dilluns, 9 de maig del 2022

ART URBÀ: MONUMENT A CONSTANTÍ BRUACH I MARGARIT. 

 

HOMENATGE A CONSTANTÍ BRUACH                 

NOM ESCULTURA:  Monument a Constantí Bruach i Margarit.
AUTOR:  
EMPLAÇAMENT:  al carrer de Sant Nicasi, cantonada carrer Sant Pere.
DATA:  1999
DESCRIPCIÓ:  monolit amb placa.
MATERIAL: pedra sorrenca i bronze
INSCRIPCIÓ:  CONSTANTÍ BRUACH I MARGARIT (1922-1998). PRESIDENT DE LA CAMBRA AGRÀRIA DE GAVÀ (1978-1986) PRESIDENT DE LA COOPERATIVA AGROPECUÀRIA DE GAVÀ I EL BAIX LLOBREGAT (1986-1998)
MIDES:  220x120x56
OBSERVACIONS: Constantí Bruach va ser president de la Cambra Agrària de Gavà i de la Cooperativa Agropecuària de Gavà. Durant molts anys va col·laborar estretament amb l’Ajuntament de Gavà en l’organització de la Fira d’Espàrrecs de Gavà. L’any 1999 va ser nomenat fill predilecte de Gavà a títol pòstum. 
BIBLIOGRAFIA
-  En Constantí Bruach i Margarit, 8 anys al front de la Cambra Local Agraria. La Veu del  Poble, 1986, p. 12.

dilluns, 4 d’abril del 2022

ART URBÀ: MONUMENT AL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA. 


HOMENATGE AL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA


NOM ESCULTURA:  Monument al centre excursionista de Catalunya.
AUTOR:  
EMPLAÇAMENT:  a la Plaça Catalunya.
DATA:  1976
MATERIAL: pedra arenisca i marbre.
INSCRIPCIÓ: HOMENATGE DE LA UNIÓ MUNTANYENCA ERAMPRUNYÀ DE GAVÀ AL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA AMB MOTIU DEL SEU PRIMER CENTENARI. 1876-1976
MIDES:  195x100x40
OBSERVACIONS: la iniciativa d’eregir aquest monolit va partir de la Unió Muntanyenca Eramprunyà com a homenatge al centre excursionista de Catalunya amb motiu del seu primer centenari (1876-1976).
BIBLIOGRAFIA
-  SOLER VIDAL, Josep. Ara fa cent anys. Gavà en la ruta dels primers excursionistes. UME. Gavà, 1976.  

dimarts, 29 de març del 2022

HISTÒRIES VIOLETA. Dones emprenedores: Lolita Castellà 



AMG. Lolita Castellà de Cal Nicanor. Col·lecció família Puigcerver-Castellà. Autor desconegut

Lolita Castellà va néixer l’any 1932. Els seus pares regentaven una botiga al carrer de Sant Nicasi, que era coneguda com a Cal Nicanor. Era la clàssica botiga de poble en què es venia de tot: farratge per a animals, queviures, espardenyes, estris de cuina...

L’any 1935, amb l’edificació d’una casa i botiga nova, es va ampliar el negoci amb la venda de perfumeria, llenceria i objectes de regal. 

La Lolita va estar sempre al capdavant del negoci, atenent els clients i tractant amb els proveïdors. 

L’any 1956 es va casar amb Salvador Puigcerver. En Salvador va deixar la seva feina de pescador de la Barceloneta per entrar a treballar al negoci familiar. La Lolita era molt aficionada a la cuina i anotava totes les receptes en una llibreta, que va conservar sempre. L’any 1990 van començar a fer menjars cuinats amb les receptes de la seva llibreta i altres d’en Salvador. Van tenir molt d’èxit. 

L’any 1997 la botiga va tancar per jubilació.

Testimoni del seu marit, Salvador Puigcerver.

Del llibre "Cuina tradicional de Gavà", editat per efadós i Ajuntament de Gavà l'any 2008

dimarts, 22 de març del 2022

HISTÒRIES VIOLETA. Dones emprenedores: Milagros Royo 

Milagros Royo amb els seus fills. Anys cinquanta. Col·lecció Milagros Royo, AMG. Autor desconegutMilagros Royo Blasco va néixer l’any 1916 a Calanda, però va anar a viure a Sariñena. Va arribar a Gavà a finals de 1927, quan encara no havien inaugurat l’Exposició Universal de Barcelona. Tenia 11 anys. 

" A Sariñena, jo anava al col·legi. Recordo que trigava un quart d’hora a anar-hi i tornar-ne. Hi vivia poca gent. No tenien ball ni cine. Era una vida diferent. Vivíem bé. El papa tenia una fàbrica de farina a Sariñera que funcionava amb aigua. Jo, amb 92 anys, mai  no he conegut casa meva sense llum, perquè amb la dinamo de fer anar les màquines teníem llum. 

A Gavà, l’any 1927 hi havia quatre gats i quatre cases. Érem com una família, deixàvem les portes obertes. No es tancaven ni de dia ni de nit. Recordo l’organillo pel carrer. La Rambla era tota de terra. L’entrada de l’American Lake valia 50 cèntims i pujar al carrilet, 1 pesseta. Sempre anàvem a peu a El Prat, a Viladecans i a la festa major de Castelldefels. També anàvem a les funcions de teatre i al ball."


De petita, va treballar a la fàbrica de les Cintes durant dos anys: “Quan venia l’inspector, com que no tenia l’edat, ens enviaven al camp del costat, que era el del pare, i després tornàvem a la feina. Fins als dotze anys vaig anar a l’escola; hi anava a la tarda. Crec que vaig anar a la plaça. També tenia una dona que m’ensenyava: vaig aprendre ràpidament el català."


Es va casar dues vegades. El primer marit, l’Agustí, va morir a la Guerra. Ella estava embarassada de cinc mesos. Va tenir la seva nena i després de set anys de vídua es va tornar a casar amb el Magí. Per temes de salut, es van traslladar a viure uns anys a Sant Cugat, on van muntar un restaurant. Després d’un temps, van tornar a Gavà i van obrir un bar-restaurant a la carretera, a Cal Pla. 


Del llibre Trajectes. La veu de les dones immigrants, Gavà 1939-1979, publicat l’any 2008

dimarts, 15 de març del 2022

HISTÒRIES VIOLETA. Dones emprenedores: Teresa Estapé Biscarri 

AMG. Teresa Estapé Biscarri. Autor desconegut
La Tesesa va néixer a Gavà l’any 1915, a cal Tatana. Era coneguda com la “Tereseta de cal Tatana”. Es va casar l’any 1935 amb Joan Puges Bofill, de can Piu, amb qui va tenir tenir cinc fills: tres noies i dos nois.

Va estudiar cuina a L’Escola de la Dona, amb el mestre Rondissoni. Amb els coneixements adquirits i amb la seva bona disposició i imaginació per a la cuina, es va posar a treballar anant a cuinar per les millors cases de Gavà i les rodalies per festes assenyalades i enterraments. Era una persona avançada, i va comprar una vaixella que portava on anava a cuinar, perquè el menjar no quedés deslluït. També va encomanar safates i espàtules d’acer inoxidable quan encara no eren en els comerços. Durant deu anys va ser cuinera de la companyia Roca, feina en que la van acompanyar les seves filles, Coloma., Montserrat, i Carme.

Les seves filles han heretat la mateixa afecció a la cuina de la seva mare i el seu saber fer. Són elles les que han seguit fen les seves receptes, seguint-les fil per randa, i han procurat que no es perdin.


Del llibre "Cuina tradicional de Gavà", editat per efadós i Ajuntament de Gavà l'any 2008

dilluns, 7 de març del 2022

HISTÒRIES VIOLETA. Dones emprenedores: Conxa Navarro López  


AMG. Conxita Navarro. Autor Joan Mitjans. Any 1975
Conxa Navarro López va néixer a València l’any 1912. Va arribar a Gavà amb 12 anys i de seguida s’hi va adaptar. Ella tirava per a modista i brodadora fins que una pel·lícula li va canviar la vida: 

“Un dia vaig veure Los milagros de Lourdes, una pel·lícula que feien al Casino. Llavors vaig dir: “Jo vull ser infermera”. 

Així que vaig estudiar infermeria per capritx. “De nit, treballava d’infermera a la fàbrica Dubler, situada entre Sant Boi i Viladecans. Hi anava amb cotxe de línia. De dia, treballava a casa. Al principi donava una injecció a la setmana, després va començar a venir més i més gent. Va arribar un moment en què jo era l’única infermera a Gavà i ja no donava l’abast. Treballava nit i dia.” 

Hi havia nits que em llevava cada hora o hora i mitja perquè venien clients de metges o practicants de Barcelona i com que aquests anaven a dormir a Barcelona, pues si els seus clients els necessitaven em venien a buscar a mi. Jo els deia als serenos: “Per favor, pregunti si són clients meus, perquè si no són clients meus, jo no puc treballar tant”. Vestir-me, despullar-me, vestir-me... sense dormir. De vegades els serenos em venien a buscar amb la família. Havia arribat a anar fins a les masies, a Bruguers... A tot arreu anava. Al principi hi anava amb bicicleta. Vaig caure setze vegades. Quan venia un carro deia: “Pari el carro! Pari el carro!”. Sempre anava amb els genolls malament i les mitges totes recosides per la meva mare, que per dintre hi posava uns pedacets. I no era com ara, que tothom té pessetes, llavors no en teníem gaires. Després, sort que vaig tenir un cotxet”.


Del llibre "Trajectes. La veu de les dones immigrants, Gavà 1939-1979" publicat per l'Ajuntament de Gavà l’any 2008

ART URBÀ: MONUMENT A ANSELM CLAVÉ 

 

HOMENATGE A ANSELM CLAVÉ


NOM ESCULTURA:  Monument a Anselm Clavé.
AUTOR:  Serveis Tècnics de l’Ajuntament de Gavà.
EMPLAÇAMENT:  a la Rambla, a la plaça d’Anselm Clavé.
DATA:  1986
DESCRIPCIÓ: 
MATERIAL: pedra sorrenca i bronze
INSCRIPCIÓ:  ANSELM CLAVÉ. 1824-1874.
MIDES:  220x135x75
SIGNIFICAT:
OBSERVACIONS: La iniciativa va partir de la Coral La Igualtat que, des de la seva fundació l’any 1895, forma part de la Federació de Cors Clavé. El monument es va naugurar el 20 d’abril de 1986 amb l’assistència de trenta entitats claverianes de Catalunya. 
BIBLIOGRAFIA
-  Programa d’actes de la Inauguració del monument a Josep Anselm Clavé. Patronat Municipal de Cultura. Gavà, 1986.


dissabte, 26 de febrer del 2022

TAL DIA COM AVUI. SUPERESPECTACLE DE MANOLO ESCOBAR A GAVÀ

 

AMG. Fons família Safont. Any 1971

Tal dia com avui, el 26 de febrer de 1971, al Teatre Maragall es penjava el famós cartell de “Agotadas todas las localidades de tarde y noche” amb l’espectacle de la companyia de Manolo Escobar, “Las mil y una coplas”.

Segons la revista El Bruguers del mes de març de 1971, era la quarta vegada que Manolo Escobar ens visitava a Gavà. La seva companyia va tenir molt d’èxit i aquest any va estrenar un dels seus grans hits: “Mi carro”.

AMG. Fons família Safont. 1971

A l’entrevista va comentar: "A pesar de no haber encontrado mi carro en esta localidad de Gavà, estoy plenamente satisfecho y contento de este público tan estupendo que siempre me ha acogido con cariño y simpatía."

Com diu l’entrevistador: "Las mil y una coplas se convirtieron, la noche del 26 de febrero, en los mil y un aplausos."


M. Carmen Carbonero
Arxiu Municipal de Gavà



divendres, 25 de febrer del 2022

El CARNAVAL PROHIBIT

 Les autoritats franquistes mai havien vist amb bons ulls la celebració del carnaval, així que, durant tota la dictadura mantingueren la prohibició de celebrar-lo públicament, que ja havien decretat l’any 1937 en plena Guerra Civil.

Els primers anys de la postguerra la festa i les disfresses quedaren restringides a l’àmbit de les amistats i a l’entorn familiar. Amb el temps es van poder estendre als casinos i les societats ja que eren fàcils de controlar per les autoritats.

Els infants, però, es van seguir disfressant inspirats, sobretot, per les estrelles de les pel·lícules del moment. Aquí podem veure un parell de fotografies amb la Carme Arnal Castellano disfressada de Sissí Emperatriz,  fetes a mitjans dels anys quaranta, abans i després de passar per l’estudi del retratista.

No serà fins la mort del dictador que les festes de carnaval seran restaurades i es recuperarà la seva arrel popular.

 





dijous, 10 de febrer del 2022

COM ERA GAVÀ EL 1877?

L’any 1877 es va publicar el Diccionario Geográfico-Estadístico de la província de Barcelona, a càrrec de Lorenzo Vidal Tusell. En aquesta obra, Gavà es descrivia de la manera següent:

«Gavá. Lugar distante tres horas y media de la capital y una del mar, en la carretera de las costas del Garraf: tiene 86.418 pesetas de riqueza imponible, 1.400 habitantes y 284 edificios, 254 de los cuales se hallan reunidos en el pueblo. En el término de éste hay además un ladrillar, un horno de cal, una fábrica de aguardiente, una fuente ferruginosa y las ermitas de Brugués y san Miguel, éstas a cuatro y seis kilómetros de la población respectivamente»

D’entrada, crida l’atenció que la distància entre Gavà i Barcelona es mesurava en temps i no en kilòmetres. Recordem que el 1877 el ferrocarril no havia arribat a Gavà, que l’automòbil i la bicicleta no es van inventar fins al 1886 i que les distàncies es recorrien a peu o en carro. Si tenim en compte que una persona recorre caminant uns 5 km per hora, tres hores i mitja és el temps necessari per recórrer els 17 km que ens separen de la capital. En carro, no s’anava gaire més de pressa.

Pel que fa al nombre d’habitants, el 1877 Gavà tenia 1.400 habitants, el doble que cent anys enrere. Aquest augment demogràfic s’havia produït de manera gradual amb alguns alts i baixos causats per les guerres carlines i les epidèmies de còlera. L’arribada del ferrocarril el 1881 i la instal·lació de les primeres fàbriques a inicis del segle XX, van accelerar aquest creixement. Cal destacar que al Diccionario Gerográfico Estadístico, Vidal només va comptabilitzar els edificis habitats de manera continuada. Així, dels 284 edificis, 254 es trobaven al nucli urbà i els trenta restants eren masies.

En relació amb l’activitat econòmica descrita, el «ladrillar» esmentat podria referir-se al de cal Todo, ja en funcionament a mitjans del segle XVIII. El forn de calç que esmenta l’autor devia ser algun dels que actualment s’han identificat a la zona del pla de Carat. La Fàbrica d’aiguardent era la fassina del Moliner i la font ferruginosa, la Font del Ferro


Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà


divendres, 10 de desembre del 2021

El LLARG VIATGE DEL CAGANER

El pessebre nadalenc és una petita meravella que cada any encara reuneix moltes famílies al seu voltant. Grans i petits parlen d’on va col·locada aquesta o aquella figureta, el nen Jesús, els àngels, els pastorets, el pont... N’hi ha una, però, que fa molta gràcia als menuts: el caganer. Mig amagat en la molsa sembla haver-se camuflat per una emergència i fa que tota l’escena quedi aturada en aquest moment d’humanitat. Un personatge únic que sembla molt nostre —la barretina, la faixa...—, però això no és del tot cert. El caganer fa més de 3.800 anys que fa feina, i la seva funció original avui ja no es recorda.
 
L’ULL MALIGNE

Els antics creien que hi haviapersones que posseïen el poder de fer mal amb la mirada envejosa i això els provocava pànic. Quan gent jove i plena de salut emmalaltia i moria de sobte, no ho atribuïen, posem per cas, a un animal mort en el curs de l’aigua amunt. En ignorar-ne la causa ho atribuïen al mal d’ull i per protegir-se’n acudien a tota mena d’amulets.

En l’antiguitat l’amulet més popular va ser el fal·lus. Com a exemple tenim el que hi ha, en relleu, a la dreta de la porta romana d’Empúries, perquè no entri el mal d’ull a la ciutat.

(1) Mosaic d'Ostia Antica s.II dC. Museus Capitolins (2) Die antiken gemmen Peter Zazoff, 1983


 
El segon amulet més popular era la imatge de l’ull maligne atacat per animals perillosos, persones o armes. El més antic que he trobat és egipci, de vora el 1400 aC.

El tercer amulet en aquesta competició de popularitat era el caganer. El més antic que conec és un segell d’esteatita de la Creta minoica de fa aproximadament 3.800 anys. En els segles VII-VI aC el caganer va conèixer una enorme popularitat. En un segell fenici en què el deu egipci Bes, que protegia contra els esperits, fa de caganer se’l veu envoltat d’ulls malignes —en els ulls més antics l’iris és una línia

Relleu de marfil, santuari d'Artemis, Esparta M.A.N. d'Atenes s.VII a.C

horitzontal, no és rodó. L’ull número sis plora; ha rebut. En Bes li ha fet mal i l’ha vençut. En aquests segles, en tot el Mediterrani el caganer també és present en relleus a l’esperó i als timons dels vaixells, per demanar protecció.

Al segle V aC, en anells i joies, el caganer es representa de cara o de perfil, però sempre mirant cap enrere. En ceràmiques preromanes també hi és present, com en una trobada a Numància.

(1) Die antikem gemmen Peter Zazoff, 1983 (2) Abadia de Woburn, final s.II inici s.III d.C

Al món romà l’ull maligne apareix en joies, mosaics, etc., i en un relleu de marbre del segle II dC trobat a la Britània, que es conserva a l’Abadia de Woburn. S’hi veu l’esquema clàssic de l’ull atacat per felins, escorpins, serps, etc. més un gladiador, i, a sobre, perquè no hi hagi dubte, un caganer d’esquena que mira cap enrere i porta una gorra similar a la barretina.

Un incís sobre la barretina. A Roma hi havia gorres molt similars a la barretina. Una, la frígia, que volia dir estranger d’orient; l’altre, el pileus, era el símbol de l’home lliure i ciutadà de ple dret. No la podia dur un esclau i estava associada a la deïtat Libertas. Mitra portava una gorra frígia i també dels tres Reis Mags en els mosaics bizantins. Al segle XVII aquestes gorres es van confondre en una sola.

(1) Rajola holandesa, 1650 (2) Còpia rajola catalana s. XVIII d.C.
L’edicte de Teodosi en què prohibeix els amulets —i la màgia— l’any 393 dC, no fa desaparèixer del tot el caganer, ja que perdurarà en dibuixos durant l’edat mitjana.


Al segle XVII coneix un gran renaixement a Holanda. En el món de les rajoles blaves, junt amb paisatges idíl·lics i oficis, n’apareixen moltes —ep!, moltes!— amb caganers, pixaners i personatges vomitant que per força tenen el mateix valor d’amulet. Aquesta moda també arriba a Catalunya, encara que en molt menor volum.

Al segle XVIII, Carlos III d’Espanya va promoure entre els nobles de la cort el pessebre, que coneixia de Nàpols. Els pessebres napolitans són una obra d’art: figures de fang de grans dimensions fetes per grans tallers, policromia... De seguida en van sorgir de populars que van arribar a tot arreu, amb figures més petites i senzilles.

En algun moment del segle XIX el caganer va saltar de la rajola al nostre pessebre i així és com, després d’un llarg viatge, va tornar a casa... i per Nadal!

Enric Ferrer Batet

diumenge, 21 de novembre del 2021

DIA MUNDIAL DE LA TELEVISIÓ

AMG. Filmina disenyada per Joan Mitjans que es projectava als cinemes de Gavà

📺 L'aparell receptor de televisió va representar tota una novetat a les llars gavanenques dels anys seixanta. Tot i que es va incorporant poc a poc a l'espai comú de la casa, encara tardaria un temps a ser l'objecte omnipresent de l'actualitat i molts anaven a casa dels veïns o al bar per mirar-la. Fins i tot havia teleclubs!

Als aparadors de les botigues d'electrodomèstics els televisors compartien protagonisme amb els ràdio transistors portàtils i els tocadiscos. Aquests darrers, en aquell moment, encara els hi guanyaven la partida. La ràdio era present a les cases i als tallers, amb una gran oferta d'emissors i el tocadiscs era imprescindible als guateques que muntava la joventut als domicilis particulars. Tampoc podien competir amb les sales de projecció perquè, juntament amb el futbol i el ball, el cinema era un element important de socialització i el lleure més popular.

En aquella primera televisió només s'hi podia veure un canal -o cadena amb es deia llavors- (fins l'any 1966 no apareixerà TV2) i la programació, a més, estava limitada a poques hores al dia.

 

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

dimecres, 10 de novembre del 2021

QUARANTA-CINC ANYS DE LA GRAN VAGA DE LA ROCA

L’explosiva industrialització dels anys seixanta s’havia vist substituïda, a mitjan anys setanta, per una crisi industrial mundial, agreujada a Espanya per la crispació política del moment —el règim franquista s’esllanguia i les reivindicacions democràtiques abandonaven la clandestinitat. Aquest context va esperonar una nova consciència obrera, forta i activa, que va iniciar l’etapa més conflictiva després de la mort de Franco.


Durant l’any 1976 gairebé tres milions de treballadors i de treballadores de tot l’estat es van declarar en vaga i els polígons industrials del Baix Llobregat bullien d’excitació. En aquell moment Roca Radiadores era la segona empresa del país, després de SEAT. Només a la fàbrica de Gavà-Viladecans hi treballaven 4.700 operaris, molts dels quals vivien al Poblat Roca, un polígon d’habitatges assequibles fomentat per la mateixa companyia.

Els Roca havien promogut una intensa obra social a Gavà i Viladecans —escoles, instal·lacions esportives i culturals i l’hospital de Sant Llorenç— que intentava compensar els baixos salaris i les duríssimes condicions laborals. Tot i això, el malestar laboral sempre havia estat amatent i es va agreujar quan, a finals de la dècada de 1960, l’entrada d’accionistes nord-americans es va traduir en un canvi de model productiu i el desmantellament progressiu dels beneficis socials.

Amb aquest caldo de cultiu, el febrer de 1976 esclatava el conflicte entre empresa i treballadors per la manca d’acord en la negociació de l’actualització dels salaris. La desavinença va portar als treballadors de la fàbrica d’Alcalà de Henares a declarar-se en vaga, fet que va motivar la detenció d’alguns delegats sindicals i l’acomiadament d’un treballador. Ràpidament la revolta va ser recolzada per la plantilla de Gavà-Viladecans, amb una primera aturada de la producció que va durar quaranta-un dies.

La gran vaga de la Roca, però, va tenir lloc entre el novembre de 1976 i el febrer de 1977. En tornar a negociar el conveni, trenta-quatre delegats escollits pels treballadors van ser acomiadats; en resposta, els obrers van decidir encetar una vaga indefinida i denunciar els acomiadaments.


El de la Roca, fou un dels conflictes laborals més intensos i amb més repercussió de la Transició, no només per la seva durada — noranta-cinc dies—, sinó també per la forma d’organització dels treballadors —en assemblea, desvinculats dels sindicats i dels partits polítics— i per la forta repressió que van patir, tant per part dels cossos policials com de grups radicals d’extrema dreta.

 Com escriu Albert Alonso, coautor de “La vaga de la Roca, una generació després”, els treballadors feia mesos que s’havien estructurat en una organització de caràcter assembleari alternativa al Sindicat Vertical. Mentre va durar la vaga es convocaven assemblees al Poblat Roca, epicentre de les protestes, a l’església o a la muntanya, i totes les decisions es prenien a mà alçada, una forma d’organitzar la protesta que els va enemistar, fins i tot, amb les CCOO.

Per uns dies, i sense demanar permís, es van recuperar els drets de reunió, d’expressió, de vaga i de manifestació, que feia quaranta anys que estaven prohibits. L’ocupació de l’església i del Poblat, l’autodefensa davant la repressió policial —amb forats de bala a façanes i balcons inclosos—, les assemblees multitudinàries, la violència de l’extrema dreta; el suport social, cultural, jurídic i legal; els lemes i les consignes –”quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”. Dos pobles i una comarca units davant d’un context de repressió i violència brutal.


I és que la solidaritat, tan enyorada ara, era el component més important de les lluites obreres. La lluita d’una empresa era la lluita de totes, i també la de la societat civil democràtica. La gran vaga de la Roca va rebre el suport de moviments ciutadans de tota mena: estudiants, associacions de veïns, artistes, intel·lectuals i organitzacions diverses, i fins i tot va tenir ressò a mitjans de comunicació internacionals.

Gairebé tres mesos després de l’acomiadament dels delegats, el gener de 1977, va començar el judici. La causa obrera fou defensada per joves advocats laboralistes del col·lectiu Ronda. La sentència fou un èxit parcial perquè reconeixia la improcedència dels acomiadaments, però oferia la possibilitat de substituir la readmissió per una indemnització, fet que va indignar el col·lectiu de treballadors, ja molt desgastat.

 Preveient el desànim general i la ruptura de la unitat en cas que la lluita s’allargués, el 10 de febrer es va prendre la decisió de tornar a la feina i posar fi als noranta-cinc dies de revolta. Va ser en una assemblea, com sempre, on 3.000 treballadors van expressar el seu vot a mà alçada. No podia ser d’una altra manera.


Vanessa Rodríguez Fornós 

Historiadora 

dijous, 21 d’octubre del 2021

NAUFRAGI A LA PLATJA DE GAVÀ

Vapor correu de Filipines "Carlos de Eizaguirre", de la companyia Trasatlántica. Any 1910

El 21 d'octubre de 1899, el vapor francès, "Paule Emile", va encallar en un banc de sorra a la costa entre Gavà i Castelldefels.Segons la notícia publicada en el diari La Vanguardia, el capità va demanar auxili a la Comandància de la Marina, que no va poder ajudar el vaixell pel mal estat de la mar.

La tripulació va viure moments de gran incertesa, però amb la intervenció de la "Sociedad de Salvamento de Naúfragos" es va aconseguir transbordar els dinou tripulants del naufragi, els quals no van poder desembarcar a la platja per la gran marejada que hi havia. El bot salvavides es va dirigir a Vilanova i la Geltrú i d'allí es van traslladar fins a Gavà, on van ser auxiliats.Durant molts dies el vapor va estar embarrancat a la platja. Va ser visitat no només per la companyia asseguradora sinó també per la Companyia Transatlàntica que n’havia de recuperar el carregament. Van ser dies molt complicats per l'estat de la mar i la casa armadora va abandonar el vaixell.

A finals d'octubre va arribar el remolcador danès "Danmark", però no va poder aboiar el vapor francès fins al 16 de novembre de 1899, dia en què gràcies a l'insistent treball del remolcador van poder reflotar el "Paule Emile" i dirigir-lo cap a Marsella. Les autoritats i carabiners de Gavà van rebre molts elogis per l'ajuda en el salvament, a pesar del temporal. Fins i tot del cònsol general de França, que va expressar al comandant de la Marina l'agraïment pel servei efectuat amb tanta rapidesa i desinteressadament.

 

M. Carmen Carbonero
Arxiu Municipal de Gavà