QUAN VA COMENÇAR LA FIRA D’ESPÀRRECS?

   L'any 1932, amb la finalitat de donar a conèixer el producte i de fomentar-ne la qualitat, per iniciativa del Sindicat Agrícola es va convocar el primer Concurs-Exposició d’Espàrrecs. L’any 1936 se’n va celebrar la cinquena edició. L'esclat de la Guerra Civil va iniciar un parèntesi i el concurs no es va reprendre fins a l’any 1943. Cinc anys després, el 1948, se’n va convocar una altra edició, però, malgrat que la producció era excel·lent, el concurs no es va tornar a organitzar fins a l’any 1961.

      A partir de 1963 el concurs va prendre un nou caire. Va passar a ser més ambiciós amb l'objectiu de transcendir fora de l’àmbit local. S’hi van incorporar nous sectors: maquinària agrícola, productes industrials, comerç local... Els visitants es van començar a comptar per milers. A partir de 1980, amb l’arribada de la democràcia la Fira obre les portes a les entitats i associacions de la ciutat. Es va arribar als 150.000 visitants.

    A mesura que passaven els anys, va augmentar la demanda d’espai per als expositors i els visitants i la Fira va anar canviant d’emplaçament: Torre Lluc, Rambla, pavelló Jacme March, plaça de Francesc Macià... Actualment, per adaptar-se als nous temps, hi ha un replantejament de la Fira que implica canvis d’oferta i d’ubicació.

      Assumpció Gabernet

      Arxiu Municipal de Gavà  

ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

Acta del Ple de 16 d'abril de 1931. AMG

El 28 de gener de 1930 va caure la dictadura de Primo de Rivera, que va durar set anys. Set anys de política repressiva contra la llengua i la cultura catalanes van afavorir l’aparició d’un clima contrari al règim i a la monarquia i la proliferació d'un bon nombre de partits catalanistes i d'esquerra. Després de la caiguda de la dictadura, el govern, en l’intent de retornar a la normalitat i a la monarquia constitucional i parlamentària, va convocar eleccions municipals. Les eleccions es van plantejar com un referèndum entre passat i futur, entre monarquia i república. 
 

A Catalunya, aquesta dicotomia va estar representada pel centre-dreta de la Lliga Regionalista i pels partits d’esquerra, especialment el Partit Catalanista Republicà i Esquerra Republicana. Les eleccions van tenir lloc el 12 d’abril. A tot Espanya van triomfar les esquerres, i a Catalunya el partit guanyador va ser Esquerra Republicana, especialment a les ciutats. El vot obrer i menestral va portar la victòria als republicans i el rei va fer les maletes i se’n va anar a l’exili. La monarquia es va ensorrar.

Dos dies després, el 14 d’abril, Francesc Macià des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona va proclamar la República Catalana. Hores més tard, a Madrid es va instaurar el govern de la República, que va enviar ràpidament uns representants a parlamentar amb el govern català. Després d’un estira i arronsa, el 17 d’abril es va acordar renunciar a la República Catalana a canvi d’un govern autònom —la Generalitat— i de l’aprovació d’un estatut d’autonomia.

A Gavà, la Rambla es va omplir de gent per celebrar la proclamació de la República. Aquí va guanyar la Lliga: 9 regidors de la Lliga Regionalista i 2 regidors de Foment Català Republicà. Personats els representats de les dues candidatures davant la presidència de la República Catalana el 15 d’abril de 1931 per fer efectiu el nomenament consistorial, Francesc Macià va decidir nomenar per decret un consistori format únicament per la candidatura de Foment Català Republicà, que es va constituir el 16 d’abril amb Miquel Tintoré com a alcalde i Cristòfol Solé com a primer tinent d’alcalde. Macià va invalidar els resultats de les eleccions municipals —hi va haver rumors que en alguns municipis havien estat manipulades pels cacics— i es van tornar a celebrar el 31 de maig. Aquest cop, a Gavà va guanyar la candidatura de Foment Català Republicà, que va aconseguir 6 de les 11 regidories. Les altres 5 van quedar en mans de la Lliga. Cristòfol Solé va ser l‘alcalde, Bartomeu Fabrés, el primer tinent d’alcalde, i Miquel Tintoré, el segon tinent d’alcalde.

 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà  

ÀLBUM DE FOTOS. RAVAL DE MOLINS

Imatge d'inicis de segle XX de les cases del carrer del Raval de Molins cantonada carrer de la Rectoria de Gavà,  amb la casa de cal Marquesó en primer terme. Aquesta fotografia pertany a l’arxiu de l'Estudi de la Masia Catalana, projecte ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que n’encarregà el desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).  L’objectiu del projecte era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies amb la finalitat de publicar una gran obra en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili. El fons fotogràfic consta de 7.700 imatges d'unes 1.500 masies de Catalunya i de les Illes Balears preses per fotògrafs de renom. Aquest fons fou cedit l'any 1975 al CEC per la senyora Núria Delétra-Carreras Patxot. 

📷 Fons: Centre Excursionisme Catalunya.  Autor desconegut. AMG.

QUIN TEMPS VA FER A GAVÀ ELS ANYS 1891 I 1892?

“El dia 6 de enero de 1891 hizo una llovizna de nieve y a la mañana siguiente hizo una escarcha y continuó la escarcha hasta el dia 21 de enero, que mató todas las plantas y muchos árboles como naranjos, algarrobos y todos los frutos de estos. En nuestros algarrobos recogimos unas 6 arrobas. Pero en cambio parecía que iba a haber una cosecha de trigo y maíz grandiosa y de otros granos.

Después, en el mes de octubre comienza a llover y casi no podíamos sembrar el trigo. Con trabajos sembramos, pero comienza a llover en octubre y no para hasta el 13 de abril del año 1892. El resultado fue que no recogiéramos ningún grano. La mayor parte de los labradores de este pueblo de Gavà no recogieron trigo para continuar su siembra.

Después del 13 de abril, como hemos dicho, no llovió ni por medio palmo de sazon hasta el dia de San Miguel, el 29 de Septiembre del mismo 1892. De modo que estuvo sinco o seis meses de estio sin llover. Primero no se recogió granos, ni trigo, ni habas ni patatas por demasiada agua y después, por demasiado seco, no se recogió maiz, ni calabazas, ni sebolles, ni judias. No tuvimos cosecha de nada, excepto de uvas para hacer muy buen vino, en Gavà.

Clima del año 1892

Enero: nieblas

Febrero: nieblas acompañado de alguna lluvia

Marzo: lluvias y nieblas

Abril: sereno buen tiempo

Mayo: sereno calor y nubes

Junio: lluvias y nieblas

Julio: sereno y viento frio y algun trueno

Agosto: sereno y viento frio

Setiembre: calor buen tiempo

Octubre: escarxa

Noviembre: frio

Diciembre: muy buen tiempo"

 

Transcripció del diari personal de Baldiri Solé 

COM RENTAVEN LA ROBA LES NOSTRES AVIES I BESAVIES

“Per aquells anys vint, l'única aigua amb què es podia disposar a les cases, era la del pou que tothom tenia a l’eixida de forma particular, o bé a mitges amb la casa veïna. En aquest cas el pou estava situat a la paret mitgera i es tancava amb una portella per cadascun, però feien servir la mateixa corriola i la mateixa corda. La tasca d’omplir el safareig no era pas bufar i fer ampolles, ja que requeria temps i esforç, perquè per a deixar-lo ple es necessitava ben bé el poar de vint a vint-i-cinc galledes, i la fondària dels pous era normalment entre cinc i set metres. Cal assenyalar, respecte als pous de les cases, que, a més a més de proporcionar l’aigua necessària per a usos domèstics i personals, a l’època estiuenca exercia de nevera, que llavors, als pobles, ni existia ni es coneixia. Per a refrescar el vi, es posava el porró dins d’una galleda d’aigua acabada de poar per a mantenir la frescor natural, que també s’aprofitava per conservar algunes viandes, baixant-les ben avall amb un cistell i que, per cert, més d’una vegada, també havia servit per pujar un gat que ensumant la manduca hi havia baixat o caigut.

Un cop per setmana, i sempre a mig matí, quan els homes ja eren a les Sorres i la canalla al col·legi, amb el safareig ben ple de l’aigua que havien poat, les dones acostumaven a rentar la roba, a fer la bugada, que en deien. Com que llavors no hi havia rentadores, ni detergents, aquesta operació també requeria temps i esforç. De bell antuvi fregaven la roba amb una grossa i tosca pastilla de sabó i després la picaven amb el picador, un estri de fusta de roure o d’alzina, molt semblant a les paletes de jugar a tennis de taula, motiu pel qual la quitxalla, furtivament, la usàvem per als nostres jocs.

Una vegada havien picat i escorregut bé les peces de roba recargolant-les amb les mans, les posaven dins d’un cossi on tiraven una espècie de lleixiu calent que feien bullint aigua i cendra amb la caldera de la matança, o remullant-les amb aigua macerada amb trossets d’atzavara. Per a la roba blanca hi afegien la popular “monyeca” de blau, i per assecar-la la penjaven a l’eixida o al terrat, en unes tires de filferro gruixut clavades de paret a paret i, perquè no toquessin a terra, s’alçaven amb un esprimatxat puntal de salze”

Antoni Tarrida,

Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a escola”, 2005

HISTÒRIA DE LA CASA DE VALÈNCIA DE GAVÀ

El 21 de juliol de 1930 una comissió formada per sis persones va presentar al Govern Civil de Barcelona una instància sol·licitant la legalització de la Casa de València de Gavà. La seu era ubicada en un edifici del carrer de Salvador Lluch, a l’antic Cafè de la Plaça, que l’any 1922 s’havia traslladat al Casino de la Rambla. Poc després, el 31 d’agost, ja es va celebrar l’assemblea de constitució de la Casa de València de Gavà a la qual van assistir 65 socis.

A partir d’aquell moment la Casa de València va començar a organitzar un bon nombre d'activitats com la commemoració anual de la conquesta de València en què no hi podia faltar música, tronadors, traca, ball i castell de focs. Les activitats lúdiques, culturals i esportives es van anar succeint fins a l’esclat de la Guerra Civil. Després de la Guerra ja no va tornar a funcionar. L’any 1955 l’Ajuntament va comprar el local de l'entitat a l'empresa propietària, la Immobiliària Aguasbar. L’any 1957 van començar les obres per convertir el local en biblioteca pública i posteriorment va ser la seu del Departament de Serveis Econòmics de l’Ajuntament fins que es va traslladar a la plaça de Jaume Balmes l’any 2003.

Després de la guerra, la Casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però no així els valencians, que continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, la Cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música. L’any 1981 el retorn de la democràcia va permetre constituir de nou la Casa de València de Gavà. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

L'EDUCACIÓ DE LES NENES AL SEGLE XIX

Col·leció Safont. AMG

 A mitjan segle XIX la ideologia liberal va penetrar en la societat i la instrucció pública va passar a considerar-se un element necessari per garantir el progrés econòmic i social. És en aquest context que el 1857, per iniciativa del ministre Claudio Moyano, l’Estat va aprovar la Llei d’instrucció pública, que va organitzar el sistema públic escolar. Aquesta llei obligava els ajuntaments de més 500 habitants a escolaritzar tota la població infantil —nens i nenes de sis a nou anys.

Però la Ley Moyano no va suposar un avanç decisiu en l'educació de les nenes perquè va implantar un model diferent per als dos sexes. Per a l'ensenyament de les nenes es va prendre com a referència un model domèstic amb matèries que les preparava per al treball a la llar, la cura de la família i la maternitat. Les nenes rebien una alfabetització bàsica, adoctrinament moral i nocions d'higiene domèstica. La higiene, les labors i l’economia domèstica es van incorporar al pla d'estudis de l'ensenyament primari superior de les nenes.

Com a complement, les nenes de classe mitjana o acomodada rebien classes de música, pintura o brodat, sovint impartides per professores particulars al mateix domicili de les alumnes. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

LA TORNABODA VI. DIMECRES DE CENDRA. FI DE FESTA

“El dimecres al matí, es reunia a la plaça la Junta del Sac. Recorria tots els carrers de la vila. Entrava a les cases i arreplegaven tota mena d’escombres que trobaven. Les mestresses cuitaven a amagar-les. Els fadrins de la Junta del Sac que no s’havien reunit a la plaça els recollien en entrar a la casa corresponent i s’afegia a la colla. Si pel que fos no el trobaven, el buscaven per tot el poble i si resultés que estava treballant, simbòlicament se’l feia presoner durant tot el dia.

A la tarda, es feia un gran berenar. El protagonista principal era el bacallà a la brasa amb allioli. Seguidament, s’organitzava l’enterrament del carnestoltes. No hi faltaven: bisbes, escolans, ploraneres que fingien un afectat sentiment mentre passejaven cantant al carnestoltes que havia presidit les festes dels dies anteriors. En arribar a la plaça, es feia el corresponent predicot i es cremava el ninot amb les escombres preses de les cases. Alguns anys la colla de Viladecans organitzava a la plaça un gran calderó, on coïen raves o carbasses que repartien a tothom que n’anava a buscar”

Pompili Massa,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA V. DIMARTS DE CARNAVAL. DIA DE LA TORNABODA

El dimarts era pròpiament el dia dit de la Tornaboda. De bon matí, el sac i el flabiol feien un cercavila per tal de despertar el veïnat. Efectuaven tres voltes amb gran xivarri i s'hi afegien la colla del dia anterior. Després, anaven cap a la carretera vella per poder arribar abans que els de l'altre poble al lloc convingut.

 

“Només sortir el sol el sac de gemecs despertava el veïnat i novament es formava la comitiva del dia anterior, que donava tres voltes al poble i en acabat s'adreçava al punt conegut, al davant de Can Pagès per als de Gavà i enfront de Can Sellarès per als de Viladecans. Tot afanyant-se, perquè la colla que hi arribés primer seria la guanyadora. El poble vencedor esperava la colla contrària.

Quan hi eren tots realitzaven una sèrie de grotesques salutacions (sovint es feia que el Carnestoltes propi olorés el cul de l'ase contrari), i els Novençans procedien a ballar la dansa mostrant la seva destresa. Es repetia el ball amb les parelles intercanviades i a continuació es formava un sol grup que anava convidant al poble perdedor. Entraven ballant a la vila veïna, on eren convidats a menjar i a beure. Després, en plena companyonia, anaven a una era ben gran per fer una competició de l'art de l'espolsada, que és una part de la dansa on els fadrins llancen fortes puntades de peu com si s'espolsessin per a fer sonar els picarols.

A totes les cases hi havia taula parada amb llaminadures, coca i porrons de vi. L'entrada no tan sols era lliure, sinó que els vilatans se sentien molt honorats que entrés a casa seva com més gent millor de la colla veïna. En acabat, el vell la vella i l'esparriot agraïen les nostres d'afecte rebudes i convidaven els vençuts a repetir tota la festa al seu poble, on serien rebuts amb la mateixa atenció. Cap a la tarda s'acostaven al límit establert i s'acomiadaven fins l'any vinent. Havent sopat, es feia sarau a la plaça com el diumenge. Al punt de mitja nit, en tocar les dotze, es donava la gresca per acabada”.

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

LA TORNABODA IV. DILLUNS DE CARNAVAL. L'APLEGA

El dilluns de carnaval era el dia de l'aplega. Es produïa la cercavila amb caràcter recaptatori. Tota la comitiva anaven casa per casa i masia per masia per tal d'aplegar diners i menjar per a l'àpat comunitari del vespre. De tant en tant, els balladors feien un cercle enmig del qual hi ballaven sols els novençans una espolsada, després de la qual tothom era convidat a repetir-la.

“De bon matí, la cobla de sac de gemecs i flabiol efectuaven una cercavila. El so del sac de gemecs era l’avís per a que sortissin de casa els que hi participaven, quedant constituïda la colla que rebia el sobrenom de la Colla del Sac per tal com era aquest l’instrument que els havia aplegat. La colla s’organitzava de la següent manera: obria la comitiva un Carnestoltes de palla que anava muntat a dalt d’un ase guarnit i menat per l’esparriot, personatge que s’encarregava de mantenir l’ordre en els saraus i les fetes de la colla. Vestia amb túnica blanca i portava el cos envoltat de picarols, esquelles i barrombes i amb una escombra a la mà. Seguien a peu el novençà i la novençana que eren escollits entre els que ballaven millor. La seva funció era la de representar a la resta de la colla, similar als nuvis en altres localitats. Anaven agafats de la mà i els seguien la resta de parelles. Elles anaven vestides a l’estil de la pagesia benestant i ells per l’estil del ball de bastons. A darrere hi anaven els músics i els aplegadors. Tancava aquesta comitiva els vell i la vella que no poden seguir la marxa del jovent quedaven sempre endarrerits. Seguits d’una gran gentada, anaven casa per casa del poble i per les masies del voltant, recaptant els aplegadors botifarres, cansalades, pollastres, conills, fruita seca, ous o bé diners que recollien en gran quantitat”. 

Pompili Massa i Pujol,

Del llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011. 

LA TORNABODA III. DIUMENGE DE CARNAVAL

El diumenge de carnaval era pròpiament el primer dia de festa.

La Junta del Sac s'esmerçava durant el dia a guarnir la plaça amb branques d'arbres i torxes perquè estigués adequadament il·luminada a la nit. 

Eren moments de gatzara i ballades al so del sac i del tamborí, de danses com el tirabou, la Gallarda i el Rotllet  

ELS RECORDS DE MILAGROS ROYO

"Tinc 92 anys. Sóc aragonesa. Vaig néixer a Calanda, però vaig anar a viure a Sariñena. Vaig arribar a Gavà a finals de 1927, quan encara no havien inaugurat l’Exposició Universal de Barcelona. Tenia 11 anys. 

 

A Gavà, l’any 1927 hi havia quatre gats i quatre cases. Érem com una família. Deixàvem les portes obertes, no es tancaven ni de dia ni de nit. Recordo l’organillo pel carrer. La Rambla era tota de terra. L’entrada de l’American Lake valia 50 cèntims i pujar al carrilet 1 pesseta. Sempre anàvem a peu al Prat, a Viladecans i a la festa major de Castelldefels. També anàvem a les funcions de teatre i al ball.

Vaig aprendre ràpid el català. Recordo que un dia, mentre jugava al carrer, davant de cal Tatana, dos avis i una iaia van dir: “Aquesta canalla...”. Encara no havíem sentit parlar en català. Jo dic: “Aquesta canalla...?”. Vaig plorar fins a arribar a casa i una senyora em va dir: “No t’amoïnis, que 'canalla' són los críos de la calle”.

Testimoni de Milagros Royo, 2008

ELS RECORDS DE JOAN SOLÉ MARGARIT

“Durant l’època de jubilat, la meva dona i jo vam fer molt bones amistats. Vam passar uns dies a Riells de Montseny on hi havia el sacerdot-poeta, Mn. Pere Ribot, bon amic nostre, i allà després de sopar fèiem una animada tertúlia.  

El matrimoni Bassas-Onieva, de Barcelona, eren uns assidus concurrents. Tenien dues noies molt maques i un noi molt eixerit. Un dia, el xicot ens va sorprendre sortint de la cuina agafant una carxofa pel tronxo i fent veure que retransmetia un partit del Barça. Anava dient: “César passa a Manchón i aquest a Kubala, que empalma un xut que entra com una exhalació a la porteria contrària i... gol, gol, gol!!!”.  

Era el jovenet Antoni Bassas que ja demostrava que amb el pas dels anys esdevindria un locutor amb estil propi”.
 

Fragment de les Memòries de Joan Solé Margarit

LA TORNABODA II . SEGON SARAU PREPARATORI. EL BALL DEL SAC

Un segon sarau s'organitzava a finals de gener a les portes del carnestoltes. A Gavà, se celebrava el 29 de gener i a Viladecans el dia 2 de febrer, per tal d'anunciar la capta. A mitja tarda, es feia el ball a la plaça organitzat per la Junta del Sac. A mig ball, es portava un pa de grans dimensions que es repartia a tothom així com avellanes i ametlles torrades. Amb aquest convit s'anunciava la visita immediata de la junta per cases i masies amb la finalitat de recaptar fons per a l'organització de les festes.

“La tarda d'avui, als pobles de Gavà i de Viladecans, tenia lloc el anomenat ball del sac, organitzat per la junta del sac, que era la que tenia al seu càrrec la tasca d'organitzar les Carnestoltes. A mitja tarda, la junta portava a la plaça un pa de mida immensa, que havia arribat àdhuc a pesar mitja arrova, i repartia a tothom, especialment a les balladores, pa i torrat, consistent en avellanes i ametlles torrades. Aquest convit comportava l'anunci de la immediata visita de la junta per les cases i masies del terme amb la finalitat de captar per a l'organització de les festes i, a més del convit, a prendre-hi part. Com que el ball era fet al so de la cornamusa o sac de gemecs i la junta, quan sortia corporativament, també anava presidida del cornamusaire que feia música, d'ací el qualificatiu de sac aplicat al ball i a la junta. Durant aquest ball, els que havien estat prèviament escollits per a fer el paper de jovençà i de jovençana, que calia que sabessin força de ballar i sobretot d'espolsar, moviment de dansa que consistia a sotregar ràpidament i graciosa el peu sense perdre el ritme, mostraven públicament lluir enginy, i si els jovençans no en sabien prou o no resultaven prou destres a espolsar, eren ensinistrats i corregits per part dels vells acreditats com a bons ballaires”.

Joan Amades. El Costumari Català, vol. I, pàg. 691, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011.

UNA POSTGUERRA LLARGA I DURA

La postguerra va ser llarga i dura. Finalitzada la guerra, els propietaris de les fàbriques van tornar i l’activitat es va reiniciar de seguida, encara que amb certes limitacions per la falta de matèria primera i combustible. Les jornades de treball eren llargues, de 15 hores. Un aprenent de la Roca cobrava 40 pessetes setmanals, que era el que valia un pa rodó. El racionament encara es va mantenir durant molts anys i es van haver d’obrir dos menjadors d’Auxili Social, un a l’American Lake, i l’altre, a can Pere Bori.

La gent pensava que els soldats serien llicenciats i que tornarien a casa, però no va ser així. Els presoners de guerra eren enviats a camps de concentració, que tenien una funció classificadora. Si es demostrava que havien estat reclutats forçosament, quedaven en llibertat. Si havien tingut poca implicació, anaven a un batalló de treballs forçats. Si havien tingut un càrrec a l’exèrcit republicà, partit polític o sindicat, anaven a la presó.

Per esbrinar els antecedents dels presoners de guerra, les autoritats franquistes es basaven en informes i avals. Quan un soldat republicà era fet presoner, les autoritats militars de l’exèrcit franquista escrivien al seu lloc de residència per esbrinar quina havia estat la seva actuació quan va esclatar la guerra i durant la guerra. L’informe el redactaven l’alcalde, el cap de Falange i la Guàrdia Civil. En tots els casos les condicions de vida eren molt dures: maltractaments físics, gana, brutícia, malalties... i no s’acabava aquí. Després, havien de complir el servei militar, que podia durar fins a quatre anys. Entre els anys de guerra i el servei militar, podien estar fora de casa perfectament set anys. Això en un moment en què el camp i les fabriques necessitaven mà d’obra jove per treballar i reconstruir el país. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

COMENÇA LA REPRESSIÓ

Dos dies després de l’entrada dels franquistes, un militar del cos jurídic es va presentar a Gavà i en nom del general Yagüe va nomenar una Comissió Gestora provisional per al municipi. La Comissió estava formada per cinc persones i una d’elles, a més, va ser nomenada cap de Falange i va actuar amb gran duresa. La idea que amb el final de la guerra la vida aniria tornant a la normalitat s’anava esvaint per moments. Tan sols calia una simple denúncia, a vegades anònima, per detenir una persona. El cap de Falange, Lluís Escofet, va arribar a tal nivell de despotisme que després d’una investigació va ser destituït de forma fulminant de tots els seus càrrecs i apartat de la vida política.

D’acord amb les lleis franquistes, les primeres mesures que va haver d’aplicar la Comissió Gestora van ser la il·legalització de totes les associacions i entitats de caràcter republicà, laboral o catalanista, i per descomptat, la prohibició de qualsevol partit polític. Quant a les de naturalesa esportiva, cultural o artística no foren prohibides, però van haver de modificar els seus estatuts per adaptar-los a la nova situació. Una altra mesura va ser la prohibició de l’ús públic del català.

A Gavà, la repressió va portar vuit persones a la presó ModeI i set van ser afusellades al Camp de la Bota. A més, cal afegir els exiliats que van fugir cap a França i els que van poder cap a Amèrica Llatina, especialment a Mèxic. Tres van perdre la vida en camps de concentració nazis.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

AVUI FA 75 ANYS DE L'ENTRADA DE LES TROPES FRANQUISTES A GAVÀ

AMG. Col. Ana M. Casas

Les tropes franquistes van entrar a Gavà el 24 de gener de 1939, sota les ordres del general Yagüe. Aquell matí, tothom estava expectant i alguns havien penjat llençols blancs als balcons. No hi havia ningú pel carrer. Només es veia moviment a la seu d’ERC, a la cantonada del carrer Indústria amb la Rambla, on algunes persones s’afanyaven a despenjar els rètols i símbols d’aquest partit.

Les tropes van entrar per Begues i Castelldefels i es van trobar a la Rambla. Mentrestant, des de Montjuïc els republicans intentaven repel·lir l’entrada dels franquistes, amb tanta mala sort, que diversos obusos van caure sobre el nucli urbà de Gavà. Al mateix temps, la tropa republicana en retirada va volar el pont dels Rierals i, al cap d’una estona, tres soldats del bàndol republicà que s’havien amagat darrere del pou de l’aigua que hi havia al començament de la rambla Casas, van intentar plantar cara, però de seguida van ser abatuts per les tropes ocupants. Perquè no es repetís l’atac, els franquistes van situar cinc peces d’artilleria al turó de la Roca i cinc més al camp de futbol dels Rierals que feien foc contra Montjuïc.

Els franquistes van ocupar la Rambla i la gent va sortir al carrer. Els soldats moros venien plàtans, xocolata, llegums, pots de llet i altres productes que ningú havia vist des de feia tres anys. Com només acceptaven monedes de plata, les poques reserves de diners que la gent guardava van volar. Totes les famílies que des de feia mesos estaven instal·lades a les coves, cabanes o masos apartats de la població anaven retornant amb l’esperança de poder recuperar la normalitat.

Els testimonis coincideixen que la sensació general va ser contradictòria. Per una banda d’alegria perquè la guerra s’havia acabat i, al mateix temps, de por per les represàlies. Alguns gavanencs es van amagar durant un temps en espera que la situació es normalitzés. Dos dies després, el 26 de gener, les tropes franquistes van entrar a Barcelona i l’1 d’abril es va acabar la Guerra Civil espanyola.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. PENYA COLONOS

 

Un cop finalitzada la Guerra Civil, van haver de passar uns quants anys abans que es tornessin a recuperar els ànims per jugar a futbol. Als anys quaranta, a Gavà, anaren sorgint penyes d’aficionats que van recuperar la il·lusió pel futbol.

L’origen i el nom d’aquestes penyes sovint anava lligat al barri de procedència o a la professió que exercien: Colonos, Industrials, Montó, Pagesos, Excelsa, Porvenir, Corsa, Peques...

En aquesta imatge, cedida per Catalina Garcia a l’Arxiu Municipal, veiem l’equip de futbol de la penya Colonos, del barri de les Colomeres de Gavà, fotografiat al camp de futbol de l’American Lake a mitjan de la dècada dels quaranta. Entre d’altres, s’hi distingeixen Galindo, Codinach, Garcia, Castellanos, Sierra, Freixes, Pérez, Ismael, Martos, Puig i Martínez.

📷 Fons: Catalina Garcia. Autor desconegut. AMG.

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

NIT DE REIS DE 1958, PER TERESA BALSELLS

"La nit del 5 de gener, era màgica per a grans i petits. Tothom esperava la cavalcada dels Reis d’Orient. Sortien de can Sellarés, amb la seva ostentosa comitiva, i anaven seguits per una majoria de gavanencs.

Els tres reis, amb els seus cavalls corresponents, anaven ben vestits i disfressats, i es disposaven ha fer el recorregut pels cèntrics carrers de la nostra vila, acompanyats per carros, i també algun camió ple de joguines. A la comitiva hi participaven joves i canalla que, a pesar de l’intens fred, volien ser passejats, i tiraven caramels a dojo als més menuts.

El recorregut s’acabava a l’Església de Sant Pere, que s’ omplia de gom a gom, tant que no podia encabir a tota la gent. Els reis entraven per fer l’Adoració, acompanyats de les autoritats que ja els esperaven amb el rector de torn. Tota la comitiva feia molt d’impacte! Amb tota la fastuositat possible eren acompanyats per l’orquestra local.

Tots els components de la comitiva eren joves del poble, la majoria pagesos, ja que es tenia en compte que els animals fossin muntats pels seus propis amos, perquè això donava seguretat i més confiança al animal. Se’ls havia donat una bona ració de pinso a mitja tarda, com a premi anticipat per la tasca que havien de fer. S’havien guarnit amb picarols, plomalls de flors d’orella o orella i cintes de colors a la cua, i no els reconeixia ningú.

L’any 1958, la junta que organitzava la cavalcada va proposar afegir-hi el personatge de centurió, i ja tenim a en Josep Mª Balsells, disposat i vestit per representar aquest personatge. Amb la roba apropiada, barbeta, casc, despertava curiositat damunt del seu cavall Canela.

Però aquell any, aquella nit, va fer un fred que no és podia resistir. Quan, acabada la cavalcada, es van retrobar tots els components, el meu germà els va dir: “No sabeu el fred que he passat amb les cames i els braços sense abric. Podeu comptar amb mi per anys successius, però no pas de centurió. El proper any vull fer de rei, amb una bona capa, per resguardar-me de la gelor”.

I, dit hi fet, el proper any, i els següents, i els següents, va fer de rei blanc, de Melcior. I la figura del centurió, com que vista l’experiència no la volia fer ningú, va desaparèixer per sempre.

 

Per alguna cosa era una nit màgica!"

Teresa Balsells
Del llibre: "Els Balsells de la Boada", 2012.

INICI DEL CICLE DE LA TORNABODA. ELECCIÓ DE LA JUNTA DEL SAC

"A Gavà, la tarda d'avui, es feia el ball del sac i tombo. Era una ballada ordinària enmig de la plaça, semblant a totes les altres quant a la dansa, però es distingia perquè durant el seu curs hom elegia l'anomenada junta del sac. És a dir, els encarregats d'organitzar i portar a terme les fetes del Carnestoltes. El nom pintoresc de sac i tombo venia dels instruments emprats per a la dansa, que eren el sac de gemecs o cornamusa i el tamborí i flabiol. 

S'escollien i designaven els que havien de fer el paper de jovençà, de jovençana, de vell i de vella. Per als dos primers càrrecs hom escollia els dos fadrins que sabien més de ballar o que tenien més bona predisposició per a aprendre'n. Per al paper de jovençana, hom procurava que el fadrí escollit fos de tipus adient per fer el paper de donzella i que li pogués escaure bé el vestit de dona. Els jovençans o nuvis encarnaven el sentit jove i ballarí de la festa, com explicarem per les Carnestoltes. El vell i la vella representaven el bon humor, l'alegria i la gatzara, i hom triava per a aquests papers els dos homes grans més de la broma"

Joan Amades. El Costumari Català, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011. 

GAVÀ, NADAL 1936 . UNA HISTÒRIA D'ALFONS GIBERT

TRISTA RECORDANÇA...

"La vida quotidiana del poble es desenvolupava amb certa normalitat. La gent havia anat a la feina. Les dones a la compra. Els pagesos a les sorres. Les sirenes de les fàbriques havien cridat els treballadors de bon matí...

Pel carrer seguien passejant-se, com van començar a fer-ho el juliol d’aquell any 1936, alguns dels components del Comitè de Milícies Antifeixistes i capdavanters dels partits de la CNT i la FAI, tots ells armats. Era, potser, l’única cosa que no s’avenia amb la quotidianitat del poble. Si més no, així m’ho semblava a mi, un vailet de dotze anys amb més ganes de jugar que no pas altra cosa.

Els de casa, feien el de sempre: la meva mare despatxava a la tenda -encara no ens havien col·lectivitzat- i el meu pare i el meu cosí, Salvi, a cal Burot, fent la seva feina de pagès. Potser és que m’havia aixecat amb el peu esquerre -vaig pensar-. Si no fos així, no comprenia perquè sentia dintre meu aquella mena de buidor, aquella cosa estranya que no aconseguia endevinar. I possiblement els passava el mateix a la resta dels gavanencs perquè se’ls veia pel carrer caminant capmoixos a fer tot allò que els calia per tornar aviat a casa. Jo no ho entenia, és clar, però segur que tothom tenia encara present l’enterrament del metge Fabrés, assassinat a les costes de Garraf feia poc temps, així com als tretze gavanencs més que, titllats de “feixistes”, ho havien estat també.

Era el mes de desembre. No feia mal temps, però sí que feia fred. De sobte, em va venir a la memòria que no s’havia celebrat la Festa Major d’hivern, ni havien vingut les parades de la fira, com cada any. És clar -em vaig dir- com que hi ha guerra i els del Comitè han cremat l’església i mort els capellans per això no es podia celebrar la missa dels diumenges ni la de la Festa Major de Sant Nicasi. Potser era per això que em sentia trist, oi?

No recordo per quina raó em vaig fixar en un calendari de la casa Duran penjat al menjador. El full que m’estava mirant, deia: 25 de desembre, i a sota, amb lletres grosses de color vermell, NADAL.

Mare de Déu! És clar que sentia neguit. Era Nadal! Vaig córrer a dir-ho a la mare. Ella, com si no ho hagués sentit, va respondre’m que ja ho sabia. I va afegir: Calla! Les dones que hi havia a la tenda comprant, tampoc van fer cap comentari.

A l’hora de dinar els de casa no van parlar de Nadal ni de cap cosa semblant. Un dinar normal i corrent com el de cada dia. Em vaig adonar, això sí, que el pare i la mare es miraven amb esguard de complicitat. Finalment, el meu pare va portar de la tenda una ampolla de xampany. La va obrir i en vam veure tots.

- Ni se t’acudeixi dir a ningú que hem celebrat el Nadal amb xampany. Ni als amics. Entesos? em digué la mare, esporuguida. I és que ella sabia prou bé a què ens exposàvem si algú del Comitè s’assabentava que a cal Gibert s’havia celebrat el Nadal. A cal Gibert i a qualsevol altra casa.

La religió era l’opi del poble, deien."

Alfons Gibert, inèdit, 1997

NADAL DE 1951. ESTRENA DE "MUJERCITAS" A GAVÀ

EL CULTE A SANT NICASI

Segons el catàleg episcopal de l’església de Reims Historia Remensis Ecclesiae, escrita per Flodoardo en el segle X, sant Nicasi va ser el dècim bisbe de Reims. Aquest mateix document testifica que va rebre martiri durant la gran invasió dels bàrbars de l’any 407. El culte a sant Nicasi es va estendre ràpidament per tota la província de Reims. Els monjos benedictins de l’abadia on es conserva el seu sepulcre van contribuir a la difusió del culte al sant.

El culte va passar de França a Espanya a través de Navarra, a principis del segle XVI. Més tard, al segle XVII, va arribar a Catalunya, on tenim constància de l’advocació de sant Nicasi al convent barcelonès de Montsió i a la parròquia de Sant Pere de Gavà.

Joan Amades explica: “Una de les vegades que Barcelona sofrí una epidèmia de còlera, les monges del convent de Montsió van obtenir una relíquia d’aquest sant i tots el fidels que s’hi van encomanar es veien salvats de l’epidèmia”. Aquella i altres comunitats benedictines venien panets beneïts que es creia que guarien les malalties, tradició que també va arrelar a Gavà i que ha arribat fins als nostres dies. Els habitants de Barcelona —els que podien— anaven al camp per fugir de l’epidèmia i molts van anar a parar a pobles del Baix Llobregat. És segurament d’aquesta manera com es va difondre la devoció a sant Nicasi i com el culte va arribar a Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà