ELS RECORDS DE JOAN SOLÉ MARGARIT

“Durant l’època de jubilat, la meva dona i jo vam fer molt bones amistats. Vam passar uns dies a Riells de Montseny on hi havia el sacerdot-poeta, Mn. Pere Ribot, bon amic nostre, i allà després de sopar fèiem una animada tertúlia.  

El matrimoni Bassas-Onieva, de Barcelona, eren uns assidus concurrents. Tenien dues noies molt maques i un noi molt eixerit. Un dia, el xicot ens va sorprendre sortint de la cuina agafant una carxofa pel tronxo i fent veure que retransmetia un partit del Barça. Anava dient: “César passa a Manchón i aquest a Kubala, que empalma un xut que entra com una exhalació a la porteria contrària i... gol, gol, gol!!!”.  

Era el jovenet Antoni Bassas que ja demostrava que amb el pas dels anys esdevindria un locutor amb estil propi”.
 

Fragment de les Memòries de Joan Solé Margarit

LA TORNABODA II . SEGON SARAU PREPARATORI. EL BALL DEL SAC

Un segon sarau s'organitzava a finals de gener a les portes del carnestoltes. A Gavà, se celebrava el 29 de gener i a Viladecans el dia 2 de febrer, per tal d'anunciar la capta. A mitja tarda, es feia el ball a la plaça organitzat per la Junta del Sac. A mig ball, es portava un pa de grans dimensions que es repartia a tothom així com avellanes i ametlles torrades. Amb aquest convit s'anunciava la visita immediata de la junta per cases i masies amb la finalitat de recaptar fons per a l'organització de les festes.

“La tarda d'avui, als pobles de Gavà i de Viladecans, tenia lloc el anomenat ball del sac, organitzat per la junta del sac, que era la que tenia al seu càrrec la tasca d'organitzar les Carnestoltes. A mitja tarda, la junta portava a la plaça un pa de mida immensa, que havia arribat àdhuc a pesar mitja arrova, i repartia a tothom, especialment a les balladores, pa i torrat, consistent en avellanes i ametlles torrades. Aquest convit comportava l'anunci de la immediata visita de la junta per les cases i masies del terme amb la finalitat de captar per a l'organització de les festes i, a més del convit, a prendre-hi part. Com que el ball era fet al so de la cornamusa o sac de gemecs i la junta, quan sortia corporativament, també anava presidida del cornamusaire que feia música, d'ací el qualificatiu de sac aplicat al ball i a la junta. Durant aquest ball, els que havien estat prèviament escollits per a fer el paper de jovençà i de jovençana, que calia que sabessin força de ballar i sobretot d'espolsar, moviment de dansa que consistia a sotregar ràpidament i graciosa el peu sense perdre el ritme, mostraven públicament lluir enginy, i si els jovençans no en sabien prou o no resultaven prou destres a espolsar, eren ensinistrats i corregits per part dels vells acreditats com a bons ballaires”.

Joan Amades. El Costumari Català, vol. I, pàg. 691, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011.

UNA POSTGUERRA LLARGA I DURA

La postguerra va ser llarga i dura. Finalitzada la guerra, els propietaris de les fàbriques van tornar i l’activitat es va reiniciar de seguida, encara que amb certes limitacions per la falta de matèria primera i combustible. Les jornades de treball eren llargues, de 15 hores. Un aprenent de la Roca cobrava 40 pessetes setmanals, que era el que valia un pa rodó. El racionament encara es va mantenir durant molts anys i es van haver d’obrir dos menjadors d’Auxili Social, un a l’American Lake, i l’altre, a can Pere Bori.

La gent pensava que els soldats serien llicenciats i que tornarien a casa, però no va ser així. Els presoners de guerra eren enviats a camps de concentració, que tenien una funció classificadora. Si es demostrava que havien estat reclutats forçosament, quedaven en llibertat. Si havien tingut poca implicació, anaven a un batalló de treballs forçats. Si havien tingut un càrrec a l’exèrcit republicà, partit polític o sindicat, anaven a la presó.

Per esbrinar els antecedents dels presoners de guerra, les autoritats franquistes es basaven en informes i avals. Quan un soldat republicà era fet presoner, les autoritats militars de l’exèrcit franquista escrivien al seu lloc de residència per esbrinar quina havia estat la seva actuació quan va esclatar la guerra i durant la guerra. L’informe el redactaven l’alcalde, el cap de Falange i la Guàrdia Civil. En tots els casos les condicions de vida eren molt dures: maltractaments físics, gana, brutícia, malalties... i no s’acabava aquí. Després, havien de complir el servei militar, que podia durar fins a quatre anys. Entre els anys de guerra i el servei militar, podien estar fora de casa perfectament set anys. Això en un moment en què el camp i les fabriques necessitaven mà d’obra jove per treballar i reconstruir el país. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

COMENÇA LA REPRESSIÓ

Dos dies després de l’entrada dels franquistes, un militar del cos jurídic es va presentar a Gavà i en nom del general Yagüe va nomenar una Comissió Gestora provisional per al municipi. La Comissió estava formada per cinc persones i una d’elles, a més, va ser nomenada cap de Falange i va actuar amb gran duresa. La idea que amb el final de la guerra la vida aniria tornant a la normalitat s’anava esvaint per moments. Tan sols calia una simple denúncia, a vegades anònima, per detenir una persona. El cap de Falange, Lluís Escofet, va arribar a tal nivell de despotisme que després d’una investigació va ser destituït de forma fulminant de tots els seus càrrecs i apartat de la vida política.

D’acord amb les lleis franquistes, les primeres mesures que va haver d’aplicar la Comissió Gestora van ser la il·legalització de totes les associacions i entitats de caràcter republicà, laboral o catalanista, i per descomptat, la prohibició de qualsevol partit polític. Quant a les de naturalesa esportiva, cultural o artística no foren prohibides, però van haver de modificar els seus estatuts per adaptar-los a la nova situació. Una altra mesura va ser la prohibició de l’ús públic del català.

A Gavà, la repressió va portar vuit persones a la presó ModeI i set van ser afusellades al Camp de la Bota. A més, cal afegir els exiliats que van fugir cap a França i els que van poder cap a Amèrica Llatina, especialment a Mèxic. Tres van perdre la vida en camps de concentració nazis.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

AVUI FA 75 ANYS DE L'ENTRADA DE LES TROPES FRANQUISTES A GAVÀ

AMG. Col. Ana M. Casas

Les tropes franquistes van entrar a Gavà el 24 de gener de 1939, sota les ordres del general Yagüe. Aquell matí, tothom estava expectant i alguns havien penjat llençols blancs als balcons. No hi havia ningú pel carrer. Només es veia moviment a la seu d’ERC, a la cantonada del carrer Indústria amb la Rambla, on algunes persones s’afanyaven a despenjar els rètols i símbols d’aquest partit.

Les tropes van entrar per Begues i Castelldefels i es van trobar a la Rambla. Mentrestant, des de Montjuïc els republicans intentaven repel·lir l’entrada dels franquistes, amb tanta mala sort, que diversos obusos van caure sobre el nucli urbà de Gavà. Al mateix temps, la tropa republicana en retirada va volar el pont dels Rierals i, al cap d’una estona, tres soldats del bàndol republicà que s’havien amagat darrere del pou de l’aigua que hi havia al començament de la rambla Casas, van intentar plantar cara, però de seguida van ser abatuts per les tropes ocupants. Perquè no es repetís l’atac, els franquistes van situar cinc peces d’artilleria al turó de la Roca i cinc més al camp de futbol dels Rierals que feien foc contra Montjuïc.

Els franquistes van ocupar la Rambla i la gent va sortir al carrer. Els soldats moros venien plàtans, xocolata, llegums, pots de llet i altres productes que ningú havia vist des de feia tres anys. Com només acceptaven monedes de plata, les poques reserves de diners que la gent guardava van volar. Totes les famílies que des de feia mesos estaven instal·lades a les coves, cabanes o masos apartats de la població anaven retornant amb l’esperança de poder recuperar la normalitat.

Els testimonis coincideixen que la sensació general va ser contradictòria. Per una banda d’alegria perquè la guerra s’havia acabat i, al mateix temps, de por per les represàlies. Alguns gavanencs es van amagar durant un temps en espera que la situació es normalitzés. Dos dies després, el 26 de gener, les tropes franquistes van entrar a Barcelona i l’1 d’abril es va acabar la Guerra Civil espanyola.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. PENYA COLONOS

 

Un cop finalitzada la Guerra Civil, van haver de passar uns quants anys abans que es tornessin a recuperar els ànims per jugar a futbol. Als anys quaranta, a Gavà, anaren sorgint penyes d’aficionats que van recuperar la il·lusió pel futbol.

L’origen i el nom d’aquestes penyes sovint anava lligat al barri de procedència o a la professió que exercien: Colonos, Industrials, Montó, Pagesos, Excelsa, Porvenir, Corsa, Peques...

En aquesta imatge, cedida per Catalina Garcia a l’Arxiu Municipal, veiem l’equip de futbol de la penya Colonos, del barri de les Colomeres de Gavà, fotografiat al camp de futbol de l’American Lake a mitjan de la dècada dels quaranta. Entre d’altres, s’hi distingeixen Galindo, Codinach, Garcia, Castellanos, Sierra, Freixes, Pérez, Ismael, Martos, Puig i Martínez.

📷 Fons: Catalina Garcia. Autor desconegut. AMG.

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

NIT DE REIS DE 1958, PER TERESA BALSELLS

"La nit del 5 de gener, era màgica per a grans i petits. Tothom esperava la cavalcada dels Reis d’Orient. Sortien de can Sellarés, amb la seva ostentosa comitiva, i anaven seguits per una majoria de gavanencs.

Els tres reis, amb els seus cavalls corresponents, anaven ben vestits i disfressats, i es disposaven ha fer el recorregut pels cèntrics carrers de la nostra vila, acompanyats per carros, i també algun camió ple de joguines. A la comitiva hi participaven joves i canalla que, a pesar de l’intens fred, volien ser passejats, i tiraven caramels a dojo als més menuts.

El recorregut s’acabava a l’Església de Sant Pere, que s’ omplia de gom a gom, tant que no podia encabir a tota la gent. Els reis entraven per fer l’Adoració, acompanyats de les autoritats que ja els esperaven amb el rector de torn. Tota la comitiva feia molt d’impacte! Amb tota la fastuositat possible eren acompanyats per l’orquestra local.

Tots els components de la comitiva eren joves del poble, la majoria pagesos, ja que es tenia en compte que els animals fossin muntats pels seus propis amos, perquè això donava seguretat i més confiança al animal. Se’ls havia donat una bona ració de pinso a mitja tarda, com a premi anticipat per la tasca que havien de fer. S’havien guarnit amb picarols, plomalls de flors d’orella o orella i cintes de colors a la cua, i no els reconeixia ningú.

L’any 1958, la junta que organitzava la cavalcada va proposar afegir-hi el personatge de centurió, i ja tenim a en Josep Mª Balsells, disposat i vestit per representar aquest personatge. Amb la roba apropiada, barbeta, casc, despertava curiositat damunt del seu cavall Canela.

Però aquell any, aquella nit, va fer un fred que no és podia resistir. Quan, acabada la cavalcada, es van retrobar tots els components, el meu germà els va dir: “No sabeu el fred que he passat amb les cames i els braços sense abric. Podeu comptar amb mi per anys successius, però no pas de centurió. El proper any vull fer de rei, amb una bona capa, per resguardar-me de la gelor”.

I, dit hi fet, el proper any, i els següents, i els següents, va fer de rei blanc, de Melcior. I la figura del centurió, com que vista l’experiència no la volia fer ningú, va desaparèixer per sempre.

 

Per alguna cosa era una nit màgica!"

Teresa Balsells
Del llibre: "Els Balsells de la Boada", 2012.

INICI DEL CICLE DE LA TORNABODA. ELECCIÓ DE LA JUNTA DEL SAC

"A Gavà, la tarda d'avui, es feia el ball del sac i tombo. Era una ballada ordinària enmig de la plaça, semblant a totes les altres quant a la dansa, però es distingia perquè durant el seu curs hom elegia l'anomenada junta del sac. És a dir, els encarregats d'organitzar i portar a terme les fetes del Carnestoltes. El nom pintoresc de sac i tombo venia dels instruments emprats per a la dansa, que eren el sac de gemecs o cornamusa i el tamborí i flabiol. 

S'escollien i designaven els que havien de fer el paper de jovençà, de jovençana, de vell i de vella. Per als dos primers càrrecs hom escollia els dos fadrins que sabien més de ballar o que tenien més bona predisposició per a aprendre'n. Per al paper de jovençana, hom procurava que el fadrí escollit fos de tipus adient per fer el paper de donzella i que li pogués escaure bé el vestit de dona. Els jovençans o nuvis encarnaven el sentit jove i ballarí de la festa, com explicarem per les Carnestoltes. El vell i la vella representaven el bon humor, l'alegria i la gatzara, i hom triava per a aquests papers els dos homes grans més de la broma"

Joan Amades. El Costumari Català, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011. 

GAVÀ, NADAL 1936 . UNA HISTÒRIA D'ALFONS GIBERT

TRISTA RECORDANÇA...

"La vida quotidiana del poble es desenvolupava amb certa normalitat. La gent havia anat a la feina. Les dones a la compra. Els pagesos a les sorres. Les sirenes de les fàbriques havien cridat els treballadors de bon matí...

Pel carrer seguien passejant-se, com van començar a fer-ho el juliol d’aquell any 1936, alguns dels components del Comitè de Milícies Antifeixistes i capdavanters dels partits de la CNT i la FAI, tots ells armats. Era, potser, l’única cosa que no s’avenia amb la quotidianitat del poble. Si més no, així m’ho semblava a mi, un vailet de dotze anys amb més ganes de jugar que no pas altra cosa.

Els de casa, feien el de sempre: la meva mare despatxava a la tenda -encara no ens havien col·lectivitzat- i el meu pare i el meu cosí, Salvi, a cal Burot, fent la seva feina de pagès. Potser és que m’havia aixecat amb el peu esquerre -vaig pensar-. Si no fos així, no comprenia perquè sentia dintre meu aquella mena de buidor, aquella cosa estranya que no aconseguia endevinar. I possiblement els passava el mateix a la resta dels gavanencs perquè se’ls veia pel carrer caminant capmoixos a fer tot allò que els calia per tornar aviat a casa. Jo no ho entenia, és clar, però segur que tothom tenia encara present l’enterrament del metge Fabrés, assassinat a les costes de Garraf feia poc temps, així com als tretze gavanencs més que, titllats de “feixistes”, ho havien estat també.

Era el mes de desembre. No feia mal temps, però sí que feia fred. De sobte, em va venir a la memòria que no s’havia celebrat la Festa Major d’hivern, ni havien vingut les parades de la fira, com cada any. És clar -em vaig dir- com que hi ha guerra i els del Comitè han cremat l’església i mort els capellans per això no es podia celebrar la missa dels diumenges ni la de la Festa Major de Sant Nicasi. Potser era per això que em sentia trist, oi?

No recordo per quina raó em vaig fixar en un calendari de la casa Duran penjat al menjador. El full que m’estava mirant, deia: 25 de desembre, i a sota, amb lletres grosses de color vermell, NADAL.

Mare de Déu! És clar que sentia neguit. Era Nadal! Vaig córrer a dir-ho a la mare. Ella, com si no ho hagués sentit, va respondre’m que ja ho sabia. I va afegir: Calla! Les dones que hi havia a la tenda comprant, tampoc van fer cap comentari.

A l’hora de dinar els de casa no van parlar de Nadal ni de cap cosa semblant. Un dinar normal i corrent com el de cada dia. Em vaig adonar, això sí, que el pare i la mare es miraven amb esguard de complicitat. Finalment, el meu pare va portar de la tenda una ampolla de xampany. La va obrir i en vam veure tots.

- Ni se t’acudeixi dir a ningú que hem celebrat el Nadal amb xampany. Ni als amics. Entesos? em digué la mare, esporuguida. I és que ella sabia prou bé a què ens exposàvem si algú del Comitè s’assabentava que a cal Gibert s’havia celebrat el Nadal. A cal Gibert i a qualsevol altra casa.

La religió era l’opi del poble, deien."

Alfons Gibert, inèdit, 1997

NADAL DE 1951. ESTRENA DE "MUJERCITAS" A GAVÀ

EL CULTE A SANT NICASI

Segons el catàleg episcopal de l’església de Reims Historia Remensis Ecclesiae, escrita per Flodoardo en el segle X, sant Nicasi va ser el dècim bisbe de Reims. Aquest mateix document testifica que va rebre martiri durant la gran invasió dels bàrbars de l’any 407. El culte a sant Nicasi es va estendre ràpidament per tota la província de Reims. Els monjos benedictins de l’abadia on es conserva el seu sepulcre van contribuir a la difusió del culte al sant.

El culte va passar de França a Espanya a través de Navarra, a principis del segle XVI. Més tard, al segle XVII, va arribar a Catalunya, on tenim constància de l’advocació de sant Nicasi al convent barcelonès de Montsió i a la parròquia de Sant Pere de Gavà.

Joan Amades explica: “Una de les vegades que Barcelona sofrí una epidèmia de còlera, les monges del convent de Montsió van obtenir una relíquia d’aquest sant i tots el fidels que s’hi van encomanar es veien salvats de l’epidèmia”. Aquella i altres comunitats benedictines venien panets beneïts que es creia que guarien les malalties, tradició que també va arrelar a Gavà i que ha arribat fins als nostres dies. Els habitants de Barcelona —els que podien— anaven al camp per fugir de l’epidèmia i molts van anar a parar a pobles del Baix Llobregat. És segurament d’aquesta manera com es va difondre la devoció a sant Nicasi i com el culte va arribar a Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

LA FARMÀCIA DEL SENYOR PEPET

“Com tots els de la meva edat, tinc gravada la imatge d’aquell vell edifici de modesta figura, amb unes grosses portes de fusta obertes de bat a bat i un vestíbul amb unes vidrieres que donaven entrada a l’apotecaría. L’interior tenia les parets cobertes de prestatges amb els específics preparats de laboratori i a dalt de tot, una renglera de terrines amb herbes remeiares i al bell mig, una mampara de vidre glaçat reservava el laboratori on el Sr. Pepet elaborava xarops, ungüents i receptes remenant destrament el morter.

Al través d’una petita portella, apareixia el cap del Sr. Pepet, sempre atent i servicial, amb les ulleres a la punta del nas i un escuradents a la boca. Si hi portaves una recepta, la contesta era sempre la mateixa: “Vine d’aquí a mitja horeta”. En canvi, et servia aviat tot tipus de pols, per mal de ventre, mal de cap o de costat i el seus famosos pols per la “bavera” dels nadons.

El popular senyor Pepet, va ser una persona molt ponderada i inspirava tanta confiança, que la gent acudia al seu consell i remei, en el cas de qualsevol tipus de malaltia, en comptes d’anar al senyor Coromines, metge del poble. El senyor Pepet va ser el major dels quatre germans de la família dels Todo, molt arrelada al passat de Gavà, i el seu pare en Josep Amat i Vilà que havia estat alcalde, a més de la farmàcia, també el va fer aprendre a tocar el piano, i abans d’en Pere Bruach, va amenitzar les sessions de ball de saló del Centre”. 
 
Antoni Tarrida
del llibre: “Terra i ànina. El Gavà de quan jo anava a l’escola”, 2005.

FESTIVITAT DE SANT ALBERT MAGNE. PATRÓ DELS HULES

Fons Sociedad General de Hules. AMG

L’empresa Sociedad General de Hules es va instal·lar a Gavà l’any 1931 i es dedicava a confeccionar hule o tapet per a taula. L’empresa va adoptar Sant Albert Magne, patró de la indústria química, com a patró.

El dia del sant patró l’empresa concedia festa als treballadors i organitzava tota una sèrie d’actes que tenien molt d’èxit. El dia començava a les deu amb un ofici solemne en honor a Sant Albert, celebrat pel rector de l’església de Sant Pere, que acostumava a estar assistit per altres mossens i l’escolania. La part musical corria a càrrec de la secció coral de l’empresa, dirigida pel mestre Ramon Raventós, amb acompanyaments de corda.

A les dotze, s’oferia un vermut a la sala del casino i, després de dinar, al camp municipal d’esports tenia lloc el tradicional partit de futbol que enfrontava solters contra casats. A la tarda, sobre les cinc, el Casino era escenari d’alguna representació teatral. Durant l’entreacte s’aprofitava per lliurar els diplomes i medalles al personal que durant l’any complien vint-i-cinc anys al servei de l’empresa. El lliurament anava a càrrec del director, el senyor Alfonso Mínguez. La cloenda de la festa tenia lloc a la sala del casino on es celebrava el “ball de vetlla”, amenitzat per alguna orquestra  de renom, com la Bruach. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

L'ESCUT DE GAVÀ

L'escut municipal de Gavà va ser oficialitzat per decret núm. 2526 de 28 d'agost de 1972. Es tracta d'un quadrilong hispànic truncat que conté les quatre barres i que es representa caironat d'atzur, les claus de Sant Pere passades en sautor, amb les dents a baix i mirant cap enfora, la d'argent en banda i per damunt  la d'or en barra.

Abans de l'oficialització de l'escut s'utilitzava un segell que permetia l'autentificació dels documents. La primera notícia que tenim de la utilització  d'un segell data de la segona meitat del segle XVIII. Es tractava d’un segell rodó amb la paraula Gavà en orla, amb una creueta que separava el començament de la paraula final, i al centre un ornament floral.

Cap a finals del  segle XVIII, l'Ajuntament va adoptar el senyal identificatiu del municipi: les claus de Sant Pere, patró de la parròquia i del poble. Des d'aleshores, el segell va sofrir algunes modificacions puntuals com la incorporació de les armes pontifícies o de la Santa Seu.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

ÀLBUM DE FOTOS. BÀSQUET FEMENÍ

Amb la implantació, a finals del anys quaranta, del bàsquet a Gavà, s’anaren creant equips que jugaven tant al Centre Cultural com al Casino. 

En aquesta imatge, que ens ha proporcionat Pepita Carro, podem veure l’equip femení de bàsquet del Casino que entrenava Joan Rovira, fotografiat a la pista anomenada “d’estiu” l’any 1953.

En aquest espai, principalment, s’hi anava a ballar però també s’hi van fer concerts, ballades de sardanes, cinema i, fins i tot, s’hi va jugar a hoquei. D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Pepita Carro, Pepita Sánchez, Carmen, Rosalia Ariño, Juanita López, Ramona, Teresa López.

📷Fons: Pepita Carro. Autor desconegut. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

ELS ORÍGENS DE LA CASTANYADA

La Castanyada originàriament era una celebració que tenia un clar sentit domèstic: la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les imatges dels familiars desapareguts. Es tractava, doncs, d’una celebració íntima i familiar. Tot i la dosi de temor que inevitablement provoca la incertesa del món sobrenatural, aquesta tradició pretenia demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i de la família.

Un dels aspectes que caracteritza la festa és menjar castanyes i panellets. Aquest costum té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els ‘pans dels morts’ que es portaven a l’església.

A partir del segle XIX, amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives. A Gavà, al Cafè del Centre o al Cafè de la Plaça se servien castanyes calentes i mistela als clients. Als carrers més cèntrics, com la Rambla o la plaça Major, s’hi instal·laven les populars castanyeres per torrar castanyes. La festa havia comptat també amb manifestacions de teatre popular. La peça més representada va estar Don Juan Tenorio, que també es representava a Gavà. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

UNA HISTÒRIA DE FANTASMES

La història que relatem a continuació va succeir a Gavà fa seixanta-nou anys i és fidel transcripció de la que ens ha explicat el seu protagonista. El desig del narrador és preservar l’anonimat, per aquesta raó els noms de persona i de lloc han estat canviats.

L’any 1944 en Joan tenia catorze anys. Per aquelles dates va morir la tia Filo, que vivia a Molins de Rei. El Joan volia anar a l’enterrament perquè l’apreciava molt i sempre havien tingut molt bona relació, però els seus pares no van deixar-li anar perquè no faltés a escola.

La nit següent a l’enterrament, com moltes altres, el Joan es va llevar per anar a la comuna, que era fora, a l’eixida. Va ser aleshores quan, en un racó de l’habitació, va veure clarament una ombra. Però no una ombra projectada a la paret, sinó una ombra amb entitat pròpia, com un espectre. Va anar a la comuna i va tornar-se’n al llit. No es va atrevir a explicar-ho a ningú. Aquella escena es va repetir la nit següent. A l’endemà, va decidir confiar-li a la seva mare, que li va donar un savi consell: “Dile: de parte de Dios, quién eres y qué quieres” i així ho va fer. Quan aquella nit l’espectre va tornar a aparèixer, va fer el que la seva mare li havia indicat i una veu va contestar: “Soy la tia Filo... y quiero que me quiten el pañuelo..., que no veo el camino...”.

Quan va explicar a la seva mare quina havia estat la resposta de l’espectre, aquesta va confirmar que, efectivament, la difunta havia estat enterrada amb un mocador que li tapava la cara, detall que el Joan desconeixia. La mare d’en Joan va anar immediatament a parlar amb la filla de la finada per posar-la al cas de la situació. Aquesta va anar a parlar amb el rector, que  li va aconsellar encendre dues espelmes per guiar-la. Així ho va fer i l’espectre no va tornar mai més. Seixanta-nou anys després d’aquests fets, el Joan encara recorda amb tota claredat la veu de la tia Filo i està convençut que, finalment, va trobar el camí.

 

Gavà,  2013

COMPLEX ESPORTIU DE CAN SELLARÈS. 60 ANYS

L’any 1953 es va inaugurar el complex esportiu de Can Sellarès amb una esplèndida festa a la qual van ser convidats tots els treballadors de la fàbrica Roca. La Compañía Roca Radiadores havia adquirit la masia i al seu voltant va instal·lar-hi pistes i equipaments esportius, un parc i jardins per oferir als seus treballadors un ampli espai per a l’esbarjo.

Com que en aquells moments la creació d’entitats i associacions estava molt controlada, a l’empara de Can Sellarès es va crear l’Agrupació Cultural Recreativa, enquadrada dins de la secció d’Educación y Descanso del sindicat únic de l’època. L’agrupació incloïa diferents seccions: infantil, juvenil, bàsquet, beisbol, futbol, handbol, hoquei, excursionisme, escacs, una biblioteca, cinefòrum, rondalla, cant coral, sardanes... i moltes altres que s’hi van anar afegint amb el temps. Des d’aquella plataforma es van començar a desenvolupar tot tipus d’activitats i iniciatives, des de préstec de llibres, ensenyança d’idiomes, cine fòrum, debats, conferències i moltes altres de caràcter esportiu. Un dels principals atractius de Can Sellarès era la piscina. A l’estiu era ple de gom a gom.  

Entrats els anys setanta, moltes de les seccions esportives ja havien deixat Can Sellarès perquè havien crescut i necessitaven instal·lacions més grans i més ben condicionades. També va coincidir amb un moment de canvis polítics i socials. Ja no era necessària l’empara de Can Sellarès per crear una associació. A més, també va canviar l’actitud de l’empresa cap als treballadors, que va deixar de ser paternalista, així com les reivindicacions dels treballadors, expressades en la llarga vaga de 1976-77.  Can Sellarès va continuar funcionant, però sense la força de dècades passades. L’any 1987 els ajuntaments de Gavà i Viladecans van comprar el complex a la companyia Roca per 64.200.000 pessetes. Per gestionar l’equipament es va crear una entitat gestora, la Mancomunitat de Can Sellarès.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

VA DE CINE...

El primer cinema de Gavà va començar a funcionar l’any 1909 (quan va arribar l'electricitat) i va projectar films durant dos anys. Era el cinema dels germans Faura, que estava al carrer del Centre, just al davant del Cafè del Centre. En realitat era un cafè que va adaptar una de les sales per passar-hi pel·lícules.

El segon, ubicat al Cafè de la Plaça, no era ben bé un cinema. El Cafè tenia una sala d'actes que servia per fer teatre, conferències i actes diversos, entre ells, cinema. Va deixar de funcionar l’any 1922, quan es va obrir el Casino.

També el Cafè del Centre acollia la projecció de pel·lícules a la dècada dels anys vint. L'any 1920, al número 5 del carrer Indústria, Lluís Huguet va obrir el cinema Ideal, el primer local pensat com a cinema. Va estar en funcionament fins a 1922, quan va obrir el cinema Casino, propietat d’en Salvador Lluch. Quan es va inaugurar el cinema del Casino, Salvador Lluch va oferir a Lluís Huguet la possibilitat de fer-se càrrec de l'administració del cinema. Huguet va acceptar i va tancar l'Ideal. A inicis dels anys trenta, Huguet va deixar l'administració del cinema Casino i va tornar a obrir l'Ideal, reformat, amb el nom de Novetats. L'any 1934, al número 6 de la rambla de Salvador Lluch es va obrir un altre cinema, conegut com a "Cal Tragabales", per les pel·lícules de trets que s’hi podien veure habitualment.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

DIA DE LA HISPANITAT

ÀLBUM DE FOTOS. A L'ASSALT DEL TREN

Autor: Vicenç Agustí

AMG. Fons Vicenç Agustí

"A l’assalt del tren". Vet aquí un possible títol per aquesta fotografia presa per Vicenç Agustí un dia d’estiu de mitjans dels anys seixanta, d’un tren aturat a l’estació de Gavà.

Tot i que l’any 1956 les vies foren electrificades - un cop la línia ja era en mans de La RENFE- i que es locomotores elèctriques, que substituïen a les de vapor, eren més ràpides, còmodes i netes; les condicions dels viatgers no sembla, però, que haguessin millorat massa, una dècada després. Encara sort que en aquells trens de fusta s’hi podien obrir les finestres!!

📷 Fons i autor: Viceç Agustí. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

PUGEM A SANT MIQUEL (Sardana)

Pugem ardits el camí que dret s'enfila

fins a assolir el castell d'Aramprunyà.

El blau del cel i el del mar, que al lluny vigila,

fan bell dosser a la vila de Gavà.

Sent l'esperit l'emoció de la grandesa

i fuig del cor la tristesa i el recel,

tenint a prop un racó ple de dolcesa:

l'ermita xica en honor a Sant Miquel

Reposem en son llindar,

i que el sol ens acaroni.

Tot seguit podrem entrar

i al gloriós Sant pregar

que sa fortaleça ens doni

per a vèncer els enemics

que cos i esperit espien

i nostre camí desvien

per viaranys de fatics.

Companys, abrandem de Fe,

                                                                         com una immensa foguera

                                                                         eixa muntanya senyera

                                                                         que ens mostra un cel tant serè.

                                                                         I al ritme d'una sardana

                                                                         farem lluir un nou estel,

                                                                         i una joventut més sana

                                                                         pujarà amb joia galana

                                                                         a venerar SANT MIQUEL.

                                                                         Lletra: Joan Solé

                                                                         Música: Rafael Blay

 

40 ANYS SENSE CAN PERE BORI

Foto: Jordi Vaghi. AMG

La masia de Can Pere Bori té l’origen en una fortalesa medieval. Va tenir diferents propietaris fins que a l’inici del segle XIX fou adquirida pels Carreras, administradors de la baronia, que la usaven com a segona residència. L’any 1937, i durant un breu temps, va aixoplugar l’escola Ignasi Iglesias. Un cop acabada la Guerra Civil, la casa es va convertir en una caserna militar.

Després, l'edifici va quedar en total abandó fins que l’any 1962 va allotjar als damnificats de la riuada que va afectar Gavà el 7 de novembre. Es tractava de famílies procedents de la immigració de les regions més deprimides d'Espanya que des dels anys cinquanta s’havien vist obligades a instal·lar-se en coves i barraques al voltant del torrent Bergelit i del torrent del Calamot.

Mesos després se’ls va traslladar a uns barracons prefabricats, coneguts popularment com “Las casitas de San Rafael”. A Can Pere Bori hi van continuar instal·lades famílies d’escassos recursos fins que l’any 1973 va ser  enderrocada. Al solar que va quedar disponible s’hi va construir el col·legi públic l’Eramprunyà l’any 1978.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. DESFILADA DE CARROSSES A BARCELONA

Feia més de cinquanta anys que la ciutat de Barcelona no organitzava cap desfilada de carrosses per la Festa Major i en la represa d’aquesta tradició, el setembre de 1959, Gavà hi va ser convidada. 

La desfilada de la Mercè, organitzada pel Real Círculo Artístico, va transcórrer pel passeig de Gràcia, entre la Diagonal i la Gran Via. La nostra població hi va participar amb una espectacular carrossa que feia al·lusió al Gavà pagès, representat amb un gegantí tall de síndria. El jurat qualificador, presidit pel vizconde de Güell, li va atorgar un primer premi. 

L'organització de la carrossa va comportar la mobilització de molts gavanencs que hi van participar desinteressadament —Antoni Basté, Joan Martorell o Jordi Vaghi,entre altres—, i d’empreses locals com ara Borderas-Pascual, Cia. Roca, Societat General d’Hules, Formo, Giralt i Carbonell, Serra i Balet i la Hermandad de Labradores. 

El dia de la desfilada, dalt de la carrossa hi anaren nou joves gavanenques: Rosa Agustí, Mercè Sans, Teresa Cardona, Margarida Parés, Paquita Pérez, Àngels Alsina, Carme Barrufet, Carme Amat i Rosalia Ariño. 

📷Autoria desconeguda. Fons Margarita Parès. AMG 

LA TORNADA A L'ESCOLA. ANAR A ESTUDI A GAVÀ AL SEGLE XIX

El segle XIX és l’època en què la ideologia liberal penetra en la societat i la instrucció pública es considera un element necessari per garantir el progrés econòmic i social. És en aquest context que el 1857, per iniciativa del ministre Claudio Moyano, l’Estat va aprovar la Llei d’instrucció pública, que organitzaria el sistema públic escolar, del qual prenia responsabilitats a través dels controls del Govern Civil. L’article 100 d’aquesta llei obligava als ajuntaments a escolaritzar tota la població infantil –nens i nenes de sis a nou anys- dels municipis de més de 500 habitants. Els mestres havien de ser pagats pels ajuntaments, tot i que l’Estat s’obligava a subvencionar part dels costos.  

Cap el 1800, Gavà era un minúscul poble d’uns 800 habitants format per petits ravals. L’any 1811 hi havia un sol mestre per a tots els nens, i l’escola —o “estudi”, com s’anomenava— estava situada en una de les dependències de l’únic edifici municipal que hi havia en aquell temps: l’hostal, tenda, taverna, fleca i carnisseria de la plaça Major (antigament anomenada també de la Creu de Terme), que també servia d’Ajuntament. L’escola estava separada de l’hostal per un pati on hi havia un pou cec o comuna on s’hi abocaven les deixalles de l’hostal i la carnisseria.

D’aquesta època, coneixem els noms de diversos mestres. L’any 1815, exercia de  mestre de l’estudi Pere Màrtir Lloberas. Els migrats recursos que aconseguia a partir de la tasca docent els complementava amb el que rebia com a secretari municipal. L’any  1851  pren  possessió  el  mestre Tomàs Navarro Farré, amb una paga de 2.000 rals anuals.

A inicis del segle XIX, el veïnatge de Gavà patia un intens analfabetisme. L’any 1857 només hi havia 87 nens escolaritzats, els altres havien de treballar per subsistir. Les xifres de l’any 1860 ens donen una idea del reduït abast de l’educació: només sabia llegir el 25% dels homes i el 3% de les dones.Amb l’aplicació de la llei  Moyano, l’any 1874 ja hi haurà un mestre per als nois i una mestra per a les noies. A Gavà, i gràcies a l’obligatorietat de l’ensenyament femení, l’analfabetisme va disminuir apreciablement: l’any 1877 sabien llegir i escriure el 32% del homes i el 10% de les dones, percentatges que es van mantenir estables fins a principis del segle XX.

Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

TAL DIA COM AVUI DE 1926. L’AIGUAT DE SANT RAMON

“En el día 31 de Agosto de 1926 hizo una inundación que causó muchos daños en el pueblo de Gavà y su término y a Viladecans, las crecidas de las rieras arrasaron las tierras y mataron muchos árboles.

La riera de San Llorens se desbordó y  el agua pasaba por encima la Rambla frente el casino. El agua entró en el casino y bajó por la  Rambla, arrancando parte de los bordillos, entrando por las casas y derribando las paredes de las cuadras de Jaime Enrich, estendiéndose por todas partes.

Y la creciente de la agua del torrente de las Farreres  pasó por el lado de la Rectoría, entró por la calle de Molins y quedó aglomerada en unos solares edificados de Carlos Vendrell y no pudiendo resistir tal fuerza de agua, derrumbó la pared de bajo y el mismo golpe derrumbó la pared de la Boada  y se estendió hacia la Iglesia con una altura de un metro de agua nadando las sillas y bancos.  Y la riera de las Parets derrumbó la paret del pie del Calamot e iba frente abajo hacia la fábrica de Serra y Balet que parecía una riera. Como consecuencia de este tempestad mató muchas plantas y árboles y vino una plaga de orugas que no dejó nada y de gusanos por todas las frutas”.

Transcripció del diari de Baldiri Soler Tomàs