dijous, 14 de febrer del 2013

SANT VALENTÍ. UNA HISTÒRIA D’AMOR AMB RAPTE


“El territori d’Eramprunyà abrigà una bonica història d’amor narrada en clau poètica i de fort contingut dramàtic. Dos enamorats defensaren el dret a la seva passió i no dubtaren a enfrontar-se als pares i a la pròpia societat on s’incloïen personalitats del Consell Barceloní. Aquests amants tenien nom propi. Ell es deia Gaspart Burgès de Sant Climent, i era descendent, per línia directa, de Francesc Burgès de Sant Climent, senyor de la Torre Roja de Viladecans; ella era Isabel de Gualbes, filla de l’honrat Joan de Gualbes, membre del Consell de la Ciutat de Barcelona.

Desconeixerem el perquè de l’oposició del pare de la noia, però no hi ha cap dubte respecte de la seva negativa a mantenir tal relació fins al punt d’originar-se una forta disputa entre l’amant i el pare. Les trifulques foren tan fortes i les coses anaren de tal manera, que la llarga baralla es recollí en el Dietari del Consell, quan aquesta institució municipal deliberà sobre si calia intervenir  o no en l’afer, ja que consideraren que Joan de Gualbes, com a membre del Consell, bé havia de comptar amb el suport del seus col·legues i, tots ensems, fer front a l’ofensa. A més a més, els matrimonis clandestins eren prohibits, el rei Jaume I mateix, l’any 1244, havia castigat una dona per aquesta raó privant-la d’herència paterna i materna.

Totes aquestes cuites s’esdevingueren quan els temps moderns ja havien obert la porta i corria l’any 1520. Era el mes d’agost, i el Dietari del Consell deixà constància que Gaspart Burgès i de Sant Climent, donzell, havia entrat en una casa de Sarrià, ajudat per gent armada amb ballestes i espases i, per la força, s’havia endut una filla de Joan de Gualbes. El Consell decidí donar una recompensa de tres-cents florins a aquella persona que fos capaç de deturar Gaspart, a la vegada que fornia d’armes dos-cents homes perquè anessin amb el veguer de la ciutat de Barcelona a cercar-lo i prendre’l i, si convenia, la suma d’homes podia incrementar-se. La voluntat de venjança havia de ser molt gran puix que l’endemà del rapte, el mateix Consell manifestà que el nuvi havia deixat Isabel a mans del seu oncle Galceran Ferrer, que era clergue, i tot i així, el Consell volia de totes passades encalçar Gaspart.

Traspassat l’any, l’afer encara cuejava, i Gaspart Burgès decidí adreçar-se a Joan de Gualbes amb un cartell de desafiament. El cartell, d’una gran bellesa, mostra fins quin punt els sentiments i les passions són inherents a la condició humana per damunt dels temps i dels col·lectius. Gaspart Burgès utilitzà l’instrument públic d’un cartell per donar a conèixer a tothom l’amor existent entre ell i Isabel de Gualbes, a qui considerava ja com a dona seva perquè davant els ulls de Déu ja eren maridats, perquè havien jagut plegats. El tendre xicot puntualitzava com la relació amorosa no havia estat forçada sinó voluntària, amb el consentiment absolut de la dona.

L’enamorat reconeix l’expressa voluntat del sogre de donar-li mort i més d’un any després del succés –el cartell porta la data de desembre de 1521- les circumstàncies no havien variat: l’honor de mossèn Joan de Gualbes continuava ferit i només la venjança el podia guarir; per això el pobre Gaspart hagué de fugir i es refugià a Narbona, des d’on donà a conèixer, a la desesperada, la situació”.

Dolors Sanahuja
Del llibre: un món entre ombres. Dones d’Eramprunyà,1998

dimecres, 13 de febrer del 2013

DIMECRES DE CENDRA. LA QUARESMA JA HA ARRIBAT I LA GRESCA S’HA ACABAT



El Dimecres de Cendra marca l’inici de la Quaresma, que és el període de quaranta dies abans de Pasqua que assenyala el calendari litúrgic cristià per preparar-se per Setmana Santa i que acaba el Diumenge de Pasqua.  La duració de la Quaresma té l’origen en el simbolisme del número quaranta, que es considerava símbol de plenitud. Així, quaranta dies són els que va durar el diluvi, els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert. L'objectiu de la Quaresma és establir un període de reflexió i penitència en el qual els cristians tinguin temps de preparar-se per a la celebració de la Pasqua. Tradicionalment també es practicava el dejuni i l’abstinència i era habitual la prohibició del consum de carn i ous. 

Antigament, aquest dia es portava els pecadors públics al temple on se’ls sotmetia al ritu d’imposar la cendra. Amb el temps, molts cristians s'uniren per humilitat als pecadors públics, i així aquest ritu va passar a tots els fidels. La cendra ha de ser imposada al cap en forma de creu mentre el sacerdot pronuncia les paraules: "Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar", com a símbol de caducitat de la condició humana i signe penitencial. Segons la tradició, la cendra s'ha d'obtenir a partir de la cremació dels llorers i palmons beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior. 

Hi havia el costum, molt estès a Catalunya, de sortir aquell dia a la tarda a fer una berenada al camp, on després es feia l'enterrament de la sardina. A Gavà, nois i noies acompanyats pels mestres, colles de menestrals i colles de dones –especialment modistes— anaven a la muntanya a fer una berenada. Al vespre, pagesos i menestrals plegaven més aviat de la feina per canviar-se de roba, fer un sopar més extraordinari que de costum i anar al cafè a esperar amb expectació el ball de Dimecres de Cendra, que donava per acabat el Carnaval.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

dimarts, 12 de febrer del 2013

L’ESPERIT DEL CARNESTOLTES GAVANENC: L’ESPARRIOT


La implantació del cristianisme amb les pràctiques quaresmals del dejuni i l'abstinència comporten, des del començament de l'edat mitjana, l'aparició d'un període previ oposat en valors, el qual anomenem carnestoltes. Un temps breu de llicències, excessos, de llibertinatge i d'inversió dels ordres establerts. 

En el calendari, el carnestoltes se situa en la setmana anterior a l'entrada de la Quaresma. Va des del dijous gras o llarder fins al dimecres de cendra. L'esperit del carnestoltes és simbolitzat per un ninot de palla que arriba triomfant el Dijous Gras i presideix totes les gresques fins el dimecres de cendra en què es crema públicament. El personatge del carnestoltes s'encarrega d'animar la gresca i pren denominacions diferents segons la població. A Gavà es denomina Esparriot.

L’Esparriot gavanenc vesteix una túnica llarga, amb barret de palla tot cosit de picarols Antigament, tot el poble es convertia en una comitiva molt pintoresca presidida per l’Esparriot, que conduia un ase  guarnit i damunt del qual cavalcava un ninot de palla, esfigie del rei Carnestoltes. Darrera l’ase hi anava la parella formada el novençà i la novençana, és a dir, els nuvis. Eren dos fadrins, un dels quals anava vestit de noia. Al seu darrere hi anaven tot un seguit de parelles, com més millor. La gran majoria dels participants anaven disfressats. Tancaven la comitiva el vell i la vella, encarregats de mantenir la broma i la gatzara.

Pompili Massa
Del llibre “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

dijous, 7 de febrer del 2013

EL DIJOUS GRAS, BOTIFARRA MENJARÀS


El Dijous Gras marca el tret de sortida de les festes de Carnaval. El dia d’avui ve marcat per la tradició de menjar botifarra d’ou, truita i coca de llardons amb la finalitat de preparar-se per a l’abstinència de Quaresma.  Antigament, el dia de Dijous Gras, els gavanencs s’aplegaven en una era o pla de muntanya i organitzaven un gran berenar en què petits i grans compartien botifarres i truites. 

 El text que reproduïm a continuació és un extracte del periòdic Brugués de l'any 1969:

“Els dies s’allarguen lentament quan el mes de febrer comença. La Quaresma s’iniciarà aquest mes i uns dies abans tindrem varies commemoracions de caire popular. El dia 5 és el «dijous gras». És tradicional menjar carn i embutits. Qui no recorda les sortides a la muntanya? Tots hem anat d'excursió pels afores de Gavà, amb mestres i companys, quan erem infants i assitíem a escola. Temps inoblidable el de la infantesa! Anàvem fins a Can Tries, la Font del Ferro, Ca n’Amat o Bruguers com si fos anar a un gran viatge. I aquelles convivències també contribuien a educar-nos. Avui les mares segueixen sortint amb els petits, a berenar al bosc si fa bona tarda. I molts col·legis també continuen la tradició. És un costum encara viu, com abans, com sempre”

Periòdic Brugués, 1969

dilluns, 4 de febrer del 2013

ÀLBUM DE FOTOS. CARNAVAL DE 1935


Autoria desconeguta .Fons Pere Alcaraz. AMG

Tot revisant la col·lecció d’imatges que Pere Alcaraz havia donat al fons fotogràfic de l’Arxiu Municipal, hem trobat aquest acolorit retrat d’estudi fet a Gavà durant la festa de carnaval de l’any 1935.

Aleshores la fotografia era monocroma, el que en diem popularment “en blanc i negre”, i molts estudis oferien la possibilitat d’acolorir la còpia manualment, és a dir, pintar-la amb uns tints dissolts en aigua. 

L’efecte podia anar des d’una cobertura subtil i precisa de la imatge, amb quatre o cinc colors, que arribava a donar un aspecte prou natural, fins a emprar-ne un de sol i mal escampat. El que podem apreciar en aquesta imatge és com “l’artista” va arribar a convertir la fotografia en una veritable pintura.



📷 Autoria desconeguta .Fons Pere Alcaraz. AMG


dissabte, 2 de febrer del 2013

LA CANDELERA, EL 2 I SANT BLAI, EL 3: ENDIVINA QUIN MES ÉS


Bloc Manelic, 1935. Fons Antoni Tarrida. AMG

La Candelera és el nom popular de la festa cristiana de la Presentació del Senyor, celebrada quaranta dies després de Nadal, el 2 de febrer. Es commemora la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la Mare de Déu, d'acord amb la tradició jueva. Fa uns anys, aquest dia s’anava a l’església a buscar candeles beneïdes,  a les quals s’atribuïa  virtuts protectores. 

La tradició marca el dia d'avui com el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

diumenge, 27 de gener del 2013

EN RECORD DEL GAVANENC BALDIRI VENTURA VENTURA


El gavanenc Baldiri Ventura Ventura va morir el 23 de maig de 1944 al camp de treball d’Ebensee, satèl·lit de Mauthausen, a causa d’una brutal pallissa. Tenia 24 anys.

Molts anys després, una altra gavanenca, M. José Peña, simpatitzant de l’Associació d’Amical de Mauthausen, va saber a través de l’Arxiu d’Amical Mauthausen que un jove gavanenc anomenat Baldiri Ventura havia mort al camp d’Ebensse. Un nom i una data: res més. Es va preguntar com podia esvair-se d’aquesta manera el record d’una persona i es va proposar investigar amb l’objectiu de preservar la seva memòria. Va contactar amb tots els Ventura de la guia telefònica, va passejar-se per casals i clubs de jubilats, va trucar a les portes de moltes cases de Gavà preguntant si algú el recordava, però res. Semblava haver caigut definitivament en l’oblit.

Un dia, passejant per Gavà, la Maria José va veure un pagès que era al portal d’una casa i van començar a xerrar. El pagès li va dir que el nom de Baldiri Ventura no li era desconegut i que preguntaria a la família. A través d’ell, va aconseguir un nom i una adreça d’uns parents llunyans d’en Baldiri. Es va entrevistar amb ells, però poca cosa en sabien. La recerca la va portar també a diferents arxius, entre ells al nostre, l’Arxiu Municipal de Gavà. A l’Arxiu vam localitzar el seu expedient de lleva on consta la data de naixement —4 de setembre de 1919—, el nom dels pares —Juan i Madrona—, i l’adreça on vivia —carrer de Sant Nicasi. També vam localitzar un testimoni que el recordava com una persona “alta i forta”, com la seva mare, la Madrona.

La figura d’en Baldiri Ventura Ventura es va perfilant poc a poc, però encara hi ha moltes coses que no sabem d’ell. Quina cara feia? A què es dedicava? Quins van ser els seus ideals polítics? Per què va acabar al camp d’Ebensee? Fent costat a la M. José, seguirem investigant.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

dilluns, 21 de gener del 2013

L’ARRIBADA DE L’ELECTRICITAT L’ANY 1909, VA CANVIAR L’ESTIL DE VIDA DELS GAVANENCS


La utilització de l'energia elèctrica a Catalunya es va generalitzar a partir de 1910, quan va ser possible transportar el corrent elèctric a llargues distàncies des de les noves centrals hidràuliques del Pirineu. Però a Gavà, un any abans, l’empresari i terratinent gavanenc Artur Costa Martí va posar en funcionament una fàbrica d’electricitat a la Boada, una finca de la seva propietat: La Electra del Llobregat. L’Electra subministrava energia elèctrica també a Viladecans i Sant Climent. Poc després va vendre l’empresa i la concessió de l’enllumenat públic —setanta-cinc bombetes de deu bugies cadascuna— a Lluís Huguet, que la va explotar fins al 1924, any en què la va vendre a la societat Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A.

Abans de la invenció de l’electricitat la gent s’alçava quan sortia el sol i se n’anava a dormir quan es ponia. A la primavera i l’estiu, quan hi ha més feina al camp, dormien poc i aprofitaven les hores de sol per treballar. A l’hivern  aprofitaven les llargues nits per descansar i dormir totes les hores que l’estiu els prenia. En alguns carrers hi havia fanals de gas i a les cases llums de petroli i espelmes. A partir de la Festa Major de Sant Pere de 1909, que és quan es va inaugurar l’Electra, el poble es va anar omplint de pals i fils i els veïns poc a poc van anar adoptant aquest nou sistema d’enllumenat.

El primer canvi va ser una qüestió pràctica. Disposar de llum als carrers, a les cases, a les tavernes i a les botigues va allargar la jornada. Ja no calia anar a dormir tan aviat i es podia sortir al carrer les nits fosques sense por d’ensopegar amb un carro o una pila de fems. Les botigues, poques encara, ja podien lluir els seus productes als aparadors il·luminats. Aquest procés va ser lent perquè el corrent consumit no es pagava d’acord amb el que es gastava sinó en funció del nombre de bombetes instal·lades. És per aquesta raó que durant un temps encara es van conservar  els llums de petroli i els carburs per anar a les golfes, a l’estable o sortir a l’eixida. L’electrificació de la població va suposar un canvi important en els costums, però també en l’economia i va permetre la instal·lació d’indústries en el municipi (Talleres Roca, Serra y Balet, La Seda, i Hules).

Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

dijous, 17 de gener del 2013

PER SANT ANTONI, A GAVÀ, PEUS DE PORC AMB NAPS


Aquest plat es feia a Gavà el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat,  patró dels animals i dels traginers. La recepta  que us oferim  és de la Maria Rosa Estapé. Ella la va aprendre de la seva sogra, coneguda com la “Pepeta de cal Planas “ i seguint la tradició de la casa, la Maria Rosa la cuina cada any per Sant Antoni. També la podeu trobar al llibre Cuina tradicional de Gavà, editat per efadós.



RECEPTA

Ingredients: 

4 peus de porc, 4 naps, farina, oli i sal.

Per bullir els peus : 1 nap,  1 pastanaga, 1 branca d’api, 1 fulla de llorer,  7 o 8 grans de pebre.

Picada: un gra d’all cru i 3 d’escalivats,  julivert, 1 ceba grossa, 2 tomàquets madurs no gaire grossos,  15/20 ametlles torrades,             una mica de bitxo.

Preparació:

Partiu els peus per la meitat. Saleu-los i poseu-los en una safata amb més sal per sobre. Deixeu-los reposar a la nevera durant tres dies perquè agafin consistència i gust. Esbandiu-los en el moment de cuinar-los. Poseu-los a coure durant dues hores en una olla amb aigua i les verdures, netes i trossejades, el llorer i els grans de pebre. Han de quedar cuits, però amb un punt de consistència. Escorreu-los un cop cuits. Traieu-los l’os llarg. Reserveu mig litre del brou, refredeu-lo i desengreixeu-lo. Un cop freds els peus, enfarineu-los i fregiu-los en una cassola amb oli. Reserveu-los.

Feu la picada en un morter amb els alls, el julivert, les ametlles, la ceba ratllada i els tomàquets nets de llavors i també ratllats. Cal que quedi una pasta mol fina. Poseu la picada en el mateix oli de fregir els peus i deixeu enrossir-la a foc molt lent. Cal fer-la molt a poc a poc perquè quedi ben concentrada. Poseu-hi els peus i cobriu-los just d’aigua. Deixeu-los coure a foc molt lent, que vagin fent xup-xup. Comproveu-ne el punt de sal i, si cal, afegiu-hi brou de bullir els peus en petites llossades. Els naps es bullen sense pelar. Un cop cuits, peleu-los i talleu-los a grills. Enfarineu els grills i fregiu-los. Poseu-los sobre el peus. Coeu-ho tot junt uns cinc minuts amb l’oli de fregir els naps. Els darrers cinc minuts de cocció és millor que siguin al forn.

Bon profit!

divendres, 4 de gener del 2013

ELS REIS MAGS DE PERE ALCARAZ DE L'ANY 1943


"En el año 1943 para el día de Reyes mis padres no podían regalarme nada, ya que no se ganaba ni para comer. Cuando mi madre fue a la panadería de María “la Churra, que estaba frente a los colegios nuevos,  las madres explicaban lo que les iban a traer los Reyes a sus hijos. Cuando se fueron todas las clientas, la María, la panadera, le preguntó a mi madre qué me traerían a mí, y mi madre le dijo que no me podían traer nada y eso que solo pedía una caja de colores Otelo.  María le dijo a mi madre: “pues tu hijo no se quedará sin Reyes, toma” , y le dió cincuenta pesetas.

Cuando salí del colegio al mediodía, mi madre me dió las cincuenta pesetas y me explicó lo que había pasado. Por la tarde compré la caja de colores, que me costó 42 pesetas. Al día siguiente, fui a devolverle a María las 8 pesetas que me sobraron y me dijo: “¿has comprado los colores que tú querías?”, le dije que sí y me contestó:  “estas 8 pesetas también te las regalan los Reyes”. Nunca podré agradecerle ni olvidar lo que María hizo por mí. 

Cuando estuvieron enfermos su marido, el Lázaro, y ella, cada semana pasaba a visitarlos y hacerles un rato de compañía. Mi agradecimiento fue hasta la muerte, y después de muertos, aún les estoy agradecido y lo estaré hasta morir".

Testimoni de Pere Alcaraz, Gavà, 2011

dimecres, 2 de gener del 2013

ÀLBUM DE FOTOS: CIRCULANT PEL CARRER DE MONTFLORIT

 


Autor: Joan Mitjans AMG. Fons: Joan Mitjans Badell

Un carro circulant, un altre “aparcat”, un carrer sense asfaltar que s’enfila cap a la muntanya, cases baixes... Si encara no ho heu endevinat, es tracta d’una fotografia del carrer Montflorit, entre Sant Lluís i Pi i Margall, feta l’any 1955 per Joan Mitjans.

A partir dels anys cinquanta, la part alta de les Colomeres es va anar urbanitzant amb construccions d’una sola planta i petites dimensions sovint aixecades pels mateixos propietaris que hi treballaven durant els dies festius. Paletes casolans que havien comprat un terreny al barri i que, de mica en mica, i amb l’ajut de familiars i companys s’hi anaren construint la casa.


📷 Autor i Fons de Joan Mitjans Badell. 

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 


divendres, 21 de desembre del 2012

EL CENTRE D'HISTÒRIA US DESITJA BONES FESTES DE NADAL


ARA FA 1010 ANYS QUE EL NOM “GAVÀ” VA APARÈIXER PER PRIMER COP EN UN DOCUMENT

El mes de desembre de l’any 1002, el papa Silvestre II va confirmar al monestir de Sant Cugat del Vallés les esglésies, propietats i rendes que posseïa des que fou fundat, entre elles, un alou a Gavà. Aquesta confirmació quedà reflectida en una  butlla papal que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el document més antic que coneixem on un dia va aparèixer el nom de la nostra població. Mil anys, però, és molt de temps i d’alguna manera havien de deixar la seva petjada. El resultat és que ha arribat fins als nostres dies escapçada. L’atzar ha volgut que just en el tros que hi falta aparegués Gavà.

Afortunadament, però, se’n van fer còpies que es conserven al Cartulari de Sant Cugat del Vallès i és a través d’elles, que podem reconstruir l’original. La còpia de la butlla atorgada pel papa Joan XVIII a l’abat Odó l’any 1007 confirmant totes les terres i privilegis que tenia el monestir és un dels documents als quals ens referíem. La confrontació amb l’anterior ens mostra que són gairebé idèntiques. Els pocs anys de diferència entre les dues fa que la relació de béns confirmats sigui gairebé la mateixa i, per tant, podem admetre que el nom de Gavà ja apareixia a la butlla de 1002 (et ipsum alaudem de Gaiano vel de Sales).

L’any 1023 el papa Benet VIII torna a confirmar les propietats del monestir de Sant Cugat. El nom de Gavà apareix en el mateix passatge de les anteriors butlles, amb una formulació idèntica i amb una grafia de topònim més pròpia de la forma llatina (et ipsum alode de Gevano vel de Sales). 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 14 de desembre del 2012

COM ES CELEBRAVA LA FESTIVITAT DE SANT NICASI?


"Era costum  que aquell dia s’estrenés vestit i sabates; feia goig veure com petits i grans passejaven ben mudats pels carrer més cèntrics de Gavà. Abans de la Guerra, dos eren els locals que organitzaven el ball de la Festa Major. D’una banda, hi havia el Cafè del Centre, que congregava els sectors d’esquerra, i de l’altra, el Casino, local de l’Ateneu Popular, que donava cabuda a un públic de tendència regionalista. Ambdós espais eren acuradament decorats i encatifats per a l’ocasió i oferien diverses activitats que concloïen amb un ball que s’allargava fins ben entrada la matinada. Per altra banda, en aquestes dates, el Cafè de la Plaza organitzava sessions de cinema i varietés. Durant la dictadura franquista, el Cafè del Centre fou clausurat i se celebrà un únic ball per a tot el poble al Casino.

L’orquestra era l’element imprescindible per animar la vetllada. L’Orquestra Bruach va ser durant molt de temps l’encarregada de fer ballar joves i grans amb els seus pasdobles, valsos, foxtrots, boleros o qualsevol ritme que estigués en voga. Tothom recorda amb certa enyorança el ball de rams: el trompeta executava un so característic amb el seu instrument i els joves corrien davant l’escenari a comprar el ram per a la  noia amb qui ballarien.

L’orquestra solia convidar les parelles d’enamorats a ballar un vals jota sota l’esguard atent de pares, mares i familiars que vigilaven que el noi no s’acostés massa a la noia. Un altre dels balls típics durant la Festa Major era el de la toia, el qual consistia a posar qualsevol objecte a subhasta:  un pastís, un ram de flors o una figureta. El baró que pujava més alt obtenia el privilegi de treure a ballar la jove que ell escollís, a la qual regalava l’objecte comprat, i la resta dels assistents els deixava tota la pista de ball per a ells sols al llarg de la primera cançó. Un altre ball obligat era l’anomenat ball de casats. Teòricament només les parelles casades podien sortir a la pista, encara que també era permès que la mare ballés amb el fill i el pare amb la filla".

Mireia Valentí
Del llibre: L'Abans, editorial efadós, 2002

dissabte, 8 de desembre del 2012

COL·LEGI IMMACULADA CONCEPCIÓ DE GAVÀ


L’any 1906 les Germanes Agustines van demanar permís per obrir un col·legi a  Gavà i es van instal·lar en una casa del carrer Major, coneguda després com a can Rigol. Era un immoble molt gran, però no reunia les mínimes condicions per allotjar-hi una escola i un convent. L’any 1910 es van traslladar a una gran casa pairal, can Glòria, propietat d’Artur Costa Martí. Era una casa molt gran amb terres que les germanes cultivaven i una era que les alumnes utilitzaven per sortir a esbarjo.

L’any 1923 Artur Costa els va comunicar que es venia la finca i que havien de buscar-se una nova residència. Una de les alumnes era filla d’un dels germans Roca i van ser aquests els que van assumir la construció d’un nou edifici en un solar propietat de la Companyia Roca Radiadors, al carrer de Sarrià. L’Ajuntament, per la seva banda, es va comprometre a no cobrar els drets municipals que corresponien per les obres.

A finals de 1924 es van  traslladar al nou convent-escola del carrer Sarrià. Entre els dies 19 i 20 de juliol de 1936, els escamots de la CNT i la FAI van expulsar la Comunitat. Algunes germanes van tornar amb les seves famílies i d’altres es van hostatjar en cases de Gavà. El dia 17 d’abril de 1955 es va inaugurar l’actual edifici, que va ser construït per Àngela Roca en un terreny de la seva propietat, la finca de la Boada. 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

dilluns, 3 de desembre del 2012

ANAR DE GAVÀ A BARCELONA ABANS DE L’ARRIBADA DEL FERROCARRIL


El 28 de desembre de 1881 va arribar per primer cop el tren a Gavà. L’arribada del ferrocarril va marcar un abans i un després en la societat i en l’economia gavanenques. Però, com es desplaçaven els gavanencs a Barcelona abans de l’arribada del ferrocarril? Com s’ho manegava un gavanenc de 1880 per anar a fer gestions a la ciutat comtal?


El cotxe no s'inventaria fins a 1886 i a Gavà no es va popularitzar fins a inicis del segle XX.

El servei d'autobús va començar a funcionar al 1918, encara que des de 1881 hi va haver un servei de tartanes que anaven des de Sant Climent i Viladecans a Gavà. La seva funció era apropar aquestes dues poblacions a l’estació de Gavà.

La bicicleta, tal com la coneixem ara, es va inventar més tard, al 1885.

L’únic mitjà de transport possible, deixant de banda el anar a peu, era el carro. Un carro tirat per una o vàries mules trigava entre tres i quatre hores en arribar a Barcelona.



Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. EL BITLLET D'AUTOBUS ALS ANYS 60



Previsualitza

A la dècada dels seixanta anar de Gavà a Barcelona costava, aleshores, vuit pessetes, és a dir, encara no cinc cèntims d’euro.

Un bon exercici podria ser comparar els sous d’aleshores amb els d’ara i treure’n conclusions.

diumenge, 11 de novembre del 2012

"PER SANT MARTÍ, MATA EL PORC, POSA LES OLIVES AL TUPÍ, DESTAPA LA BÓTA I CONVIDA AL VEÍ"


“El porc s’havia de criar a banda dels altres animals, perquè endrapava tot el que podia arreplegar, es mogués o no, circumstància que el feia sumament perillós. Se’ls estabulava en un reducte ben sòlid que anomenàvem la cort, i allà no feien més que grunyir, menjar i engreixar-se. A desgrat de menjar-s’ho tot i de tot, l’alimentació del porc s’havia de reforçar amb bullits de carbassa i patates, i amassats de segó i farinassa, tant com s’anava acostant el dia de sacrificar-lo. La meva àvia Roseta sempre deia que el porc era igual que una guardiola, perquè com més hi poses més en treus.

Entorn del porc, tot i essent-ho de nom i de fets, arquetipus de la brutícia, i ser també un animal perillós i sense traves quan es tracta de menjar, es creava tot un cercle de simpatia, de respecte i fins i tot d’estima per part de tots els de casa. Quan arribava el més de novembre, per Sant Martí diu la dita, es matava el porc, i aquest acte era celebrat i esperat com un gran esdeveniment. El dia de la matança tota la família anava de tràfec, perquè encara que es comptava amb l’ajut i l’experiència de la mocadera, era molta la feina i el temps que es necessitava per esquarterar i fer les distintes operacions, per elaborar i aprofitar la carn i totes les altres parts del porc que, com es sabut, no se’n llença res.

D’un porc que solia pesar uns 150 quilos, i a les cases de família nombrosa en matàvem dos, en sortien productes suficients per passar un bon hivern. El rebost quedava ben assortit de pernils, llonganisses, cansalada i botifarres, a més del llom i el recostelló que se salava o rostia amb força llard, i es conservava en gerros de vidre. S’aprofitava absolutament tot, i així es feia amb els ossos de l’espinada, que servien per fer brou, els peus, el cap, el coll, les galtes, el morro, l’orella, la ventresca, la llengua, el fetge, el sagí, per fer el llard i els sabrosos llardons, i els budells per omplir l’embotit. El dia que es matava el porc, era una gran festa familiar i col·lectiva, que es tancava amb un gran sopar a base d’escudella i carn d’olla, i el tradicional obsequi a tots els convidats d’un tros de llom o costella i un parell de botifarres, que en dèiem el present."

Antoni Tarrida
Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a l’escola”, 2005

dilluns, 5 de novembre del 2012

ÀLBUM DE FOTOS. ACADÈMIA TERMENS



Autor i col·lecció: Martí Sabatés. AMG
L’ús del vehicle privat no es va començar a generalitzar fins ben entrats els anys seixanta i, a Gavà, de la formació dels nous conductors se n’encarregava la Academia de Chófers Térmens, que tenia la seu a l’edifici Garriga de la Rambla, a la cantonada amb la carretera.

En aquesta fotografia, presa per Martí Sabatés a mitjan anys cinquanta on hi ha l’actual avinguda d’Àngela Roca, podem reconèixer l’Antonio Arnau, un dels seus primers professors i pioner en l’ensenyament de la conducció de cotxes i motos a la nostra ciutat. 

📷Autor i col·lecció: Martí Sabatés. AMG

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

ELS ORÍGENS PAGANS DE LA FESTIVITAT DE TOTS SANTS



No fa tant de temps la nostra societat era bàsicament agrària i el pas del temps estava marcat pels canvis d’estació i per les feines agrícoles. La tardor és un temps de transició en què els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i els dies curts. La terra, després de l’esclat de l’estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. És també un moment que coincideix  amb l’inici de la sembra que afavoreix l’aparició de ritus de caràcter màgic que estableixen una relació entre els difunts, enterrats a la terra, i les llavors que germinaran sota terra i faran renéixer la natura. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts. 

L’únic que va fer el cristianisme va ser adaptar aquesta antiga tradició pagana a la seva litúrgia. A principis del segle VII, el Papa Bonifaci IV en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma, el va purificar i el va consagrar a la Mare de Déu i a tots els sants. Més tard, al segle IX, es designa un dia a l’any per celebrar la Festa de Tots Sants i es tria l’1 de novembre. Però si bé l’església acceptava el culte a les relíquies dels sants, combatia com a superstició pagana el culte als morts, que incloïa ofrenes a les tombes. Finalment, a les acaballes del segle X, com que era impossible acabar amb aquest costum tan arrelat, s’afegí a la  festa de Tots Sants una altra destinada a pregar pels difunts. Per això, després del dia de Tots Sants ve el Dia dels Difunts, que manté actualment el seu caràcter pagà amb ofrena de flors i ciris a les tombes dels difunts. 

 

Amb el temps, popularment, el conjunt d’ambdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.  

 

 Assumpció Gabernet

 Arxiu Municipal de Gavà

dijous, 11 d’octubre del 2012

LA CELEBRACIÓ DEL DIA DEL PILAR A GAVÀ L’ANY 1966


“EL CUERPO DE LA GUARDIA CIVIL A SU PATRONA

El Puesto de la Guardia Civil de Gavá, honró a su Patrona la Virgen del Pilar con una Misa rezada en la Parroquia oficiada por el Rvdo. Párroco Mosén Isidro Puig.

Presidieron nuestra primera Autoridad local Alcalde D. José Lluch Clúa y Comandante del Puesto D. José García, acompañados de numerosas personalidades, familiares e invitados. Después de la Misa y en los salones del Casino, los asistentes fueron obsequiados con un vino español, en donde el Alcalde D. José Lluch con la facilidad y elocuencia en él habituales improvisó una emotiva y sencilla plática respecto al significado de la Fiesta glosando en términos laudatorios la abnegada y eficaz labor de la Guardia Civil en Gavá.

Tras los aplausos espontáneos de la concurrencia, cerró tan simpático y atrayente acto el canto del Himno de la Guardia Civil, enviando desde aquí nuestra más cordial en horabuena al Comandante del Puesto D. José García y personal a sus órdenes.”

Periòdic Brugués, octubre 1966

dimarts, 2 d’octubre del 2012

D’ON VE EL NOM GAVÀ?


L'etimologia del nom Gavà no està clara. En realitat, hi ha diverses teories elaborades per lingüistes especialistes en toponímia i etimologia que no són concordants.

 Hi ha lingüistes que creuen que es tracta d'un nom preromà que deriva de la paraula gabaru, que significa torrent. D'altra banda, hi ha estudiosos que creuen que "Gavà",  deriva d'un nom propi de persona d'origen àrab. Tanmateix, la teoria que ha tingut més fortuna i ha estat més repetida es remunta a l'època romana i proposa la derivació del topònim a partir d'un nom propi de persona, Gavius, que hipotèticament seria el fundador o propietari d'una vil·la romana o fundus. Segons aquesta explicació la vil·la prendria el nom del seu fundador afegint-hi el sufix -anus, que dóna com a resultat Gavanus, que amb el temps es convertiria en Gavà.

Les tres són hipòtesis elaborades a partir d'estudis filològics sense que fins ara hagi estat possible contrastar-les històricament, ja que no hi ha documentació escrita d'època romana o àrab que anomeni aquesta població amb els noms esmentats. Tampoc les investigacions arqueològiques efectuades a la nostra ciutat han aportat dades que permetin confirmar-les o refutar-les. 

Fa uns anys es va trobar un fragment d’una llàntia de ceràmica a la zona propera a la rectoria on es pot llegir la inscripció “GABI...” . Donat que la peça està trencada i la inscripció no està complerta, no podem saber si realment hi deia Gabius, nom que era molt comú entre els antics romans. El document més antic que es coneix en què apareix citat Gavà és una butlla papal datada l'any 1002 que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

 Assumpció Gabernet
 Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. AIXECANT UN CASTELL

Autoria desconeguda. Col·lecció Carles Ballo.AMG
Molt sovint ens fan arribar a l’Arxiu Municipal fotografies sense cap informació que ens ajudi a interpretar-les. No és el cas d’aquesta cedida per
Carles Ballo, que ens indica el lloc, el camp de futbol del Gavà, i la data, l’any 1947. 

Si observem atentament la imatge podrem veure una colla aixecant un castell al bell mig del camp i aquest fet ens planteja un dubte pel que fa a la data. Sabem que la colla dels Xiquets d’Eramprunyà van fer la primera actuació a Gavà, precisament a l’esmentat camp situat a prop de can Tintorer, però a l’any 1948. 

Davant d’aquestes dues dates contradictòries, de moment, només podem pensar que es tracta d’un assaig o que alguna de les dues és errònia. Agrairíem més informació.   

📷 Autoria desconeguda. Col·lecció Carles Ballo.

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

divendres, 28 de setembre del 2012

EL NOSTRE PATRIMONI: CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

Foto: Benet Solina
El castell d’Eramprunyà s’alça a 400 metres sobre el nivell del mar al massís de Garraf. Rodejat de penya-segats, només és accessible des de l’est i era un enclavament estratègic per al domini i la defensa del territori. El castell té dos recintes, el superior o sobirà, lloc fortificat per excel·lència, i el jussà o de baix, separats per un fossat que era salvat per un pont. Un tercer recinte exterior, encara força més baix, es tanca per una muralla més tardana que data probablement del temps dels Marc.  

El recinte sobirà és la zona més ben protegida de tot el castell. Hi havia el cos de guàrdia i la residència del senyor. Era estructurat al voltant d’un pati central obert i en els diferents costats hi havia sales i cambres diverses, entre les quals es pot distingir la sala noble en què s’hi conserven dos arcs que sustentaven un altre pis superior. A l’est es veu una porta que sembla que comunicava una cambra o sala d’entrada al pis superior i, cap al nord, una possible finestra que va ser tapiada. El recinte és voltat per una muralla, aixecada ran mateix de l’espadat per fer més inexpugnable el castell, i, en la seva part més accessible, a ponent, defensat per un fossat enfondit artificialment. La reforma més important d’aquesta muralla es practicà en temps dels Marc, al segle XIV, quan es bastí el portal i el cos de guàrdia proper que el defensava. Els murs de l’angle del cos de guàrdia i el portal s’han conservat.  

Al recinte jussà les torres i el mur protegien l’accés al castell, situat en una zona sense defenses naturals. Dins d’aquest recinte s’ubica l’església de Sant Miquel que, com la resta d’estructures, fou construïda amb la roca sorrenca característica de la zona. L’entrada a l’església es conserva in situ al lateral sud, però la porta del costat est és una obertura del segle XIX. En aquesta banda —on encara es pot veure l’arrencada de la volta de la coberta— hi havia l’altar. L’església, per tant, estava orientada d’est a oest. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, datades del segle X, sis de les quals són antropomorfes i una rectangular. Per sobre, trobem un dipòsit d’aigua que també és una estructura excavada i que recollia l’aigua de pluja. Degué ser construïda quan l’antic cementiri devia ésser en desús, segurament en temps de Jaume Marc, a finals del segle XIV.  

Al recinte exterior s’hi accedeix per un camí amb una entrada en ziza-zaga que afavoria la defensa. En aquests terrenys probablement s’hi ubicava un raval on es podrien haver desenvolupat diverses activitats productives. També compta amb diverses edificacions més, d’incerta funcionalitat. El recinte es tanca a la banda sud per una sòlida muralla visible des de l’exterior, que va ser bastida al segle XIV en època dels Marc.

 Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

dilluns, 24 de setembre del 2012

AVUI FA 150 ANYS VA TREMOLAR LA TERRA A GAVÀ



“Per a més sorpresa i espant, a l'endemà d'aquella tempesta, quan les aigües ja s'havien escorregut deixant inundada tota la marina, es produí un moviment sísmic que durà pocs segons, però la forta sacsejada que va donar, fou suficient per a fer brausolejar les cases, fent caure dels seus escudellers tota la vaixella que hi tenien col·locada, puix que en aquell temps era costum tenir en l'entrada de les cases dels pagesos, uns escudellers a l'alçaria aproximadament d'uns dos metres, on hi tenien posades les millors per a el servei de taula.
Havien passat poc més de dues setmanes, fins que les aigües ja havien posat al seu normal nivell, quan els pagesos començaren altra vegada a anar cap els seus trossos de les sorres per a veure si ja hi podien esmerçar algun treball, i la sorpresa més gran dels qui anaren a la zona de La Pava, fou el presentar-se a la seva vista l'enfonsament d'una extensió de terreny d'uns deu metres d'amplada per més d'un centenar de llargada que estava tot ple d'aigua, cosa que els hi va donar a comprendre que allò era el rastre que va deixar el terratremol  que ells van percebre i rebre els seus efectes.
El pagesos gavanecs d'aquell temps, en veure aquella gran rasa que sobreeïxia d'aigua, començaren a anomenar-la el «Riuet», que amb tot i haver-la fet desaparèixer després de passats uns anys el sanejar amb els seus esforços totes aquelles terres, encara avui dia els seus descendents quan parlen referint-se a aquella demarcació, l'anomenen el Riuet”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1975

diumenge, 23 de setembre del 2012

AVUI FA 150 ANYS DE L’AIGUAT DE SANTA TECLA


“Va començar en trencar l'alba d'aquell dia, amb un  seguit de llamps i trons que els produïa un cap de núvol que s'aixecava de part de ponent, i començant cap dalt de les muntanyes a ploure a bóts i a barrals, anava baixant la tempesta desaforadament cap el pla, i no podent ésser prou les rases, torrents i rieres par a discòrrer l'aigua ordenadament, es desbordaren.

Aquell desbordament que fou la causa de la inundació del poble, feia exhalar crits de socors dels habitants dels llocs més baixos, per entrar-los-hi l'aigua dintre de les cases, sobretot  al raval del Fuentes i de Molins i les cases de començament de la part esquerra del carrer de Sant Nicasi, on segons m'havia contat el meu avi, l'aigua va arribar a tocar les bigues del trespol, tenint de refugiar-se en els pisos on hi havien anat acumulant tot el que de més valor tenien en els baixos de les cases, i l'aviram i els porcs que tenien en el patis, com també els ases aquellas cases que en tenien.

Quant l'aigua va arribar dalt de l'últim graó de l’escala que duia al pis, m'havia explicat l'avi en la segona casa del dit carrer de San Nicasi, que se pensaven d'haver de fer un forat a la teulada per a poder salvar llurs vides, pero havent parat de ploure feia cosa d'una hora després d'aquella pujada d'aigua, van notar que minvava  i  els ànims  es  tranquil·litzaren. Aquella tempesta va quedar batejada amb el nom de l'aiguat de Santa Tecla, per escaure's en la dita diada”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1971

dimecres, 12 de setembre del 2012

TORNADA A L’ESCOLA. LES PRIMERES NOTÍCIES DE DOCENTS A GAVÀ


A l’edat mitjana van ser els clergues els que van conservar el llegat cultural de l’antiguitat a través de les escoles monàstiques i catedralícies on s’ensenyava gramàtica i lleis per formar els futurs eclesiàstics, però, també, els dirigents laics, nobles i mercaders.  A Gavà, les primeres notícies d’una escola són de l’any 1310, data en què el bisbe visita Sant Pere de Gavà i tonsura tres estudiants, fills cabalers de famílies pageses benestants. En entrar a l’edat moderna, es va estendre l’acció educativa de l’església. L’any 1600 el bisbe de Barcelona va ordenar al rector de Sant Pere de Gavà que, “apres de vespres ho altra hora mes acomodada, fasse fer senyal ab una campana y convoque son poble a la isglesia al qual ensenye la doctrina apropiada”. Ens trobem, doncs, amb una llarga tradició local d’educació vinculada a l’església.

 La separació de la tutela eclesiàstica no arribarà fins al segle XVIII, el segle de les llums. A Gavà, la primera meitat del segle XVIII fou una època de creixement econòmic i demogràfic que propicià l’aparició d’unes nissagues benestants que controlaven l’Ajuntament i que van voler instituir una escola municipal pròpia. Eren ells qui, a través dels impostos municipals i de les quotes mensuals, pagaven els mestres, que ja no eren religiosos. El primer mestre del qual es té referència documental a Gavà és Miquel Bofill, l’any 1763. A més de mestre, també feia de pagès i vivia a la casa de la plaça Major que més endavant es coneixeria per ca l’Espinós. De fet el que s’ensenyava a l’escola en aquells moments era a llegir, a escriure i les “quatre regles. Amb això, aquells gavanencs benestants en tenien prou per administrar les seves hisendes, redactar els seus dietaris i portar els llibres d’administració de les confraries parroquials.

Els nens es passaven sis hores diàries a l’escola i no tenien vacances a l’estiu. Començaven a llegir amb les beceroles o cartells amb les lletres de l’alfabet, passaven al Cató (traducció catalana d’una compilació de sentències morals en vers i en prosa del moralista i gramàtic llatí del segle II, Dionisi Cató), i aprenien sobretot amb el “Fra Anselm” (del Llibre dels bons amonestaments, escrit per Anselm Turmeda el 1397). Com a obra més moderna usaven el llibre editat el 1749, Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac, que es pot considerar el primer pedagog català d’època contemporània.

Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

dimarts, 11 de setembre del 2012

11 DE SETEMBRE DE 1922


El 1714 les tropes borbòniques van assolar la riba dreta del Llobregat i van protagonitzar diverses trobades violentes amb els sometents i les unitats de l’exèrcit català acantonades a la zona. En el transcurs d’una d’aquestes accions armades, les tropes enemigues van envoltar, assetjar i cremar una masia de Gavà. Uns mesos més tard, després que Barcelona fos vençuda l’11 de setembre, en un altre atac, van perseguir pagesos desarmats fins a l’ermita de Bruguers. Allà, l’exèrcit va capturar i executar els que s’hi havien refugiat a l’interior.

D’aquí que, per recordar els fets ocorreguts a Gavà, l’any 1922 es va decidir donar el nom de Màrtirs del Setge de 1714 a un tram del carrer Nou. Els actes oficials del canvi de nom van tenir lloc l’11 de setembre amb diferents activitats, entre les quals l’actuació de l’esbart Ginesta i dels Pomells de Joventut. El nom es va mantenir fins al final de la Guerra Civil. Sota la dictadura del general Franco el carrer va passar a anomenar-se Calvo Sotelo. L’any 1979 es va recuperar un altre cop el topònim Màrtirs del Setge de 1714.

Actualment, a la plaça de Josep Tarradellas, entre la Rambla i el carrer Màrtirs del Setge de 1714, hi ha un monument en memòria de les víctimes del setge de Barcelona de 1714, obra de l’escultor Xavier Cuenca. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

diumenge, 2 de setembre del 2012

ÀLBUM DE FOTOS. JOVES APRENENTS

Autoria desconeguda. Col·lecció Margarita Solé. AMG.

Tot i que ens trobem davant d’una imatge de caràcter esportiu, l’interès d’aquesta fotografia, cedida a l’Arxiu per Margarita Solé, són els comentaris que ens ha fet Pere Agustí, un dels joves futbolistes que hi apareix. 
L’escola on anaven estava situada en l’antic edifici de la Unió de Cooperadors de la Rambla. De fet, es tractava d’una continuació de l’escola d’aprenents de la fàbrica Roca, que als anys quaranta va començar a capacitar professionalment els joves que a partir dels catorze anys hi entraven a treballar.

A la fotografia d'equip, presa a can Sellarès al voltant de l'any 1963, hi podem reconèixer Almirall, Lisardo, Agustí, Agulló, Castellano, Suñé i els germans Pujalte, entre altres.

📷  Autoria desconeguda. Col·lecció Margarita Solé. AMG.