TAL DIA COM AVUI DE 1890 ES VAN BATEJAR LA FRANCISCA ANTONIA I LA JUANA MARÍA, CAMPANES DE GAVÀ

Explica una antiga tradició que al campanar de Sant Pere de Gavà hi havia una campana que van trobar uns pescadors a la platja. Durant els segles XVIII i XIX, quan el cel s'enfosquia i amenaçava tempesta el rector beneïa la campana i la feia sonar per allunyar les tempestes. Aquest ritual i el poder de la campana protegia Gavà dels llamps i de la calamarsa. A més, el seu so era tan potent que se sentia fins i tot a la Creu Coberta.

Va ser per aquesta raó —segons deien els vells més antics de Gavà— que era molt cobejada i perquè no la robessin van decidir esquerdar-la. I així, esquerdada, la campana va aguantar encara molts anys fins que va arribar un dia en què ja no es va poder fer servir. Aleshores, van prendre la decisió de fondre-la. Van afegir-hi una mica més de material i en van fer dues campanes, que van ser pagades pel poble.

El 14 de desembre de 1890, dia de Sant Nicasi, sent rector Antoni Castelló, les van penjar i batejar. Al mateix lloc on hi havia l'antiga campana —de cara al mar— es va col·locar la seva substituta que, en ser batejada, va rebre el nom de Francisca Antonia i va ser apadrinada per Josep Gelabert i la seva esposa Francisca. L'altra campana, es va col·locar cap a ponent, va ser apadrinada per Joan Amat Todo i la seva esposa, i se la va batejar amb el nom de Juana María.

Aquell any la Festa Major d'Hivern va ser molt lluïda perquè, a més del bateig de les dues campanes i de la tradicional processó de Sant Nicasi, es van organitzar diferents funcions i balls de nit amenitzats per l'orquestra «Munners» de Molins de Rei i «La Catalana» de Granollers. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà  

Per saber-ne més: 
Diari personal de Baldiri Soler Tomàs. Inèdit.

La Vanguardia, 12 de desembre de 1890.

EL NOSTRE PATRIMONI: LA UNIÓ DE COOPERADORS DE GAVÀ

FOTO: Martí Sabatés. AMG

La Unió de Cooperadors de Gavà té els seus orígens l'any 1929, quan un grup de treballadors de l'empresa Roca Radiadors van instal·lar una petita bodega de caràcter cooperatiu al barri de les Colomeres. La iniciativa va tenir èxit, van augmentar els socis i els cooperadors van buscar un local més gran. Primer a la Rambla, i després, al carrer del Centre.

Malgrat que tothom parlava ja de «la cooperativa», no va ser fins a la promulgació de la Llei de cooperatives de 1931, que el 1932 es va fundar oficialment «La Unió de Cooperadors de Gavà». Va ser aleshores quan, en una assemblea de socis, es va decidir ampliar els serveis de la cooperativa, estenent-los a tota mena de queviures. El fet de funcionar com a cooperativa permetia, entre altres coses, evitar els intermediaris i vendre a més bon preu.

En la mateixa assemblea es va nomenar una comissió encarregada de buscar un local adient. El primer pas va ser la compra, l'any 1934, d'un terreny a la part alta de la Rambla per construir-hi un edifici. L'encàrrec de l'obra es va fer a l'arquitecte Josep Lluís Sert, que va confiar el disseny dels plànols a Josep Torres Clavé. Tots dos eren membres del GATPAC, un grup d'arquitectes que va impulsar l'avantguarda artística i arquitectònica als anys trenta, seguidors dels principis desenvolupats per l'escola Bauhaus i Le Corbusier. El resultat va ser una obra del més pur estil racionalista, que buscava adaptar-se a la funció per a la qual es va concebre.

L'edifici comptava amb un soterrani amb dipòsits per a l'oli i el vi, magatzem amb accés a l'exterior per la part posterior per facilitar la càrrega i descàrrega, i dutxes i banys per als socis. Al primer pis, venda i administració, i al segon, bar (annex a la terrassa) i cuina. L'espai estava pensat com a cooperativa, però també com a local social per als socis.

El juliol de 1936 l'obra ja era acabada i s'havia fet el trasllat, però a causa de l'esclat de la Guerra Civil, no es va arribar a inaugurar. Poc després, les cooperatives de consum van assumir les funcions de subministrament racionat de queviures. A Gavà es van fusionar les dues cooperatives existents, la Unió de Cooperadors i Germanor Obrera, que es van encarregar del subministrament de la població. El Comitè subministrava cupons de racionament i els gèneres s'havien d'anar a buscar a la cooperativa.

Amb l'entrada de les tropes franquistes, l'edifici va ser confiscat pel bàndol vencedor i la Unió de Cooperadors es va dissoldre. Molt aviat es va destinar com a seu de les seccions femenina i juvenil de Falange i a Auxili Social. Més endavant va aixoplugar, també, la Jefatura de Falange, fins que al final del franquisme va ser destinat a quarter de la Policia Municipal.

Els antics socis no van desistir de recuperar l'edifici, però finalment l'any 1954 es van veure obligats a vendre’l a l'Ajuntament per unes 247.000 pessetes, que era el deute total que havien acumulat els cooperadors per conceptes diversos.

Amb l'arribada de la democràcia, els socis supervivents, encapçalats per Josep Soler Vidal, van reclamar la propietat de l'edifici, argumentant que la venda no havia estat aprovada en assemblea general de socis. La petició no va prosperar.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

http://www.gavatv.cat/histories/capitol/l-edifici-de-la-unio-de-cooperadors?platform=hootsuite

EL NOSTRE PATRIMONI: EL MERCAT DE LA PLAÇA MAJOR

L’edifici on actualment hi ha ubicat el mercat havia estat ocupat des de 1881 per les escoles de la plaça, però l’any 1933 es van traslladar a les escoles graduades Salvador Lluch. És aleshores quan l’Ajuntament va decidir reconvertir l’edifici en mercat municipal per evitar la incomoditat que suposava mantenir les parades a l’aire lliure.

Una particularitat d’aquest equipament és que abans de decidir-ne l’emplaçament definitiu es va convocar un plebiscit per triar entre dues opcions, en un solar a la cruïlla entre la Rambla i el carrer de Viladecans, i l’actual emplaçament, que va resultar guanyador per aclaparadora majoria, malgrat el rebuig de l’oposició que al·legava els problemes sanitaris que aquell espai comportaria.

L’obra va començar l’agost de 1934, d’acord amb el projecte presentat per l’arquitecte Emili Gutiérrez, i es va inaugurar la primavera de 1935. De seguida es van omplir les parades de carn, peix, pesca salada, llegums, fruita i verdura... però, com que les parades de fruita i verdura, ubicades al centre, entorpien el pas, es va decidir traslladar-les a l’exterior. La instal·lació d’uns tendals enrotllables va garantir als paradistes la protecció de la pluja i el sol. Per això, a partir d’aquell moment, la plaça va adquirir una característica fisonomia, amb les parades de fruita i verdura que muntaven els pagesos del poble.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

CENTENARI DE L'ARRIBADA DEL TELÈFON A GAVÀ. 1917-2017

Els orígens de la telefonia a Catalunya es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l'Estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles. Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb una gran visió de futur, va entendre que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el país. Així doncs, a partir de l'any 1915, va signar un acord amb la Companyia Peninsular de Telèfons, que va donar l'impuls que va permetre la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya.

Dos anys després, el 1917, el telèfon va arribar a Gavà. L'obertura, el mateix any, de la fàbrica Roca Radiadors feia del tot aconsellable disposar d'aquest servei públic. Després d'una entrevista de l'alcalde —Oleguer Vendrell— amb l'enginyer de la Companyia, es va acordar que l'Ajuntament es fes càrrec del lloguer del local, de la factura de la llum, que facilités un encarregat i que es comprometés a buscar 12 abonats.

La centraleta i el locutori es van ubicar en una petita estança de la planta baixa de l'Ajuntament, aleshores a l'edifici del carrer del Cap de Creus, cantonada Sant Pere. El primer encarregat en va ser l'agutzil, Nicasi Basolas, i, a partir de 1927, Mateu Amat. Després de la Guerra la centraleta es va traslladar a casa de l'encarregat, al carrer de la Rectoria. El 1972 es va inaugurar la centraleta automàtica i la figura del o la «telefonista» i l'expressió «posar una conferència» van passar a ser història.

Per saber-ne més:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_telefonia_a_Catalunya

Alfons Gibert. «El Telèfon» dins «Un segle de vida gavanenca», Ajuntament de Gavà, 1990.

ÀLBUM DE FOTOS. COLMADO DE "PROXIMITAT"

 

Perquè sabem que aquesta fotografia de la Roser Sanahuja i el seu fill Antonio Arnau darrere el taulell del colmado que tenien al carrer d’Àngel Guimerà és de principis dels anys cinquanta, però si no, tot el que hi veiem ens portaria a pensar que es tracta d’una moderna botiga ecosostenible amb productes orgànics km 0: pots de vidre plens de llegums, arròs, pasta o olives, ous de gallines lliures en oueres de filferro, l’embotit portat de l’obrador de casa Clara i el plàstic no hi apareix per enlloc, ja que tot es venia a “granel” o tallat i s’embolicava amb paper.

De fet, era una petita botiga de queviures de barri instal·lada a la part del davant de la mateixa casa on vivia la família. L’establiment el regentava la Roser, una dona amb empenta, que així contribuïa a l’economia familiar mentre el seu marit, Josep, “el Requena”, treballava a can Roca. 

Aquests colmados en què hi havia una mica de tot, i si estava tancat, trucaves a la porta i et servien, en el fons tenien la mateixa funció que actualment ens ofereixen els “badulaques” non stop pakistanesos.

📷Fons: Roser Sanahuja. Autoria desconeguda. AMG. 

RECORD NÍTID: PERE EL MATALASSER

Del tot abstret de les mirades de la canalla, quan deixava anar el vaivé del repic contundent i ràpid dels bastons de castanyer, que tenallava amb uns dits petits i braços molsuts i ferms, el Pere quedava vermell de galtes, suat d’aixelles, i d’espatlla, i se sentia feliç. Batre la llana, generalment d’ovella, era el més important perquè un matalàs quedés ben net de microbis a causa de la voleiada i ventilada dels petits flocs de pèls que el temps havia format. Ben amunt! - dèiem els petits que l’observàvem. Adobar matalassos era la seva professió i la seva vida.

Arribava a casa amb un farcellet lligat a la punta dels bastons que sostenia sobre les espatlles. L’agafava amb una mà; amb l’altra, obria i tancava portes. Hi portava un tros de tela blanca una mica esgrogueïda pel temps, que estenia amb tot un ritual. Necessitava espai i sovint el feia a l’entrada de les cases. A sobre hi posava  una agulla llanera molt gruixuda, de professional, deia ell, dos o tres cabdells de cordills prims, uns pams de cinta blanca i una capseta amb ullals daurats de diferents mides. Tot depenia del gruix que tingués un cop acabat.

El matalàs que havia de batre i ventilar li deixaven sobre el mantell. Aquell moment no era gens distret. El descosia, en treia la llana, i l’escampava. Mal assegut al terra, estenia braços, per repartir els manyocs, i deixava en un racó el tros de tela que, durant anys, havia embolcallat  somnis, febres i passions. Ratlles blanques i vermelles, o blaves, que s’havien descolorit i que assenyalaven el temps que havien estat espolsats amb  un picamatalassos, una mena de pala plana i rodona enfilada amb un  mànec, sovint de cànem,  que cada casa tenia com a estri imprescindible de mostra de netedat i cura llitera. A tots els nens, algun cop, ens havia perseguit i impactat a les natges. El Pere apartava, amb menyspreu, el tros de roba gastat. Demanava  a la mestressa, o a l’ amo de la casa, que li’n portessin el tros nou, el que se suposava que  havien comprat per tal de refer, del tot, el vell i endurit. Feia mala cara, el Pere, i rondinava en veu baixa, ningú no sabíem ben bé què deia, però sí que tots n’enteníem la raó. No acceptava cap mena d’ajuda davant de la dificultat que li suposava escampar la llana, en un requadre força gran, i preparar-la per batre. Al Pere li faltaven les dues cames. El Pere es desplaçava amb els genolls.

A casa sabíem que a l’home li agradava la sarsuela i, quan el meu pare veia que es posava massa nerviós, per no poder accedir amb facilitat als quatre cantons, li xiuxiuejava  La del Manojo de Rosas.  El Pere s’enlairava de cos tant com podia i cantava a cor què vols. Era atractiu, el Pere, ros i amb ulls blaus, ben fet, malgrat genolls avall, però era un escàndol d’home. Parlava fort, renegava i cantava com un boig, sense entonar. Tot per aconseguir un matalàs ben tou, net, confortable i ben cosit, deien a casa.

El Pere sense cames, el Pere Sobregrau, va esdevenir un d’aquells personatges de poble de qui tothom en parlava i la vida del qual tothom volia conèixer. La curiositat màxima era saber com havia perdut les cames. És clar, la resposta era llarga: que si a la guerra... Al front de Terol, se li van congelar i li van haver de tallar. L’altra pregunta era esbrinar què portava als monyons dels genolls que li havien quedat ben bé arran de cames per tal de poder-hi caminar. Una mitja blanca de llana, a sota d’unes genolleres gruixudes de cuir, protegides amb un pedaç de pneumàtic, li dissimulaven el tros de carn serrat i li permetien caminar, sense presses, però amb seguretat. Algun cop es desfeia de l’embolcall i ensenyava la mutilació. Mai, mai  no l’ ensenyava a cap criatura. Si algun atrevit li ho demanava, s’hi negava. Era orgullós i presumit. Sabia que era atractiu de cara i de cos abans d’arribar a sota els genolls, i abans de la guerra.

Montserrat Pañell

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA LLEGADA A GAVÀ

El año 1912, Eleuterio Alfonso Sanchís, mi abuelo materno, emigró desde Olocau (Valencia) a Gavá. Eleuterio tenía mujer y tres hijos y estaba aburrido de ir a la huerta -dos horas de camino- para no ganar ni un duro, porque lo que le daban se lo gastaba en subsistir. Y mi abuela en casa, esperando para poder ir a la plaza, y él volvía de vacío.

Mi abuelo sabía que en Gavá había más jornales en la agricultura y se vino para aquí. En seguida encontró trabajo en la masía Barrera y le dijeron que, si quería, podía ir cada día. Contento, llamó a su hija mayor, que tenía doce años, (la que después sería mi madre) para que viniera a coger espárragos en Les Sorres. Más adelante vino mi iaia, con sus otros dos hijos, el Pepico y el Félix, y en 1916 se amplió la familia con el nacimiento de mi tío Enrique, que años después sería también mi padrino. 

 Los chicos, cuando tuvieron la edad, entraron a trabajar en la Compañía Roca Radiadores y mi madre fue a trabajar a la fábrica El Fonollar, en Sant Boi. Entre todos, compraron un solar, y con mucho esfuerzo, se hicieron una vivienda.

Mi padre, el Pepe, harto de pencar por aquellos montes de Gátova, también se vino para Gavá con su hermano Ricardo. Los dos eran menores y pasaron una odisea para llegar hasta aquí. No tenían dinero, pasaron hambre y sed, y el revisor los hizo bajar varias veces del tren, diciendo que tenían suerte de que no llamara a la Guardia Civil. Y así llegaron a Tarragona, y de allí a Gavá, donde vivía su tía Vicenta en el barrio de Las Colomeras. 

 

Mi tío Ricardo se fue a Sant Boi y mi padre se quedó aquí. Trabajó muchos años como mozo y carretero en cal Burot, llevando mercancías agrícolas al Borne. El dueño decía que era el mejor mozo que había tenido nunca.

Alberto Sierra Alfonso

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA GUERRA CIVIL

Mi padre conoció a mi madre -Amparito- cuando iba a festejar a otra chica que vivía en la misma calle que ella. La vio, y cambió de puerta y, después de mucho insistir, por fin se hicieron novios. Los domingos iban a bailar al Casal del Centre y al Casino, con la orquesta de Rafael Medina, un gran vocalista de la época. Mi madre era una gran admiradora suya, como la mayoría de chicas del momento. Mis padres se casaron el año 1929 y en 1930 nacieron mis hermanos mellizos, Pepe y Antonio. Yo nací en la calle de la Fassina del Moliner en 1936, en tiempos de guerra. 

Mis hermanos y yo pasamos los tres años de guerra en casa, sin gran cosa que hacer, porque mi madre no nos dejaba salir. A mi padre lo movilizaron el año 1937 para ir al frente, y mi madre se quedó desamparada, con tres hijos y sin ningún jornal. Suerte tuvimos de los jubilados, que cultivaban los campos cercanos a la vía del tren y traían lo que recogían a la viudas y a las mujeres que tenían a sus hombres en la guerra. 

Los bombardeos sobre Gavá empezaron en marzo de 1938, porque en la fábrica Roca hacían obuses y era un objetivo militar. También lanzaban bombas indiscriminadamente, sólo por hacer daño. Recuerdo las sirenas, premonitoras de bombardeos y como mi madre y yo nos íbamos a unas zanjas, una casi sin construir. Ella se sentaba en una silla pequeña y yo en su falda.

 

Alberto Sierra Alfonso

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA POSGUERRA

Acabada la guerra, fuimos a Terrassa para recoger a mi padre, que estaba herido y prisionero. El viaje fue duro porque circulaban pocos trenes. Cuando llegamos a Sans, nos dijeron que no había tren a Terrassa hasta el día siguiente. Nos refugiamos en un portal que era muy ancho, salió una mujer de un piso, y nos invitó a dormir en su casa. Mi madre llevaba patatas y algarrobas en un bolso y algún boniato. El matrimonio que nos acogió, que era muy mayor, se alegró mucho, porque hacía semanas que no tenía patatas. Los mercados estaban desabastecidos, con dinero y sin él. Había mucha hambre. 

 

Al día siguiente, el hombre fue a la estación de Sants a preguntar cuando habría un tren y le dijeron que sobre las diez saldría uno. Por fin pusimos los pies en Terrassa. Mi padre estaba en un caserón desvencijado, sin puertas ni ventanas, que hacía de cuartel y de hospital. Fue horrible, porque se amontonaba mucha gente en una gran sala y muchos me ofrecían galletas, parecían zombis. Me asusté mucho aquel día. Mi padre estaba herido y demacrado, y nos dijo: “ahora son ellos los que mandan. Ayer fusilaron a diecisiete”. Yo no comprendía nada. Fue más tarde cuando comprendí más cosas y el porqué de todo. 

 

Al volver a casa se recuperó enseguida. La herida no era muy grave, una bala le había entrado y salido por el costado, y se le había infectado por falta de higiene. Entró a trabajar para el Baixeras, y luego volvió con el Burot, hasta que entró en la Compañía Roca Radiadores. Todos seguíamos creciendo y en 1944 nació mi hermano Juan. Alquilamos un trozo de tierra y todos a currar, grandes y pequeños, en el campo y en la fábrica. Todos ocupados y así conseguimos salir adelante.

Alberto Sierra Alfonso

SABEU D'ON VE L’ESPÀRREC, PER QUÈ ES TAN APRECIAT I ON ES CULTIVA?

El conreu d’espàrrecs es troba documentat des de l’antiguitat: egipcis, grecs i romans ja en consumien. Amb la caiguda de l’imperi romà, l’espàrrec va caure en l’oblit fins a l’edat mitjana. Al segle XIV un receptari de cuina catalana, el Llibre de Sent Soví, en recull diverses receptes. No serà fins al segle XVIII que s’obtindran les primeres varietats seleccionades a Holanda, que seran importades pels francesos, que aplicaran noves tècniques de cultiu. Al segle XVIII, a França, els espàrrecs es posen de moda a les taules aristocràtiques, juntament amb altres vegetals com les carxofes o els bolets. Però el seu consum massiu no es produirà fins a mitjans del segle XIX quan el progrés de la indústria conservera permetrà enllaunar-los i consumir-los durant tot l’any.

Per què es va popularitzar tant? L'espàrrec és molt apreciat pel seu gust i textura, però també per les seves propietats. Aquest vegetal està format en un 95% per aigua i en el 5% restant hi ha una important presència de potassi, fòsfor, calci, magnesi i vitamines A, B i C i àcid fòlic. També té un alt contingut en aigua, molta fibra, baix contingut en greix i hidrats de carboni i molts nutrients bàsics, ideal per a dietes d’aprimament. A més a més té propietats diürètiques, perquè té un principi actiu que actua estimulant els ronyons, com a tònic cardíac i que és un bon sedant per aplacar els nervis. A tot això cal afegir-hi la seva versatilitat, perquè pot servir d’entrant, per acompanyar una amanida, com a guarnició o com a plat principal, i es pot cuinar o presentar de formes diverses. Tenir espàrrecs al rebost sempre pot ajudar a resoldre qualsevol compromís.

Els espàrrecs es cultiven a Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, Perú, Xina, Taiwan... A l’Estat espanyol se'n cultiven a Navarra, Andalusia, Madrid, Múrcia i Toledo. A Catalunya, l’únic productor d’espàrrecs és Gavà.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. LLET ACABADA DE MUNYIR

 

Aquesta fotografia de l’any 1955, que ens ha fet arribar Dolors Vaghi a l’Arxiu Municipal, ens transporta a un món en el qual la conciliació laboral era una realitat ben patent. Només cal veure la mateixa Dolors en braços de la seva mare Dolors Tutusaus, mentre aquesta atén a una clienta a la lleteria que regentava.

L’establiment, que estava situat al carrer de Montflorit amb Àngel Guimerà, venia llet de vaca crua que s’havia de bullir a casa i consumir en un màxim de tres dies des de la munyida. Per cert, la mesura de volum que es feia servir era el “petricó” (un petricó equival a una mica més d’un quart de litre de llet) i no calia reciclar l’envàs ja que la lletera la portaves de casa.

📷Fons: Fons i autor Jordi Vaghi. AMG. 

80 ANYS DELS BOMBARDEJOS AERIS SOBRE LA CIUTAT DE BARCELONA. COM ES VAN VIURE A GAVÀ?

El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio di Savoia va bombardejar Barcelona des del mar, i un mes després es van iniciar els bombardejos aeris sobre la ciutat. Els atacs provenien fonamentalment de l’aviació italiana i, en menor mesura, dels alemanys de la Legió Còndor.

Els italians tenien la base aèria a Mallorca, que va caure just a l’inici de la guerra, i estaven situats de forma estratègica per atacar les costes catalanes i valencianes. Atac rere atac, es van anar depurant tècniques i armament. En els primers atacs aeris es llançaven bombes de 25 kg i cap a finals de la guerra es llançaven bombes de 500 kg.

A Gavà, com en altres poblacions, mentre la ciutat no va ser bombardejada no es va tenir plena consciència que s’estava en guerra. A l’inici, quan la ràdio avisava del perill de bombardeig i l’enllumenat públic s’apagava, la gent anava cap al pont dels Rierals per presenciar “l’espectacle” que suposava sentir i veure Barcelona bombardejada a la nit, amb els focus dels antiaeris de Montjuïc buscant avions enemics. Després, quan els avions se n’anaven i l’enllumenat s’encenia de nou, tothom tornava a casa.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

LA RECUPERACIÓ DEL CARNAVAL A GAVÀ

Amb la represa de la democràcia municipal, es reivindicà la recuperació del carrer com a espai públic i festiu. Tant en poblacions com en barris, la participació popular provocà la recuperació, o la reinvenció, de molts elements festius, encaminats a consolidar el patrimoni festiu i millorar la qualitat de les festes.

A Gavà, aquesta nova dinàmica té el seu antecedent en la Festa Major Popular de l’any 1978. Celebrada al marge de l’oficial, va ser organitzada per un ampli ventall d’associacions i de col·lectius de la ciutat, molts d’ells nascuts de l’acció cívica, cultural i social d’oposició al franquisme, en uns moments d’especial efervescència social i cultural. 

 

L’impuls que a partir de 1979 el nou Ajuntament democràtic va donar a la cultura tradicional de Gavà va dur, primerament, a la recuperació del Ball de la Tornaboda, l’estructuració del Carnaval gavanenc, la instauració de la figura de l’home dels nassos i, progressivament, a la incorporació de les primeres figures festives de la ciutat, els gegants, l’anguila i la comparsa de verdures.

Aquests nous elements passarien a ser protagonistes i eixos vertebradors d’un calendari festiu més ric i participatiu.

Benet Solina

ÀLBUM DE FOTOS. CLUB D'ESCACS GAVÀ

 

Aquesta fotografia, on podem veure el gran mestre Arturo Pomar jugant una partida simultània d’escacs a can Sellarès, l’any 1967 - per celebrar el 50 aniversari de la fundació de la Companyia Roca radiadors- que ens ha fet arribar Enric Condeminas, ens recorda un dels esdeveniments més especials del Club d’Escacs Gavà des de la seva creació, per part de Jaume Terricabras, a principis dels anys cinquanta.

Junt amb Enric Condeminas podem identificar, també, els germans Martínez Soto, F. López, M. Poveda i al fons de la imatge, en Boi Solé.

📷Fons: Enric Condeminas.   Autor desconegut. AMG. 

SABEU QUI VA SER MARIAN COLOMÉ?

Marian Colomé neix a Gavà l'any 1894 en una família pagesa coneguda com els de “cal Senzill”. Des de molt petit mostra interès per la història del seu poble, influenciat, per una banda, pel seu avi patern, Francesc Colomé, molt donat a explicar històries i records i, per l’altra, pel mestre Felip Solé, que va esperonar en ell el gust per l'escriptura i l'interès per l'entorn. 

 

No segueix la tradició pagesa de la família i es guanya la vida com a comptable, ofici que compagina amb la seva passió per les lletres. Col·labora amb el periòdic comarcal El Faro del Llobregat i amb la revista local L'Aramprunyà, de la qual va ser director l'any 1934. Va ser aleshores, durant la II República, que va formar part del govern local com a regidor. No serà fins a l'aparició del periòdic local Brugués l'any 1958 que Colomé torna a col·laborar amb narracions i records sobre Gavà, tant en prosa com en vers. 

 

Va morir l'any 1979 a Barcelona, però descansa al cementiri de Gavà. El 1991 es va inaugurar la biblioteca que porta el seu nom.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

L’ERMITA DE BRUGUERS. ENTRE LA DEVOCIÓ I L’EXCURSIONISME. 1878 - 1978

La veneració de la Mare de Déu de Bruguers es re­munta a finals del segle XII i inicialment s’ubicava en una cova transformada en capella a tocar del castell d’Eramprunyà. Després de la Guerra Civil Catalana, l’any 1476, el castell va quedar destruït i la vella ermi­ta -que havia estat promoguda per la família March- enderrocada.

L’actual ermita de Bruguers -coneguda antigament com Santa Maria del Sitjar- apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa Maria Magdalena. L’any 1327, el senyor del cas­tell, Pere Marc, resol traslladar-ne el culte a una nova capella aixecada entre Gavà i Castelldefels, i l’ermita del Sitjar queda abandonada. No és fins a principis del segle XVI que les autoritats d’ambdós munici­pis recuperen aquesta seu per allotjar-hi la Mare de Déu de Bruguers. D’aquesta manera, el 15 de juny de 1509 els feligresos baixen la imatge en proces­só des de la primigènia capella derruïda, i d’ençà, diversos pobles de l’antiga baronia commemoren l’esdeveniment amb un romiatge anual.

La celebració d’aquest aplec ha contribuït a con­vertir la zona de Bruguers -que inclou la Font del Ferro, l’ermita i el castell- en un àrea tradicional d’esbarjo per als habitants de la zona. Però l’atractiu d’aquest indret ha transcendit l’àmbit local, i des de finals del segle XIX s’ha convertit en una fita per a l’excursionisme a Catalunya. La proximitat de Bar­celona, l’arribada del tren a Gavà, la singularitat de l’entorn natural i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell van fer que aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als excursionistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX.

Vanessa Rodríguez, historiadora

Resum de la comunicació presentada a la IX Trobada de Centres d'Estudis i Estudiosos d'Eramprunyà

ÀLBUM DE FOTOS. LA CONXA DE LES INJECCIONS

 

Conxa Navarro, nascuda a valència l’any 1912, va arribar a Gavà quan tenia 12 anys i ben aviat va connectar amb la societat del moment.

Quan es va fer retratar amb la seva germana l’any 1928, a l’estudi Lerin de la Rambla, acabava d’aprendre a cosir i feia de modista.

Tot això passava abans que, un dia, veient la pel·lícula Los Milagros de Lourdes al cinema Casino, decidís “Jo vull ser infermera” i aquest treball la convertís en una persona popular i estimada a Gavà

📷Fons: Conxa Navarro.  Autor desconegut. AMG. 

SABIES COM... ES VIVIA ABANS EL DOL?

En el meu temps, la mort d’una persona, a més d’una dolorosa pèrdua per a la família, també li comportava un fort trasbals, ja que durant cert temps influïa en la seva conducta pública i social, perquè en aquest aspecte era imperatiu el seguiment d'unes normes que dictaven el que se’n deia «estar de dol».

 

Aquesta nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre a totes les peces de vestir. 

 

Els homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana, brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata, mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color. 

 

Les dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap. 

 

Quant als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides amb les clàssiques penyores negres. 

 

Per no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes, camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els populars “Tintes Iberia”.

Antoni Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.