una postal, cedida a l’Arxiu Municipal per Joan Grau, de la desapareguda masia de can Pere Bori.L’edifici, que estava situat aproximadament on ara hi ha el col·legi Eramprunyà, tenia el seu origen en una fortalesa medieval. 

A l’inici del segle XIX la finca fou adquirida pels Carreras, administradors de la baronia d’Eramprunyà, que van fer reformes a la casa i la usaven com a segona residència. Des d’aleshores l’edifici va tenir usos ben diversos: escola, durant la guerra civil; caserna militar, durant la postguerra, i fins i tot va aixoplugar els damnificats de les riades de l’any 1962, fins que fou enderrocat el setembre de 1973. 

Encara que al peu de la postal apareix identificat com a “Torre Carreras”, l’edifici sempre fou conegut pel nom del primer masover.

📷 Fons Joan Grau. AMG. 

LA PLAÇA MAJOR

La plaça Major va evolucionar a partir de l'antic camí medieval que anava de Barcelona a Sitges i que unia Gavà amb les veïnes poblacions de Viladecans i de Castelldefels. Actualment hi destaquen tres edificis:


LA CASA GRAN 

Es tracta d'una antiga masia que apareix documentada per primer cop al segle XVII. En destaca la utilització de la pedra vermella, tan característica de la zona, per emmarcar les portes i finestres. Al segle XIX va patir una important reforma i l'última remodelació es va fer l’any 2003 per convertir-la en una instal·lació municipal.

  

CASA PLANAS I CREHUET 

Gavà va patir un important canvi a partir de la segona meitat del segle XIX. En aquells anys la burgesia i la noblesa barcelonina buscaven terrenys per invertir fora de Barcelona. Aquest és el cas d'en Melcior Planas i Crehuet, que va comprar el solar que ocupava l'antiga masia de can Batlle. La casa fou construïda l’any 1859 i és l’únic edifici d’estil neoclàssic de Gavà. Adossada a ella, hi ha primera font pública de Gavà que canalitzava l’aigua des de la mina de can Tries.   

 

El MERCAT 

Les obres es van iniciar a l’agost de 1934 i es va inaugurar a la primavera de 1935. De seguida es va omplir de parades de carn, peix, pesca salada, llegums... Les parades de fruita i verdura estaven ubicades a l’exterior i se’ls garantia protecció del sol i de la pluja amb uns tendals enrotllables. Al mig de la plaça, en canvi, el lloc no estava reservat a ningú i era per al que arribava primer. 

 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà