LA CANDELERA, EL 2 I SANT BLAI, EL 3: ENDIVINA QUIN MES ÉS

Bloc Manelic, 1935. Fons Antoni Tarrida. AMG

La Candelera és el nom popular de la festa cristiana de la Presentació del Senyor, celebrada quaranta dies després de Nadal, el 2 de febrer. Es commemora la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la Mare de Déu, d'acord amb la tradició jueva. Fa uns anys, aquest dia s’anava a l’església a buscar candeles beneïdes,  a les quals s’atribuïa  virtuts protectores. 

La tradició marca el dia d'avui com el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

EN RECORD DEL GAVANENC BALDIRI VENTURA VENTURA

El gavanenc Baldiri Ventura Ventura va morir el 23 de maig de 1944 al camp de treball d’Ebensee, satèl·lit de Mauthausen, a causa d’una brutal pallissa. Tenia 24 anys.

Molts anys després, una altra gavanenca, M. José Peña, simpatitzant de l’Associació d’Amical de Mauthausen, va saber a través de l’Arxiu d’Amical Mauthausen que un jove gavanenc anomenat Baldiri Ventura havia mort al camp d’Ebensse. Un nom i una data: res més. Es va preguntar com podia esvair-se d’aquesta manera el record d’una persona i es va proposar investigar amb l’objectiu de preservar la seva memòria. Va contactar amb tots els Ventura de la guia telefònica, va passejar-se per casals i clubs de jubilats, va trucar a les portes de moltes cases de Gavà preguntant si algú el recordava, però res. Semblava haver caigut definitivament en l’oblit.

Un dia, passejant per Gavà, la Maria José va veure un pagès que era al portal d’una casa i van començar a xerrar. El pagès li va dir que el nom de Baldiri Ventura no li era desconegut i que preguntaria a la família. A través d’ell, va aconseguir un nom i una adreça d’uns parents llunyans d’en Baldiri. Es va entrevistar amb ells, però poca cosa en sabien. La recerca la va portar també a diferents arxius, entre ells al nostre, l’Arxiu Municipal de Gavà. A l’Arxiu vam localitzar el seu expedient de lleva on consta la data de naixement —4 de setembre de 1919—, el nom dels pares —Juan i Madrona—, i l’adreça on vivia —carrer de Sant Nicasi. També vam localitzar un testimoni que el recordava com una persona “alta i forta”, com la seva mare, la Madrona.

La figura d’en Baldiri Ventura Ventura es va perfilant poc a poc, però encara hi ha moltes coses que no sabem d’ell. Quina cara feia? A què es dedicava? Quins van ser els seus ideals polítics? Per què va acabar al camp d’Ebensee? Fent costat a la M. José, seguirem investigant.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

L’ARRIBADA DE L’ELECTRICITAT L’ANY 1909, VA CANVIAR L’ESTIL DE VIDA DELS GAVANENCS

La utilització de l'energia elèctrica a Catalunya es va generalitzar a partir de 1910, quan va ser possible transportar el corrent elèctric a llargues distàncies des de les noves centrals hidràuliques del Pirineu. Però a Gavà, un any abans, l’empresari i terratinent gavanenc Artur Costa Martí va posar en funcionament una fàbrica d’electricitat a la Boada, una finca de la seva propietat: La Electra del Llobregat. L’Electra subministrava energia elèctrica també a Viladecans i Sant Climent. Poc després va vendre l’empresa i la concessió de l’enllumenat públic —setanta-cinc bombetes de deu bugies cadascuna— a Lluís Huguet, que la va explotar fins al 1924, any en què la va vendre a la societat Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A.

Abans de la invenció de l’electricitat la gent s’alçava quan sortia el sol i se n’anava a dormir quan es ponia. A la primavera i l’estiu, quan hi ha més feina al camp, dormien poc i aprofitaven les hores de sol per treballar. A l’hivern  aprofitaven les llargues nits per descansar i dormir totes les hores que l’estiu els prenia. En alguns carrers hi havia fanals de gas i a les cases llums de petroli i espelmes. A partir de la Festa Major de Sant Pere de 1909, que és quan es va inaugurar l’Electra, el poble es va anar omplint de pals i fils i els veïns poc a poc van anar adoptant aquest nou sistema d’enllumenat.

El primer canvi va ser una qüestió pràctica. Disposar de llum als carrers, a les cases, a les tavernes i a les botigues va allargar la jornada. Ja no calia anar a dormir tan aviat i es podia sortir al carrer les nits fosques sense por d’ensopegar amb un carro o una pila de fems. Les botigues, poques encara, ja podien lluir els seus productes als aparadors il·luminats. Aquest procés va ser lent perquè el corrent consumit no es pagava d’acord amb el que es gastava sinó en funció del nombre de bombetes instal·lades. És per aquesta raó que durant un temps encara es van conservar  els llums de petroli i els carburs per anar a les golfes, a l’estable o sortir a l’eixida. L’electrificació de la població va suposar un canvi important en els costums, però també en l’economia i va permetre la instal·lació d’indústries en el municipi (Talleres Roca, Serra y Balet, La Seda, i Hules).

Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

PER SANT ANTONI, A GAVÀ, PEUS DE PORC AMB NAPS

Aquest plat es feia a Gavà el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat,  patró dels animals i dels traginers. La recepta  que us oferim  és de la Maria Rosa Estapé. Ella la va aprendre de la seva sogra, coneguda com la “Pepeta de cal Planas “ i seguint la tradició de la casa, la Maria Rosa la cuina cada any per Sant Antoni. També la podeu trobar al llibre Cuina tradicional de Gavà, editat per efadós.

RECEPTA

Ingredients: 

4 peus de porc, 4 naps, farina, oli i sal.

Per bullir els peus : 1 nap,  1 pastanaga, 1 branca d’api, 1 fulla de llorer,  7 o 8 grans de pebre.

Picada: un gra d’all cru i 3 d’escalivats,  julivert, 1 ceba grossa, 2 tomàquets madurs no gaire grossos,  15/20 ametlles torrades,             una mica de bitxo.

Preparació:

Partiu els peus per la meitat. Saleu-los i poseu-los en una safata amb més sal per sobre. Deixeu-los reposar a la nevera durant tres dies perquè agafin consistència i gust. Esbandiu-los en el moment de cuinar-los. Poseu-los a coure durant dues hores en una olla amb aigua i les verdures, netes i trossejades, el llorer i els grans de pebre. Han de quedar cuits, però amb un punt de consistència. Escorreu-los un cop cuits. Traieu-los l’os llarg. Reserveu mig litre del brou, refredeu-lo i desengreixeu-lo. Un cop freds els peus, enfarineu-los i fregiu-los en una cassola amb oli. Reserveu-los.

Feu la picada en un morter amb els alls, el julivert, les ametlles, la ceba ratllada i els tomàquets nets de llavors i també ratllats. Cal que quedi una pasta mol fina. Poseu la picada en el mateix oli de fregir els peus i deixeu enrossir-la a foc molt lent. Cal fer-la molt a poc a poc perquè quedi ben concentrada. Poseu-hi els peus i cobriu-los just d’aigua. Deixeu-los coure a foc molt lent, que vagin fent xup-xup. Comproveu-ne el punt de sal i, si cal, afegiu-hi brou de bullir els peus en petites llossades. Els naps es bullen sense pelar. Un cop cuits, peleu-los i talleu-los a grills. Enfarineu els grills i fregiu-los. Poseu-los sobre el peus. Coeu-ho tot junt uns cinc minuts amb l’oli de fregir els naps. Els darrers cinc minuts de cocció és millor que siguin al forn.

Bon profit!

ELS REIS MAGS DE PERE ALCARAZ DE L'ANY 1943

"En el año 1943 para el día de Reyes mis padres no podían regalarme nada, ya que no se ganaba ni para comer. Cuando mi madre fue a la panadería de María “la Churra”, que estaba frente a los colegios nuevos,  las madres explicaban lo que les iban a traer los Reyes a sus hijos. Cuando se fueron todas las clientas, la María, la panadera, le preguntó a mi madre qué me traerían a mí, y mi madre le dijo que no me podían traer nada y eso que solo pedía una caja de colores Otelo.  María le dijo a mi madre: “pues tu hijo no se quedará sin Reyes, toma” , y le dió cincuenta pesetas.

Cuando salí del colegio al mediodía, mi madre me dió las cincuenta pesetas y me explicó lo que había pasado. Por la tarde compré la caja de colores, que me costó 42 pesetas. Al día siguiente, fui a devolverle a María las 8 pesetas que me sobraron y me dijo: “¿has comprado los colores que tú querías?”, le dije que sí y me contestó:  “estas 8 pesetas también te las regalan los Reyes”. Nunca podré agradecerle ni olvidar lo que María hizo por mí. 

Cuando estuvieron enfermos su marido, el Lázaro, y ella, cada semana pasaba a visitarlos y hacerles un rato de compañía. Mi agradecimiento fue hasta la muerte, y después de muertos, aún les estoy agradecido y lo estaré hasta morir".

Testimoni de Pere Alcaraz, Gavà, 2011

ÀLBUM DE FOTOS: CIRCULANT PEL CARRER DE MONTFLORIT

 

Un carro circulant, un altre “aparcat”, un carrer sense asfaltar que s’enfila cap a la muntanya, cases baixes... Si encara no ho heu endevinat, es tracta d’una fotografia del carrer Montflorit, entre Sant Lluís i Pi i Margall, feta l’any 1955 per Joan Mitjans.

A partir dels anys cinquanta, la part alta de les Colomeres es va anar urbanitzant amb construccions d’una sola planta i petites dimensions sovint aixecades pels mateixos propietaris que hi treballaven durant els dies festius. Paletes casolans que havien comprat un terreny al barri i que, de mica en mica, i amb l’ajut de familiars i companys s’hi anaren construint la casa.

📷 Autor i Fons de Joan Mitjans Badell. 

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

EL CENTRE D'HISTÒRIA US DESITJA BONES FESTES DE NADAL

ARA FA 1010 ANYS QUE EL NOM “GAVÀ” VA APARÈIXER PER PRIMER COP EN UN DOCUMENT

El mes de desembre de l’any 1002, el papa Silvestre II va confirmar al monestir de Sant Cugat del Vallés les esglésies, propietats i rendes que posseïa des que fou fundat, entre elles, un alou a Gavà. Aquesta confirmació quedà reflectida en una  butlla papal que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el document més antic que coneixem on un dia va aparèixer el nom de la nostra població. Mil anys, però, és molt de temps i d’alguna manera havien de deixar la seva petjada. El resultat és que ha arribat fins als nostres dies escapçada. L’atzar ha volgut que just en el tros que hi falta aparegués Gavà.

Afortunadament, però, se’n van fer còpies que es conserven al Cartulari de Sant Cugat del Vallès i és a través d’elles, que podem reconstruir l’original. La còpia de la butlla atorgada pel papa Joan XVIII a l’abat Odó l’any 1007 confirmant totes les terres i privilegis que tenia el monestir és un dels documents als quals ens referíem. La confrontació amb l’anterior ens mostra que són gairebé idèntiques. Els pocs anys de diferència entre les dues fa que la relació de béns confirmats sigui gairebé la mateixa i, per tant, podem admetre que el nom de Gavà ja apareixia a la butlla de 1002 (et ipsum alaudem de Gaiano vel de Sales).

L’any 1023 el papa Benet VIII torna a confirmar les propietats del monestir de Sant Cugat. El nom de Gavà apareix en el mateix passatge de les anteriors butlles, amb una formulació idèntica i amb una grafia de topònim més pròpia de la forma llatina (et ipsum alode de Gevano vel de Sales). 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

COM ES CELEBRAVA LA FESTIVITAT DE SANT NICASI?

"Era costum  que aquell dia s’estrenés vestit i sabates; feia goig veure com petits i grans passejaven ben mudats pels carrer més cèntrics de Gavà. Abans de la Guerra, dos eren els locals que organitzaven el ball de la Festa Major. D’una banda, hi havia el Cafè del Centre, que congregava els sectors d’esquerra, i de l’altra, el Casino, local de l’Ateneu Popular, que donava cabuda a un públic de tendència regionalista. Ambdós espais eren acuradament decorats i encatifats per a l’ocasió i oferien diverses activitats que concloïen amb un ball que s’allargava fins ben entrada la matinada. Per altra banda, en aquestes dates, el Cafè de la Plaza organitzava sessions de cinema i varietés. Durant la dictadura franquista, el Cafè del Centre fou clausurat i se celebrà un únic ball per a tot el poble al Casino.

L’orquestra era l’element imprescindible per animar la vetllada. L’Orquestra Bruach va ser durant molt de temps l’encarregada de fer ballar joves i grans amb els seus pasdobles, valsos, foxtrots, boleros o qualsevol ritme que estigués en voga. Tothom recorda amb certa enyorança el ball de rams: el trompeta executava un so característic amb el seu instrument i els joves corrien davant l’escenari a comprar el ram per a la  noia amb qui ballarien.

L’orquestra solia convidar les parelles d’enamorats a ballar un vals jota sota l’esguard atent de pares, mares i familiars que vigilaven que el noi no s’acostés massa a la noia. Un altre dels balls típics durant la Festa Major era el de la toia, el qual consistia a posar qualsevol objecte a subhasta:  un pastís, un ram de flors o una figureta. El baró que pujava més alt obtenia el privilegi de treure a ballar la jove que ell escollís, a la qual regalava l’objecte comprat, i la resta dels assistents els deixava tota la pista de ball per a ells sols al llarg de la primera cançó. Un altre ball obligat era l’anomenat ball de casats. Teòricament només les parelles casades podien sortir a la pista, encara que també era permès que la mare ballés amb el fill i el pare amb la filla".

Mireia Valentí
Del llibre: L'Abans, editorial efadós, 2002

COL·LEGI IMMACULADA CONCEPCIÓ DE GAVÀ

L’any 1906 les Germanes Agustines van demanar permís per obrir un col·legi a  Gavà i es van instal·lar en una casa del carrer Major, coneguda després com a can Rigol. Era un immoble molt gran, però no reunia les mínimes condicions per allotjar-hi una escola i un convent. L’any 1910 es van traslladar a una gran casa pairal, can Glòria, propietat d’Artur Costa Martí. Era una casa molt gran amb terres que les germanes cultivaven i una era que les alumnes utilitzaven per sortir a esbarjo.

L’any 1923 Artur Costa els va comunicar que es venia la finca i que havien de buscar-se una nova residència. Una de les alumnes era filla d’un dels germans Roca i van ser aquests els que van assumir la construció d’un nou edifici en un solar propietat de la Companyia Roca Radiadors, al carrer de Sarrià. L’Ajuntament, per la seva banda, es va comprometre a no cobrar els drets municipals que corresponien per les obres.

A finals de 1924 es van  traslladar al nou convent-escola del carrer Sarrià. Entre els dies 19 i 20 de juliol de 1936, els escamots de la CNT i la FAI van expulsar la Comunitat. Algunes germanes van tornar amb les seves famílies i d’altres es van hostatjar en cases de Gavà. El dia 17 d’abril de 1955 es va inaugurar l’actual edifici, que va ser construït per Àngela Roca en un terreny de la seva propietat, la finca de la Boada. 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

ANAR DE GAVÀ A BARCELONA ABANS DE L’ARRIBADA DEL FERROCARRIL

El 28 de desembre de 1881 va arribar per primer cop el tren a Gavà. L’arribada del ferrocarril va marcar un abans i un després en la societat i en l’economia gavanenques. Però, com es desplaçaven els gavanencs a Barcelona abans de l’arribada del ferrocarril? Com s’ho manegava un gavanenc de 1880 per anar a fer gestions a la ciutat comtal?

El cotxe no s'inventaria fins a 1886 i a Gavà no es va popularitzar fins a inicis del segle XX.

El servei d'autobús va començar a funcionar al 1918, encara que des de 1881 hi va haver un servei de tartanes que anaven des de Sant Climent i Viladecans a Gavà. La seva funció era apropar aquestes dues poblacions a l’estació de Gavà.

La bicicleta, tal com la coneixem ara, es va inventar més tard, al 1885.

L’únic mitjà de transport possible, deixant de banda el anar a peu, era el carro. Un carro tirat per una o vàries mules trigava entre tres i quatre hores en arribar a Barcelona.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. EL BITLLET D'AUTOBUS ALS ANYS 60

A la dècada dels seixanta anar de Gavà a Barcelona costava, aleshores, vuit pessetes, és a dir, encara no cinc cèntims d’euro.

Un bon exercici podria ser comparar els sous d’aleshores amb els d’ara i treure’n conclusions.

"PER SANT MARTÍ, MATA EL PORC, POSA LES OLIVES AL TUPÍ, DESTAPA LA BÓTA I CONVIDA AL VEÍ"

“El porc s’havia de criar a banda dels altres animals, perquè endrapava tot el que podia arreplegar, es mogués o no, circumstància que el feia sumament perillós. Se’ls estabulava en un reducte ben sòlid que anomenàvem la cort, i allà no feien més que grunyir, menjar i engreixar-se. A desgrat de menjar-s’ho tot i de tot, l’alimentació del porc s’havia de reforçar amb bullits de carbassa i patates, i amassats de segó i farinassa, tant com s’anava acostant el dia de sacrificar-lo. La meva àvia Roseta sempre deia que el porc era igual que una guardiola, perquè com més hi poses més en treus.

Entorn del porc, tot i essent-ho de nom i de fets, arquetipus de la brutícia, i ser també un animal perillós i sense traves quan es tracta de menjar, es creava tot un cercle de simpatia, de respecte i fins i tot d’estima per part de tots els de casa. Quan arribava el més de novembre, per Sant Martí diu la dita, es matava el porc, i aquest acte era celebrat i esperat com un gran esdeveniment. El dia de la matança tota la família anava de tràfec, perquè encara que es comptava amb l’ajut i l’experiència de la mocadera, era molta la feina i el temps que es necessitava per esquarterar i fer les distintes operacions, per elaborar i aprofitar la carn i totes les altres parts del porc que, com es sabut, no se’n llença res.

D’un porc que solia pesar uns 150 quilos, i a les cases de família nombrosa en matàvem dos, en sortien productes suficients per passar un bon hivern. El rebost quedava ben assortit de pernils, llonganisses, cansalada i botifarres, a més del llom i el recostelló que se salava o rostia amb força llard, i es conservava en gerros de vidre. S’aprofitava absolutament tot, i així es feia amb els ossos de l’espinada, que servien per fer brou, els peus, el cap, el coll, les galtes, el morro, l’orella, la ventresca, la llengua, el fetge, el sagí, per fer el llard i els sabrosos llardons, i els budells per omplir l’embotit. El dia que es matava el porc, era una gran festa familiar i col·lectiva, que es tancava amb un gran sopar a base d’escudella i carn d’olla, i el tradicional obsequi a tots els convidats d’un tros de llom o costella i un parell de botifarres, que en dèiem el present."

Antoni Tarrida
Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a l’escola”, 2005

ÀLBUM DE FOTOS. ACADÈMIA TERMENS

L’ús del vehicle privat no es va començar a generalitzar fins ben entrats els anys seixanta i, a Gavà, de la formació dels nous conductors se n’encarregava la Academia de Chófers Térmens, que tenia la seu a l’edifici Garriga de la Rambla, a la cantonada amb la carretera.

En aquesta fotografia, presa per Martí Sabatés a mitjan anys cinquanta on hi ha l’actual avinguda d’Àngela Roca, podem reconèixer l’Antonio Arnau, un dels seus primers professors i pioner en l’ensenyament de la conducció de cotxes i motos a la nostra ciutat. 

📷Autor i col·lecció: Martí Sabatés. AMG

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

ELS ORÍGENS PAGANS DE LA FESTIVITAT DE TOTS SANTS

No fa tant de temps la nostra societat era bàsicament agrària i el pas del temps estava marcat pels canvis d’estació i per les feines agrícoles. La tardor és un temps de transició en què els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i els dies curts. La terra, després de l’esclat de l’estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. És també un moment que coincideix  amb l’inici de la sembra que afavoreix l’aparició de ritus de caràcter màgic que estableixen una relació entre els difunts, enterrats a la terra, i les llavors que germinaran sota terra i faran renéixer la natura. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts. 

L’únic que va fer el cristianisme va ser adaptar aquesta antiga tradició pagana a la seva litúrgia. A principis del segle VII, el Papa Bonifaci IV en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma, el va purificar i el va consagrar a la Mare de Déu i a tots els sants. Més tard, al segle IX, es designa un dia a l’any per celebrar la Festa de Tots Sants i es tria l’1 de novembre. Però si bé l’església acceptava el culte a les relíquies dels sants, combatia com a superstició pagana el culte als morts, que incloïa ofrenes a les tombes. Finalment, a les acaballes del segle X, com que era impossible acabar amb aquest costum tan arrelat, s’afegí a la  festa de Tots Sants una altra destinada a pregar pels difunts. Per això, després del dia de Tots Sants ve el Dia dels Difunts, que manté actualment el seu caràcter pagà amb ofrena de flors i ciris a les tombes dels difunts. 

 

Amb el temps, popularment, el conjunt d’ambdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.  

 

 Assumpció Gabernet

 Arxiu Municipal de Gavà

LA CELEBRACIÓ DEL DIA DEL PILAR A GAVÀ L’ANY 1966

“EL CUERPO DE LA GUARDIA CIVIL A SU PATRONA

El Puesto de la Guardia Civil de Gavá, honró a su Patrona la Virgen del Pilar con una Misa rezada en la Parroquia oficiada por el Rvdo. Párroco Mosén Isidro Puig.

Presidieron nuestra primera Autoridad local Alcalde D. José Lluch Clúa y Comandante del Puesto D. José García, acompañados de numerosas personalidades, familiares e invitados. Después de la Misa y en los salones del Casino, los asistentes fueron obsequiados con un vino español, en donde el Alcalde D. José Lluch con la facilidad y elocuencia en él habituales improvisó una emotiva y sencilla plática respecto al significado de la Fiesta glosando en términos laudatorios la abnegada y eficaz labor de la Guardia Civil en Gavá.

Tras los aplausos espontáneos de la concurrencia, cerró tan simpático y atrayente acto el canto del Himno de la Guardia Civil, enviando desde aquí nuestra más cordial en horabuena al Comandante del Puesto D. José García y personal a sus órdenes.”

Periòdic Brugués, octubre 1966

D’ON VE EL NOM GAVÀ?

L'etimologia del nom Gavà no està clara. En realitat, hi ha diverses teories elaborades per lingüistes especialistes en toponímia i etimologia que no són concordants.

 Hi ha lingüistes que creuen que es tracta d'un nom preromà que deriva de la paraula gabaru, que significa torrent. D'altra banda, hi ha estudiosos que creuen que "Gavà",  deriva d'un nom propi de persona d'origen àrab. Tanmateix, la teoria que ha tingut més fortuna i ha estat més repetida es remunta a l'època romana i proposa la derivació del topònim a partir d'un nom propi de persona, Gavius, que hipotèticament seria el fundador o propietari d'una vil·la romana o fundus. Segons aquesta explicació la vil·la prendria el nom del seu fundador afegint-hi el sufix -anus, que dóna com a resultat Gavanus, que amb el temps es convertiria en Gavà.

Les tres són hipòtesis elaborades a partir d'estudis filològics sense que fins ara hagi estat possible contrastar-les històricament, ja que no hi ha documentació escrita d'època romana o àrab que anomeni aquesta població amb els noms esmentats. Tampoc les investigacions arqueològiques efectuades a la nostra ciutat han aportat dades que permetin confirmar-les o refutar-les. 

Fa uns anys es va trobar un fragment d’una llàntia de ceràmica a la zona propera a la rectoria on es pot llegir la inscripció “GABI...” . Donat que la peça està trencada i la inscripció no està complerta, no podem saber si realment hi deia Gabius, nom que era molt comú entre els antics romans. El document més antic que es coneix en què apareix citat Gavà és una butlla papal datada l'any 1002 que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

 Assumpció Gabernet
 Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. AIXECANT UN CASTELL

Molt sovint ens fan arribar a l’Arxiu Municipal fotografies sense cap informació que ens ajudi a interpretar-les. No és el cas d’aquesta cedida per Carles Ballo, que ens indica el lloc, el camp de futbol del Gavà, i la data, l’any 1947. 

Si observem atentament la imatge podrem veure una colla aixecant un castell al bell mig del camp i aquest fet ens planteja un dubte pel que fa a la data. Sabem que la colla dels Xiquets d’Eramprunyà van fer la primera actuació a Gavà, precisament a l’esmentat camp situat a prop de can Tintorer, però a l’any 1948. 

Davant d’aquestes dues dates contradictòries, de moment, només podem pensar que es tracta d’un assaig o que alguna de les dues és errònia. Agrairíem més informació.   

📷 Autoria desconeguda. Col·lecció Carles Ballo.

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

EL NOSTRE PATRIMONI: CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

Foto: Benet Solina

El castell d’Eramprunyà s’alça a 400 metres sobre el nivell del mar al massís de Garraf. Rodejat de penya-segats, només és accessible des de l’est i era un enclavament estratègic per al domini i la defensa del territori. El castell té dos recintes, el superior o sobirà, lloc fortificat per excel·lència, i el jussà o de baix, separats per un fossat que era salvat per un pont. Un tercer recinte exterior, encara força més baix, es tanca per una muralla més tardana que data probablement del temps dels Marc.  

El recinte sobirà és la zona més ben protegida de tot el castell. Hi havia el cos de guàrdia i la residència del senyor. Era estructurat al voltant d’un pati central obert i en els diferents costats hi havia sales i cambres diverses, entre les quals es pot distingir la sala noble en què s’hi conserven dos arcs que sustentaven un altre pis superior. A l’est es veu una porta que sembla que comunicava una cambra o sala d’entrada al pis superior i, cap al nord, una possible finestra que va ser tapiada. El recinte és voltat per una muralla, aixecada ran mateix de l’espadat per fer més inexpugnable el castell, i, en la seva part més accessible, a ponent, defensat per un fossat enfondit artificialment. La reforma més important d’aquesta muralla es practicà en temps dels Marc, al segle XIV, quan es bastí el portal i el cos de guàrdia proper que el defensava. Els murs de l’angle del cos de guàrdia i el portal s’han conservat.  

Al recinte jussà les torres i el mur protegien l’accés al castell, situat en una zona sense defenses naturals. Dins d’aquest recinte s’ubica l’església de Sant Miquel que, com la resta d’estructures, fou construïda amb la roca sorrenca característica de la zona. L’entrada a l’església es conserva in situ al lateral sud, però la porta del costat est és una obertura del segle XIX. En aquesta banda —on encara es pot veure l’arrencada de la volta de la coberta— hi havia l’altar. L’església, per tant, estava orientada d’est a oest. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, datades del segle X, sis de les quals són antropomorfes i una rectangular. Per sobre, trobem un dipòsit d’aigua que també és una estructura excavada i que recollia l’aigua de pluja. Degué ser construïda quan l’antic cementiri devia ésser en desús, segurament en temps de Jaume Marc, a finals del segle XIV.  

Al recinte exterior s’hi accedeix per un camí amb una entrada en ziza-zaga que afavoria la defensa. En aquests terrenys probablement s’hi ubicava un raval on es podrien haver desenvolupat diverses activitats productives. També compta amb diverses edificacions més, d’incerta funcionalitat. El recinte es tanca a la banda sud per una sòlida muralla visible des de l’exterior, que va ser bastida al segle XIV en època dels Marc.

 Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

AVUI FA 150 ANYS VA TREMOLAR LA TERRA A GAVÀ

“Per a més sorpresa i espant, a l'endemà d'aquella tempesta, quan les aigües ja s'havien escorregut deixant inundada tota la marina, es produí un moviment sísmic que durà pocs segons, però la forta sacsejada que va donar, fou suficient per a fer brausolejar les cases, fent caure dels seus escudellers tota la vaixella que hi tenien col·locada, puix que en aquell temps era costum tenir en l'entrada de les cases dels pagesos, uns escudellers a l'alçaria aproximadament d'uns dos metres, on hi tenien posades les millors per a el servei de taula.

Havien passat poc més de dues setmanes, fins que les aigües ja havien posat al seu normal nivell, quan els pagesos començaren altra vegada a anar cap els seus trossos de les sorres per a veure si ja hi podien esmerçar algun treball, i la sorpresa més gran dels qui anaren a la zona de La Pava, fou el presentar-se a la seva vista l'enfonsament d'una extensió de terreny d'uns deu metres d'amplada per més d'un centenar de llargada que estava tot ple d'aigua, cosa que els hi va donar a comprendre que allò era el rastre que va deixar el terratremol  que ells van percebre i rebre els seus efectes.

El pagesos gavanecs d'aquell temps, en veure aquella gran rasa que sobreeïxia d'aigua, començaren a anomenar-la el «Riuet», que amb tot i haver-la fet desaparèixer després de passats uns anys el sanejar amb els seus esforços totes aquelles terres, encara avui dia els seus descendents quan parlen referint-se a aquella demarcació, l'anomenen el Riuet”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1975

AVUI FA 150 ANYS DE L’AIGUAT DE SANTA TECLA

“Va començar en trencar l'alba d'aquell dia, amb un  seguit de llamps i trons que els produïa un cap de núvol que s'aixecava de part de ponent, i començant cap dalt de les muntanyes a ploure a bóts i a barrals, anava baixant la tempesta desaforadament cap el pla, i no podent ésser prou les rases, torrents i rieres par a discòrrer l'aigua ordenadament, es desbordaren.

Aquell desbordament que fou la causa de la inundació del poble, feia exhalar crits de socors dels habitants dels llocs més baixos, per entrar-los-hi l'aigua dintre de les cases, sobretot  al raval del Fuentes i de Molins i les cases de començament de la part esquerra del carrer de Sant Nicasi, on segons m'havia contat el meu avi, l'aigua va arribar a tocar les bigues del trespol, tenint de refugiar-se en els pisos on hi havien anat acumulant tot el que de més valor tenien en els baixos de les cases, i l'aviram i els porcs que tenien en el patis, com també els ases aquellas cases que en tenien.

Quant l'aigua va arribar dalt de l'últim graó de l’escala que duia al pis, m'havia explicat l'avi en la segona casa del dit carrer de San Nicasi, que se pensaven d'haver de fer un forat a la teulada per a poder salvar llurs vides, pero havent parat de ploure feia cosa d'una hora després d'aquella pujada d'aigua, van notar que minvava  i  els ànims  es  tranquil·litzaren. Aquella tempesta va quedar batejada amb el nom de l'aiguat de Santa Tecla, per escaure's en la dita diada”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1971

TORNADA A L’ESCOLA. LES PRIMERES NOTÍCIES DE DOCENTS A GAVÀ

A l’edat mitjana van ser els clergues els que van conservar el llegat cultural de l’antiguitat a través de les escoles monàstiques i catedralícies on s’ensenyava gramàtica i lleis per formar els futurs eclesiàstics, però, també, els dirigents laics, nobles i mercaders.  A Gavà, les primeres notícies d’una escola són de l’any 1310, data en què el bisbe visita Sant Pere de Gavà i tonsura tres estudiants, fills cabalers de famílies pageses benestants. En entrar a l’edat moderna, es va estendre l’acció educativa de l’església. L’any 1600 el bisbe de Barcelona va ordenar al rector de Sant Pere de Gavà que, “apres de vespres ho altra hora mes acomodada, fasse fer senyal ab una campana y convoque son poble a la isglesia al qual ensenye la doctrina apropiada”. Ens trobem, doncs, amb una llarga tradició local d’educació vinculada a l’església.

 La separació de la tutela eclesiàstica no arribarà fins al segle XVIII, el segle de les llums. A Gavà, la primera meitat del segle XVIII fou una època de creixement econòmic i demogràfic que propicià l’aparició d’unes nissagues benestants que controlaven l’Ajuntament i que van voler instituir una escola municipal pròpia. Eren ells qui, a través dels impostos municipals i de les quotes mensuals, pagaven els mestres, que ja no eren religiosos. El primer mestre del qual es té referència documental a Gavà és Miquel Bofill, l’any 1763. A més de mestre, també feia de pagès i vivia a la casa de la plaça Major que més endavant es coneixeria per ca l’Espinós. De fet el que s’ensenyava a l’escola en aquells moments era a llegir, a escriure i les “quatre regles. Amb això, aquells gavanencs benestants en tenien prou per administrar les seves hisendes, redactar els seus dietaris i portar els llibres d’administració de les confraries parroquials.

Els nens es passaven sis hores diàries a l’escola i no tenien vacances a l’estiu. Començaven a llegir amb les beceroles o cartells amb les lletres de l’alfabet, passaven al Cató (traducció catalana d’una compilació de sentències morals en vers i en prosa del moralista i gramàtic llatí del segle II, Dionisi Cató), i aprenien sobretot amb el “Fra Anselm” (del Llibre dels bons amonestaments, escrit per Anselm Turmeda el 1397). Com a obra més moderna usaven el llibre editat el 1749, Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac, que es pot considerar el primer pedagog català d’època contemporània.

Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

11 DE SETEMBRE DE 1922

El 1714 les tropes borbòniques van assolar la riba dreta del Llobregat i van protagonitzar diverses trobades violentes amb els sometents i les unitats de l’exèrcit català acantonades a la zona. En el transcurs d’una d’aquestes accions armades, les tropes enemigues van envoltar, assetjar i cremar una masia de Gavà. Uns mesos més tard, després que Barcelona fos vençuda l’11 de setembre, en un altre atac, van perseguir pagesos desarmats fins a l’ermita de Bruguers. Allà, l’exèrcit va capturar i executar els que s’hi havien refugiat a l’interior.

D’aquí que, per recordar els fets ocorreguts a Gavà, l’any 1922 es va decidir donar el nom de Màrtirs del Setge de 1714 a un tram del carrer Nou. Els actes oficials del canvi de nom van tenir lloc l’11 de setembre amb diferents activitats, entre les quals l’actuació de l’esbart Ginesta i dels Pomells de Joventut. El nom es va mantenir fins al final de la Guerra Civil. Sota la dictadura del general Franco el carrer va passar a anomenar-se Calvo Sotelo. L’any 1979 es va recuperar un altre cop el topònim Màrtirs del Setge de 1714.

Actualment, a la plaça de Josep Tarradellas, entre la Rambla i el carrer Màrtirs del Setge de 1714, hi ha un monument en memòria de les víctimes del setge de Barcelona de 1714, obra de l’escultor Xavier Cuenca. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. JOVES APRENENTS

Tot i que ens trobem davant d’una imatge de caràcter esportiu, l’interès d’aquesta fotografia, cedida a l’Arxiu per Margarita Solé, són els comentaris que ens ha fet Pere Agustí, un dels joves futbolistes que hi apareix. 

L’escola on anaven estava situada en l’antic edifici de la Unió de Cooperadors de la Rambla. De fet, es tractava d’una continuació de l’escola d’aprenents de la fàbrica Roca, que als anys quaranta va començar a capacitar professionalment els joves que a partir dels catorze anys hi entraven a treballar.

A la fotografia d'equip, presa a can Sellarès al voltant de l'any 1963, hi podem reconèixer Almirall, Lisardo, Agustí, Agulló, Castellano, Suñé i els germans Pujalte, entre altres.

📷  Autoria desconeguda. Col·lecció Margarita Solé. AMG.

L'AVENTURA D'ANAR A LA PLATJA DE GAVÀ ALS ANYS SETANTA

La construcció de l’autovia de Castelldefels l’any 1954 va acostar les platges de Gavà i Castelldefels als barcelonins. Per als gavanencs, l’accés a les seves platges s’havia de fer a través de camins agrícoles. Com que poca gent disposava de vehicle, resultava més pràctic agafar el tren i anar a Castelldefels o Garraf.

L’any 1960 es va obrir l’avinguda de Bertran i Güell, que comunica el nucli urbà de Gavà amb el mar. L’accés a les platges, però, va continuar sent complicat perquè l'única manera que tenien els vianants de creuar l’autovia o Gran Via era corrent i esquivant els cotxes. L’elevada densitat de trànsit d’aquesta via suposava un perill evident per a transeünts i conductors.

Eren molts els banyistes que carregats amb el para-sol, les cadires, els cubells i les pales, i acompanyats de tota la família s’aventuraven amb gran temeritat  a creuar a diari la Gran Via. L’acudit de Joan Tutusaus d’inicis dels anys setanta reflecteix a la perfecció aquesta situació.
  
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

TAL DIA COM AVUI ... DE 1936

DIA 6 DE JULIO DE 1936

Dictado:

Todos somos iguales ante la ley.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana.

La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados, el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la vocación.

El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado y lo prestará mediante Instituciones Educativas, enlazadas por el sistema de la Escuela Unificada.

Transcripció del quadern escolar d'Antoni Tarrida 

ÀLBUM DE FOTOS. PASSEJANT PEL MIG DEL CARRER

Quan l’any 1964 Domingo Estrada va fer aquesta fotografia del carrer Montserrat, el vianants encara podien caminar, sense perill aparent, pel mig del carrer. Les dues mares que empenyen el cotxet carrer avall poc s’imaginen l’amenaça que representarà per als seus fills aquest innocent i solitari sis-cents aparcat en un costat. Aquest “petit intrús”, en pocs anys es farà l’amo dels carrers, els omplirà i ens obligarà a vigilar si no és que volem anar a parar a l’hospital. 

📷  Autor desconegut. Fons Domingo Estrada. AMG.  

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

ELS ORÍGENS DE LA FESTA MAJOR DE SANT PERE

Fins fa poc temps la nostra societat era bàsicament agrària i el pas del temps estava marcat pels canvis d’estació i per les feines agrícoles. En un temps en què no hi havia vacances ni caps de setmana, les festes servien per interrompre les rutines i les tasques quotidianes i ajudaven a marcar el pas del temps. En el cas de les festes majors, són la supervivència de les cerimònies dedicades a celebrar  o l’inici o el final de la collita. 

És per això que la majoria se celebren en ple estiu, habitualment entre Sant Joan i Sant Miquel,  i coincidint amb la diada del sant patró. L’origen és, doncs, pagà. L’únic que va fer el cristianisme va ser adaptar aquests costums ancestrals i cristianitzar-los. Els pagesos gavanencs, que s’encomanaven a Sant Pere per tenir una bona collita, feien el mateix que havien fet abans els romans encomanant-se als seus genis i divinitats i, abans dels romans, els ibers.

Els actes en honor a Sant Pere s’iniciaven cada 29 de juny amb un repic general de campanes, seguit d’un ofici solemne. No cal dir que hi assistien les autoritats locals presidides per l’alcalde. Els actes religiosos de la Festa Major en honor del sant patró van ser els punts centrals de la celebració durant molts anys. No va ser fins a finals del segle XIX que s’incorporen les celebracions populars i comencen a introduir-se els balls amb orquestra i es basteixen per primer cop els envelats. 

 Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

L'HOMOSEXUALITAT DURANT EL FRANQUISME

Durant el franquisme, les autoritats eclesiàstiques van exercir el control de la moral pública i privada, que incloïa una ètica sexual repressiva cap a qualsevol desviament sobre el model masculí i femení imperant. Durant aquest període l’homosexualitat era perseguida per l’anomenada Ley de Vagos y Maleantes. A Gavà, al llarg dels anys seixanta, Gil de la Pisa Antolín, doctor en Filosofia i Lletres per la Universidad Católica de la Habana, va escriure al periòdic local Brugués una sèrie d’articles de marcat caràcter homòfob com el fragment que reproduïm a continuació: 

"(...) El hombre, el varón, ese ser viril que se caracteriza por la masculinidad, se está convirtiendo en objeto de museo. (La raíz etimológica del varón está emparentada con la fortaleza; esto sólo ya dice bastante y explica muchas cosas). Recuero que, cuando estudiante, nos daban como característica fundamental diferenciadora entre la anatomía masculina y la femenina, la mayor abundancia de ángulos bruscos en el hombre y el predominio de los contornos suaves y curvilíneos en la mujer. Pues bien, cada día los ángulos masculinos son menos rudos y las curvas femeninas más quebradas. (Quizá sea fruto de la indumentaria). Suele ocurrir en las razas que degeneran. Así sucedió con los romanos y hubieron de venir la naciones bárbaras -de  las que nosotros somos retoños – a virilizar la raza culta.

Los hombres primitivos desahogaban su potente virilidad en una forma lógicamente primitiva con la caza y los ejercicios violentos. Los españoles de la Edad Moderna –nuestro siglo de oro- ejercitaban su virilidad en la lucha contra el peligro, en las conquista de ultramar y en la extensión mundial de las fronteras de la patria y de la religión en todos los continentes (...)"

Periòdic Brugués, 24 de febrer de 1963

SOCIETAT CORAL LA IGUALTAT

La més veterana de les entitats gavanenques, la Societat Coral La Igualtat, va actuar per primer cop el 28 de desembre de 1881 amb motiu de l’arribada del primer tren a Gavà i la inauguració de la Rambla. Des d’aquell moment, el cor va actuar  ocasionalment, però no es va constituir legalment fins a 1895. L’inspirador de la coral gavanenca va ser Josep Anselm Clavé i el lloc triat com a seu va ser el Cafè del Centre, on eren acollides de manera altruista totes les activitats de caràcter liberal i popular que es produïen a la població.

Els seus components es reunien per assajar dos cops per setmana i les inversions necessàries perquè tirés endavant sortien de les butxaques dels interessats que, en un primer moment, pagaven una quota de 50 cèntims mensuals, quantitat considerable per a l’època. D’acord amb els postulats de l’Associació de Cors de Clavé, es va crear una mútua de socors que aquell temps va ajudar a moltes famílies de cantaires que estaven en necessitat.

Seguint la gran vocació musical dels seus membres, la Igualtat es va lliurar a una intensa activitat que després de tants anys, avui encara continua activa. L’entitat mai ha deixat de prendre part a les tradicionals cantades de caramelles i ha fet gran quantitat d’actuacions per diverses poblacions i col·laboracions amb altres grups locals. 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà