ÀLBUM DE FOTOS. PENYA COLONOS

 

Un cop finalitzada la Guerra Civil, van haver de passar uns quants anys abans que es tornessin a recuperar els ànims per jugar a futbol. Als anys quaranta, a Gavà, anaren sorgint penyes d’aficionats que van recuperar la il·lusió pel futbol.

L’origen i el nom d’aquestes penyes sovint anava lligat al barri de procedència o a la professió que exercien: Colonos, Industrials, Montó, Pagesos, Excelsa, Porvenir, Corsa, Peques...

En aquesta imatge, cedida per Catalina Garcia a l’Arxiu Municipal, veiem l’equip de futbol de la penya Colonos, del barri de les Colomeres de Gavà, fotografiat al camp de futbol de l’American Lake a mitjan de la dècada dels quaranta. Entre d’altres, s’hi distingeixen Galindo, Codinach, Garcia, Castellanos, Sierra, Freixes, Pérez, Ismael, Martos, Puig i Martínez.

📷 Fons: Catalina Garcia. Autor desconegut. AMG.

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

NIT DE REIS DE 1958, PER TERESA BALSELLS

"La nit del 5 de gener, era màgica per a grans i petits. Tothom esperava la cavalcada dels Reis d’Orient. Sortien de can Sellarés, amb la seva ostentosa comitiva, i anaven seguits per una majoria de gavanencs.

Els tres reis, amb els seus cavalls corresponents, anaven ben vestits i disfressats, i es disposaven ha fer el recorregut pels cèntrics carrers de la nostra vila, acompanyats per carros, i també algun camió ple de joguines. A la comitiva hi participaven joves i canalla que, a pesar de l’intens fred, volien ser passejats, i tiraven caramels a dojo als més menuts.

El recorregut s’acabava a l’Església de Sant Pere, que s’ omplia de gom a gom, tant que no podia encabir a tota la gent. Els reis entraven per fer l’Adoració, acompanyats de les autoritats que ja els esperaven amb el rector de torn. Tota la comitiva feia molt d’impacte! Amb tota la fastuositat possible eren acompanyats per l’orquestra local.

Tots els components de la comitiva eren joves del poble, la majoria pagesos, ja que es tenia en compte que els animals fossin muntats pels seus propis amos, perquè això donava seguretat i més confiança al animal. Se’ls havia donat una bona ració de pinso a mitja tarda, com a premi anticipat per la tasca que havien de fer. S’havien guarnit amb picarols, plomalls de flors d’orella o orella i cintes de colors a la cua, i no els reconeixia ningú.

L’any 1958, la junta que organitzava la cavalcada va proposar afegir-hi el personatge de centurió, i ja tenim a en Josep Mª Balsells, disposat i vestit per representar aquest personatge. Amb la roba apropiada, barbeta, casc, despertava curiositat damunt del seu cavall Canela.

Però aquell any, aquella nit, va fer un fred que no és podia resistir. Quan, acabada la cavalcada, es van retrobar tots els components, el meu germà els va dir: “No sabeu el fred que he passat amb les cames i els braços sense abric. Podeu comptar amb mi per anys successius, però no pas de centurió. El proper any vull fer de rei, amb una bona capa, per resguardar-me de la gelor”.

I, dit hi fet, el proper any, i els següents, i els següents, va fer de rei blanc, de Melcior. I la figura del centurió, com que vista l’experiència no la volia fer ningú, va desaparèixer per sempre.

 

Per alguna cosa era una nit màgica!"

Teresa Balsells
Del llibre: "Els Balsells de la Boada", 2012.

INICI DEL CICLE DE LA TORNABODA. ELECCIÓ DE LA JUNTA DEL SAC

"A Gavà, la tarda d'avui, es feia el ball del sac i tombo. Era una ballada ordinària enmig de la plaça, semblant a totes les altres quant a la dansa, però es distingia perquè durant el seu curs hom elegia l'anomenada junta del sac. És a dir, els encarregats d'organitzar i portar a terme les fetes del Carnestoltes. El nom pintoresc de sac i tombo venia dels instruments emprats per a la dansa, que eren el sac de gemecs o cornamusa i el tamborí i flabiol. 

S'escollien i designaven els que havien de fer el paper de jovençà, de jovençana, de vell i de vella. Per als dos primers càrrecs hom escollia els dos fadrins que sabien més de ballar o que tenien més bona predisposició per a aprendre'n. Per al paper de jovençana, hom procurava que el fadrí escollit fos de tipus adient per fer el paper de donzella i que li pogués escaure bé el vestit de dona. Els jovençans o nuvis encarnaven el sentit jove i ballarí de la festa, com explicarem per les Carnestoltes. El vell i la vella representaven el bon humor, l'alegria i la gatzara, i hom triava per a aquests papers els dos homes grans més de la broma"

Joan Amades. El Costumari Català, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011. 

GAVÀ, NADAL 1936 . UNA HISTÒRIA D'ALFONS GIBERT

TRISTA RECORDANÇA...

"La vida quotidiana del poble es desenvolupava amb certa normalitat. La gent havia anat a la feina. Les dones a la compra. Els pagesos a les sorres. Les sirenes de les fàbriques havien cridat els treballadors de bon matí...

Pel carrer seguien passejant-se, com van començar a fer-ho el juliol d’aquell any 1936, alguns dels components del Comitè de Milícies Antifeixistes i capdavanters dels partits de la CNT i la FAI, tots ells armats. Era, potser, l’única cosa que no s’avenia amb la quotidianitat del poble. Si més no, així m’ho semblava a mi, un vailet de dotze anys amb més ganes de jugar que no pas altra cosa.

Els de casa, feien el de sempre: la meva mare despatxava a la tenda -encara no ens havien col·lectivitzat- i el meu pare i el meu cosí, Salvi, a cal Burot, fent la seva feina de pagès. Potser és que m’havia aixecat amb el peu esquerre -vaig pensar-. Si no fos així, no comprenia perquè sentia dintre meu aquella mena de buidor, aquella cosa estranya que no aconseguia endevinar. I possiblement els passava el mateix a la resta dels gavanencs perquè se’ls veia pel carrer caminant capmoixos a fer tot allò que els calia per tornar aviat a casa. Jo no ho entenia, és clar, però segur que tothom tenia encara present l’enterrament del metge Fabrés, assassinat a les costes de Garraf feia poc temps, així com als tretze gavanencs més que, titllats de “feixistes”, ho havien estat també.

Era el mes de desembre. No feia mal temps, però sí que feia fred. De sobte, em va venir a la memòria que no s’havia celebrat la Festa Major d’hivern, ni havien vingut les parades de la fira, com cada any. És clar -em vaig dir- com que hi ha guerra i els del Comitè han cremat l’església i mort els capellans per això no es podia celebrar la missa dels diumenges ni la de la Festa Major de Sant Nicasi. Potser era per això que em sentia trist, oi?

No recordo per quina raó em vaig fixar en un calendari de la casa Duran penjat al menjador. El full que m’estava mirant, deia: 25 de desembre, i a sota, amb lletres grosses de color vermell, NADAL.

Mare de Déu! És clar que sentia neguit. Era Nadal! Vaig córrer a dir-ho a la mare. Ella, com si no ho hagués sentit, va respondre’m que ja ho sabia. I va afegir: Calla! Les dones que hi havia a la tenda comprant, tampoc van fer cap comentari.

A l’hora de dinar els de casa no van parlar de Nadal ni de cap cosa semblant. Un dinar normal i corrent com el de cada dia. Em vaig adonar, això sí, que el pare i la mare es miraven amb esguard de complicitat. Finalment, el meu pare va portar de la tenda una ampolla de xampany. La va obrir i en vam veure tots.

- Ni se t’acudeixi dir a ningú que hem celebrat el Nadal amb xampany. Ni als amics. Entesos? em digué la mare, esporuguida. I és que ella sabia prou bé a què ens exposàvem si algú del Comitè s’assabentava que a cal Gibert s’havia celebrat el Nadal. A cal Gibert i a qualsevol altra casa.

La religió era l’opi del poble, deien."

Alfons Gibert, inèdit, 1997

NADAL DE 1951. ESTRENA DE "MUJERCITAS" A GAVÀ

EL CULTE A SANT NICASI

Segons el catàleg episcopal de l’església de Reims Historia Remensis Ecclesiae, escrita per Flodoardo en el segle X, sant Nicasi va ser el dècim bisbe de Reims. Aquest mateix document testifica que va rebre martiri durant la gran invasió dels bàrbars de l’any 407. El culte a sant Nicasi es va estendre ràpidament per tota la província de Reims. Els monjos benedictins de l’abadia on es conserva el seu sepulcre van contribuir a la difusió del culte al sant.

El culte va passar de França a Espanya a través de Navarra, a principis del segle XVI. Més tard, al segle XVII, va arribar a Catalunya, on tenim constància de l’advocació de sant Nicasi al convent barcelonès de Montsió i a la parròquia de Sant Pere de Gavà.

Joan Amades explica: “Una de les vegades que Barcelona sofrí una epidèmia de còlera, les monges del convent de Montsió van obtenir una relíquia d’aquest sant i tots el fidels que s’hi van encomanar es veien salvats de l’epidèmia”. Aquella i altres comunitats benedictines venien panets beneïts que es creia que guarien les malalties, tradició que també va arrelar a Gavà i que ha arribat fins als nostres dies. Els habitants de Barcelona —els que podien— anaven al camp per fugir de l’epidèmia i molts van anar a parar a pobles del Baix Llobregat. És segurament d’aquesta manera com es va difondre la devoció a sant Nicasi i com el culte va arribar a Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

LA FARMÀCIA DEL SENYOR PEPET

“Com tots els de la meva edat, tinc gravada la imatge d’aquell vell edifici de modesta figura, amb unes grosses portes de fusta obertes de bat a bat i un vestíbul amb unes vidrieres que donaven entrada a l’apotecaría. L’interior tenia les parets cobertes de prestatges amb els específics preparats de laboratori i a dalt de tot, una renglera de terrines amb herbes remeiares i al bell mig, una mampara de vidre glaçat reservava el laboratori on el Sr. Pepet elaborava xarops, ungüents i receptes remenant destrament el morter.

Al través d’una petita portella, apareixia el cap del Sr. Pepet, sempre atent i servicial, amb les ulleres a la punta del nas i un escuradents a la boca. Si hi portaves una recepta, la contesta era sempre la mateixa: “Vine d’aquí a mitja horeta”. En canvi, et servia aviat tot tipus de pols, per mal de ventre, mal de cap o de costat i el seus famosos pols per la “bavera” dels nadons.

El popular senyor Pepet, va ser una persona molt ponderada i inspirava tanta confiança, que la gent acudia al seu consell i remei, en el cas de qualsevol tipus de malaltia, en comptes d’anar al senyor Coromines, metge del poble. El senyor Pepet va ser el major dels quatre germans de la família dels Todo, molt arrelada al passat de Gavà, i el seu pare en Josep Amat i Vilà que havia estat alcalde, a més de la farmàcia, també el va fer aprendre a tocar el piano, i abans d’en Pere Bruach, va amenitzar les sessions de ball de saló del Centre”. 
 
Antoni Tarrida
del llibre: “Terra i ànina. El Gavà de quan jo anava a l’escola”, 2005.

FESTIVITAT DE SANT ALBERT MAGNE. PATRÓ DELS HULES

Fons Sociedad General de Hules. AMG

L’empresa Sociedad General de Hules es va instal·lar a Gavà l’any 1931 i es dedicava a confeccionar hule o tapet per a taula. L’empresa va adoptar Sant Albert Magne, patró de la indústria química, com a patró.

El dia del sant patró l’empresa concedia festa als treballadors i organitzava tota una sèrie d’actes que tenien molt d’èxit. El dia començava a les deu amb un ofici solemne en honor a Sant Albert, celebrat pel rector de l’església de Sant Pere, que acostumava a estar assistit per altres mossens i l’escolania. La part musical corria a càrrec de la secció coral de l’empresa, dirigida pel mestre Ramon Raventós, amb acompanyaments de corda.

A les dotze, s’oferia un vermut a la sala del casino i, després de dinar, al camp municipal d’esports tenia lloc el tradicional partit de futbol que enfrontava solters contra casats. A la tarda, sobre les cinc, el Casino era escenari d’alguna representació teatral. Durant l’entreacte s’aprofitava per lliurar els diplomes i medalles al personal que durant l’any complien vint-i-cinc anys al servei de l’empresa. El lliurament anava a càrrec del director, el senyor Alfonso Mínguez. La cloenda de la festa tenia lloc a la sala del casino on es celebrava el “ball de vetlla”, amenitzat per alguna orquestra  de renom, com la Bruach. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

L'ESCUT DE GAVÀ

L'escut municipal de Gavà va ser oficialitzat per decret núm. 2526 de 28 d'agost de 1972. Es tracta d'un quadrilong hispànic truncat que conté les quatre barres i que es representa caironat d'atzur, les claus de Sant Pere passades en sautor, amb les dents a baix i mirant cap enfora, la d'argent en banda i per damunt  la d'or en barra.

Abans de l'oficialització de l'escut s'utilitzava un segell que permetia l'autentificació dels documents. La primera notícia que tenim de la utilització  d'un segell data de la segona meitat del segle XVIII. Es tractava d’un segell rodó amb la paraula Gavà en orla, amb una creueta que separava el començament de la paraula final, i al centre un ornament floral.

Cap a finals del  segle XVIII, l'Ajuntament va adoptar el senyal identificatiu del municipi: les claus de Sant Pere, patró de la parròquia i del poble. Des d'aleshores, el segell va sofrir algunes modificacions puntuals com la incorporació de les armes pontifícies o de la Santa Seu.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

ÀLBUM DE FOTOS. BÀSQUET FEMENÍ

Amb la implantació, a finals del anys quaranta, del bàsquet a Gavà, s’anaren creant equips que jugaven tant al Centre Cultural com al Casino. 

En aquesta imatge, que ens ha proporcionat Pepita Carro, podem veure l’equip femení de bàsquet del Casino que entrenava Joan Rovira, fotografiat a la pista anomenada “d’estiu” l’any 1953.

En aquest espai, principalment, s’hi anava a ballar però també s’hi van fer concerts, ballades de sardanes, cinema i, fins i tot, s’hi va jugar a hoquei. D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Pepita Carro, Pepita Sánchez, Carmen, Rosalia Ariño, Juanita López, Ramona, Teresa López.

📷Fons: Pepita Carro. Autor desconegut. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

ELS ORÍGENS DE LA CASTANYADA

La Castanyada originàriament era una celebració que tenia un clar sentit domèstic: la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les imatges dels familiars desapareguts. Es tractava, doncs, d’una celebració íntima i familiar. Tot i la dosi de temor que inevitablement provoca la incertesa del món sobrenatural, aquesta tradició pretenia demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i de la família.

Un dels aspectes que caracteritza la festa és menjar castanyes i panellets. Aquest costum té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els ‘pans dels morts’ que es portaven a l’església.

A partir del segle XIX, amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives. A Gavà, al Cafè del Centre o al Cafè de la Plaça se servien castanyes calentes i mistela als clients. Als carrers més cèntrics, com la Rambla o la plaça Major, s’hi instal·laven les populars castanyeres per torrar castanyes. La festa havia comptat també amb manifestacions de teatre popular. La peça més representada va estar Don Juan Tenorio, que també es representava a Gavà. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

UNA HISTÒRIA DE FANTASMES

La història que relatem a continuació va succeir a Gavà fa seixanta-nou anys i és fidel transcripció de la que ens ha explicat el seu protagonista. El desig del narrador és preservar l’anonimat, per aquesta raó els noms de persona i de lloc han estat canviats.

L’any 1944 en Joan tenia catorze anys. Per aquelles dates va morir la tia Filo, que vivia a Molins de Rei. El Joan volia anar a l’enterrament perquè l’apreciava molt i sempre havien tingut molt bona relació, però els seus pares no van deixar-li anar perquè no faltés a escola.

La nit següent a l’enterrament, com moltes altres, el Joan es va llevar per anar a la comuna, que era fora, a l’eixida. Va ser aleshores quan, en un racó de l’habitació, va veure clarament una ombra. Però no una ombra projectada a la paret, sinó una ombra amb entitat pròpia, com un espectre. Va anar a la comuna i va tornar-se’n al llit. No es va atrevir a explicar-ho a ningú. Aquella escena es va repetir la nit següent. A l’endemà, va decidir confiar-li a la seva mare, que li va donar un savi consell: “Dile: de parte de Dios, quién eres y qué quieres” i així ho va fer. Quan aquella nit l’espectre va tornar a aparèixer, va fer el que la seva mare li havia indicat i una veu va contestar: “Soy la tia Filo... y quiero que me quiten el pañuelo..., que no veo el camino...”.

Quan va explicar a la seva mare quina havia estat la resposta de l’espectre, aquesta va confirmar que, efectivament, la difunta havia estat enterrada amb un mocador que li tapava la cara, detall que el Joan desconeixia. La mare d’en Joan va anar immediatament a parlar amb la filla de la finada per posar-la al cas de la situació. Aquesta va anar a parlar amb el rector, que  li va aconsellar encendre dues espelmes per guiar-la. Així ho va fer i l’espectre no va tornar mai més. Seixanta-nou anys després d’aquests fets, el Joan encara recorda amb tota claredat la veu de la tia Filo i està convençut que, finalment, va trobar el camí.

 

Gavà,  2013

COMPLEX ESPORTIU DE CAN SELLARÈS. 60 ANYS

L’any 1953 es va inaugurar el complex esportiu de Can Sellarès amb una esplèndida festa a la qual van ser convidats tots els treballadors de la fàbrica Roca. La Compañía Roca Radiadores havia adquirit la masia i al seu voltant va instal·lar-hi pistes i equipaments esportius, un parc i jardins per oferir als seus treballadors un ampli espai per a l’esbarjo.

Com que en aquells moments la creació d’entitats i associacions estava molt controlada, a l’empara de Can Sellarès es va crear l’Agrupació Cultural Recreativa, enquadrada dins de la secció d’Educación y Descanso del sindicat únic de l’època. L’agrupació incloïa diferents seccions: infantil, juvenil, bàsquet, beisbol, futbol, handbol, hoquei, excursionisme, escacs, una biblioteca, cinefòrum, rondalla, cant coral, sardanes... i moltes altres que s’hi van anar afegint amb el temps. Des d’aquella plataforma es van començar a desenvolupar tot tipus d’activitats i iniciatives, des de préstec de llibres, ensenyança d’idiomes, cine fòrum, debats, conferències i moltes altres de caràcter esportiu. Un dels principals atractius de Can Sellarès era la piscina. A l’estiu era ple de gom a gom.  

Entrats els anys setanta, moltes de les seccions esportives ja havien deixat Can Sellarès perquè havien crescut i necessitaven instal·lacions més grans i més ben condicionades. També va coincidir amb un moment de canvis polítics i socials. Ja no era necessària l’empara de Can Sellarès per crear una associació. A més, també va canviar l’actitud de l’empresa cap als treballadors, que va deixar de ser paternalista, així com les reivindicacions dels treballadors, expressades en la llarga vaga de 1976-77.  Can Sellarès va continuar funcionant, però sense la força de dècades passades. L’any 1987 els ajuntaments de Gavà i Viladecans van comprar el complex a la companyia Roca per 64.200.000 pessetes. Per gestionar l’equipament es va crear una entitat gestora, la Mancomunitat de Can Sellarès.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

VA DE CINE...

El primer cinema de Gavà va començar a funcionar l’any 1909 (quan va arribar l'electricitat) i va projectar films durant dos anys. Era el cinema dels germans Faura, que estava al carrer del Centre, just al davant del Cafè del Centre. En realitat era un cafè que va adaptar una de les sales per passar-hi pel·lícules.

El segon, ubicat al Cafè de la Plaça, no era ben bé un cinema. El Cafè tenia una sala d'actes que servia per fer teatre, conferències i actes diversos, entre ells, cinema. Va deixar de funcionar l’any 1922, quan es va obrir el Casino.

També el Cafè del Centre acollia la projecció de pel·lícules a la dècada dels anys vint. L'any 1920, al número 5 del carrer Indústria, Lluís Huguet va obrir el cinema Ideal, el primer local pensat com a cinema. Va estar en funcionament fins a 1922, quan va obrir el cinema Casino, propietat d’en Salvador Lluch. Quan es va inaugurar el cinema del Casino, Salvador Lluch va oferir a Lluís Huguet la possibilitat de fer-se càrrec de l'administració del cinema. Huguet va acceptar i va tancar l'Ideal. A inicis dels anys trenta, Huguet va deixar l'administració del cinema Casino i va tornar a obrir l'Ideal, reformat, amb el nom de Novetats. L'any 1934, al número 6 de la rambla de Salvador Lluch es va obrir un altre cinema, conegut com a "Cal Tragabales", per les pel·lícules de trets que s’hi podien veure habitualment.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

DIA DE LA HISPANITAT

ÀLBUM DE FOTOS. A L'ASSALT DEL TREN

Autor: Vicenç Agustí

AMG. Fons Vicenç Agustí

"A l’assalt del tren". Vet aquí un possible títol per aquesta fotografia presa per Vicenç Agustí un dia d’estiu de mitjans dels anys seixanta, d’un tren aturat a l’estació de Gavà.

Tot i que l’any 1956 les vies foren electrificades - un cop la línia ja era en mans de La RENFE- i que es locomotores elèctriques, que substituïen a les de vapor, eren més ràpides, còmodes i netes; les condicions dels viatgers no sembla, però, que haguessin millorat massa, una dècada després. Encara sort que en aquells trens de fusta s’hi podien obrir les finestres!!

📷 Fons i autor: Viceç Agustí. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

PUGEM A SANT MIQUEL (Sardana)

Pugem ardits el camí que dret s'enfila

fins a assolir el castell d'Aramprunyà.

El blau del cel i el del mar, que al lluny vigila,

fan bell dosser a la vila de Gavà.

Sent l'esperit l'emoció de la grandesa

i fuig del cor la tristesa i el recel,

tenint a prop un racó ple de dolcesa:

l'ermita xica en honor a Sant Miquel

Reposem en son llindar,

i que el sol ens acaroni.

Tot seguit podrem entrar

i al gloriós Sant pregar

que sa fortaleça ens doni

per a vèncer els enemics

que cos i esperit espien

i nostre camí desvien

per viaranys de fatics.

Companys, abrandem de Fe,

                                                                         com una immensa foguera

                                                                         eixa muntanya senyera

                                                                         que ens mostra un cel tant serè.

                                                                         I al ritme d'una sardana

                                                                         farem lluir un nou estel,

                                                                         i una joventut més sana

                                                                         pujarà amb joia galana

                                                                         a venerar SANT MIQUEL.

                                                                         Lletra: Joan Solé

                                                                         Música: Rafael Blay

 

40 ANYS SENSE CAN PERE BORI

Foto: Jordi Vaghi. AMG

La masia de Can Pere Bori té l’origen en una fortalesa medieval. Va tenir diferents propietaris fins que a l’inici del segle XIX fou adquirida pels Carreras, administradors de la baronia, que la usaven com a segona residència. L’any 1937, i durant un breu temps, va aixoplugar l’escola Ignasi Iglesias. Un cop acabada la Guerra Civil, la casa es va convertir en una caserna militar.

Després, l'edifici va quedar en total abandó fins que l’any 1962 va allotjar als damnificats de la riuada que va afectar Gavà el 7 de novembre. Es tractava de famílies procedents de la immigració de les regions més deprimides d'Espanya que des dels anys cinquanta s’havien vist obligades a instal·lar-se en coves i barraques al voltant del torrent Bergelit i del torrent del Calamot.

Mesos després se’ls va traslladar a uns barracons prefabricats, coneguts popularment com “Las casitas de San Rafael”. A Can Pere Bori hi van continuar instal·lades famílies d’escassos recursos fins que l’any 1973 va ser  enderrocada. Al solar que va quedar disponible s’hi va construir el col·legi públic l’Eramprunyà l’any 1978.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. DESFILADA DE CARROSSES A BARCELONA

Feia més de cinquanta anys que la ciutat de Barcelona no organitzava cap desfilada de carrosses per la Festa Major i en la represa d’aquesta tradició, el setembre de 1959, Gavà hi va ser convidada. 

La desfilada de la Mercè, organitzada pel Real Círculo Artístico, va transcórrer pel passeig de Gràcia, entre la Diagonal i la Gran Via. La nostra població hi va participar amb una espectacular carrossa que feia al·lusió al Gavà pagès, representat amb un gegantí tall de síndria. El jurat qualificador, presidit pel vizconde de Güell, li va atorgar un primer premi. 

L'organització de la carrossa va comportar la mobilització de molts gavanencs que hi van participar desinteressadament —Antoni Basté, Joan Martorell o Jordi Vaghi,entre altres—, i d’empreses locals com ara Borderas-Pascual, Cia. Roca, Societat General d’Hules, Formo, Giralt i Carbonell, Serra i Balet i la Hermandad de Labradores. 

El dia de la desfilada, dalt de la carrossa hi anaren nou joves gavanenques: Rosa Agustí, Mercè Sans, Teresa Cardona, Margarida Parés, Paquita Pérez, Àngels Alsina, Carme Barrufet, Carme Amat i Rosalia Ariño. 

📷Autoria desconeguda. Fons Margarita Parès. AMG 

LA TORNADA A L'ESCOLA. ANAR A ESTUDI A GAVÀ AL SEGLE XIX

El segle XIX és l’època en què la ideologia liberal penetra en la societat i la instrucció pública es considera un element necessari per garantir el progrés econòmic i social. És en aquest context que el 1857, per iniciativa del ministre Claudio Moyano, l’Estat va aprovar la Llei d’instrucció pública, que organitzaria el sistema públic escolar, del qual prenia responsabilitats a través dels controls del Govern Civil. L’article 100 d’aquesta llei obligava als ajuntaments a escolaritzar tota la població infantil –nens i nenes de sis a nou anys- dels municipis de més de 500 habitants. Els mestres havien de ser pagats pels ajuntaments, tot i que l’Estat s’obligava a subvencionar part dels costos.  

Cap el 1800, Gavà era un minúscul poble d’uns 800 habitants format per petits ravals. L’any 1811 hi havia un sol mestre per a tots els nens, i l’escola —o “estudi”, com s’anomenava— estava situada en una de les dependències de l’únic edifici municipal que hi havia en aquell temps: l’hostal, tenda, taverna, fleca i carnisseria de la plaça Major (antigament anomenada també de la Creu de Terme), que també servia d’Ajuntament. L’escola estava separada de l’hostal per un pati on hi havia un pou cec o comuna on s’hi abocaven les deixalles de l’hostal i la carnisseria.

D’aquesta època, coneixem els noms de diversos mestres. L’any 1815, exercia de  mestre de l’estudi Pere Màrtir Lloberas. Els migrats recursos que aconseguia a partir de la tasca docent els complementava amb el que rebia com a secretari municipal. L’any  1851  pren  possessió  el  mestre Tomàs Navarro Farré, amb una paga de 2.000 rals anuals.

A inicis del segle XIX, el veïnatge de Gavà patia un intens analfabetisme. L’any 1857 només hi havia 87 nens escolaritzats, els altres havien de treballar per subsistir. Les xifres de l’any 1860 ens donen una idea del reduït abast de l’educació: només sabia llegir el 25% dels homes i el 3% de les dones.Amb l’aplicació de la llei  Moyano, l’any 1874 ja hi haurà un mestre per als nois i una mestra per a les noies. A Gavà, i gràcies a l’obligatorietat de l’ensenyament femení, l’analfabetisme va disminuir apreciablement: l’any 1877 sabien llegir i escriure el 32% del homes i el 10% de les dones, percentatges que es van mantenir estables fins a principis del segle XX.

Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

TAL DIA COM AVUI DE 1926. L’AIGUAT DE SANT RAMON

“En el día 31 de Agosto de 1926 hizo una inundación que causó muchos daños en el pueblo de Gavà y su término y a Viladecans, las crecidas de las rieras arrasaron las tierras y mataron muchos árboles.

La riera de San Llorens se desbordó y  el agua pasaba por encima la Rambla frente el casino. El agua entró en el casino y bajó por la  Rambla, arrancando parte de los bordillos, entrando por las casas y derribando las paredes de las cuadras de Jaime Enrich, estendiéndose por todas partes.

Y la creciente de la agua del torrente de las Farreres  pasó por el lado de la Rectoría, entró por la calle de Molins y quedó aglomerada en unos solares edificados de Carlos Vendrell y no pudiendo resistir tal fuerza de agua, derrumbó la pared de bajo y el mismo golpe derrumbó la pared de la Boada  y se estendió hacia la Iglesia con una altura de un metro de agua nadando las sillas y bancos.  Y la riera de las Parets derrumbó la paret del pie del Calamot e iba frente abajo hacia la fábrica de Serra y Balet que parecía una riera. Como consecuencia de este tempestad mató muchas plantas y árboles y vino una plaga de orugas que no dejó nada y de gusanos por todas las frutas”.

Transcripció del diari de Baldiri Soler Tomàs

LA CIUTAT DE REPÒS I LES VACANCES

A inicis del segle XX els únics que es podien permetre el luxe d’estiuejar i de viatjar eren els burgesos. A partir dels anys trenta l’estiueig i les sortides de cap de setmana es van popularitzar. En aquells moments es calcula que de la ciutat de Barcelona en sortien cada cap de setmana més de 200.000 persones. Es per aquesta raó que es va pensar en una ciutat de vacances, caps de setmana i de convalescència a prop de Barcelona que ocuparia les platges del Prat, Viladecans, Gavà i Castelldefels.

El projecte, que va ser ser elaborat pel GATCPAP, pretenia crear una arquitectura moderna. Definia la ciutat a partir de cinc àrees: zona de banys, zona de caps de setmana (amb cases desmuntables de lloguer), zona de residència (amb hotels, cases i colònies escolars), zona de cures de repòs (amb sanatoris) i zona de conreus amb horts de lloguer.

La Ciutat del Repòs i les Vacances no es va poder dur a terme per l’esclat de la Guerra Civil, però també es va paralitzar pels problemes que van causar les expropiacions. Quan es va fer públic el projecte, els pagesos dels municipis afectats es van mobilitzar organitzant manifestacions de protesta i contractant advocats per defensar les seves terres. Explicava l’Antoni Tarrida que ell va assistir amb el seu pare a una reunió informativa que els promotors del projecte van fer al Cinema Novetats de Gavà, a la qual va assistir la població en massa. La protesta va ser tan gran que els organitzadors van haver d’escapolir-se per la porta del darrere. També hi havia veus en contra que al·legaven que el projecte tenia mancances tècniques, urbanístiques i sanitàries, i també d’altres de tipus ecològic, com la dessecació dels aiguamolls i la tala indiscriminada d’arbres de la pineda.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

QUI NO BAT AL JULIOL, NO BAT QUAN VOL

« Finalitzada la sega, s’iniciava la batuda, gairebé sempre al juliol, com ho corrabora la dita: “Qui no bat al juliol, no bat quan vol”. La batuda es feia a l’era de les diferents masies i masos de Gavà, com la de can Ribes, l’Horta, can Llonch o la fassina d’en Moliner. El procés de batre durava tot el dia.

De bon matí es batia “a potes”: els animals, fent cercles, passaven per damunt del blat estès tot aixafant les espigues amb el corró; amb això s’aconseguia separar el gra de la palla. De tant en tant, els animals s’aturaven i el blat es girava amb l’ajut de forques de fusta, perquè la batuda quedés uniforme. Havent dinat començava el procés de ventar, que consistia a separar la palla del gra. En aquest punt era essencial que el temps fos favorable, ja que si bufava el vent del llebeig la tasca era molt més senzilla. Es ventava tot aixecant la palla amb les forques i llençant-la fora de la batuda fins que només quedava el gra i el boll. Modernament, van sortir unes màquines ventadores a mà que van facilitat molt la feina. Per separar-los es desembollonava, és a dir, es llençava la barreja enlaire i el vent s’enduia el boll, alhora que el gra, com que pesava més, queia a terra. El procés es repetia els cops que fossin necessaris fins que el blat quedava ben net.

L’últim pas consistia a porgar el blat amb un estri metàl·lic. Després es posava en sacs d’uns cinquanta quilos i es desava al graner o a la sitja. La palla s’amuntegava en el paller, en forma de punxa, de manera que si plovia l’aigua rellisqués avall; la palla es destinava bàsicament a l’alimentació de les bèsties i a la confecció d’adobs.Aquest procés tan laboriós va sofrir una important evolució amb l’arribada de la primera màquina de batre, que era de la marca Rustot i funcionava amb vapor. La van comprar Gras i Salvador Viñas i la van instal·lar als terrenys del Gras, on avui hi ha el Banc de Sabadell, a la Rambla. Més tard, Josep Llonch va comprar la societat d’en Gras, i la màquina es va col·locar al carrer de Sant Pere. Els anys quaranta, la màquina de batre ja era a cal Pauet, on la majoria dels pagesos hi anaven a batre ».

. 

Mireia Valentí

Del llibre: "L'Abans", editorial efadós, 2002

AVUI FA 75 ANYS DEL TERCER BOMBARDEIG AERI SOBRE GAVÀ

El 4 de juliol de 1938 va haver un bombardeig aeri sobre Gavà, el tercer, que va ocasionar diverses víctimes.  Al dia següent, el diari La Vanguardia va recollir la notícia i per això sabem que Gavà va ser atacada per l’aviació italiana i que el bombardeig el van fer cinc avions trimotors “Savoia 81” que van llençar 25 bombes i que van causar 9 morts, 25 ferits i la destrucció de vàries cases.

Entre els morts, la Rosa Caylà, de 19 anys, i el seu germà Artur, de 10, que eren fills del farmacèutic de la Rambla. La Rosa era mestra i treballava a l’escola de Viladecans, cap on es dirigia aquell matí acompanyada del seu germà. Sobre les 9 del matí va començar el bombardeig i tots dos es van refugiar sota un pontó, amb la mala sort que els va caure una bomba a sobre.

Una altra víctima d’aquell dia va ser en Joan Lleó, que treballava com a fonedor a la Roca. Quan va començar el bombardeig es va estirar a terra per evitar la metralla. La mala sort va fer que una bomba el toqués de ple. D’ell només en van trobar una mà. Va haver-hi dos bombardejos més, un al novembre i un altre al desembre, però no van causar víctimes. Entre març i desembre de 1938 a Gavà van haver-hi cinc atacs aeris amb un saldo de setze víctimes: 7 homes, 6 dones i 3 infants.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

FESTA MAJOR DE SANT PERE. LA CASA PER LA FINESTRA

La Festa Major d’estiu es caracteritzava per l’abundància i l’ostentació dels béns –sobretot de menjar i beure— que s’oferien, així com per la generositat i hospitalitat de les famílies. La carn, per exemple, no formava part de la dieta alimentària quotidiana dels gavanencs, o bé, en tot cas, en els dies feiners només es consumien les parts del porc considerades menys valuoses. Es convidaven amics i familiars dels pobles veïns i la festa consistia, bàsica i fonamentalment, a entaular-se i menjar fins a afartar-se de tots els aliments que hom no tastava mai, els aliments de luxe, el millor que havia produït la casa. El menú de Festa Major consistia en l’escudella i el rostit. Més endavant s’hi van incorporar el fricandó i els canalons. El segon dia, l’anomenat dels forasters, era també costum fer una gran cassolada d’arròs.

El trencament de la rutina quotidiana abastava un ampli espectre de comportaments i actituds.

Quan s’acostava la Festa Major, en previsió de l’arribada de forasters, l’Ajuntament enviava una brigada a arranjar els carrers del poble, aleshores sense asfaltar, que estaven plens de sots i roderes que feien els carros, sobretot el carrer de Sant Nicasi. Les façanes s’emblanquinaven, les mestresses deixaven la casa neta com una patena i n’hi havien que fins i tot compraven mobles nous.

Els gavanencs anaven a cal barber i a la perruqueria, que es veien plenes de gom a gom d’homes que s’hi feien afaitar —cal Basomba, cal Magí o cal Figa— o bé de dones que es feien la permanent. Estrenar vestit, sabates i barret era un dels principals al·licients per als més joves. Setmanes abans, les modistes i les xicotes que anaven a cosir s’afanyaven per tenir tots els vestits enllestits la vigília de Sant Pere. Els fotògrafs —locals o ambulants— aprofitaven l’ocasió per immortalitzar les mudades famílies gavanenques al davant de decorats muntats a l’aire lliure o en fotomatons.

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

AL JUNY LA FALÇ AL PUNY

Antigament, bona part de les famílies pageses cultivava cereals, com el blat. Al final del segle XVI, el 60% de les terres de Gavà es dedicava al conreu de cereals, percentatge que es va mantenir força invariable fins a la segona meitat del segle XX.

El gra se sembrava a la tardor- com ho corrobora la dita: “Per santa Teresa, el blat a l’estesa”- i se segava al juny, arribades les primeres calors. Quan tocava segar, tota la família hi havia de col·laborar, ben provistos de grans barrets de palla per protegir-se del sol. Temps enrere, se segava amb una eina anomenada volant, fins que es va introduir la falç; finalment s’emprà la dalla, que era més gran i es feia servir usant les dues mans.

Darrere el dallador, que segava el blat, hi anava un lligador, que lligava els gavells. De cada tres gavells es feia una garba i aquestes s’apilaven en piles de tres per quatre tot formant les garberes. Com que després de passar la dalla sempre quedaven mates, per recollir-les s’usava el diable, dit així perquè tenia una mena de punxes que s’identificaven amb les banyes del dimoni. Per deixar el camp ben net s’espigolava, tasca que feien les dones tot recollint les darreres restes de blat.
 
Mireia Valentí

Del llibre: "L'Abans", editorial efadós, 2002

CORAL SELLARÈS

La implantació a Gavà de la fàbrica Roca l’any 1917 va suposar un gran impacte tant econòmic com social, així com l’inici d’una relació que hauria de modificar per sempre la fisonomia d’aquell petit poble agrícola. Acabada la Guerra Civil, els germans Roca, representats per la senyora Angeleta, van dur a terme una extensa obra social que va incidir en la represa cultural i associativa que va culminar amb l’edificació del Centre Cultural i la creació del complex de Can Sellarès. Aquests espais van acollir les més diverses iniciatives culturals i esportives del moment, moltes de les quals encara avui resten en actiu.

En el marc de Can Sellarès, i en resposta als desitjos de la direcció de la Companyia Roca de donar-li contingut tot creant seccions culturals i esportives, va néixer la Coral Sellarès l’any 1965. Aplegava un grapat de joves amb moltes ganes de cantar i sobretot de passar-s’ho bé... Sempre, això sí, sota la direcció i la inquieta mirada del mestre Ramon Marcó, que va ser al capdavant de l’entitat durant més de trenta anys. La segona meitat dels seixanta va representar un període de consolidació per a l’entitat amb el primer concert al Palau de la Música Catalana, l’assistència a certàmens i concursos d’àmbit estatal i també amb l’arribada dels primers premis.

Des dels primers passos com a entitat, la Coral Sellarès s’ha caracteritzat per la voluntat de donar-se a conèixer més enllà de l’àmbit local amb actuacions arreu de Catalunya i l’estat espanyol, sortides a l’estranger i molts intercanvis entre corals. Un dels viatges més significatius va ser el que van fer a Roma l’estiu de 1982, que va incloure una audiència privada amb Joan Pau II. Des que es va fundar, la Coral Sellarès va assumir el paper de motor de l’activitat musical de Gavà, ja fos fent realitat iniciatives pròpies o participant en les d’altres entitats o col·lectius. El Concert de Santa Cecília, el Festival Nacional de Música, els Concerts de Música Litúrgica o el Musicoral en són bons exemples. La creació de les corals infantils a finals dels seixanta va permetre apropar els infants de Gavà a l’educació musical. 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà