L'EDUCACIÓ DE LES NENES AL SEGLE XIX

Col·leció Safont. AMG

 A mitjan segle XIX la ideologia liberal va penetrar en la societat i la instrucció pública va passar a considerar-se un element necessari per garantir el progrés econòmic i social. És en aquest context que el 1857, per iniciativa del ministre Claudio Moyano, l’Estat va aprovar la Llei d’instrucció pública, que va organitzar el sistema públic escolar. Aquesta llei obligava els ajuntaments de més 500 habitants a escolaritzar tota la població infantil —nens i nenes de sis a nou anys.

Però la Ley Moyano no va suposar un avanç decisiu en l'educació de les nenes perquè va implantar un model diferent per als dos sexes. Per a l'ensenyament de les nenes es va prendre com a referència un model domèstic amb matèries que les preparava per al treball a la llar, la cura de la família i la maternitat. Les nenes rebien una alfabetització bàsica, adoctrinament moral i nocions d'higiene domèstica. La higiene, les labors i l’economia domèstica es van incorporar al pla d'estudis de l'ensenyament primari superior de les nenes.

Com a complement, les nenes de classe mitjana o acomodada rebien classes de música, pintura o brodat, sovint impartides per professores particulars al mateix domicili de les alumnes. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

LA TORNABODA VI. DIMECRES DE CENDRA. FI DE FESTA

“El dimecres al matí, es reunia a la plaça la Junta del Sac. Recorria tots els carrers de la vila. Entrava a les cases i arreplegaven tota mena d’escombres que trobaven. Les mestresses cuitaven a amagar-les. Els fadrins de la Junta del Sac que no s’havien reunit a la plaça els recollien en entrar a la casa corresponent i s’afegia a la colla. Si pel que fos no el trobaven, el buscaven per tot el poble i si resultés que estava treballant, simbòlicament se’l feia presoner durant tot el dia.

A la tarda, es feia un gran berenar. El protagonista principal era el bacallà a la brasa amb allioli. Seguidament, s’organitzava l’enterrament del carnestoltes. No hi faltaven: bisbes, escolans, ploraneres que fingien un afectat sentiment mentre passejaven cantant al carnestoltes que havia presidit les festes dels dies anteriors. En arribar a la plaça, es feia el corresponent predicot i es cremava el ninot amb les escombres preses de les cases. Alguns anys la colla de Viladecans organitzava a la plaça un gran calderó, on coïen raves o carbasses que repartien a tothom que n’anava a buscar”

Pompili Massa,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA V. DIMARTS DE CARNAVAL. DIA DE LA TORNABODA

El dimarts era pròpiament el dia dit de la Tornaboda. De bon matí, el sac i el flabiol feien un cercavila per tal de despertar el veïnat. Efectuaven tres voltes amb gran xivarri i s'hi afegien la colla del dia anterior. Després, anaven cap a la carretera vella per poder arribar abans que els de l'altre poble al lloc convingut.

 

“Només sortir el sol el sac de gemecs despertava el veïnat i novament es formava la comitiva del dia anterior, que donava tres voltes al poble i en acabat s'adreçava al punt conegut, al davant de Can Pagès per als de Gavà i enfront de Can Sellarès per als de Viladecans. Tot afanyant-se, perquè la colla que hi arribés primer seria la guanyadora. El poble vencedor esperava la colla contrària.

Quan hi eren tots realitzaven una sèrie de grotesques salutacions (sovint es feia que el Carnestoltes propi olorés el cul de l'ase contrari), i els Novençans procedien a ballar la dansa mostrant la seva destresa. Es repetia el ball amb les parelles intercanviades i a continuació es formava un sol grup que anava convidant al poble perdedor. Entraven ballant a la vila veïna, on eren convidats a menjar i a beure. Després, en plena companyonia, anaven a una era ben gran per fer una competició de l'art de l'espolsada, que és una part de la dansa on els fadrins llancen fortes puntades de peu com si s'espolsessin per a fer sonar els picarols.

A totes les cases hi havia taula parada amb llaminadures, coca i porrons de vi. L'entrada no tan sols era lliure, sinó que els vilatans se sentien molt honorats que entrés a casa seva com més gent millor de la colla veïna. En acabat, el vell la vella i l'esparriot agraïen les nostres d'afecte rebudes i convidaven els vençuts a repetir tota la festa al seu poble, on serien rebuts amb la mateixa atenció. Cap a la tarda s'acostaven al límit establert i s'acomiadaven fins l'any vinent. Havent sopat, es feia sarau a la plaça com el diumenge. Al punt de mitja nit, en tocar les dotze, es donava la gresca per acabada”.

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA IV. DILLUNS DE CARNAVAL. L'APLEGA

El dilluns de carnaval era el dia de l'aplega. Es produïa la cercavila amb caràcter recaptatori. Tota la comitiva anaven casa per casa i masia per masia per tal d'aplegar diners i menjar per a l'àpat comunitari del vespre. De tant en tant, els balladors feien un cercle enmig del qual hi ballaven sols els novençans una espolsada, després de la qual tothom era convidat a repetir-la.

“De bon matí, la cobla de sac de gemecs i flabiol efectuaven una cercavila. El so del sac de gemecs era l’avís per a que sortissin de casa els que hi participaven, quedant constituïda la colla que rebia el sobrenom de la Colla del Sac per tal com era aquest l’instrument que els havia aplegat. La colla s’organitzava de la següent manera: obria la comitiva un Carnestoltes de palla que anava muntat a dalt d’un ase guarnit i menat per l’esparriot, personatge que s’encarregava de mantenir l’ordre en els saraus i les fetes de la colla. Vestia amb túnica blanca i portava el cos envoltat de picarols, esquelles i barrombes i amb una escombra a la mà. Seguien a peu el novençà i la novençana que eren escollits entre els que ballaven millor. La seva funció era la de representar a la resta de la colla, similar als nuvis en altres localitats. Anaven agafats de la mà i els seguien la resta de parelles. Elles anaven vestides a l’estil de la pagesia benestant i ells per l’estil del ball de bastons. A darrere hi anaven els músics i els aplegadors. Tancava aquesta comitiva els vell i la vella que no poden seguir la marxa del jovent quedaven sempre endarrerits. Seguits d’una gran gentada, anaven casa per casa del poble i per les masies del voltant, recaptant els aplegadors botifarres, cansalades, pollastres, conills, fruita seca, ous o bé diners que recollien en gran quantitat”. 

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011. 

LA TORNABODA III. DIUMENGE DE CARNAVAL

El diumenge de carnaval era pròpiament el primer dia de festa.

La Junta del Sac s'esmerçava durant el dia a guarnir la plaça amb branques d'arbres i torxes perquè estigués adequadament il·luminada a la nit. 

Eren moments de gatzara i ballades al so del sac i del tamborí, de danses com el tirabou, la Gallarda i el Rotllet  

ELS RECORDS DE MILAGROS ROYO

"Tinc 92 anys. Sóc aragonesa. Vaig néixer a Calanda, però vaig anar a viure a Sariñena. Vaig arribar a Gavà a finals de 1927, quan encara no havien inaugurat l’Exposició Universal de Barcelona. Tenia 11 anys. 

 

A Gavà, l’any 1927 hi havia quatre gats i quatre cases. Érem com una família. Deixàvem les portes obertes, no es tancaven ni de dia ni de nit. Recordo l’organillo pel carrer. La Rambla era tota de terra. L’entrada de l’American Lake valia 50 cèntims i pujar al carrilet 1 pesseta. Sempre anàvem a peu al Prat, a Viladecans i a la festa major de Castelldefels. També anàvem a les funcions de teatre i al ball.

Vaig aprendre ràpid el català. Recordo que un dia, mentre jugava al carrer, davant de cal Tatana, dos avis i una iaia van dir: “Aquesta canalla...”. Encara no havíem sentit parlar en català. Jo dic: “Aquesta canalla...?”. Vaig plorar fins a arribar a casa i una senyora em va dir: “No t’amoïnis, que 'canalla' són los críos de la calle”.

Testimoni de Milagros Royo, 2008

ELS RECORDS DE JOAN SOLÉ MARGARIT

“Durant l’època de jubilat, la meva dona i jo vam fer molt bones amistats. Vam passar uns dies a Riells de Montseny on hi havia el sacerdot-poeta, Mn. Pere Ribot, bon amic nostre, i allà després de sopar fèiem una animada tertúlia.  

El matrimoni Bassas-Onieva, de Barcelona, eren uns assidus concurrents. Tenien dues noies molt maques i un noi molt eixerit. Un dia, el xicot ens va sorprendre sortint de la cuina agafant una carxofa pel tronxo i fent veure que retransmetia un partit del Barça. Anava dient: “César passa a Manchón i aquest a Kubala, que empalma un xut que entra com una exhalació a la porteria contrària i... gol, gol, gol!!!”.  

Era el jovenet Antoni Bassas que ja demostrava que amb el pas dels anys esdevindria un locutor amb estil propi”.
 

Fragment de les Memòries de Joan Solé Margarit

LA TORNABODA II . SEGON SARAU PREPARATORI. EL BALL DEL SAC

Un segon sarau s'organitzava a finals de gener a les portes del carnestoltes. A Gavà, se celebrava el 29 de gener i a Viladecans el dia 2 de febrer, per tal d'anunciar la capta. A mitja tarda, es feia el ball a la plaça organitzat per la Junta del Sac. A mig ball, es portava un pa de grans dimensions que es repartia a tothom així com avellanes i ametlles torrades. Amb aquest convit s'anunciava la visita immediata de la junta per cases i masies amb la finalitat de recaptar fons per a l'organització de les festes.

“La tarda d'avui, als pobles de Gavà i de Viladecans, tenia lloc el anomenat ball del sac, organitzat per la junta del sac, que era la que tenia al seu càrrec la tasca d'organitzar les Carnestoltes. A mitja tarda, la junta portava a la plaça un pa de mida immensa, que havia arribat àdhuc a pesar mitja arrova, i repartia a tothom, especialment a les balladores, pa i torrat, consistent en avellanes i ametlles torrades. Aquest convit comportava l'anunci de la immediata visita de la junta per les cases i masies del terme amb la finalitat de captar per a l'organització de les festes i, a més del convit, a prendre-hi part. Com que el ball era fet al so de la cornamusa o sac de gemecs i la junta, quan sortia corporativament, també anava presidida del cornamusaire que feia música, d'ací el qualificatiu de sac aplicat al ball i a la junta. Durant aquest ball, els que havien estat prèviament escollits per a fer el paper de jovençà i de jovençana, que calia que sabessin força de ballar i sobretot d'espolsar, moviment de dansa que consistia a sotregar ràpidament i graciosa el peu sense perdre el ritme, mostraven públicament lluir enginy, i si els jovençans no en sabien prou o no resultaven prou destres a espolsar, eren ensinistrats i corregits per part dels vells acreditats com a bons ballaires”.

Joan Amades. El Costumari Català, vol. I, pàg. 691, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011.

UNA POSTGUERRA LLARGA I DURA

La postguerra va ser llarga i dura. Finalitzada la guerra, els propietaris de les fàbriques van tornar i l’activitat es va reiniciar de seguida, encara que amb certes limitacions per la falta de matèria primera i combustible. Les jornades de treball eren llargues, de 15 hores. Un aprenent de la Roca cobrava 40 pessetes setmanals, que era el que valia un pa rodó. El racionament encara es va mantenir durant molts anys i es van haver d’obrir dos menjadors d’Auxili Social, un a l’American Lake, i l’altre, a can Pere Bori.

La gent pensava que els soldats serien llicenciats i que tornarien a casa, però no va ser així. Els presoners de guerra eren enviats a camps de concentració, que tenien una funció classificadora. Si es demostrava que havien estat reclutats forçosament, quedaven en llibertat. Si havien tingut poca implicació, anaven a un batalló de treballs forçats. Si havien tingut un càrrec a l’exèrcit republicà, partit polític o sindicat, anaven a la presó.

Per esbrinar els antecedents dels presoners de guerra, les autoritats franquistes es basaven en informes i avals. Quan un soldat republicà era fet presoner, les autoritats militars de l’exèrcit franquista escrivien al seu lloc de residència per esbrinar quina havia estat la seva actuació quan va esclatar la guerra i durant la guerra. L’informe el redactaven l’alcalde, el cap de Falange i la Guàrdia Civil. En tots els casos les condicions de vida eren molt dures: maltractaments físics, gana, brutícia, malalties... i no s’acabava aquí. Després, havien de complir el servei militar, que podia durar fins a quatre anys. Entre els anys de guerra i el servei militar, podien estar fora de casa perfectament set anys. Això en un moment en què el camp i les fabriques necessitaven mà d’obra jove per treballar i reconstruir el país. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

COMENÇA LA REPRESSIÓ

Dos dies després de l’entrada dels franquistes, un militar del cos jurídic es va presentar a Gavà i en nom del general Yagüe va nomenar una Comissió Gestora provisional per al municipi. La Comissió estava formada per cinc persones i una d’elles, a més, va ser nomenada cap de Falange i va actuar amb gran duresa. La idea que amb el final de la guerra la vida aniria tornant a la normalitat s’anava esvaint per moments. Tan sols calia una simple denúncia, a vegades anònima, per detenir una persona. El cap de Falange, Lluís Escofet, va arribar a tal nivell de despotisme que després d’una investigació va ser destituït de forma fulminant de tots els seus càrrecs i apartat de la vida política.

D’acord amb les lleis franquistes, les primeres mesures que va haver d’aplicar la Comissió Gestora van ser la il·legalització de totes les associacions i entitats de caràcter republicà, laboral o catalanista, i per descomptat, la prohibició de qualsevol partit polític. Quant a les de naturalesa esportiva, cultural o artística no foren prohibides, però van haver de modificar els seus estatuts per adaptar-los a la nova situació. Una altra mesura va ser la prohibició de l’ús públic del català.

A Gavà, la repressió va portar vuit persones a la presó ModeI i set van ser afusellades al Camp de la Bota. A més, cal afegir els exiliats que van fugir cap a França i els que van poder cap a Amèrica Llatina, especialment a Mèxic. Tres van perdre la vida en camps de concentració nazis.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

AVUI FA 75 ANYS DE L'ENTRADA DE LES TROPES FRANQUISTES A GAVÀ

AMG. Col. Ana M. Casas

Les tropes franquistes van entrar a Gavà el 24 de gener de 1939, sota les ordres del general Yagüe. Aquell matí, tothom estava expectant i alguns havien penjat llençols blancs als balcons. No hi havia ningú pel carrer. Només es veia moviment a la seu d’ERC, a la cantonada del carrer Indústria amb la Rambla, on algunes persones s’afanyaven a despenjar els rètols i símbols d’aquest partit.

Les tropes van entrar per Begues i Castelldefels i es van trobar a la Rambla. Mentrestant, des de Montjuïc els republicans intentaven repel·lir l’entrada dels franquistes, amb tanta mala sort, que diversos obusos van caure sobre el nucli urbà de Gavà. Al mateix temps, la tropa republicana en retirada va volar el pont dels Rierals i, al cap d’una estona, tres soldats del bàndol republicà que s’havien amagat darrere del pou de l’aigua que hi havia al començament de la rambla Casas, van intentar plantar cara, però de seguida van ser abatuts per les tropes ocupants. Perquè no es repetís l’atac, els franquistes van situar cinc peces d’artilleria al turó de la Roca i cinc més al camp de futbol dels Rierals que feien foc contra Montjuïc.

Els franquistes van ocupar la Rambla i la gent va sortir al carrer. Els soldats moros venien plàtans, xocolata, llegums, pots de llet i altres productes que ningú havia vist des de feia tres anys. Com només acceptaven monedes de plata, les poques reserves de diners que la gent guardava van volar. Totes les famílies que des de feia mesos estaven instal·lades a les coves, cabanes o masos apartats de la població anaven retornant amb l’esperança de poder recuperar la normalitat.

Els testimonis coincideixen que la sensació general va ser contradictòria. Per una banda d’alegria perquè la guerra s’havia acabat i, al mateix temps, de por per les represàlies. Alguns gavanencs es van amagar durant un temps en espera que la situació es normalitzés. Dos dies després, el 26 de gener, les tropes franquistes van entrar a Barcelona i l’1 d’abril es va acabar la Guerra Civil espanyola.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. PENYA COLONOS

 

Un cop finalitzada la Guerra Civil, van haver de passar uns quants anys abans que es tornessin a recuperar els ànims per jugar a futbol. Als anys quaranta, a Gavà, anaren sorgint penyes d’aficionats que van recuperar la il·lusió pel futbol.

L’origen i el nom d’aquestes penyes sovint anava lligat al barri de procedència o a la professió que exercien: Colonos, Industrials, Montó, Pagesos, Excelsa, Porvenir, Corsa, Peques...

En aquesta imatge, cedida per Catalina Garcia a l’Arxiu Municipal, veiem l’equip de futbol de la penya Colonos, del barri de les Colomeres de Gavà, fotografiat al camp de futbol de l’American Lake a mitjan de la dècada dels quaranta. Entre d’altres, s’hi distingeixen Galindo, Codinach, Garcia, Castellanos, Sierra, Freixes, Pérez, Ismael, Martos, Puig i Martínez.

📷 Fons: Catalina Garcia. Autor desconegut. AMG.

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

NIT DE REIS DE 1958, PER TERESA BALSELLS

"La nit del 5 de gener, era màgica per a grans i petits. Tothom esperava la cavalcada dels Reis d’Orient. Sortien de can Sellarés, amb la seva ostentosa comitiva, i anaven seguits per una majoria de gavanencs.

Els tres reis, amb els seus cavalls corresponents, anaven ben vestits i disfressats, i es disposaven ha fer el recorregut pels cèntrics carrers de la nostra vila, acompanyats per carros, i també algun camió ple de joguines. A la comitiva hi participaven joves i canalla que, a pesar de l’intens fred, volien ser passejats, i tiraven caramels a dojo als més menuts.

El recorregut s’acabava a l’Església de Sant Pere, que s’ omplia de gom a gom, tant que no podia encabir a tota la gent. Els reis entraven per fer l’Adoració, acompanyats de les autoritats que ja els esperaven amb el rector de torn. Tota la comitiva feia molt d’impacte! Amb tota la fastuositat possible eren acompanyats per l’orquestra local.

Tots els components de la comitiva eren joves del poble, la majoria pagesos, ja que es tenia en compte que els animals fossin muntats pels seus propis amos, perquè això donava seguretat i més confiança al animal. Se’ls havia donat una bona ració de pinso a mitja tarda, com a premi anticipat per la tasca que havien de fer. S’havien guarnit amb picarols, plomalls de flors d’orella o orella i cintes de colors a la cua, i no els reconeixia ningú.

L’any 1958, la junta que organitzava la cavalcada va proposar afegir-hi el personatge de centurió, i ja tenim a en Josep Mª Balsells, disposat i vestit per representar aquest personatge. Amb la roba apropiada, barbeta, casc, despertava curiositat damunt del seu cavall Canela.

Però aquell any, aquella nit, va fer un fred que no és podia resistir. Quan, acabada la cavalcada, es van retrobar tots els components, el meu germà els va dir: “No sabeu el fred que he passat amb les cames i els braços sense abric. Podeu comptar amb mi per anys successius, però no pas de centurió. El proper any vull fer de rei, amb una bona capa, per resguardar-me de la gelor”.

I, dit hi fet, el proper any, i els següents, i els següents, va fer de rei blanc, de Melcior. I la figura del centurió, com que vista l’experiència no la volia fer ningú, va desaparèixer per sempre.

 

Per alguna cosa era una nit màgica!"

Teresa Balsells
Del llibre: "Els Balsells de la Boada", 2012.

INICI DEL CICLE DE LA TORNABODA. ELECCIÓ DE LA JUNTA DEL SAC

"A Gavà, la tarda d'avui, es feia el ball del sac i tombo. Era una ballada ordinària enmig de la plaça, semblant a totes les altres quant a la dansa, però es distingia perquè durant el seu curs hom elegia l'anomenada junta del sac. És a dir, els encarregats d'organitzar i portar a terme les fetes del Carnestoltes. El nom pintoresc de sac i tombo venia dels instruments emprats per a la dansa, que eren el sac de gemecs o cornamusa i el tamborí i flabiol. 

S'escollien i designaven els que havien de fer el paper de jovençà, de jovençana, de vell i de vella. Per als dos primers càrrecs hom escollia els dos fadrins que sabien més de ballar o que tenien més bona predisposició per a aprendre'n. Per al paper de jovençana, hom procurava que el fadrí escollit fos de tipus adient per fer el paper de donzella i que li pogués escaure bé el vestit de dona. Els jovençans o nuvis encarnaven el sentit jove i ballarí de la festa, com explicarem per les Carnestoltes. El vell i la vella representaven el bon humor, l'alegria i la gatzara, i hom triava per a aquests papers els dos homes grans més de la broma"

Joan Amades. El Costumari Català, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011. 

GAVÀ, NADAL 1936 . UNA HISTÒRIA D'ALFONS GIBERT

TRISTA RECORDANÇA...

"La vida quotidiana del poble es desenvolupava amb certa normalitat. La gent havia anat a la feina. Les dones a la compra. Els pagesos a les sorres. Les sirenes de les fàbriques havien cridat els treballadors de bon matí...

Pel carrer seguien passejant-se, com van començar a fer-ho el juliol d’aquell any 1936, alguns dels components del Comitè de Milícies Antifeixistes i capdavanters dels partits de la CNT i la FAI, tots ells armats. Era, potser, l’única cosa que no s’avenia amb la quotidianitat del poble. Si més no, així m’ho semblava a mi, un vailet de dotze anys amb més ganes de jugar que no pas altra cosa.

Els de casa, feien el de sempre: la meva mare despatxava a la tenda -encara no ens havien col·lectivitzat- i el meu pare i el meu cosí, Salvi, a cal Burot, fent la seva feina de pagès. Potser és que m’havia aixecat amb el peu esquerre -vaig pensar-. Si no fos així, no comprenia perquè sentia dintre meu aquella mena de buidor, aquella cosa estranya que no aconseguia endevinar. I possiblement els passava el mateix a la resta dels gavanencs perquè se’ls veia pel carrer caminant capmoixos a fer tot allò que els calia per tornar aviat a casa. Jo no ho entenia, és clar, però segur que tothom tenia encara present l’enterrament del metge Fabrés, assassinat a les costes de Garraf feia poc temps, així com als tretze gavanencs més que, titllats de “feixistes”, ho havien estat també.

Era el mes de desembre. No feia mal temps, però sí que feia fred. De sobte, em va venir a la memòria que no s’havia celebrat la Festa Major d’hivern, ni havien vingut les parades de la fira, com cada any. És clar -em vaig dir- com que hi ha guerra i els del Comitè han cremat l’església i mort els capellans per això no es podia celebrar la missa dels diumenges ni la de la Festa Major de Sant Nicasi. Potser era per això que em sentia trist, oi?

No recordo per quina raó em vaig fixar en un calendari de la casa Duran penjat al menjador. El full que m’estava mirant, deia: 25 de desembre, i a sota, amb lletres grosses de color vermell, NADAL.

Mare de Déu! És clar que sentia neguit. Era Nadal! Vaig córrer a dir-ho a la mare. Ella, com si no ho hagués sentit, va respondre’m que ja ho sabia. I va afegir: Calla! Les dones que hi havia a la tenda comprant, tampoc van fer cap comentari.

A l’hora de dinar els de casa no van parlar de Nadal ni de cap cosa semblant. Un dinar normal i corrent com el de cada dia. Em vaig adonar, això sí, que el pare i la mare es miraven amb esguard de complicitat. Finalment, el meu pare va portar de la tenda una ampolla de xampany. La va obrir i en vam veure tots.

- Ni se t’acudeixi dir a ningú que hem celebrat el Nadal amb xampany. Ni als amics. Entesos? em digué la mare, esporuguida. I és que ella sabia prou bé a què ens exposàvem si algú del Comitè s’assabentava que a cal Gibert s’havia celebrat el Nadal. A cal Gibert i a qualsevol altra casa.

La religió era l’opi del poble, deien."

Alfons Gibert, inèdit, 1997

NADAL DE 1951. ESTRENA DE "MUJERCITAS" A GAVÀ

EL CULTE A SANT NICASI

Segons el catàleg episcopal de l’església de Reims Historia Remensis Ecclesiae, escrita per Flodoardo en el segle X, sant Nicasi va ser el dècim bisbe de Reims. Aquest mateix document testifica que va rebre martiri durant la gran invasió dels bàrbars de l’any 407. El culte a sant Nicasi es va estendre ràpidament per tota la província de Reims. Els monjos benedictins de l’abadia on es conserva el seu sepulcre van contribuir a la difusió del culte al sant.

El culte va passar de França a Espanya a través de Navarra, a principis del segle XVI. Més tard, al segle XVII, va arribar a Catalunya, on tenim constància de l’advocació de sant Nicasi al convent barcelonès de Montsió i a la parròquia de Sant Pere de Gavà.

Joan Amades explica: “Una de les vegades que Barcelona sofrí una epidèmia de còlera, les monges del convent de Montsió van obtenir una relíquia d’aquest sant i tots el fidels que s’hi van encomanar es veien salvats de l’epidèmia”. Aquella i altres comunitats benedictines venien panets beneïts que es creia que guarien les malalties, tradició que també va arrelar a Gavà i que ha arribat fins als nostres dies. Els habitants de Barcelona —els que podien— anaven al camp per fugir de l’epidèmia i molts van anar a parar a pobles del Baix Llobregat. És segurament d’aquesta manera com es va difondre la devoció a sant Nicasi i com el culte va arribar a Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

LA FARMÀCIA DEL SENYOR PEPET

“Com tots els de la meva edat, tinc gravada la imatge d’aquell vell edifici de modesta figura, amb unes grosses portes de fusta obertes de bat a bat i un vestíbul amb unes vidrieres que donaven entrada a l’apotecaría. L’interior tenia les parets cobertes de prestatges amb els específics preparats de laboratori i a dalt de tot, una renglera de terrines amb herbes remeiares i al bell mig, una mampara de vidre glaçat reservava el laboratori on el Sr. Pepet elaborava xarops, ungüents i receptes remenant destrament el morter.

Al través d’una petita portella, apareixia el cap del Sr. Pepet, sempre atent i servicial, amb les ulleres a la punta del nas i un escuradents a la boca. Si hi portaves una recepta, la contesta era sempre la mateixa: “Vine d’aquí a mitja horeta”. En canvi, et servia aviat tot tipus de pols, per mal de ventre, mal de cap o de costat i el seus famosos pols per la “bavera” dels nadons.

El popular senyor Pepet, va ser una persona molt ponderada i inspirava tanta confiança, que la gent acudia al seu consell i remei, en el cas de qualsevol tipus de malaltia, en comptes d’anar al senyor Coromines, metge del poble. El senyor Pepet va ser el major dels quatre germans de la família dels Todo, molt arrelada al passat de Gavà, i el seu pare en Josep Amat i Vilà que havia estat alcalde, a més de la farmàcia, també el va fer aprendre a tocar el piano, i abans d’en Pere Bruach, va amenitzar les sessions de ball de saló del Centre”. 
 
Antoni Tarrida
del llibre: “Terra i ànina. El Gavà de quan jo anava a l’escola”, 2005.

FESTIVITAT DE SANT ALBERT MAGNE. PATRÓ DELS HULES

Fons Sociedad General de Hules. AMG

L’empresa Sociedad General de Hules es va instal·lar a Gavà l’any 1931 i es dedicava a confeccionar hule o tapet per a taula. L’empresa va adoptar Sant Albert Magne, patró de la indústria química, com a patró.

El dia del sant patró l’empresa concedia festa als treballadors i organitzava tota una sèrie d’actes que tenien molt d’èxit. El dia començava a les deu amb un ofici solemne en honor a Sant Albert, celebrat pel rector de l’església de Sant Pere, que acostumava a estar assistit per altres mossens i l’escolania. La part musical corria a càrrec de la secció coral de l’empresa, dirigida pel mestre Ramon Raventós, amb acompanyaments de corda.

A les dotze, s’oferia un vermut a la sala del casino i, després de dinar, al camp municipal d’esports tenia lloc el tradicional partit de futbol que enfrontava solters contra casats. A la tarda, sobre les cinc, el Casino era escenari d’alguna representació teatral. Durant l’entreacte s’aprofitava per lliurar els diplomes i medalles al personal que durant l’any complien vint-i-cinc anys al servei de l’empresa. El lliurament anava a càrrec del director, el senyor Alfonso Mínguez. La cloenda de la festa tenia lloc a la sala del casino on es celebrava el “ball de vetlla”, amenitzat per alguna orquestra  de renom, com la Bruach. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

L'ESCUT DE GAVÀ

L'escut municipal de Gavà va ser oficialitzat per decret núm. 2526 de 28 d'agost de 1972. Es tracta d'un quadrilong hispànic truncat que conté les quatre barres i que es representa caironat d'atzur, les claus de Sant Pere passades en sautor, amb les dents a baix i mirant cap enfora, la d'argent en banda i per damunt  la d'or en barra.

Abans de l'oficialització de l'escut s'utilitzava un segell que permetia l'autentificació dels documents. La primera notícia que tenim de la utilització  d'un segell data de la segona meitat del segle XVIII. Es tractava d’un segell rodó amb la paraula Gavà en orla, amb una creueta que separava el començament de la paraula final, i al centre un ornament floral.

Cap a finals del  segle XVIII, l'Ajuntament va adoptar el senyal identificatiu del municipi: les claus de Sant Pere, patró de la parròquia i del poble. Des d'aleshores, el segell va sofrir algunes modificacions puntuals com la incorporació de les armes pontifícies o de la Santa Seu.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

ÀLBUM DE FOTOS. BÀSQUET FEMENÍ

Amb la implantació, a finals del anys quaranta, del bàsquet a Gavà, s’anaren creant equips que jugaven tant al Centre Cultural com al Casino. 

En aquesta imatge, que ens ha proporcionat Pepita Carro, podem veure l’equip femení de bàsquet del Casino que entrenava Joan Rovira, fotografiat a la pista anomenada “d’estiu” l’any 1953.

En aquest espai, principalment, s’hi anava a ballar però també s’hi van fer concerts, ballades de sardanes, cinema i, fins i tot, s’hi va jugar a hoquei. D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Pepita Carro, Pepita Sánchez, Carmen, Rosalia Ariño, Juanita López, Ramona, Teresa López.

📷Fons: Pepita Carro. Autor desconegut. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

ELS ORÍGENS DE LA CASTANYADA

La Castanyada originàriament era una celebració que tenia un clar sentit domèstic: la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les imatges dels familiars desapareguts. Es tractava, doncs, d’una celebració íntima i familiar. Tot i la dosi de temor que inevitablement provoca la incertesa del món sobrenatural, aquesta tradició pretenia demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i de la família.

Un dels aspectes que caracteritza la festa és menjar castanyes i panellets. Aquest costum té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els ‘pans dels morts’ que es portaven a l’església.

A partir del segle XIX, amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives. A Gavà, al Cafè del Centre o al Cafè de la Plaça se servien castanyes calentes i mistela als clients. Als carrers més cèntrics, com la Rambla o la plaça Major, s’hi instal·laven les populars castanyeres per torrar castanyes. La festa havia comptat també amb manifestacions de teatre popular. La peça més representada va estar Don Juan Tenorio, que també es representava a Gavà. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

UNA HISTÒRIA DE FANTASMES

La història que relatem a continuació va succeir a Gavà fa seixanta-nou anys i és fidel transcripció de la que ens ha explicat el seu protagonista. El desig del narrador és preservar l’anonimat, per aquesta raó els noms de persona i de lloc han estat canviats.

L’any 1944 en Joan tenia catorze anys. Per aquelles dates va morir la tia Filo, que vivia a Molins de Rei. El Joan volia anar a l’enterrament perquè l’apreciava molt i sempre havien tingut molt bona relació, però els seus pares no van deixar-li anar perquè no faltés a escola.

La nit següent a l’enterrament, com moltes altres, el Joan es va llevar per anar a la comuna, que era fora, a l’eixida. Va ser aleshores quan, en un racó de l’habitació, va veure clarament una ombra. Però no una ombra projectada a la paret, sinó una ombra amb entitat pròpia, com un espectre. Va anar a la comuna i va tornar-se’n al llit. No es va atrevir a explicar-ho a ningú. Aquella escena es va repetir la nit següent. A l’endemà, va decidir confiar-li a la seva mare, que li va donar un savi consell: “Dile: de parte de Dios, quién eres y qué quieres” i així ho va fer. Quan aquella nit l’espectre va tornar a aparèixer, va fer el que la seva mare li havia indicat i una veu va contestar: “Soy la tia Filo... y quiero que me quiten el pañuelo..., que no veo el camino...”.

Quan va explicar a la seva mare quina havia estat la resposta de l’espectre, aquesta va confirmar que, efectivament, la difunta havia estat enterrada amb un mocador que li tapava la cara, detall que el Joan desconeixia. La mare d’en Joan va anar immediatament a parlar amb la filla de la finada per posar-la al cas de la situació. Aquesta va anar a parlar amb el rector, que  li va aconsellar encendre dues espelmes per guiar-la. Així ho va fer i l’espectre no va tornar mai més. Seixanta-nou anys després d’aquests fets, el Joan encara recorda amb tota claredat la veu de la tia Filo i està convençut que, finalment, va trobar el camí.

 

Gavà,  2013

COMPLEX ESPORTIU DE CAN SELLARÈS. 60 ANYS

L’any 1953 es va inaugurar el complex esportiu de Can Sellarès amb una esplèndida festa a la qual van ser convidats tots els treballadors de la fàbrica Roca. La Compañía Roca Radiadores havia adquirit la masia i al seu voltant va instal·lar-hi pistes i equipaments esportius, un parc i jardins per oferir als seus treballadors un ampli espai per a l’esbarjo.

Com que en aquells moments la creació d’entitats i associacions estava molt controlada, a l’empara de Can Sellarès es va crear l’Agrupació Cultural Recreativa, enquadrada dins de la secció d’Educación y Descanso del sindicat únic de l’època. L’agrupació incloïa diferents seccions: infantil, juvenil, bàsquet, beisbol, futbol, handbol, hoquei, excursionisme, escacs, una biblioteca, cinefòrum, rondalla, cant coral, sardanes... i moltes altres que s’hi van anar afegint amb el temps. Des d’aquella plataforma es van començar a desenvolupar tot tipus d’activitats i iniciatives, des de préstec de llibres, ensenyança d’idiomes, cine fòrum, debats, conferències i moltes altres de caràcter esportiu. Un dels principals atractius de Can Sellarès era la piscina. A l’estiu era ple de gom a gom.  

Entrats els anys setanta, moltes de les seccions esportives ja havien deixat Can Sellarès perquè havien crescut i necessitaven instal·lacions més grans i més ben condicionades. També va coincidir amb un moment de canvis polítics i socials. Ja no era necessària l’empara de Can Sellarès per crear una associació. A més, també va canviar l’actitud de l’empresa cap als treballadors, que va deixar de ser paternalista, així com les reivindicacions dels treballadors, expressades en la llarga vaga de 1976-77.  Can Sellarès va continuar funcionant, però sense la força de dècades passades. L’any 1987 els ajuntaments de Gavà i Viladecans van comprar el complex a la companyia Roca per 64.200.000 pessetes. Per gestionar l’equipament es va crear una entitat gestora, la Mancomunitat de Can Sellarès.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

VA DE CINE...

El primer cinema de Gavà va començar a funcionar l’any 1909 (quan va arribar l'electricitat) i va projectar films durant dos anys. Era el cinema dels germans Faura, que estava al carrer del Centre, just al davant del Cafè del Centre. En realitat era un cafè que va adaptar una de les sales per passar-hi pel·lícules.

El segon, ubicat al Cafè de la Plaça, no era ben bé un cinema. El Cafè tenia una sala d'actes que servia per fer teatre, conferències i actes diversos, entre ells, cinema. Va deixar de funcionar l’any 1922, quan es va obrir el Casino.

També el Cafè del Centre acollia la projecció de pel·lícules a la dècada dels anys vint. L'any 1920, al número 5 del carrer Indústria, Lluís Huguet va obrir el cinema Ideal, el primer local pensat com a cinema. Va estar en funcionament fins a 1922, quan va obrir el cinema Casino, propietat d’en Salvador Lluch. Quan es va inaugurar el cinema del Casino, Salvador Lluch va oferir a Lluís Huguet la possibilitat de fer-se càrrec de l'administració del cinema. Huguet va acceptar i va tancar l'Ideal. A inicis dels anys trenta, Huguet va deixar l'administració del cinema Casino i va tornar a obrir l'Ideal, reformat, amb el nom de Novetats. L'any 1934, al número 6 de la rambla de Salvador Lluch es va obrir un altre cinema, conegut com a "Cal Tragabales", per les pel·lícules de trets que s’hi podien veure habitualment.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

DIA DE LA HISPANITAT

ÀLBUM DE FOTOS. A L'ASSALT DEL TREN

Autor: Vicenç Agustí

AMG. Fons Vicenç Agustí

"A l’assalt del tren". Vet aquí un possible títol per aquesta fotografia presa per Vicenç Agustí un dia d’estiu de mitjans dels anys seixanta, d’un tren aturat a l’estació de Gavà.

Tot i que l’any 1956 les vies foren electrificades - un cop la línia ja era en mans de La RENFE- i que es locomotores elèctriques, que substituïen a les de vapor, eren més ràpides, còmodes i netes; les condicions dels viatgers no sembla, però, que haguessin millorat massa, una dècada després. Encara sort que en aquells trens de fusta s’hi podien obrir les finestres!!

📷 Fons i autor: Viceç Agustí. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà