SABEU QUI VA SER MARIAN COLOMÉ?

Marian Colomé neix a Gavà l'any 1894 en una família pagesa coneguda com els de “cal Senzill”. Des de molt petit mostra interès per la història del seu poble, influenciat, per una banda, pel seu avi patern, Francesc Colomé, molt donat a explicar històries i records i, per l’altra, pel mestre Felip Solé, que va esperonar en ell el gust per l'escriptura i l'interès per l'entorn. 

 

No segueix la tradició pagesa de la família i es guanya la vida com a comptable, ofici que compagina amb la seva passió per les lletres. Col·labora amb el periòdic comarcal El Faro del Llobregat i amb la revista local L'Aramprunyà, de la qual va ser director l'any 1934. Va ser aleshores, durant la II República, que va formar part del govern local com a regidor. No serà fins a l'aparició del periòdic local Brugués l'any 1958 que Colomé torna a col·laborar amb narracions i records sobre Gavà, tant en prosa com en vers. 

 

Va morir l'any 1979 a Barcelona, però descansa al cementiri de Gavà. El 1991 es va inaugurar la biblioteca que porta el seu nom.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

L’ERMITA DE BRUGUERS. ENTRE LA DEVOCIÓ I L’EXCURSIONISME. 1878 - 1978

La veneració de la Mare de Déu de Bruguers es re­munta a finals del segle XII i inicialment s’ubicava en una cova transformada en capella a tocar del castell d’Eramprunyà. Després de la Guerra Civil Catalana, l’any 1476, el castell va quedar destruït i la vella ermi­ta -que havia estat promoguda per la família March- enderrocada.

L’actual ermita de Bruguers -coneguda antigament com Santa Maria del Sitjar- apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa Maria Magdalena. L’any 1327, el senyor del cas­tell, Pere Marc, resol traslladar-ne el culte a una nova capella aixecada entre Gavà i Castelldefels, i l’ermita del Sitjar queda abandonada. No és fins a principis del segle XVI que les autoritats d’ambdós munici­pis recuperen aquesta seu per allotjar-hi la Mare de Déu de Bruguers. D’aquesta manera, el 15 de juny de 1509 els feligresos baixen la imatge en proces­só des de la primigènia capella derruïda, i d’ençà, diversos pobles de l’antiga baronia commemoren l’esdeveniment amb un romiatge anual.

La celebració d’aquest aplec ha contribuït a con­vertir la zona de Bruguers -que inclou la Font del Ferro, l’ermita i el castell- en un àrea tradicional d’esbarjo per als habitants de la zona. Però l’atractiu d’aquest indret ha transcendit l’àmbit local, i des de finals del segle XIX s’ha convertit en una fita per a l’excursionisme a Catalunya. La proximitat de Bar­celona, l’arribada del tren a Gavà, la singularitat de l’entorn natural i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell van fer que aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als excursionistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX.

Vanessa Rodríguez, historiadora

Resum de la comunicació presentada a la IX Trobada de Centres d'Estudis i Estudiosos d'Eramprunyà

ÀLBUM DE FOTOS. LA CONXA DE LES INJECCIONS

 

Conxa Navarro, nascuda a valència l’any 1912, va arribar a Gavà quan tenia 12 anys i ben aviat va connectar amb la societat del moment.

Quan es va fer retratar amb la seva germana l’any 1928, a l’estudi Lerin de la Rambla, acabava d’aprendre a cosir i feia de modista.

Tot això passava abans que, un dia, veient la pel·lícula Los Milagros de Lourdes al cinema Casino, decidís “Jo vull ser infermera” i aquest treball la convertís en una persona popular i estimada a Gavà

📷Fons: Conxa Navarro.  Autor desconegut. AMG. 

SABIES COM... ES VIVIA ABANS EL DOL?

En el meu temps, la mort d’una persona, a més d’una dolorosa pèrdua per a la família, també li comportava un fort trasbals, ja que durant cert temps influïa en la seva conducta pública i social, perquè en aquest aspecte era imperatiu el seguiment d'unes normes que dictaven el que se’n deia «estar de dol».

 

Aquesta nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre a totes les peces de vestir. 

 

Els homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana, brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata, mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color. 

 

Les dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap. 

 

Quant als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides amb les clàssiques penyores negres. 

 

Per no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes, camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els populars “Tintes Iberia”.

Antoni Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.

EL NOSTRE PATRIMONI: LES CASES D'EN CUYÀS

Foto: A. Gabernet

A finals del segle XIX, en Josep Cuyàs Ribó, un acabalat terratinent, va actuar com a promotor en la construcció d'un conjunt d'habitatges al carrer del Cap de Creus, que van ser adquirits, entre d'altres, per pagesos de classe mitjana. 

 D'aquests edificis cal destacar-ne les obertures formades per arcs rebaixats a la façana, els balcons amb baranes de ferro i la barana del terrat, que donen uniformitat al conjunt. Les distribucions interiors són les mateixes en cada edifici.

El Pla especial de protecció i catàleg de patrimoni arquitectònic de Gavà (1999) permet modificar les distribucions interiors, però no les façanes, que han de mantenir els elements originals.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ELS NOSTRES CARRERS: LA RAMBLA

Autor desconegut. Col·lecció Josep Corbalán Castillo. AMG

 El 28 de desembre de 1881 s'inaugurava a Gavà l'estació del ferrocarril. El mateix dia s'obria al públic una via d'accés entre la població i l'estació: la Rambla. Molt aviat, el nou eix de comunicació es convertiria en un dels centres neuràlgics del municipi perquè compta amb l'avantatge d'unir l'estació de ferrocarril amb la carretera de Santa Creu i la carretera que porta a Begues. És també un important eix comercial i l'espai on, espontàniament, diverses generacions de gavanencs han anat a passejar, fer vida social o celebrar diferents esdeveniments, com el 14 d'abril de 1931 quan es va omplir de gent que celebrava la proclamació de la República. 

 

La Rambla està dividida en tres trams que reben tres noms diferents: són els dels propietaris que van cedir els terrenys per obrir-la. Els dos primers, Lluch i Vayreda, el 1881, i Casas, l'any 1926, quan es va desviar la riera de Sant Llorenç. 

 

Els plàtans que la caracteritzen es van plantar el mateix any en què es va obrir. A poc a poc, s’hi van començar a aixecar diversos edificis: la casa Brunet, les oficines de la fàbrica Roca, l'edifici de la Unió de Cooperadors… Durant la Guerra Civil, els treballadors de la Roca van construir sota la Rambla un refugi antiaeri per protegir-se dels bombardeigs.  

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ELS RECORDS DE... JOSEP FORMOSA: CAN PERE BORI

Els meus avis per la banda materna, Joan Muntané i Rosa Vendrell, eren masovers a can Pere Bori. Tenien un pou d'aigua de mina que era molt bona. A la banda dreta de la masia hi havia plantats perers i, al voltant, garrofers i oliveres. 

També hi havia un molí per fer oli i, fins i tot, feien vi. A més a més, tenien gent llogada treballant —els peons— que vivien en unes casetes (dues o tres) al costat de la masia.

La casa era molt senyorial i de les parets en penjaven retrats molt antics. Els propietaris també tenien terres a l'avinguda de Bertran i Güell, tocant a Gavà (1 milió de pams). Vivien a Barcelona, al palau de la Virreina. Els meus avis agafaven cada setmana l'autobús i anaven a Barcelona a portar-hi ous i gallines. La casa la va heretar la dona, que la va deixar a uns frares i aquests se la van vendre. 

Entrevista a Josep Formosa Muntané, octubre 2013

ELS AGUTZILS DE GAVÀ

 En època de Felip III (S. XVII) els agutzils exercien funcions que avui dia entendríem de seguretat ciutadana, com ara vigilar el compliment dels bàndols i les ordenances municipals i mantenir l'ordre. També tenien assignades funcions executives, tant de les sentències dels alcaldes com de les disposicions administratives emanades dels acords dels consells municipals, i feien rondes de vigilància fins que amb el temps els van anar substituint els serenos i els guàrdies municipals.

En la documentació existent a l'Arxiu Municipal de Gavà, la primera anotació que trobem que fa referència a un agutzil té data d'1 d'octubre de 1854, quan s'acorda que segueixi d'agutzil Climent Masferré, amb un sou de quatre reals diaris. El 1897, l'Ajuntament deixa sense efecte el nomenament de l'agutzil Antonio Tutusaus Castellví i nomena per substituir-lo Josep Xartó Company. A més de les funcions comentades anteriorment, durant els pròxims deu anys l'agutzil Xartó s'encarregarà també de l'escorxador municipal: pesar els caps de bestiar, netejar el local i recaptar els impostos sobre els caps de bestiar. L'any 1911 descobrim que hi havia un altre agutzil quan Francisco Hortes sol·licita uns dies de permís per traslladar-se a Granada per motius familiars i l'Ajuntament nomena Nicasi Basolas com a suplent.

El 1910 Josep Xartó es jubila als 70 anys i es nomena agutzil interí Nicasi Basolas Papiol. Entre altres coses, a més de pregoner, també s'encarregarà del control d'entrades de vins i licors a la població i, des del 1917 fins al 1927, serà l'encarregat de la centraleta de telèfons instal·lada a l'Ajuntament. L'any 1927 s'inaugura el nou edifici consistorial al carrer de Salvador Lluch. Nicasi Basolas disposa d’un habitatge dins del mateix edifici i és el responsable de la neteja de totes les dependències. Es jubila a l'edat de 70 anys, després de 43 anys de servei actiu.

L’any 1935 José Gil López és nomenat cobrador d'arbitris de l'aigua i llocs públics no fixos a la plaça. Després de la Guerra Civil, el seu lloc de treball era una taula que estava situada en la bifurcació de les escales de l'antic Ajuntament, on rebia la gent i indicava on havien de dirigir-se. Sabem que al gener de 1948 cobrava 3.000 pessetes anuals.

La primera referència de Josep Zuriaga data de 1949, quan era l'encarregat de proveïments. Un temps després passaria a ocupar un lloc a les oficines, i en 1952 era l'encarregat dels mossos de lleva i vigilava el calabós municipal, que estava situat en els baixos de l'Ajuntament. En jubilar-se l'anterior agutzil, el Sr. Zuriaga va passar a viure a l'Ajuntament fins que el 1963 el consistori va voler disposar de la casa que ocupava per ampliar oficines i despatxos. Amb l'esdevenir dels anys, l'agutzil Zuriaga es va dedicar al lliurament de documentació i correu entre les diferents oficines municipals. A primera hora del matí, dos dies a la setmana, agafava un maletí de cuir de color marró i es dirigia a l'oficina de Correus a recollir el correu oficial dirigit a l'Ajuntament i el repartia per les diferents oficines. Es va jubilar el juny del 1985, després de 36 anys de servei actiu. Amb la seva jubilació, la figura de l'agutzil va desaparèixer per sempre més de l'administració local.

Pedro Campos

ÀLBUM DE FOTOS. INAUGURACIÓ DEL CAMP DE FUTBOL CAN TINTORER

 

Aquesta fotografia, presa el 22 de setembre de l’any 1946, que ha cedit a l’Arxiu Municipal Montserrat Sanfeliu, de la cansaladeria el Sigle, ens situa en l’inici del partit inaugural del nou camp de futbol de can Tintorer.

Les darreres temporades, el FC Gavà havia jugat els partits al camp que s’havia habilitat en el llac buit del parc de l’American Lake. Quan la Companyia d’Aigües de Barcelona compra la finca als hereus d’Artur Costa i n’inicia el procés d’urbanització, el club, amb l’ajut de l’Ajuntament, construeix un camp de joc en terrenys de la masia de can Tintorer. Aquell dia es van enfrontar els equips del Palamós i del Gavà en un partit que van empatar a dos gols.

En la instantània, els capitans se saluden en presència de l’alcalde de Gavà, Jaume Pañell, situat entre els dos jugadors, i del president del FC Gavà, Jaume Sanfeliu, a l’esquerra. 

📷Fons: Montserrat Sanfeliu. Autor desconegut. AMG. 

RECORDANT LA SOCIEDAD GENERAL DE HULES

L'any 1920, Alfonso Mínguez Faraudo es converteix en representant de la casa parisenca Eugene Marechal & Fils, dedicada des de 1906 a la fabricació d'hules. Tres anys després, amb el suport d'Eugene Marechal, neix la Sociedad General de Hules. El senyor Mínguez passa a ser el president del consell d'administració, càrrec que mantindrà fins a la seva mort, l'any 1965. L'any 1928 s'accepta la proposta de construcció d'una fàbrica (Real orden núm. 1258) i la Sociedad General de Hules es converteix en societat anònima, amb la participació majoritària de Marechal.

El 1929 comencen les obres de la fàbrica en uns extensos terrenys al costat de l'estació del ferrocarril de Gavà. L'1 de gener de 1931 s'inaugura la factoria amb una plantilla de 80 productors. En aquells moments es dedicava exclusivament a la producció d'hule per a taules. Els inicis van ser durs, perquè els anglesos controlaven el mercat espanyol i suposaven una dura competència. Malgrat això, la qualitat dels seus productes i una encertada política de preus va permetre obtenir beneficis. Obren delegacions a Madrid i Bilbao.

El 1936, després de l'esclat de la Guerra Civil, la fàbrica es col·lectivitza i passa a ser dirigida per un comitè obrer. Pocs mesos després, el comitè confia de nou la direcció de l'empresa al senyor Mínguez. Les relacions i el suport de Marechal s’interrompen per problemes de comunicació i es reprenen un cop finalitzada la II Guerra Mundial.

Acabada la guerra, la situació és difícil per la falta de matèria primera i de maquinària i per l'aïllament d'Espanya. L'any 1943 l'empresa rep el títol de Productor Nacional (núm. 3709). Aleshores la plantilla és de 250 treballadors. Deu anys després, comença a fabricar-se i a vendre's el clorur de polivinil, sota l'assistència tècnica de Marechal. L'any 1955 s'inicia la producció del full calandra de plàstic i obren delegacions a València i Sevilla. El 1966, la Sociedad General de Hules passa a formar part del grup Solvay. La maquinària es modernitza i a partir de 1968 es comença la producció de paper pintat vinílic. S'inicia l'exportació i s'obren nous mercats, especialment en la decoració de la llar. L'any 1973 es nomena director el senyor Bernardino Iborra Nieto i l'empresa compta amb una plantilla de 700 persones. Exporta a França, Holanda, Alemanya, Suècia, Itàlia, Àustria, Algèria, Bèlgica, Anglaterra... Sobre un terreny de 140.000 m² s'alça un gran complex amb jardins molt ben cuidats i immenses naus, centre d'una important i moderna indústria.

El 1994 s’extingeix com a Sociedad General de Hules i, encara dins del grup Solvay, s'especialitza en la fabricació de peces per a automoció. El 2004 Solvay ven la factoria de Gavà a la companyia alemanya Mann-Hummel amb 130 treballadors. El 2008 Mann-Hummel anuncia el tancament de la planta de Gavà i trasllada la producció a Saragossa. Al·lega que la planta de Gavà no és rendible i pretén concentrar tota la producció a Saragossa. No presenta expedient de regulació de llocs de treball i ofereix als treballadors el trasllat a la capital aragonesa. El 2015 l'empresa Clapé Promotora compra els terrenys de la fàbrica i el novembre d'aquell any les naus són enderrocades. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

ÀLBUM DE FOTOS. PLAÇA DE JAUME BALMES

Aquesta fotografia de Gavà de l’any 1971, cedida a l’Arxiu Municipal per David Achell, tot i que, a primera vista pugui semblar difícil d’ubicar, si ens hi fixem bé, conté prou elements per poder treure’n l’entrellat. 

En primer terme veiem la tanca que encerclava els planters de Josep Lladó, els terrenys dels quals ocupen actualment el nou ajuntament i la plaça de Jaume Balmes. Una mica més enllà hi trobem el col·legi Jacme March en procés de construcció i, més a la dreta, l’espai on hi haurà la continuació del carrer de Sant Pere i on s’edificarà­­ el pavelló Jacme March i la nova piscina municipal.

 Amb els anys, en aquest sector s’hi acabarà concentrant una bona part del serveis de la ciutat. 

📷Fons: David Achell. Joan Petit. Autor desconegut. AMG. 

TREBALLAR A CAN SERRA I BALET. ELS INICIS

Col·lecció Montserrat Sobregrau. AMG

La fàbrica de can Serra i Balet va obrir les portes l'any 1927 i es dedicava a la fabricació de teixits de pana. A «les panes», com popularment tothom la coneixia, bona part de la plantilla eren dones. A la indústria tèxtil les teixidores i les bitllaires (encarregades d'anar substituint el fil a mesura que s'anava gastant) sempre eren dones, perquè se'ls suposava més habilitat a l’hora de fer servir un teler.

Els homes feien altres tipus de feines dins la fàbrica (tècnics, contramestres, fusters...). A partir dels 15 anys els nois iniciaven el procés d'aprenentatge i els seus salaris augmentaven a mesura que desenvolupaven tasques més qualificades. En canvi, les noies no rebien cap formació especialitzada, perquè treballaven bàsicament per acumular un dot i acostumaven a deixar la fàbrica quan es casaven o tenien el primer fill. Moltes, acabat el seu torn a la fàbrica, ajudaven en les feines de la casa i del camp i tenien cura dels avis o dels germans petits. El seu salari era inferior al dels homes i les bitllaires eren les més mal pagades.

Les condicions de treball eren dures per a tots. Es treballava els dissabtes i es disposava de tan sols una setmana de vacances pagades a l'estiu. Es patia fred a l’hivern, calor a l’estiu i soroll durant tot l’any. A la imatge que acompanya aquest text, Filomena Cartagena, Elionor Solé, Hortensia Gargallo i Anita Selleras, treballadores de can serra i Balet, la dècada dels quaranta.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ELS SERENOS DE GAVÀ

Melcior Rosich Amat

Josep Esteve Pugés

No és molta la informació que disposem dels serenos de la nostra població, però originàriament eren els encarregats d'encendre els fanals de petroli repartits pel poble. Al llarg del recorregut que feien des de les deu de la nit i fins a l'alba, tenien l'obligació de cridar les hores tot anunciant el temps de cada moment: “Les dotze en punt i serè” -d'on prové la seva denominació-. També havien de fer llum al veïnat que ho demandés, cridar el metge, la llevadora o el capellà, anar a ca l'apotecari en cas de necessitat, i alertar en cas d'incendi. Cap a l'alba començava la seva tasca de donar tants cops en les portes de les cases com pedres hi havien deixat els seus propietaris, les quals indicaven, segons el nombre, l'hora en què el pagès volia ser despertat. En determinats casos també s'encarregaven d'obrir les portes de les cases, raó per la qual custodiaven les claus.

L’any 1883 l'Ajuntament va destituir l'anterior fanaler i sereno —el nom del qual desconeixem— i es va nomenar en el seu lloc Josep Solé Gasset, que, a més, també es va encarregar de la cura del rellotge públic durant alguns anys. En 1887 es va designar com a sereno suplent en Federico Rafols Comas. Inicialment el sereno vivia únicament de les donacions o propines dels veïns. Aquest minvat sou va donar lloc a la creació d'unes artístiques felicitacions que, abans de Nadal, repartien pel veïnat a canvi d'unes estrenes (aguinaldo).

El 1890 l'Ajuntament va constatar que un únic sereno no podia cobrir totes les necessitats de la vila, per la qual cosa va convocar la Junta de Veïns perquè hi donés el seu parer. Arran d’això, es va nomenar Jaime Urpí Rafols com a nou sereno, i es va dividir la població en dos districtes. En 1902 va començar Joan Ventura Ros. Rosendo Ventura Sebastiá i Ramón Urpí Mélich es van afegir a la plantilla de serenos l’any 1908. L’any 1909 el panorama nocturn del poble va canviar radicalment. Es van començar a encendre les bombetes il·luminades per la força elèctrica i es van anar arraconant per sempre els fanals de petroli. L'any 1935 va començar a treballar Josep Fulquet Sagrera, que, junt amb l'altre sereno, Juan Duaso Sarrau, van ser destituïts en acabar la Guerra Civil, i van ocupar el seu lloc Josep Esteve Pugés i Melcior Rosich Amat. Dos anys després, es van crear dues places de sereno, que van ocupar Josep Fulquet Sagrera i Josep Esteve Pugés, un cop superades les proves pertinents. No va ser fins el 1957 quan es van crear dues noves places de sereno, reservades al personal de l'exèrcit. Desconeixem els noms dels qui van ocupar aquestes places.

No s'han trobat les actes de quan van cessar en els seus càrrecs els últims serenos, però al final de la dècada dels 60 del segle passat aquesta entranyable figura va desaparèixer de la nostra població.

Pedro Campos

EL NOSTRE PATRIMONI: LA MASIA DE CAN TORELLÓ

La masia de can Torelló va ser edificada entre 1875-1880 per Ramon Torelló, un industrial del sector tèxtil que la va construir amb la finalitat de criar cucs de seda. El negoci va fracassar i l'edifici va ser abandonat. La construcció principal és de planta rectangular amb coberta a dues aigües amb una alçada de planta baixa i dos pisos i té un cos adossat, de planta baixa i pis, amb teulada plana del que destaca la galeria d'arcades de la primera planta (en part tancada i en forma de porxo). 

 

A inicis dels anys trenta, Nicolás Capo, metge naturista, va crear una escola naturista que disposava de diversos espais on poder practicar la seva filosofia de vida, entre ells, la masia de can Torelló, a la qual anomenaven el Parthenon. La revista “Pentalfa”, eina de difusió de l'escola, va publicar diverses fotografies del Parthenon. Les imatges constaten que l'edifici estava en ruïnes. 

Posteriorment, des de la dècada dels seixanta, va servir de caserna militar i va allotjar el Regimiento de Artillería Antiaérea 72 fins que, cap a 1994, va ser traslladat a Saragossa. L'any 1997 va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Gavà.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

HISTÒRIES DE LA MILI... DE PERE ALCARAZ

Cuando fuí a la mili -era de la quinta del 51- me tocó el periodo de recluta en Castelldefels. Formaron un equipo de fútbol y cuando pidieron jugadores salieron al menos 200. Viéndolo el teniente dijo: “los que tengan carnet” y sólo quedamos 18 o 20. Cuando nos traían la comida, había más cantidad y era un poco mejor, además estábamos rebajados de bastantes servicios.

Una tarde, estando jugando al fútbol vino el brigada de cocina, que era más malo que el veneno, y me dice: “oye tu no eres de Gavà?” y le contesté que sí. Me dijo que al día siguiente por la mañana fuese con el cabo de cocina y compráramos un carro de lechugas. Yo le dije: “mi brigada si yo he trabajado toda mi vida en una fundición, yo que sé de lechugas”, a lo que me contestó: “nada, nada, antes de mediodía que estén las lechugas aquí”, y se fue. Yo cuando terminé de jugar al fútbol me fuí a la residencia de oficiales y pregunté por mi capitán. Le expliqué lo que me había pasado con el brigada de cocina. Se echó a reír y me dijo: “déjalo no vayas que ya hablaré yo con el brigada”. 

 

Cuando estábamos comiendo sentados en las mesas vino el brigada por detrás, me cogió la oreja izquierda y empezó a retorcerla, y yo: “hay! hay! hay!”, “cuando yo te mande a buscar lechugas, tú me traes lechugas y si no hay las siembras, y cuidadito con decirle nada al capitán, si no sabrás quien soy”. No dije nada, porque yo sabía la mala leche que gastaba el brigada.

Pere Alcaraz, Memòries

PER PASQUA, LA MONA

El dia de Sant Pere de 1936 es va inaugurar la Pastisseria Torradeflot. A causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola el 18 de juliol del mateix any, la pastisseria ubicada al carrer de Sant Pere va haver de tancar, ja que com molts altres gavanencs, el seu fundador, en Josep Torradeflot, va haver d’anar a lluitar al front. 

 

Acabada la guerra, la pastisseria va reobrir i en Josep va reprendre la seva feina. El 1942 va néixer el seu fill Josep, que seguiria l’ofici del pare i que actualment dóna continuïtat al negoci familiar.

En aquesta fotografia, corresponent a un dilluns de Pasqua Florida dels anys 60, s’hi van reunir la Carmen León, la Teresa Figuerola —esposa d’en Josep Torradeflot i mare de l’Angelina—, la Teresa, la Juanita i la Mari Carmen Torradeflot, la tieta Angeleta —germana d’en Josep, el fundador—, i l’Ana Maria Olivella, actualment, esposa d’en Josep Torradeflot, fill, i cara visible de la pastisseria. Totes elles preparades per a una intensa jornada de venda de mones de Pasqua. 

 

Els possibles orígens grecs, llatins i àrabs de la mona de Pasqua denoten l’antiguitat d’aquesta tradició. Documentada des del segle XV, la mona és una ofrena que els padrins entreguen als seus fillols i/o filloles cada diumenge de Pasqua Florida. Segons la tradició, el tortell ha de tenir tants ous durs com anys té l’infant a qui li és lliurada, fins que aquest rep la primera comunió. 

 

La mona de Pasqua representa el final de la Quaresma i de les abstinències de Setmana Santa. Així mateix, està lligada a un costum social en què és habitual anar a passar el dia al camp i menjar-se-la després de dinar en companyia dels familiars i amics. 

 

La tradició de la mona ha experimentat transformacions importants. Originàriament eren tortells de pasta de pa guarnits amb ous durs incrustats a la superfície i que s’elaboraven a casa. En algunes poblacions la mona podria tenir forma d’objecte, d’animal o de ninot amb un ou a la boca o la panxa. 

 

Amb el temps, però, les mones han perdut la seva senzillesa per evolucionar cap a pastissos de dimensions més grans, fetes de pa de pessic, mantega i xocolata, embellides amb plomalls, fruita confitada, ous i figuretes de xocolata de temàtiques diverses, especialment, personatges de les sèries infantils i de dibuixos animats.

Bibliografia:

http://www.btv.cat/btvnoticies/2012/04/09/mones-pasqua-tradicio-origen/

http://culturapopular.bcn.cat/ca/festes-i-tradicions/gastronomia/els-ous-de-pasqua-i-la-mona

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/03/d-on-prove-la-mona-de-pasqua-1892.php

http://www.festes.org/noticia.php?id_noti=43

Marta Llop, historiadora

ÀLBUM DE FOTOS. ROCA RADIADORS I EL BEISBOL

L’any 1961, per iniciativa de treballadors de la Companyia Roca Radiadors Vinculats a can Sellarès, es creà el primer equip de beisbol gavanenc. 

L’empresa es va fer càrrec de la subvenció de l’equip i el club s’anomenà Roca Gavà. Només un parell d’anys més tard el  club de beisbol de Gavà va quedar campió de Catalunya de segona categoria i,   un any després, arribà a la final del campionat d’Espanya.

Aquesta fotografia, feta fa cinquanta anys al camp de can Sellarès, ha captat amb molt d’encert la tensió del joc, expressada en el moment de colpejar la pilota amb el bat. També podem observar que el públic, majoritàriament infantil, està seguint el partit “ben acomodat” a la graderia.

📷 Fons: Club de Beisbol de Gavà. Autor desconegut. AMG

HISTÒRIES DE LA MILI... DE JOAN SOLÉ MARGARIT

Joan Solé durant el servei militar 22 de maig 1939
 Autor desconegut
Col·lecció Joan Solé Margarit. AMG

Quan van mobilitzar la meva lleva, jo estava a l’Hospital Clínic de Barcelona afectat per una nefritis aguda. Això em va permetre d’estar a l’hospital fins que vingué l’ordre de desallotjar els malalts per fer lloc als ferits de guerra. El meu pare va venir a buscar-me i repenjat en ell i caminant vam arribar a Gavà. El 24 de gener vaig veure per la finestra del menjador com «els nacionals» ocupaven la Rambla. De seguida van fer presentar totes les lleves mobilitzades i als malalts ens dugueren a l’Hospital Militar per fer-nos una revisió i, per poc que t’aguantessis dret, incorporar-te en un batalló, que en el meu cas fou el de Flandes, destinat a Vitòria.

L’arribada a la caserna de reclutes que provenien de la Zona roja donà lloc a tot tipus de comentaris. De primer, a les guàrdies que em va tocar fer vaig passar un fred de mil dimonis. Així que quan digueren que entre els més aptes n’escollirien alguns per fer-los caporals, no vaig vacil·lar gens. I quan em vaig trobar davant de la companyia a la qual havia de donar ordres, vaig treure tota la veu que era capaç i la meva experiència teatral i els comandaments quedaren impressionats. L’endemà ja portava els galons de caporal i en la meva missió ja no patia tant de fred. I d’això de ser caporal passà l’anècdota que explico a continuació.

La gent de la meva companyia era de passeig i només restàvem els soldats de porta i jo. M’adreçava a la taquilla tot cantant un fragment de sarsuela quan un xicot, que era de Vitòria, es va dirigir a mi dient: “Oiga cabo, ¿puedo hacerle una pregunta?”. “Tú diràs”—li vaig respondre. “Nada, es que yo soy del Orfeón Vitoriano y para celebrar Santa Cecilia, patrona de la música, queríamos representar la zarzuela Molinos de viento, pero de 30 cantantes que tenemos en el coro, nadie se atreve a interpretar el papel de Capitán Aberto. He pensado que usted, si le viniese bien hacer una prueba, yo estoy seguro que lo aprobarian”. Jo li vaig respondre que no hi tenia cap inconvenient, però que pensés que per anar a assajar trobaríem dificultats. I ell em va respondre que no patís perquè el president de l’orfeó era íntim amic del nostre tinent coronel i que em farien els papers necessaris per poder sortir de nit a l’hora de la prova i als assaigs.

I a l’hora que em digueren vaig fer cap al local de l’Orfeón Vitoriano. Davant de tots els membres de l’orfeó, cantaires i dirigents, el mestre Aramburu, que tenia ja el piano obert, va dir: “Sabe, usted, la romanza con que empieza la obra el protagonista: Mis ojos al ver los tuyos?” I en veure que jo m’hi agafava decidit, vaig observar que li feia l’ullet com a expressió de “ja el tenim!”, i em va donar el llibret tot dient: “En el próximo ensayo hay el dueto de Margot con el capitán: he aquí un cabo que lo ascendemos a capitán por medio de la música” —va dir en to de broma. Tothom va riure i, feliç i content, vaig entornar-me'n a la caserna fins a l’endemà. Quan va arribar l’attrezzo em vaig posar la jaqueta de capità de marina holandès i la mida era perfecta. El dia de l'estrena ens aplaudiren molt i va ser un gran esdeveniment. Però el premi que em van donar va ser el millor que em podien regalar: un permís de dos mesos, en tren de viatgers, perquè pogués passar-lo a casa on encara no havia tornat des que havia anat a Vitòria. I quan se'm va acabar el permís vaig tornar a la caserna i em van fer arribar un avís de part de l’orfeó. Recentment, hi havia hagut un incendi molt desastrós i l’Ajuntament s’havia posat d’acord amb l’orfeó per si fos possible repetir Molinos de viento a benefici dels damnificats. Vam tenir un altre èxit de representació i una altra vegada vaig tenir el permís corresponent per tornar a veure la família.

Joan Solé Margarit, Memòries, inèdit

SABEU QUI VA SER FELIP SOLÉ OLIVÉ?

Retrat de Felip Solé, cap a 1930
 Autor desconegut
Col·lecció Joan Bosch Solé

En Felip Solé Olivé va guanyar per oposició la plaça de mestre l'any 1906 i va ser destinat a Gavà, on va exercir a les úniques escoles públiques que hi havia: les escoles de la plaça. Des del primer moment, "el senyor Felip", com se'l coneixia al poble, va destacar per les seves aptituds com a pedagog. Imposava la disciplina a l'aula, però sense el rigor i els càstigs als quals estaven acostumats els alumnes. Els ensenyava cançons infantils, i a llegir i a escriure en català. Les tardes dels dimecres organitzava sortides a museus, castells, fonts i a altres escoles de la rodalia.

Ensenyar, educar i formar l'esperit cívic de les noves generacions va ser el seu lema. La influència que va tenir sobre els seus alumnes va ser decisiva perquè molts d'ells van destacar en la cultura i en la política local. L'aparició del primer periòdic local, L'Aramprunyà, de caire catalanista; la fundació de l'Esbart Dansaire Ginesta, el Pomell de Joventut "Roselles de Gavà", la intensificació de l'activitat coral entorn de la coral "La Igualtat", l'augment de la pràctica esportiva amb la creació del "Club Ciclista Gavanenc" i del "Club de Futbol Gavà", així com l'interès pel patrimoni i la pròpia història cal atribuir-ho, en bona part, a l'aplicació dels seus joves exalumnes dels principis i lliçons del seu mestre.

L'any 1909 va guanyar la càtedra de pedagogia de l'Institut de Lleida. Un cop a Lleida, va promoure la creació de l'Escola Normal de Magisteri, de la qual va ser director en diverses ocasions. Felip Solé és pare del geòleg i catedràtic de geografia física, Lluís Solé Sabarís, nascut a Gavà l'any 1908, del metge i polític Felip Solé Sabarís i del mestre Josep Maria Solé Sabarís. Aquest últim és el pare de l'historiador Josep Maria Solé Sabaté i del periodista Felip Solé Sabaté.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

Per saber més: http://www.catedramariustorres.udl.cat/espaimt/directori/item.php?acr_item=sole&opcio=home&tipus=a