COM VA ARRIBAR L'AIGUA POTABLE A LES CASES DE GAVÀ

Antigament les cases no tenien gaires comoditats. Entre elles, la manca d’aigua corrent. Totes les cases de Gavà tenien pou, però aquesta aigua no era bona per beure i cuinar. Només servia per rentar-se, fregar i rentar la roba. Per rentar la roba calia treure l’aigua del pou i omplir el safareig i, per omplir un safareig, eren necessaris uns vint-i-cinc cubells. L’aigua per cuinar i beure s’havia d’anar a buscar a la font de la plaça, que es proveïa de la mina de can Tries.

A la cruïlla entre la rambla de Joaquim Vayreda i el carrer dels Màrtirs del Setge de 1714, l’any 1882 es va construir un pou que servia per regar els plàtans de la Rambla. El creixement del poble a causa de l’augment de la població va obligar el consistori a crear un servei públic de subministrament d’aigua potable. L’any 1929 el pou de la Rambla es va ampliar i s’hi va col·locar un dipòsit a sobre a una alçada d’uns vint metres que rebia l’aigua amb una bomba. Mitjançant una xarxa de canonades, l’aigua es feia arribar a les cases compreses entre el carrer de Sant Pere i la carretera de Santa Creu de Calafell.

Un any abans, el 1928, s’havia excavat un altre pou i un altre dipòsit al capdamunt de la Rambla, que subministrava aigua al sector que va des del carrer de Sant Pere cap amunt. Cada habitatge tenia un dipòsit de 100 litres a la teulada, però en tota la casa només hi havia una petita aixeta sobre la pica de la cuina. No hi havia  xarxa de clavegueres, la comuna estava a l’eixida i donava a un pou mort que s’havia de buidar un cop l’any.

Acabada la Guerra Civil, l’Ajuntament, després de molts estudis infructuosos per aprofitar l’aigua de la mina de can Tries, va decidir atorgar el subministrament d’aigua potable a la Societat General d’Aigües de Barcelona, la qual va construir un pou a l’American Lake. Perduda la funció dels dos dipòsits d’aigua, es van acabar enderrocant.

Per saber-ne més: Alfons Gibert, “Els dos pous públics de la Rambla” dins d’Un segle de vida gavanenca, 1990.

LA SITUACIÓ DE LA DONA A INICIS DEL SEGLE XX

A partir de la segona dècada del segle XX es va produir un canvi d’actitud d’algunes dones, especialment joves, davant del matrimoni en no veure’l com l'única assegurança econòmica per al seu futur. Una de les causes va ser l’accés de la dona a l’ensenyament i a la possibilitat d’accedir a llocs de treball remunerats que implicaven certa independència. L’any 1921 el periòdic local L’Aramprunyà recollia una sèrie d’articles en què l’autora —signava com “Una Dona”— reivindicava la llibertat d’elecció del seu gènere i la possibilitat d’accedir a l’ensenyament i al món laboral. L’article que reproduïm a continuació és la rèplica que li fa un lector —que signa com a Boi— qüestionant els seus arguments.

“Jo no comprenc que la dona hagi de volguer-se traslladar del lloc que li correspon i en que Deu l’ha col·locada. No crec que la seva missió hagi d’esser coneixer a fons les matemátiques, l’historia, la geografia etz. etz. Uns coneixements mes o menys generals sobre tots els temes, per insignificants que siguin, li son suficients, i cap dona s’ha d’avergonyir per ignorar quins van esser els primers pobladors d’Espanya.

La dona es forta perqué es debil i entre homes proveits d’espiritualitat la seva debilitat es l’arma mes poderosa que pot esgrimir per ferse capitular. Per regnar no necessita d’altres gracies que les que Deu li ha concedides. Si col·loquem una dona dalt d’una tribuna pública per sujestiu que sigui el quadro no ho será mai tant com el d’una mare amb el seu fill als brassos prodigant-li cuidados materns, fent-li petons i caricies desvivint-se per ell amb un amor purificat en lo crisol del sacrifici. Aquesta es la missió que ella desempenya santament perque es la que Deu li va confiar. Va vindre al  mon per estimar i dedicar una llágrima al desvalgut.

No soc jo dels que consideren a la dona d’una mentalitat inferior a la del home. Lo que hi ha, a mon entendre, es que les circunstancies i l’ambient son distints. Pero encara acceptant que elles poguessin amb la mateixa facilitat nostra instruir-se i enriquir el seu talent, no sé veure, obtingut aquest resultat, quin problema resoldriem: en cambi crec en creariem algun d’important, perqué una de dos: o som nosaltres els indicats a proveir-nos d’aquells coneixements que ha de servir-nos de base per guanyar el sustent de la familia, i la dona es circunscriu als seus quefers casolans i en sapiguer criar fills sans i forts, o del contrari si elles s’empenyen en ocupar el nostre lloc aleshores no tindrem nosaltres altre remei que traslladar-nos al d’elles i amb aixó si que em sembla que ben pocs hi estarien conformes”.

L’Aramprunyà, agost 1921

ÀLBUM DE FOTOS. ELS BESSONS PERE I MIGUEL AGUSTÍ

Aquest retrat de Pere i Miquel Agustí Roca fet pel fotògraf local Pons Teixidó, a finals dels anys quaranta, a l’estudi que tenia al carrer de Salvador Lluch de Gavà, ens serveix d’exemple per evidenciar els innombrables errors que s’han comès al llarg de la història a l’hora d’inscriure nounats al registre. 

El més freqüent són les equivocacions a l’hora d’escriure el nom o cognoms però en el cas d’aquests germans bessons l’error es va produir en la data. Així, segons els documents oficials van néixer el 16 d’abril de 1946 però la seva mare sempre va insistir que ho havien fet dos dies després i que ho recordava perfectament perquè aquell any, el 18 d’abril va ser Dijous Sant.

📷 Autor: Pons Teixidó. Fons: Pere Agustí Roca. AMG

LA MASIA DE CAL RASCLÓ

Probablement, la masia  de cal Rascló, després anomenada  de cal Pauet del Dents, fou construïda al segle XVI. Tot i que cal Rascló era de construcció senzilla, en la façana principal hi podíem trobar un finestral d’estil medieval, que probablement procedia d’una edificació anterior de major riquesa arquitectònica. El nom del cal Rascló l’adoptà molt després que fos edificada.

Salvador Viñas, un dels homes més rics de Castelldefels, va comprar la masia, que estava situada al final del carrer de Sant Pere, prop de l'actual plaça de Jaume Balmes. En nomenà masover Pau Solé Coll, que li deien del Dents-motiu que després dels anys adoptà el mas, en substitució del de cal Rascló. L’home s’instal·là a la masia entre el 1910 i el 1915, amb la seva esposa, Maria Tutusaus Solé i el seu fill Joan. Allí ja hi nasqueren les seves filles, Montserrat i Teresa. El masover explotava l’hisenda al terç, es a dir, un terç de tot el producte que s’obtenia era donat a l’amo. A la masia la feina mai no s’acabava: s’hi criava tot tipus d’animals de granja, com conills, porcs i especialment aviram, pollastres, capons i oques. L’aviram es comercialitzava. La masovera, Maria Tutusaus, duia a vendre les gallines i el capons a la plaça de Catalunya, de Barcelona, especialment per Nadal.

Els masovers de cal Pauet tenien per costum matinar. S’aixecaven a trenc d’alba i començaven el jorn donant menjar al bestiar i, de tant en tant, feien neteja als corrals dels porcs, gallines i conills. Després s’esmorzava i, en acabat, l’home sortia al camp amb el matxo a fer les tasques pròpies que requeria la terra segons l’època de l’any: llaurar, arreglar alguna collita, adobar o preparar els terrenys per sembrar, etc. En èpoques de collita abundant, la dona acompanyava el marit al camp per donar un cop de mà.

Passats els anys, la tasca de masover va passar a càrrec de l’únic baró del matrimoni, Joan Solé Tutusaus, més conegut com el Pauet del Dents, el qual hi romangué fins que la masia fou enderrocada al final dels anys seixanta.

Mireia Valentí
Del llibre: "L'Abans", editorial efadós, 2002

EL TESTIMONI DE MAGDALENA MOYA CALVO

“En el año 1951, a mis 24 años, llegué a Cataluña junto con mi hermana y mi sobrino. Mi prima estaba en Terrassa y nos contaba que aquí se ganaba bien la vida. En mi pueblo, Alhama de Granada, hubo mucha discriminación hacia nosotros, los rojos, y no te quedaba más remedio que ir a servir a los señoricos, que te humillaban y te pagaban una miseria. Estuve en una casa de acogida en Murcia y luego en un colegio de niños refugiados. Cuando volvimos, nos habían saqueado la casa y no teníamos nada. Mi hermana y yo nos pusimos a servir por tres duros al mes y la comida, que era de las sobras y de lo peor. Teníamos las manos picadas de sangre de tanto trabajar.

He vuelto más veces a mi pueblo, pero no lo echo de menos. Un año que volví, vi a una señorita de aquellas que nos hacía pasar las de Caín que iba sucia y me dijeron que iba a comer a un comedor de beneficencia. ¡Lo habían malgastado todo!

A mí me gustó venir aquí porque la gente era de otra manera, no te escondían las cosas, no te vigilaban cuando ibas a la despensa, no te controlaban el jabón… como hacían en mi pueblo. Estoy muy contenta de haber venido y mi madre también lo estaba y decía: “Bendita Cataluña, que me ha dado de comer”, porque nos veía a todos aquí colocados y muy bien. Si nos hubiéramos quedado allí, habríamos estado muy mal. La gente de Gavà ha sido amable, acogedora, muy buena gente. Y yo he estado encantada de la vida”.

Magdalena Moya,

Del llibre « Trajectes, la veu de les dones immigrants », 2008

EXPRESSIONS GAVANENQUES

Anar a les Sorres: per als pagesos gavanencs equival a «anar al tros», anar al camp. Els camps de cultiu de les Marines són terres sorrenques pròpies de la plana deltaica. 

Aigua molla: la gent gran la utilitzava per designar l’aigua dels pous que hi havia a les eixides de les cases. Aquesta aigua era de poca qualitat i es feia servir per rentar roba i fregar perquè segons deien “no treia la set”. Per cuinar i beure anaven a buscar l’aigua a la font de la plaça. 

Beure aigua de la Murtra: es diu que, si un foraster beu aigua de l’estany de la Murtra, es queda a viure per sempre més a Gavà. 

                                                                        
Assumpcio Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

SANT VALENTÍ. UNA HISTÒRIA D’AMOR AMB RAPTE

“El territori d’Eramprunyà abrigà una bonica història d’amor narrada en clau poètica i de fort contingut dramàtic. Dos enamorats defensaren el dret a la seva passió i no dubtaren a enfrontar-se als pares i a la pròpia societat on s’incloïen personalitats del Consell Barceloní. Aquests amants tenien nom propi. Ell es deia Gaspart Burgès de Sant Climent, i era descendent, per línia directa, de Francesc Burgès de Sant Climent, senyor de la Torre Roja de Viladecans; ella era Isabel de Gualbes, filla de l’honrat Joan de Gualbes, membre del Consell de la Ciutat de Barcelona.

Desconeixerem el perquè de l’oposició del pare de la noia, però no hi ha cap dubte respecte de la seva negativa a mantenir tal relació fins al punt d’originar-se una forta disputa entre l’amant i el pare. Les trifulques foren tan fortes i les coses anaren de tal manera, que la llarga baralla es recollí en el Dietari del Consell, quan aquesta institució municipal deliberà sobre si calia intervenir  o no en l’afer, ja que consideraren que Joan de Gualbes, com a membre del Consell, bé havia de comptar amb el suport del seus col·legues i, tots ensems, fer front a l’ofensa. A més a més, els matrimonis clandestins eren prohibits, el rei Jaume I mateix, l’any 1244, havia castigat una dona per aquesta raó privant-la d’herència paterna i materna.

Totes aquestes cuites s’esdevingueren quan els temps moderns ja havien obert la porta i corria l’any 1520. Era el mes d’agost, i el Dietari del Consell deixà constància que Gaspart Burgès i de Sant Climent, donzell, havia entrat en una casa de Sarrià, ajudat per gent armada amb ballestes i espases i, per la força, s’havia endut una filla de Joan de Gualbes. El Consell decidí donar una recompensa de tres-cents florins a aquella persona que fos capaç de deturar Gaspart, a la vegada que fornia d’armes dos-cents homes perquè anessin amb el veguer de la ciutat de Barcelona a cercar-lo i prendre’l i, si convenia, la suma d’homes podia incrementar-se. La voluntat de venjança havia de ser molt gran puix que l’endemà del rapte, el mateix Consell manifestà que el nuvi havia deixat Isabel a mans del seu oncle Galceran Ferrer, que era clergue, i tot i així, el Consell volia de totes passades encalçar Gaspart.

Traspassat l’any, l’afer encara cuejava, i Gaspart Burgès decidí adreçar-se a Joan de Gualbes amb un cartell de desafiament. El cartell, d’una gran bellesa, mostra fins quin punt els sentiments i les passions són inherents a la condició humana per damunt dels temps i dels col·lectius. Gaspart Burgès utilitzà l’instrument públic d’un cartell per donar a conèixer a tothom l’amor existent entre ell i Isabel de Gualbes, a qui considerava ja com a dona seva perquè davant els ulls de Déu ja eren maridats, perquè havien jagut plegats. El tendre xicot puntualitzava com la relació amorosa no havia estat forçada sinó voluntària, amb el consentiment absolut de la dona.

L’enamorat reconeix l’expressa voluntat del sogre de donar-li mort i més d’un any després del succés –el cartell porta la data de desembre de 1521- les circumstàncies no havien variat: l’honor de mossèn Joan de Gualbes continuava ferit i només la venjança el podia guarir; per això el pobre Gaspart hagué de fugir i es refugià a Narbona, des d’on donà a conèixer, a la desesperada, la situació”.

Dolors Sanahuja

Del llibre: un món entre ombres. Dones d’Eramprunyà,1998

DIMECRES DE CENDRA. LA QUARESMA JA HA ARRIBAT I LA GRESCA S’HA ACABAT

El Dimecres de Cendra marca l’inici de la Quaresma, que és el període de quaranta dies abans de Pasqua que assenyala el calendari litúrgic cristià per preparar-se per Setmana Santa i que acaba el Diumenge de Pasqua.  La duració de la Quaresma té l’origen en el simbolisme del número quaranta, que es considerava símbol de plenitud. Així, quaranta dies són els que va durar el diluvi, els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert. L'objectiu de la Quaresma és establir un període de reflexió i penitència en el qual els cristians tinguin temps de preparar-se per a la celebració de la Pasqua. Tradicionalment també es practicava el dejuni i l’abstinència i era habitual la prohibició del consum de carn i ous. 

Antigament, aquest dia es portava els pecadors públics al temple on se’ls sotmetia al ritu d’imposar la cendra. Amb el temps, molts cristians s'uniren per humilitat als pecadors públics, i així aquest ritu va passar a tots els fidels. La cendra ha de ser imposada al cap en forma de creu mentre el sacerdot pronuncia les paraules: "Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar", com a símbol de caducitat de la condició humana i signe penitencial. Segons la tradició, la cendra s'ha d'obtenir a partir de la cremació dels llorers i palmons beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior. 

Hi havia el costum, molt estès a Catalunya, de sortir aquell dia a la tarda a fer una berenada al camp, on després es feia l'enterrament de la sardina. A Gavà, nois i noies acompanyats pels mestres, colles de menestrals i colles de dones –especialment modistes— anaven a la muntanya a fer una berenada. Al vespre, pagesos i menestrals plegaven més aviat de la feina per canviar-se de roba, fer un sopar més extraordinari que de costum i anar al cafè a esperar amb expectació el ball de Dimecres de Cendra, que donava per acabat el Carnaval.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

L’ESPERIT DEL CARNESTOLTES GAVANENC: L’ESPARRIOT

La implantació del cristianisme amb les pràctiques quaresmals del dejuni i l'abstinència comporten, des del començament de l'edat mitjana, l'aparició d'un període previ oposat en valors, el qual anomenem carnestoltes. Un temps breu de llicències, excessos, de llibertinatge i d'inversió dels ordres establerts. 

En el calendari, el carnestoltes se situa en la setmana anterior a l'entrada de la Quaresma. Va des del dijous gras o llarder fins al dimecres de cendra. L'esperit del carnestoltes és simbolitzat per un ninot de palla que arriba triomfant el Dijous Gras i presideix totes les gresques fins el dimecres de cendra en què es crema públicament. El personatge del carnestoltes s'encarrega d'animar la gresca i pren denominacions diferents segons la població. A Gavà es denomina Esparriot.

L’Esparriot gavanenc vesteix una túnica llarga, amb barret de palla tot cosit de picarols Antigament, tot el poble es convertia en una comitiva molt pintoresca presidida per l’Esparriot, que conduia un ase  guarnit i damunt del qual cavalcava un ninot de palla, esfigie del rei Carnestoltes. Darrera l’ase hi anava la parella formada el novençà i la novençana, és a dir, els nuvis. Eren dos fadrins, un dels quals anava vestit de noia. Al seu darrere hi anaven tot un seguit de parelles, com més millor. La gran majoria dels participants anaven disfressats. Tancaven la comitiva el vell i la vella, encarregats de mantenir la broma i la gatzara.

Pompili Massa

Del llibre “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

EL DIJOUS GRAS, BOTIFARRA MENJARÀS

El Dijous Gras marca el tret de sortida de les festes de Carnaval. El dia d’avui ve marcat per la tradició de menjar botifarra d’ou, truita i coca de llardons amb la finalitat de preparar-se per a l’abstinència de Quaresma.  Antigament, el dia de Dijous Gras, els gavanencs s’aplegaven en una era o pla de muntanya i organitzaven un gran berenar en què petits i grans compartien botifarres i truites. 

 El text que reproduïm a continuació és un extracte del periòdic Brugués de l'any 1969:

“Els dies s’allarguen lentament quan el mes de febrer comença. La Quaresma s’iniciarà aquest mes i uns dies abans tindrem varies commemoracions de caire popular. El dia 5 és el «dijous gras». És tradicional menjar carn i embutits. Qui no recorda les sortides a la muntanya? Tots hem anat d'excursió pels afores de Gavà, amb mestres i companys, quan erem infants i assitíem a escola. Temps inoblidable el de la infantesa! Anàvem fins a Can Tries, la Font del Ferro, Ca n’Amat o Bruguers com si fos anar a un gran viatge. I aquelles convivències també contribuien a educar-nos. Avui les mares segueixen sortint amb els petits, a berenar al bosc si fa bona tarda. I molts col·legis també continuen la tradició. És un costum encara viu, com abans, com sempre”

Periòdic Brugués, 1969

ÀLBUM DE FOTOS. CARNAVAL DE 1935

Tot revisant la col·lecció d’imatges que Pere Alcaraz havia donat al fons fotogràfic de l’Arxiu Municipal, hem trobat aquest acolorit retrat d’estudi fet a Gavà durant la festa de carnaval de l’any 1935.

Aleshores la fotografia era monocroma, el que en diem popularment “en blanc i negre”, i molts estudis oferien la possibilitat d’acolorir la còpia manualment, és a dir, pintar-la amb uns tints dissolts en aigua. 

L’efecte podia anar des d’una cobertura subtil i precisa de la imatge, amb quatre o cinc colors, que arribava a donar un aspecte prou natural, fins a emprar-ne un de sol i mal escampat. El que podem apreciar en aquesta imatge és com “l’artista” va arribar a convertir la fotografia en una veritable pintura.

📷 Autoria desconeguta .Fons Pere Alcaraz. AMG

LA CANDELERA, EL 2 I SANT BLAI, EL 3: ENDIVINA QUIN MES ÉS

Bloc Manelic, 1935. Fons Antoni Tarrida. AMG

La Candelera és el nom popular de la festa cristiana de la Presentació del Senyor, celebrada quaranta dies després de Nadal, el 2 de febrer. Es commemora la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la Mare de Déu, d'acord amb la tradició jueva. Fa uns anys, aquest dia s’anava a l’església a buscar candeles beneïdes,  a les quals s’atribuïa  virtuts protectores. 

La tradició marca el dia d'avui com el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

EN RECORD DEL GAVANENC BALDIRI VENTURA VENTURA

El gavanenc Baldiri Ventura Ventura va morir el 23 de maig de 1944 al camp de treball d’Ebensee, satèl·lit de Mauthausen, a causa d’una brutal pallissa. Tenia 24 anys.

Molts anys després, una altra gavanenca, M. José Peña, simpatitzant de l’Associació d’Amical de Mauthausen, va saber a través de l’Arxiu d’Amical Mauthausen que un jove gavanenc anomenat Baldiri Ventura havia mort al camp d’Ebensse. Un nom i una data: res més. Es va preguntar com podia esvair-se d’aquesta manera el record d’una persona i es va proposar investigar amb l’objectiu de preservar la seva memòria. Va contactar amb tots els Ventura de la guia telefònica, va passejar-se per casals i clubs de jubilats, va trucar a les portes de moltes cases de Gavà preguntant si algú el recordava, però res. Semblava haver caigut definitivament en l’oblit.

Un dia, passejant per Gavà, la Maria José va veure un pagès que era al portal d’una casa i van començar a xerrar. El pagès li va dir que el nom de Baldiri Ventura no li era desconegut i que preguntaria a la família. A través d’ell, va aconseguir un nom i una adreça d’uns parents llunyans d’en Baldiri. Es va entrevistar amb ells, però poca cosa en sabien. La recerca la va portar també a diferents arxius, entre ells al nostre, l’Arxiu Municipal de Gavà. A l’Arxiu vam localitzar el seu expedient de lleva on consta la data de naixement —4 de setembre de 1919—, el nom dels pares —Juan i Madrona—, i l’adreça on vivia —carrer de Sant Nicasi. També vam localitzar un testimoni que el recordava com una persona “alta i forta”, com la seva mare, la Madrona.

La figura d’en Baldiri Ventura Ventura es va perfilant poc a poc, però encara hi ha moltes coses que no sabem d’ell. Quina cara feia? A què es dedicava? Quins van ser els seus ideals polítics? Per què va acabar al camp d’Ebensee? Fent costat a la M. José, seguirem investigant.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

L’ARRIBADA DE L’ELECTRICITAT L’ANY 1909, VA CANVIAR L’ESTIL DE VIDA DELS GAVANENCS

La utilització de l'energia elèctrica a Catalunya es va generalitzar a partir de 1910, quan va ser possible transportar el corrent elèctric a llargues distàncies des de les noves centrals hidràuliques del Pirineu. Però a Gavà, un any abans, l’empresari i terratinent gavanenc Artur Costa Martí va posar en funcionament una fàbrica d’electricitat a la Boada, una finca de la seva propietat: La Electra del Llobregat. L’Electra subministrava energia elèctrica també a Viladecans i Sant Climent. Poc després va vendre l’empresa i la concessió de l’enllumenat públic —setanta-cinc bombetes de deu bugies cadascuna— a Lluís Huguet, que la va explotar fins al 1924, any en què la va vendre a la societat Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A.

Abans de la invenció de l’electricitat la gent s’alçava quan sortia el sol i se n’anava a dormir quan es ponia. A la primavera i l’estiu, quan hi ha més feina al camp, dormien poc i aprofitaven les hores de sol per treballar. A l’hivern  aprofitaven les llargues nits per descansar i dormir totes les hores que l’estiu els prenia. En alguns carrers hi havia fanals de gas i a les cases llums de petroli i espelmes. A partir de la Festa Major de Sant Pere de 1909, que és quan es va inaugurar l’Electra, el poble es va anar omplint de pals i fils i els veïns poc a poc van anar adoptant aquest nou sistema d’enllumenat.

El primer canvi va ser una qüestió pràctica. Disposar de llum als carrers, a les cases, a les tavernes i a les botigues va allargar la jornada. Ja no calia anar a dormir tan aviat i es podia sortir al carrer les nits fosques sense por d’ensopegar amb un carro o una pila de fems. Les botigues, poques encara, ja podien lluir els seus productes als aparadors il·luminats. Aquest procés va ser lent perquè el corrent consumit no es pagava d’acord amb el que es gastava sinó en funció del nombre de bombetes instal·lades. És per aquesta raó que durant un temps encara es van conservar  els llums de petroli i els carburs per anar a les golfes, a l’estable o sortir a l’eixida. L’electrificació de la població va suposar un canvi important en els costums, però també en l’economia i va permetre la instal·lació d’indústries en el municipi (Talleres Roca, Serra y Balet, La Seda, i Hules).

Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

PER SANT ANTONI, A GAVÀ, PEUS DE PORC AMB NAPS

Aquest plat es feia a Gavà el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat,  patró dels animals i dels traginers. La recepta  que us oferim  és de la Maria Rosa Estapé. Ella la va aprendre de la seva sogra, coneguda com la “Pepeta de cal Planas “ i seguint la tradició de la casa, la Maria Rosa la cuina cada any per Sant Antoni. També la podeu trobar al llibre Cuina tradicional de Gavà, editat per efadós.

RECEPTA

Ingredients: 

4 peus de porc, 4 naps, farina, oli i sal.

Per bullir els peus : 1 nap,  1 pastanaga, 1 branca d’api, 1 fulla de llorer,  7 o 8 grans de pebre.

Picada: un gra d’all cru i 3 d’escalivats,  julivert, 1 ceba grossa, 2 tomàquets madurs no gaire grossos,  15/20 ametlles torrades,             una mica de bitxo.

Preparació:

Partiu els peus per la meitat. Saleu-los i poseu-los en una safata amb més sal per sobre. Deixeu-los reposar a la nevera durant tres dies perquè agafin consistència i gust. Esbandiu-los en el moment de cuinar-los. Poseu-los a coure durant dues hores en una olla amb aigua i les verdures, netes i trossejades, el llorer i els grans de pebre. Han de quedar cuits, però amb un punt de consistència. Escorreu-los un cop cuits. Traieu-los l’os llarg. Reserveu mig litre del brou, refredeu-lo i desengreixeu-lo. Un cop freds els peus, enfarineu-los i fregiu-los en una cassola amb oli. Reserveu-los.

Feu la picada en un morter amb els alls, el julivert, les ametlles, la ceba ratllada i els tomàquets nets de llavors i també ratllats. Cal que quedi una pasta mol fina. Poseu la picada en el mateix oli de fregir els peus i deixeu enrossir-la a foc molt lent. Cal fer-la molt a poc a poc perquè quedi ben concentrada. Poseu-hi els peus i cobriu-los just d’aigua. Deixeu-los coure a foc molt lent, que vagin fent xup-xup. Comproveu-ne el punt de sal i, si cal, afegiu-hi brou de bullir els peus en petites llossades. Els naps es bullen sense pelar. Un cop cuits, peleu-los i talleu-los a grills. Enfarineu els grills i fregiu-los. Poseu-los sobre el peus. Coeu-ho tot junt uns cinc minuts amb l’oli de fregir els naps. Els darrers cinc minuts de cocció és millor que siguin al forn.

Bon profit!

ELS REIS MAGS DE PERE ALCARAZ DE L'ANY 1943

"En el año 1943 para el día de Reyes mis padres no podían regalarme nada, ya que no se ganaba ni para comer. Cuando mi madre fue a la panadería de María “la Churra”, que estaba frente a los colegios nuevos,  las madres explicaban lo que les iban a traer los Reyes a sus hijos. Cuando se fueron todas las clientas, la María, la panadera, le preguntó a mi madre qué me traerían a mí, y mi madre le dijo que no me podían traer nada y eso que solo pedía una caja de colores Otelo.  María le dijo a mi madre: “pues tu hijo no se quedará sin Reyes, toma” , y le dió cincuenta pesetas.

Cuando salí del colegio al mediodía, mi madre me dió las cincuenta pesetas y me explicó lo que había pasado. Por la tarde compré la caja de colores, que me costó 42 pesetas. Al día siguiente, fui a devolverle a María las 8 pesetas que me sobraron y me dijo: “¿has comprado los colores que tú querías?”, le dije que sí y me contestó:  “estas 8 pesetas también te las regalan los Reyes”. Nunca podré agradecerle ni olvidar lo que María hizo por mí. 

Cuando estuvieron enfermos su marido, el Lázaro, y ella, cada semana pasaba a visitarlos y hacerles un rato de compañía. Mi agradecimiento fue hasta la muerte, y después de muertos, aún les estoy agradecido y lo estaré hasta morir".

Testimoni de Pere Alcaraz, Gavà, 2011

ÀLBUM DE FOTOS: CIRCULANT PEL CARRER DE MONTFLORIT

 

Un carro circulant, un altre “aparcat”, un carrer sense asfaltar que s’enfila cap a la muntanya, cases baixes... Si encara no ho heu endevinat, es tracta d’una fotografia del carrer Montflorit, entre Sant Lluís i Pi i Margall, feta l’any 1955 per Joan Mitjans.

A partir dels anys cinquanta, la part alta de les Colomeres es va anar urbanitzant amb construccions d’una sola planta i petites dimensions sovint aixecades pels mateixos propietaris que hi treballaven durant els dies festius. Paletes casolans que havien comprat un terreny al barri i que, de mica en mica, i amb l’ajut de familiars i companys s’hi anaren construint la casa.

📷 Autor i Fons de Joan Mitjans Badell. 

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

EL CENTRE D'HISTÒRIA US DESITJA BONES FESTES DE NADAL

ARA FA 1010 ANYS QUE EL NOM “GAVÀ” VA APARÈIXER PER PRIMER COP EN UN DOCUMENT

El mes de desembre de l’any 1002, el papa Silvestre II va confirmar al monestir de Sant Cugat del Vallés les esglésies, propietats i rendes que posseïa des que fou fundat, entre elles, un alou a Gavà. Aquesta confirmació quedà reflectida en una  butlla papal que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el document més antic que coneixem on un dia va aparèixer el nom de la nostra població. Mil anys, però, és molt de temps i d’alguna manera havien de deixar la seva petjada. El resultat és que ha arribat fins als nostres dies escapçada. L’atzar ha volgut que just en el tros que hi falta aparegués Gavà.

Afortunadament, però, se’n van fer còpies que es conserven al Cartulari de Sant Cugat del Vallès i és a través d’elles, que podem reconstruir l’original. La còpia de la butlla atorgada pel papa Joan XVIII a l’abat Odó l’any 1007 confirmant totes les terres i privilegis que tenia el monestir és un dels documents als quals ens referíem. La confrontació amb l’anterior ens mostra que són gairebé idèntiques. Els pocs anys de diferència entre les dues fa que la relació de béns confirmats sigui gairebé la mateixa i, per tant, podem admetre que el nom de Gavà ja apareixia a la butlla de 1002 (et ipsum alaudem de Gaiano vel de Sales).

L’any 1023 el papa Benet VIII torna a confirmar les propietats del monestir de Sant Cugat. El nom de Gavà apareix en el mateix passatge de les anteriors butlles, amb una formulació idèntica i amb una grafia de topònim més pròpia de la forma llatina (et ipsum alode de Gevano vel de Sales). 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

COM ES CELEBRAVA LA FESTIVITAT DE SANT NICASI?

"Era costum  que aquell dia s’estrenés vestit i sabates; feia goig veure com petits i grans passejaven ben mudats pels carrer més cèntrics de Gavà. Abans de la Guerra, dos eren els locals que organitzaven el ball de la Festa Major. D’una banda, hi havia el Cafè del Centre, que congregava els sectors d’esquerra, i de l’altra, el Casino, local de l’Ateneu Popular, que donava cabuda a un públic de tendència regionalista. Ambdós espais eren acuradament decorats i encatifats per a l’ocasió i oferien diverses activitats que concloïen amb un ball que s’allargava fins ben entrada la matinada. Per altra banda, en aquestes dates, el Cafè de la Plaza organitzava sessions de cinema i varietés. Durant la dictadura franquista, el Cafè del Centre fou clausurat i se celebrà un únic ball per a tot el poble al Casino.

L’orquestra era l’element imprescindible per animar la vetllada. L’Orquestra Bruach va ser durant molt de temps l’encarregada de fer ballar joves i grans amb els seus pasdobles, valsos, foxtrots, boleros o qualsevol ritme que estigués en voga. Tothom recorda amb certa enyorança el ball de rams: el trompeta executava un so característic amb el seu instrument i els joves corrien davant l’escenari a comprar el ram per a la  noia amb qui ballarien.

L’orquestra solia convidar les parelles d’enamorats a ballar un vals jota sota l’esguard atent de pares, mares i familiars que vigilaven que el noi no s’acostés massa a la noia. Un altre dels balls típics durant la Festa Major era el de la toia, el qual consistia a posar qualsevol objecte a subhasta:  un pastís, un ram de flors o una figureta. El baró que pujava més alt obtenia el privilegi de treure a ballar la jove que ell escollís, a la qual regalava l’objecte comprat, i la resta dels assistents els deixava tota la pista de ball per a ells sols al llarg de la primera cançó. Un altre ball obligat era l’anomenat ball de casats. Teòricament només les parelles casades podien sortir a la pista, encara que també era permès que la mare ballés amb el fill i el pare amb la filla".

Mireia Valentí
Del llibre: L'Abans, editorial efadós, 2002

COL·LEGI IMMACULADA CONCEPCIÓ DE GAVÀ

L’any 1906 les Germanes Agustines van demanar permís per obrir un col·legi a  Gavà i es van instal·lar en una casa del carrer Major, coneguda després com a can Rigol. Era un immoble molt gran, però no reunia les mínimes condicions per allotjar-hi una escola i un convent. L’any 1910 es van traslladar a una gran casa pairal, can Glòria, propietat d’Artur Costa Martí. Era una casa molt gran amb terres que les germanes cultivaven i una era que les alumnes utilitzaven per sortir a esbarjo.

L’any 1923 Artur Costa els va comunicar que es venia la finca i que havien de buscar-se una nova residència. Una de les alumnes era filla d’un dels germans Roca i van ser aquests els que van assumir la construció d’un nou edifici en un solar propietat de la Companyia Roca Radiadors, al carrer de Sarrià. L’Ajuntament, per la seva banda, es va comprometre a no cobrar els drets municipals que corresponien per les obres.

A finals de 1924 es van  traslladar al nou convent-escola del carrer Sarrià. Entre els dies 19 i 20 de juliol de 1936, els escamots de la CNT i la FAI van expulsar la Comunitat. Algunes germanes van tornar amb les seves famílies i d’altres es van hostatjar en cases de Gavà. El dia 17 d’abril de 1955 es va inaugurar l’actual edifici, que va ser construït per Àngela Roca en un terreny de la seva propietat, la finca de la Boada. 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

ANAR DE GAVÀ A BARCELONA ABANS DE L’ARRIBADA DEL FERROCARRIL

El 28 de desembre de 1881 va arribar per primer cop el tren a Gavà. L’arribada del ferrocarril va marcar un abans i un després en la societat i en l’economia gavanenques. Però, com es desplaçaven els gavanencs a Barcelona abans de l’arribada del ferrocarril? Com s’ho manegava un gavanenc de 1880 per anar a fer gestions a la ciutat comtal?

El cotxe no s'inventaria fins a 1886 i a Gavà no es va popularitzar fins a inicis del segle XX.

El servei d'autobús va començar a funcionar al 1918, encara que des de 1881 hi va haver un servei de tartanes que anaven des de Sant Climent i Viladecans a Gavà. La seva funció era apropar aquestes dues poblacions a l’estació de Gavà.

La bicicleta, tal com la coneixem ara, es va inventar més tard, al 1885.

L’únic mitjà de transport possible, deixant de banda el anar a peu, era el carro. Un carro tirat per una o vàries mules trigava entre tres i quatre hores en arribar a Barcelona.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. EL BITLLET D'AUTOBUS ALS ANYS 60

A la dècada dels seixanta anar de Gavà a Barcelona costava, aleshores, vuit pessetes, és a dir, encara no cinc cèntims d’euro.

Un bon exercici podria ser comparar els sous d’aleshores amb els d’ara i treure’n conclusions.

"PER SANT MARTÍ, MATA EL PORC, POSA LES OLIVES AL TUPÍ, DESTAPA LA BÓTA I CONVIDA AL VEÍ"

“El porc s’havia de criar a banda dels altres animals, perquè endrapava tot el que podia arreplegar, es mogués o no, circumstància que el feia sumament perillós. Se’ls estabulava en un reducte ben sòlid que anomenàvem la cort, i allà no feien més que grunyir, menjar i engreixar-se. A desgrat de menjar-s’ho tot i de tot, l’alimentació del porc s’havia de reforçar amb bullits de carbassa i patates, i amassats de segó i farinassa, tant com s’anava acostant el dia de sacrificar-lo. La meva àvia Roseta sempre deia que el porc era igual que una guardiola, perquè com més hi poses més en treus.

Entorn del porc, tot i essent-ho de nom i de fets, arquetipus de la brutícia, i ser també un animal perillós i sense traves quan es tracta de menjar, es creava tot un cercle de simpatia, de respecte i fins i tot d’estima per part de tots els de casa. Quan arribava el més de novembre, per Sant Martí diu la dita, es matava el porc, i aquest acte era celebrat i esperat com un gran esdeveniment. El dia de la matança tota la família anava de tràfec, perquè encara que es comptava amb l’ajut i l’experiència de la mocadera, era molta la feina i el temps que es necessitava per esquarterar i fer les distintes operacions, per elaborar i aprofitar la carn i totes les altres parts del porc que, com es sabut, no se’n llença res.

D’un porc que solia pesar uns 150 quilos, i a les cases de família nombrosa en matàvem dos, en sortien productes suficients per passar un bon hivern. El rebost quedava ben assortit de pernils, llonganisses, cansalada i botifarres, a més del llom i el recostelló que se salava o rostia amb força llard, i es conservava en gerros de vidre. S’aprofitava absolutament tot, i així es feia amb els ossos de l’espinada, que servien per fer brou, els peus, el cap, el coll, les galtes, el morro, l’orella, la ventresca, la llengua, el fetge, el sagí, per fer el llard i els sabrosos llardons, i els budells per omplir l’embotit. El dia que es matava el porc, era una gran festa familiar i col·lectiva, que es tancava amb un gran sopar a base d’escudella i carn d’olla, i el tradicional obsequi a tots els convidats d’un tros de llom o costella i un parell de botifarres, que en dèiem el present."

Antoni Tarrida
Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a l’escola”, 2005

ÀLBUM DE FOTOS. ACADÈMIA TERMENS

L’ús del vehicle privat no es va començar a generalitzar fins ben entrats els anys seixanta i, a Gavà, de la formació dels nous conductors se n’encarregava la Academia de Chófers Térmens, que tenia la seu a l’edifici Garriga de la Rambla, a la cantonada amb la carretera.

En aquesta fotografia, presa per Martí Sabatés a mitjan anys cinquanta on hi ha l’actual avinguda d’Àngela Roca, podem reconèixer l’Antonio Arnau, un dels seus primers professors i pioner en l’ensenyament de la conducció de cotxes i motos a la nostra ciutat. 

📷Autor i col·lecció: Martí Sabatés. AMG

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

ELS ORÍGENS PAGANS DE LA FESTIVITAT DE TOTS SANTS

No fa tant de temps la nostra societat era bàsicament agrària i el pas del temps estava marcat pels canvis d’estació i per les feines agrícoles. La tardor és un temps de transició en què els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i els dies curts. La terra, després de l’esclat de l’estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. És també un moment que coincideix  amb l’inici de la sembra que afavoreix l’aparició de ritus de caràcter màgic que estableixen una relació entre els difunts, enterrats a la terra, i les llavors que germinaran sota terra i faran renéixer la natura. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts. 

L’únic que va fer el cristianisme va ser adaptar aquesta antiga tradició pagana a la seva litúrgia. A principis del segle VII, el Papa Bonifaci IV en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma, el va purificar i el va consagrar a la Mare de Déu i a tots els sants. Més tard, al segle IX, es designa un dia a l’any per celebrar la Festa de Tots Sants i es tria l’1 de novembre. Però si bé l’església acceptava el culte a les relíquies dels sants, combatia com a superstició pagana el culte als morts, que incloïa ofrenes a les tombes. Finalment, a les acaballes del segle X, com que era impossible acabar amb aquest costum tan arrelat, s’afegí a la  festa de Tots Sants una altra destinada a pregar pels difunts. Per això, després del dia de Tots Sants ve el Dia dels Difunts, que manté actualment el seu caràcter pagà amb ofrena de flors i ciris a les tombes dels difunts. 

 

Amb el temps, popularment, el conjunt d’ambdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.  

 

 Assumpció Gabernet

 Arxiu Municipal de Gavà

LA CELEBRACIÓ DEL DIA DEL PILAR A GAVÀ L’ANY 1966

“EL CUERPO DE LA GUARDIA CIVIL A SU PATRONA

El Puesto de la Guardia Civil de Gavá, honró a su Patrona la Virgen del Pilar con una Misa rezada en la Parroquia oficiada por el Rvdo. Párroco Mosén Isidro Puig.

Presidieron nuestra primera Autoridad local Alcalde D. José Lluch Clúa y Comandante del Puesto D. José García, acompañados de numerosas personalidades, familiares e invitados. Después de la Misa y en los salones del Casino, los asistentes fueron obsequiados con un vino español, en donde el Alcalde D. José Lluch con la facilidad y elocuencia en él habituales improvisó una emotiva y sencilla plática respecto al significado de la Fiesta glosando en términos laudatorios la abnegada y eficaz labor de la Guardia Civil en Gavá.

Tras los aplausos espontáneos de la concurrencia, cerró tan simpático y atrayente acto el canto del Himno de la Guardia Civil, enviando desde aquí nuestra más cordial en horabuena al Comandante del Puesto D. José García y personal a sus órdenes.”

Periòdic Brugués, octubre 1966

D’ON VE EL NOM GAVÀ?

L'etimologia del nom Gavà no està clara. En realitat, hi ha diverses teories elaborades per lingüistes especialistes en toponímia i etimologia que no són concordants.

 Hi ha lingüistes que creuen que es tracta d'un nom preromà que deriva de la paraula gabaru, que significa torrent. D'altra banda, hi ha estudiosos que creuen que "Gavà",  deriva d'un nom propi de persona d'origen àrab. Tanmateix, la teoria que ha tingut més fortuna i ha estat més repetida es remunta a l'època romana i proposa la derivació del topònim a partir d'un nom propi de persona, Gavius, que hipotèticament seria el fundador o propietari d'una vil·la romana o fundus. Segons aquesta explicació la vil·la prendria el nom del seu fundador afegint-hi el sufix -anus, que dóna com a resultat Gavanus, que amb el temps es convertiria en Gavà.

Les tres són hipòtesis elaborades a partir d'estudis filològics sense que fins ara hagi estat possible contrastar-les històricament, ja que no hi ha documentació escrita d'època romana o àrab que anomeni aquesta població amb els noms esmentats. Tampoc les investigacions arqueològiques efectuades a la nostra ciutat han aportat dades que permetin confirmar-les o refutar-les. 

Fa uns anys es va trobar un fragment d’una llàntia de ceràmica a la zona propera a la rectoria on es pot llegir la inscripció “GABI...” . Donat que la peça està trencada i la inscripció no està complerta, no podem saber si realment hi deia Gabius, nom que era molt comú entre els antics romans. El document més antic que es coneix en què apareix citat Gavà és una butlla papal datada l'any 1002 que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

 Assumpció Gabernet
 Arxiu Municipal de Gavà