LA FESTIVITAT DE TOTS SANTS EN L’ACTUALITAT

La motivació de la festa ha canviat molt en els darrers anys. Per als nostres avantpassats, la mort era un fet inevitable i natural. La mort dels vells s’acceptava amb menys dramatisme, perquè era un fet quotidià. La gent moria a casa, acompanyada pels familiars —grans i petits— i pels veïns. Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa.

La societat actual ha deixat de tenir una relació propera amb la mort quotidiana. La mort natural ha esdevingut una cosa que s’amaga, que succeeix fora de l’entorn diari, que pot passar desapercebuda per als infants. Perdut el sentit sagrat dels avantpassats, els difunts esdevenen bàsicament personatges de fantasia que fan por: morts vivents, esperits i fantasmes.

Sense aquest canvi de mentalitat no es pot entendre la ràpida acceptació d’altres models de festa, com el Halloween, que fan de Tots Sants una festa lúdica que no fa referència a la idea dels difunts familiars, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o del cinema. Una celebració que, més que recordar els difunts, juga amb un imaginari banalitzat i, per tant, més fàcilment assumible de la mort.

AVUI FA 80 ANYS. RECORDANT ELS FETS DEL 6 D’OCTUBRE DE 1934

Després del triomf de la dreta a les eleccions generals de novembre de 1933, va créixer el temor a la supressió de la República. El 5 d'octubre es va declarar una vaga general a tota Espanya, que va paralitzar Barcelona.

Companys i el govern de la Generalitat van assumir el compromís de revoltar-se contra el govern confiant en l’èxit d’una revolta de les esquerres espanyoles. El dia 6 a primera hora del matí les forces addictes a la Generalitat van prendre els punts estratègics de la ciutat. Però Batet, Capità General de Catalunya, no va donar suport a Companys i va aixafar el moviment. Es va declarar l’estat de guerra, el govern català va ser arrestat i es van suspendre l’Estatut i la Generalitat.

Com a conseqüència, a Gavà es va dissoldre l'Ajuntament i es va nomenar alcalde-gestor a Hugo Villa Citelli, un jove d'origen italià que havia arribat al poble per treballar a la fàbrica de les Cintes. Alcalde-Gestor però sense cap regidor. Al maig, es va fer càrrec de l’Ajuntament Josep Llonch Tarrida. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

TORNADA A L'ESCOLA. RECORDANT LES ESCOLES PÚBLIQUES DE LA PLAÇA MAJOR

L'any 1881 el govern estatal va subvencionar amb 11.563 pessetes -la meitat del cost de l'obra- la construcció d'unes noves escoles. La intervenció del diputat liberal, Víctor Balaguer, fou decisiva en aquest afer i per això hom li dedicà un carrer al poble. 

El nou edifici es va alçar a la plaça Major, en els solars propietat del comú que van quedar lliures un cop enderrocats l’hostal, la carnisseria i l’escola, que els ocupaven. Les escoles unitàries de la plaça, inaugurades l’any 1883, tenien dues aules –una per a nois i una per a noies- i dos apartaments —un per al mestre, Llorenç Vidal, i l’altre per a la mestra, Maria Janer. Segons un document de l’any 1879, en aquella data ambdós ja exercien la docència pública a Gavà.

Les escoles tenien planta baixa i pis, grans finestrals a cada costat, la façana que donava a la plaça, i a més un petit jardí. Els baixos eren destinats a les escoles i els pisos per estatge dels mestres. El sou dels mestres sortia del pressupost ordinari de l'Ajuntament i no arribava a les quatre pessetes diàries.

Als anys trenta, l'escola va començar a quedar-se petita. Ja havia arribat la indústria i els cultius del Delta estaven en el seu millor moment. La població estava creixent. Es va projectar la construcció de les escoles Salvador Lluch, les velles escoles de la plaça van ser enderrocades i en el seu lloc es va construir el mercat municipal, inaugurat l'any 1935.

Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

ELS RECORDS DE JOAN SOLER MARGARIT... JOSEP SOLER VIDAL I L'HIMNE DELS SEGADORS

“Durant la dècada dels anys seixanta vaig iniciar una col·laboració amb el periòdic Brugués creant la figura d'un pardal molt eixerit amb qui jo establia converses que reflectien les coses que passaven a Gavà. Un dia que vaig parlar amb l'amic Josep Soler Vidal de la meva intenció de plegar davant de certes imposicions per part de les autoritats municipals de l'època, em va dir textualment: “No ho facis...! Perdríem una important trinxera!”. El vaig creure i la nostra amistat va continuar essent sincera.

En certa ocasió vaig saber que estava ingressat en una residència del carrer de Cap de Creus i que gairebé no parlava. Vaig decidir visitar-lo. De primer, semblava que no em coneixia. Però, quan agafant-li les mans vaig començar a cantar la primera estrofa dels Segadors —l’himne que ell tantes vegades havia cantat—, em va mirar amb els ulls plens d’una brillantor indefinible, que volia ésser mostra d’agraïment pregon...

Cada vegada que he tornat a cantar Els Segadors he recordat l’escena que vam protagonitzar en aquella residència cantant el nostre himne nacional i l’amic Soler Vidal intentant seguir-me. Sento una emoció indescriptible... i penso en les seves paraules abans de caure malalt: “Cal que no perdem cap trinxera!”. 

Joan Solé Margarit, Memòries. Inèdit.

ÀLBUM DE FOTOS. CARRER D'ÀNGEL GUIMERÀ

Carrers sense asfaltar, bassals d’aigua… Aquest és l’aspecte que presentava Gavà a mitjan anys cinquanta. En aquesta fotografia de l’any 1955 veiem l’Odile Casales —agafada a la seva filla Carmen i acompanyada de la seva cunyada— al carrer d’Àngel Guimerà en una de les habituals visites que feia a la família del seu marit.

Acabada la Guerra Civil, l’Odile va haver de fugir a França perquè el seu pare era un militar republicà de carrera i la seva vida corria perill. Allí va créixer i conèixer el que seria el seu futur marit, José Garre, també exiliat i d’origen gavanenc.

Actualment viu a Saint Hippolyte du Fort, prop de Montpeller, però encara  visita Gavà un parell de cops l’any . Al fons de la imatge identifiquem la riera de les Parets i la tanca de l’antiga finca de la Boada que la protegia de les riades i que allotjava l’edifici del col·legi de les monges Agustines, tot just inaugurat.

📷Fons: Odile Casales. Autor desconegut. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

TAL DIA COM AVUI DE ... 1931 DINAR EN HONOR DELS PRESOS DEL COMPLOT DE GARRAF I DE PRATS DE MOLLÓ A GAVÀ

El Complot de Garraf va ser un intent d’atemptat contra Alfons XIII als túnels de Garraf l’any 1925, quan tornava en tren d’una visita a Barcelona. Aquest fet cal emmarcar-lo en la dictadura de Primo de Rivera i la seva política anticatalanista. El complot de Garraf va tenir unes característiques especials perquè la majoria dels qui van participar-hi eren molt joves i estaven vinculats a Estat Català i a Acció Catalana. L’intent va fracassar perquè dos dels seus membres van trair la resta del grup. Els components van ser detinguts i jutjats en un consell de Guerra. Un d’ells va ser condemnat a cadena perpètua i la resta a 12 anys de presó.

El Complot de Prats de Molló va ser l’intent d’invasió militar de Catalunya des de França per declarar la independència dirigit pel mateix Francesc Macià. Va ser descobert i avortat per les autoritats franceses l’any 1926. Macià va ser jutjat a París i condemnat a sis mesos de presó i després exiliat a Bèlgica.

Amb la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera l’any 1930, es convoquen eleccions i s’ofereix l’amnistia als presos i exiliats. Va ser un any després, el 10 d’agost de 1931, quan al restaurant de l’American Lake de Gavà es va oferir un dinar en honor dels presos dels dos complots, al qual va assistir Francesc Macià. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

DIA DE LA MURTRA

A l'edat mitjana els municipis de Gavà i Viladecans eren petits nuclis de cases al voltant de l'església i les masies es concentraven a la vall de la Sentiu perquè en aquesta zona hi ha bones terres per al cultiu i hi abunda l'aigua. El delta del Llobregat, des del Prat fins a Castelldefels, era una zona pantanosa, plena d'aiguamolls, insalubre i generadora de paludisme. A la vegetació pròpia de les zones humides, jonqueres i canyissars, s'unia una gran varietat d'aus com ànecs, tórtores o polles d'aigua, i peixos com les anguiles i les llisses.

Antigament, els habitants de Gavà i Viladecans anaven a pescar a la Murtra fins que els senyors dels dos termes, primer, i els Marc, després, ho van prohibir. No obstant això, a mitjan segle XVII, el baró Miquel de Torrelles va acordar que un dia a l'any es permetria pescar a la llacuna. Va ser d'aquesta manera que va néixer la tradició de pescar l'anguila cada primer diumenge d'agost. Aquesta activitat es feia de manera conjunta entre els veïns de Gavà i els de Viladecans. De bon matí, les famílies sortien de casa amb els seus carros en direcció a la Murtra. Un cop allà, es passava un rasclet arrossegat per cavalls amb la finalitat de remoure el fons i aconseguir que les anguiles s'acostessin a les ribes. Els homes es ficaven dins de l'aigua proveïts amb xarxes i cistells de vímet i agafaven totes les anguiles que podien.

Acabada la pesca, es banyaven a la platja per treure's les restes de sorra i plantes. Mentrestant, les dones preparaven les anguiles amb arròs. Per postres, era costum menjar síndria. A la tarda, tornada a casa i fins a l'any següent.

Aquesta tradició va desaparèixer durant la dècada dels seixanta perquè la contaminació de les aigües va convertir la llacuna en insalubre. A principis dels anys vuitanta, amb l'arribada de la democràcia, es va iniciar la recuperació de les festes tradicionals i als gegants i capgrossos es van anar unint altres elements festius inspirats en la tradició local. Un d'ells és l'Anguila de Gavà, que, adaptant les característiques d'un animal fantàstic, es passeja pels carrers de la ciutat coincidint amb la celebració de la Festa Major, i ens recorda simbòlicament l'antic costum de pescar l'anguila.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

TAL DIA COM AVUI ... 19 DE JULIOL DE 1936

El 19 de juliol de 1936 una part de la guarnició militar de Barcelona va sortir sublevada de les casernes seguint les indicacions del general Mola. Van començar a moure's de matinada, però, com que estaven vigilats, al primer moviment es va donar la veu d'alarma i van començar a sonar les sirenes de les fàbriques i els vaixells del port. La sublevació va fracassar gràcies a les forces de l'ordre lleials a la República i a l'actuació dels civils, que es van llançar al carrer. A mitja tarda, Barcelona ja era lliure de facciosos.

Companys va convèncer el general Goded, cap dels sublevats, perquè anunciés per ràdio la seva derrota per evitar més vessament de sang. L'anunci va tenir una gran repercussió a tot Espanya i a Catalunya va ser decisiu. Les casernes es van anar rendint i van quedar sense control. Això és el que els militants de la CNT-FAI estaven esperant. Més de 30.000 fusells, metralladores i abundant munició van anar a parar a les mans de molts incontrolats. Això va marcar el signe d'una guerra que començava.

La derrota dels militars sublevats i la distribució d'armes entre el poble va provocar que les autoritats catalanes perdessin el control de la situació. Des del 20 de juliol el poder era al carrer. Van aparèixer comitès de barri, locals, comarcals... armats i que actuaven amb total impunitat: cremaven esglésies, escorcollaven, detenien, mataven, deposaven autoritats…

A Gavà van ser assassinats el vicari de l'església de Sant Pere, Joaquim Massuet; el Dr. Bartomeu Anglada, Hugo Villa, el forner Jaume Badosa i el seu pare Joan, el secretari de l'Ajuntament, Marc Grau; l'industrial i hisendat Salvador Lluch... En total 17 persones.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

FESTA MAJOR DE SANT PERE. EL TESTIMONI D'ANA MARIA MENA

«Nunca nos faltó de comer, pero de lo demás… Recuerdo que las fiestas de San Pedro eran muy grandes y a nosotras nos daban un duro o cuatro pesetas y se nos acababa al momento: subíamos en las barquitas de los caballitos, nos comprábamos un paquete de pipas y ya no nos quedaba nada. Veíamos a toda la gente en la Rambla, sentada en sus buenas mesas y muy elegantes y nosotros con un vestidito lavado y unas sandalias de goma, y el que no, descalzo. Yo me preguntaba por qué no seríamos como aquella gente rica, que tenía casa y de todo. Pero no es que sintiera envidia, sólo que en aquellos momentos ansiaba salir de la miseria». 

Ana Maria Mena Torres

Del llibre : « Trajectes, la veu de les dones immigrants », 2008.

DIA INTERNACIONAL DE LA MÚSICA. EL PANORAMA MUSICAL A GAVÀ ELS ANYS 20 I 30

«La passió per la música dels nombrosos olocauins arribats de València a principis del segle XX va ser clau per desvetllar els interessos musicals de la nostra població. Així, l’any 1926 el mestre Rafael Blay, amb el patrocini de Salvador Lluch Vinyals, va fundar la banda Unión Musical, coneguda com els Negres pel seu uniforme fosc, i relacionada amb l’Ateneu Popular -el Casino-.

Un any més tard, el mestre Josep Roselló va crear la banda Joventut Artística Gavanense, els blancs, que sempre va mantenir una estreta col·laboració amb el Cafè del Centre i el Cor La Igualtat.

Els nous ritmes americans arribaren a Gavà amb l’aparició, l’any 1931, de l’orquestrina Jazz Mickey. Es va formar per iniciativa d’Antoni Arnal, encara que pocs mesos després la va passar a dirigir Pere Bruach. Temps després s’anomenaran els Mickey’s Ritmers. Els assaigs i un bon nombre de les actuacions que feien a Gavà tenien lloc a la sala del Cafè del Centre. Van ser els introductors de la modernitat en el marc musical gavanenc».

Benet Solina

De l'exposició « One, Two, Three », 2009

CORPUS CHRISTI. CRÒNICA DE 1960

« Brillante y fervorosa celebración del Corpus Chrísti

Nuevamente ha renovado en Gavá su fervoroso homenaje a la Sagrada Eucaristía en una de las fiestas más descollantes del año eclesiástico, como es la del Corpus Christi. La antigua y rica tradición de piedad devota y patente hacia Jesús Sacramentado ha renacido un año más con mayor esplendor que nunca en estas grandes muchedumbres de fieles que se apretujaban a lo largo de un recorrido también tradicional. El colorido y tipismo que aplica esta fiesta, la más entrañable de cuantas celebra nuestro pueblo, son de nuevo reproducidos en esta ocasión en que aceras, balcones y ventanas acogieron inusitadas concentraciones humanas. Colgaduras, tapices y banderas poblaban todo el itinerario, constituyendo una manifestación pública de los sentimientos católicos gavanenses

A las seis de la tarde salió la procesión de nuestro templo parroquial,precedidas de los niños y niñas comulgantes de este año. Las banderas y estandartes de las diferentes asociaciones religisas y numerosas instituciones culturales, recreativas y deportivas. Los acordes de la Banda de Municipal, dieron un colorido extraordinario.

Cerraba la piadosa comitiva el Ayuntamiento, al frente del cual iba su alcalde, don Juan Escala Milá y el capitán de Artillería don José Balcells ».

Periòdic Brugués, 29 de juny de 1960

QUÈ MENJAVEN ELS NOSTRES AVANTPASSATS IBERS?

Els ibers van viure a la Mediterrània occidental, des del golf de Lleó fins al sud-est de la península Ibèrica, entre els segles VI i II aC. No formaven un grup unificat, estaven dividits en diferents tribus i els de Gavà pertanyien a la dels laietans. Ara bé, tot i que existien diferències entre elles, compartien una llengua i una cultura. No disposem de textos escrits que ens informin sobre l’alimentació dels ibers, així que per acostar-nos a ella només ho podem fer a partir de l’arqueologia. L’alimentació dels ibers es va basar, principalment, en el conreu de cereals i en la ramaderia. Amb els cereals (blat i ordi) estaven relacionades les sitges, unes foses excavades destinades a conservar-los, documentades en assentaments ibèrics de Gavà. Abans de consumir-lo, el gra del cereal es transformava en farina utilitzant molins de vaivé i giratoris. Amb la farina es feia pa, tal com indiquen els forns conservats, i també menjars bullits, com sopes i farinetes. Completaven els aliments vegetals llegums de diferents tipus i fruits d’arbres i arbusts, tant silvestres com cultivats. Entre aquests hi havia raïm i olives, però els ibers no van produir ni oli ni vi, i el seu consum era ocasional i limitat a les elits, que els obtenien dels comerciants fenicis i grecs. Una beguda que sí que estava estesa entre els ibers era la cervesa. Per cuinar, en lloc d’oli, devien fer servir greix de porc.

Pel que fa als aliments animals, els obtenien de les ovelles, les cabres, els porcs i els bous dels seus ramats, que els proporcionaven carn i llet. També comptaven amb ocells de corral, com gallines i coloms. I si bé la cacera no va tenir un pes significatiu, sí que el van tenir els productes del mar (peix i mol·luscs) per a les comunitats que vivien prop de la costa. Aquest va ser el cas dels ibers de Gavà. D’ells ens han arribat pesos de terrissa i de plom fets servir per pescar. També va ser una font d’alimentació la recol·lecció, que, entre altres productes, proporcionava mel. Fins a tal punt la mel va ser important que es disposava d’un envàs especialitzat de ceràmica i amb forma de barret de copa, anomenat kalathos, per conservar-la i comercialitzar-la. Envasos d’aquest tipus, pintats de color vermell amb temes geomètrics, han estat trobats a Gavà.

Ens referim, per últim, on i com preparaven i menjaven els ibers els aliments. Les seves cases no tenien una cuina diferenciada. Cuinaven en una llar de foc centrada, al costat de la qual també menjaven. Per preparar els aliments, a més dels forns i dels molins referits, disposaven de graelles de fang, morters-ratlladors de ceràmica, olles, ganivets de metall i altres objectes. Per menjar tenien una vaixella de ceràmica, amb plats, bols, copes, gerres i craters de producció local i, en algun cas, importats. En canvi, no tenien coberts i els aliments els havien de prendre beguts, si eren líquids, o amb els dits, si eren sòlids. Tot apunta que l’alimentació va ser un element característic de la cultura ibèrica, com la llengua, la ceràmica o els rituals funeraris, amb unes aromes i uns sabors que, com tantes altres coses, l’ocupació romana de la península Ibèrica va fer desaparèixer.

Josep Bosch, Museu de Gavà

Per saber més: La cuina dels ibers. De la llar de foc als fogons. De Joan Santacana i Joan Duran. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 2011.

TEMPS DE COMUNIONS

TAL DIA COM AVUI DE 1973 VA ACTUAR A GAVÀ EL GRUP MUSICAL "VIVA LA GENTE"

Fons Teresa Agustí. AMG

QUAN VA COMENÇAR LA FIRA D’ESPÀRRECS?

   L'any 1932, amb la finalitat de donar a conèixer el producte i de fomentar-ne la qualitat, per iniciativa del Sindicat Agrícola es va convocar el primer Concurs-Exposició d’Espàrrecs. L’any 1936 se’n va celebrar la cinquena edició. L'esclat de la Guerra Civil va iniciar un parèntesi i el concurs no es va reprendre fins a l’any 1943. Cinc anys després, el 1948, se’n va convocar una altra edició, però, malgrat que la producció era excel·lent, el concurs no es va tornar a organitzar fins a l’any 1961.

      A partir de 1963 el concurs va prendre un nou caire. Va passar a ser més ambiciós amb l'objectiu de transcendir fora de l’àmbit local. S’hi van incorporar nous sectors: maquinària agrícola, productes industrials, comerç local... Els visitants es van començar a comptar per milers. A partir de 1980, amb l’arribada de la democràcia la Fira obre les portes a les entitats i associacions de la ciutat. Es va arribar als 150.000 visitants.

    A mesura que passaven els anys, va augmentar la demanda d’espai per als expositors i els visitants i la Fira va anar canviant d’emplaçament: Torre Lluc, Rambla, pavelló Jacme March, plaça de Francesc Macià... Actualment, per adaptar-se als nous temps, hi ha un replantejament de la Fira que implica canvis d’oferta i d’ubicació.

      Assumpció Gabernet

      Arxiu Municipal de Gavà  

ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

Acta del Ple de 16 d'abril de 1931. AMG

El 28 de gener de 1930 va caure la dictadura de Primo de Rivera, que va durar set anys. Set anys de política repressiva contra la llengua i la cultura catalanes van afavorir l’aparició d’un clima contrari al règim i a la monarquia i la proliferació d'un bon nombre de partits catalanistes i d'esquerra. Després de la caiguda de la dictadura, el govern, en l’intent de retornar a la normalitat i a la monarquia constitucional i parlamentària, va convocar eleccions municipals. Les eleccions es van plantejar com un referèndum entre passat i futur, entre monarquia i república. 
 

A Catalunya, aquesta dicotomia va estar representada pel centre-dreta de la Lliga Regionalista i pels partits d’esquerra, especialment el Partit Catalanista Republicà i Esquerra Republicana. Les eleccions van tenir lloc el 12 d’abril. A tot Espanya van triomfar les esquerres, i a Catalunya el partit guanyador va ser Esquerra Republicana, especialment a les ciutats. El vot obrer i menestral va portar la victòria als republicans i el rei va fer les maletes i se’n va anar a l’exili. La monarquia es va ensorrar.

Dos dies després, el 14 d’abril, Francesc Macià des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona va proclamar la República Catalana. Hores més tard, a Madrid es va instaurar el govern de la República, que va enviar ràpidament uns representants a parlamentar amb el govern català. Després d’un estira i arronsa, el 17 d’abril es va acordar renunciar a la República Catalana a canvi d’un govern autònom —la Generalitat— i de l’aprovació d’un estatut d’autonomia.

A Gavà, la Rambla es va omplir de gent per celebrar la proclamació de la República. Aquí va guanyar la Lliga: 9 regidors de la Lliga Regionalista i 2 regidors de Foment Català Republicà. Personats els representats de les dues candidatures davant la presidència de la República Catalana el 15 d’abril de 1931 per fer efectiu el nomenament consistorial, Francesc Macià va decidir nomenar per decret un consistori format únicament per la candidatura de Foment Català Republicà, que es va constituir el 16 d’abril amb Miquel Tintoré com a alcalde i Cristòfol Solé com a primer tinent d’alcalde. Macià va invalidar els resultats de les eleccions municipals —hi va haver rumors que en alguns municipis havien estat manipulades pels cacics— i es van tornar a celebrar el 31 de maig. Aquest cop, a Gavà va guanyar la candidatura de Foment Català Republicà, que va aconseguir 6 de les 11 regidories. Les altres 5 van quedar en mans de la Lliga. Cristòfol Solé va ser l‘alcalde, Bartomeu Fabrés, el primer tinent d’alcalde, i Miquel Tintoré, el segon tinent d’alcalde.

 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà  

ÀLBUM DE FOTOS. RAVAL DE MOLINS

Imatge d'inicis de segle XX de les cases del carrer del Raval de Molins cantonada carrer de la Rectoria de Gavà,  amb la casa de cal Marquesó en primer terme. Aquesta fotografia pertany a l’arxiu de l'Estudi de la Masia Catalana, projecte ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que n’encarregà el desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).  L’objectiu del projecte era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies amb la finalitat de publicar una gran obra en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili. El fons fotogràfic consta de 7.700 imatges d'unes 1.500 masies de Catalunya i de les Illes Balears preses per fotògrafs de renom. Aquest fons fou cedit l'any 1975 al CEC per la senyora Núria Delétra-Carreras Patxot. 

📷 Fons: Centre Excursionisme Catalunya.  Autor desconegut. AMG.

QUIN TEMPS VA FER A GAVÀ ELS ANYS 1891 I 1892?

“El dia 6 de enero de 1891 hizo una llovizna de nieve y a la mañana siguiente hizo una escarcha y continuó la escarcha hasta el dia 21 de enero, que mató todas las plantas y muchos árboles como naranjos, algarrobos y todos los frutos de estos. En nuestros algarrobos recogimos unas 6 arrobas. Pero en cambio parecía que iba a haber una cosecha de trigo y maíz grandiosa y de otros granos.

Después, en el mes de octubre comienza a llover y casi no podíamos sembrar el trigo. Con trabajos sembramos, pero comienza a llover en octubre y no para hasta el 13 de abril del año 1892. El resultado fue que no recogiéramos ningún grano. La mayor parte de los labradores de este pueblo de Gavà no recogieron trigo para continuar su siembra.

Después del 13 de abril, como hemos dicho, no llovió ni por medio palmo de sazon hasta el dia de San Miguel, el 29 de Septiembre del mismo 1892. De modo que estuvo sinco o seis meses de estio sin llover. Primero no se recogió granos, ni trigo, ni habas ni patatas por demasiada agua y después, por demasiado seco, no se recogió maiz, ni calabazas, ni sebolles, ni judias. No tuvimos cosecha de nada, excepto de uvas para hacer muy buen vino, en Gavà.

Clima del año 1892

Enero: nieblas

Febrero: nieblas acompañado de alguna lluvia

Marzo: lluvias y nieblas

Abril: sereno buen tiempo

Mayo: sereno calor y nubes

Junio: lluvias y nieblas

Julio: sereno y viento frio y algun trueno

Agosto: sereno y viento frio

Setiembre: calor buen tiempo

Octubre: escarxa

Noviembre: frio

Diciembre: muy buen tiempo"

 

Transcripció del diari personal de Baldiri Solé 

COM RENTAVEN LA ROBA LES NOSTRES AVIES I BESAVIES

“Per aquells anys vint, l'única aigua amb què es podia disposar a les cases, era la del pou que tothom tenia a l’eixida de forma particular, o bé a mitges amb la casa veïna. En aquest cas el pou estava situat a la paret mitgera i es tancava amb una portella per cadascun, però feien servir la mateixa corriola i la mateixa corda. La tasca d’omplir el safareig no era pas bufar i fer ampolles, ja que requeria temps i esforç, perquè per a deixar-lo ple es necessitava ben bé el poar de vint a vint-i-cinc galledes, i la fondària dels pous era normalment entre cinc i set metres. Cal assenyalar, respecte als pous de les cases, que, a més a més de proporcionar l’aigua necessària per a usos domèstics i personals, a l’època estiuenca exercia de nevera, que llavors, als pobles, ni existia ni es coneixia. Per a refrescar el vi, es posava el porró dins d’una galleda d’aigua acabada de poar per a mantenir la frescor natural, que també s’aprofitava per conservar algunes viandes, baixant-les ben avall amb un cistell i que, per cert, més d’una vegada, també havia servit per pujar un gat que ensumant la manduca hi havia baixat o caigut.

Un cop per setmana, i sempre a mig matí, quan els homes ja eren a les Sorres i la canalla al col·legi, amb el safareig ben ple de l’aigua que havien poat, les dones acostumaven a rentar la roba, a fer la bugada, que en deien. Com que llavors no hi havia rentadores, ni detergents, aquesta operació també requeria temps i esforç. De bell antuvi fregaven la roba amb una grossa i tosca pastilla de sabó i després la picaven amb el picador, un estri de fusta de roure o d’alzina, molt semblant a les paletes de jugar a tennis de taula, motiu pel qual la quitxalla, furtivament, la usàvem per als nostres jocs.

Una vegada havien picat i escorregut bé les peces de roba recargolant-les amb les mans, les posaven dins d’un cossi on tiraven una espècie de lleixiu calent que feien bullint aigua i cendra amb la caldera de la matança, o remullant-les amb aigua macerada amb trossets d’atzavara. Per a la roba blanca hi afegien la popular “monyeca” de blau, i per assecar-la la penjaven a l’eixida o al terrat, en unes tires de filferro gruixut clavades de paret a paret i, perquè no toquessin a terra, s’alçaven amb un esprimatxat puntal de salze”

Antoni Tarrida,

Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a escola”, 2005

HISTÒRIA DE LA CASA DE VALÈNCIA DE GAVÀ

El 21 de juliol de 1930 una comissió formada per sis persones va presentar al Govern Civil de Barcelona una instància sol·licitant la legalització de la Casa de València de Gavà. La seu era ubicada en un edifici del carrer de Salvador Lluch, a l’antic Cafè de la Plaça, que l’any 1922 s’havia traslladat al Casino de la Rambla. Poc després, el 31 d’agost, ja es va celebrar l’assemblea de constitució de la Casa de València de Gavà a la qual van assistir 65 socis.

A partir d’aquell moment la Casa de València va començar a organitzar un bon nombre d'activitats com la commemoració anual de la conquesta de València en què no hi podia faltar música, tronadors, traca, ball i castell de focs. Les activitats lúdiques, culturals i esportives es van anar succeint fins a l’esclat de la Guerra Civil. Després de la Guerra ja no va tornar a funcionar. L’any 1955 l’Ajuntament va comprar el local de l'entitat a l'empresa propietària, la Immobiliària Aguasbar. L’any 1957 van començar les obres per convertir el local en biblioteca pública i posteriorment va ser la seu del Departament de Serveis Econòmics de l’Ajuntament fins que es va traslladar a la plaça de Jaume Balmes l’any 2003.

Després de la guerra, la Casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però no així els valencians, que continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, la Cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música. L’any 1981 el retorn de la democràcia va permetre constituir de nou la Casa de València de Gavà. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

L'EDUCACIÓ DE LES NENES AL SEGLE XIX

Col·leció Safont. AMG

 A mitjan segle XIX la ideologia liberal va penetrar en la societat i la instrucció pública va passar a considerar-se un element necessari per garantir el progrés econòmic i social. És en aquest context que el 1857, per iniciativa del ministre Claudio Moyano, l’Estat va aprovar la Llei d’instrucció pública, que va organitzar el sistema públic escolar. Aquesta llei obligava els ajuntaments de més 500 habitants a escolaritzar tota la població infantil —nens i nenes de sis a nou anys.

Però la Ley Moyano no va suposar un avanç decisiu en l'educació de les nenes perquè va implantar un model diferent per als dos sexes. Per a l'ensenyament de les nenes es va prendre com a referència un model domèstic amb matèries que les preparava per al treball a la llar, la cura de la família i la maternitat. Les nenes rebien una alfabetització bàsica, adoctrinament moral i nocions d'higiene domèstica. La higiene, les labors i l’economia domèstica es van incorporar al pla d'estudis de l'ensenyament primari superior de les nenes.

Com a complement, les nenes de classe mitjana o acomodada rebien classes de música, pintura o brodat, sovint impartides per professores particulars al mateix domicili de les alumnes. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

LA TORNABODA VI. DIMECRES DE CENDRA. FI DE FESTA

“El dimecres al matí, es reunia a la plaça la Junta del Sac. Recorria tots els carrers de la vila. Entrava a les cases i arreplegaven tota mena d’escombres que trobaven. Les mestresses cuitaven a amagar-les. Els fadrins de la Junta del Sac que no s’havien reunit a la plaça els recollien en entrar a la casa corresponent i s’afegia a la colla. Si pel que fos no el trobaven, el buscaven per tot el poble i si resultés que estava treballant, simbòlicament se’l feia presoner durant tot el dia.

A la tarda, es feia un gran berenar. El protagonista principal era el bacallà a la brasa amb allioli. Seguidament, s’organitzava l’enterrament del carnestoltes. No hi faltaven: bisbes, escolans, ploraneres que fingien un afectat sentiment mentre passejaven cantant al carnestoltes que havia presidit les festes dels dies anteriors. En arribar a la plaça, es feia el corresponent predicot i es cremava el ninot amb les escombres preses de les cases. Alguns anys la colla de Viladecans organitzava a la plaça un gran calderó, on coïen raves o carbasses que repartien a tothom que n’anava a buscar”

Pompili Massa,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA V. DIMARTS DE CARNAVAL. DIA DE LA TORNABODA

El dimarts era pròpiament el dia dit de la Tornaboda. De bon matí, el sac i el flabiol feien un cercavila per tal de despertar el veïnat. Efectuaven tres voltes amb gran xivarri i s'hi afegien la colla del dia anterior. Després, anaven cap a la carretera vella per poder arribar abans que els de l'altre poble al lloc convingut.

 

“Només sortir el sol el sac de gemecs despertava el veïnat i novament es formava la comitiva del dia anterior, que donava tres voltes al poble i en acabat s'adreçava al punt conegut, al davant de Can Pagès per als de Gavà i enfront de Can Sellarès per als de Viladecans. Tot afanyant-se, perquè la colla que hi arribés primer seria la guanyadora. El poble vencedor esperava la colla contrària.

Quan hi eren tots realitzaven una sèrie de grotesques salutacions (sovint es feia que el Carnestoltes propi olorés el cul de l'ase contrari), i els Novençans procedien a ballar la dansa mostrant la seva destresa. Es repetia el ball amb les parelles intercanviades i a continuació es formava un sol grup que anava convidant al poble perdedor. Entraven ballant a la vila veïna, on eren convidats a menjar i a beure. Després, en plena companyonia, anaven a una era ben gran per fer una competició de l'art de l'espolsada, que és una part de la dansa on els fadrins llancen fortes puntades de peu com si s'espolsessin per a fer sonar els picarols.

A totes les cases hi havia taula parada amb llaminadures, coca i porrons de vi. L'entrada no tan sols era lliure, sinó que els vilatans se sentien molt honorats que entrés a casa seva com més gent millor de la colla veïna. En acabat, el vell la vella i l'esparriot agraïen les nostres d'afecte rebudes i convidaven els vençuts a repetir tota la festa al seu poble, on serien rebuts amb la mateixa atenció. Cap a la tarda s'acostaven al límit establert i s'acomiadaven fins l'any vinent. Havent sopat, es feia sarau a la plaça com el diumenge. Al punt de mitja nit, en tocar les dotze, es donava la gresca per acabada”.

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA IV. DILLUNS DE CARNAVAL. L'APLEGA

El dilluns de carnaval era el dia de l'aplega. Es produïa la cercavila amb caràcter recaptatori. Tota la comitiva anaven casa per casa i masia per masia per tal d'aplegar diners i menjar per a l'àpat comunitari del vespre. De tant en tant, els balladors feien un cercle enmig del qual hi ballaven sols els novençans una espolsada, després de la qual tothom era convidat a repetir-la.

“De bon matí, la cobla de sac de gemecs i flabiol efectuaven una cercavila. El so del sac de gemecs era l’avís per a que sortissin de casa els que hi participaven, quedant constituïda la colla que rebia el sobrenom de la Colla del Sac per tal com era aquest l’instrument que els havia aplegat. La colla s’organitzava de la següent manera: obria la comitiva un Carnestoltes de palla que anava muntat a dalt d’un ase guarnit i menat per l’esparriot, personatge que s’encarregava de mantenir l’ordre en els saraus i les fetes de la colla. Vestia amb túnica blanca i portava el cos envoltat de picarols, esquelles i barrombes i amb una escombra a la mà. Seguien a peu el novençà i la novençana que eren escollits entre els que ballaven millor. La seva funció era la de representar a la resta de la colla, similar als nuvis en altres localitats. Anaven agafats de la mà i els seguien la resta de parelles. Elles anaven vestides a l’estil de la pagesia benestant i ells per l’estil del ball de bastons. A darrere hi anaven els músics i els aplegadors. Tancava aquesta comitiva els vell i la vella que no poden seguir la marxa del jovent quedaven sempre endarrerits. Seguits d’una gran gentada, anaven casa per casa del poble i per les masies del voltant, recaptant els aplegadors botifarres, cansalades, pollastres, conills, fruita seca, ous o bé diners que recollien en gran quantitat”. 

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.