FESTA DE LA MÚSICA. LES PRIMERES ORQUESTRES GAVANENQUES.

 Amb motiu de la Festa de la Música d’aquest any, us presentem les orquestres de ball a Gavà, i en concret una de molt exitosa, la Bruach. 

L’origen d’aquesta remunta cap a final dels anys 20 i començament dels 30, moment en què es produí una proliferació de les orquestres de jazz, un gènere que, sorgit als Estats Units, arribà a Europa i agradà molt a les classes populars. Al llarg d’aquestes dues dècades es crearen a Catalunya moltes orquestres d’aquest tipus i a Gavà, Antoni Arnal fundà la Jazz-Mickey al novembre de 1931, que ajuntava un pianista, dos violinistes, un saxofonista i un que tocava el “Jazz-Band”. Amb el pas dels anys, s’hi van afegir al conjunt altres components, entre els quals hi figura Pere Bruach, com a pianista, que esdevingué el director cap a l’any 1935. Els principals escenaris de l’orquestra eren les festes majors que s’organitzaven des del Cafè del Centre (local de la família Bruach) per a les que el conjunt oferia sessions de “grans balls continus a l’envelat monumental”, juntament amb altres orquestres convidades provinents de localitats de la zona.

Després de la guerra, al 1940, una nova legislació dictada pel regim franquista prohibí la utilització de noms americans i l’orquestra es va veure obligada a canviar el seu. Prengué el cognom del seu director i passà a anomenar-se Orquestra Bruach. 

El tipus de repertori musical també canvià, i el jazz se substituí per ritmes típicament espanyols i llatino-americans, que igualment havien de musicar els grans balls a l’envelat de les festes majors i aquells de les sessions de diumenge per la tarda al Casino de la Rambla, on hi acudia la població gavanenca per a concloure el seu dia festiu setmanal.

Les bulerias, els tangos, les sambes, les cançons mexicanes, les batucades, els vals, però sobretot, els boleros i els pasodobles, eren els gèneres que més abundaven en aquest tipus d’esdeveniments.

L’orquestra Bruach aleshores estava formada per nous membres que s’havien incorporat després del conflicte bèl·lic i d’altres que encara continuaven des de la fundació de la Mickey:

-         el mestre, Pere Bruach (piano i violí)

-         Antoni Arnal (saxo-alt, clarinet i acordió)

-         Pere Jurado (saxo-tenor, clarinet, violí i piano)

-         Emilià Roselló (saxo-alt, clarinet i acordió)

-         Baltasar Pascual (saxo-tenor, clarinet, violí i piano)

-         Vicente Zuriaga (trompeta i contrabaix)

-         Lluís Roselló (trombó i acordió)

-         Josep Gavaldà (contrabaix i violí)

-         Vicenç Villanueva (bateria)

-         Robert Agustí (bateria)

-         Francesc Balagué (vocalista i guitarrista)

 A més d’altres que s’incorporaren més tard, cap a finals dels 50, com Jeroni Medina, Josep Colomé, Pere Gavaldà o Amadeu Estrada (aquest últim ho va fer en substitució, al piano, de Pere Bruach, mort l’any 1959).

L’orquestra Bruach va tenir un llarg però també ampli recorregut, doncs va ser convidada en diverses ocasions a tocar a les festes majors d’altres localitats de la comarca, com són Viladecans i Sant Boi.

El seu cas no és l’únic a Gavà. Trobem altres conjunts com l’Orquestra Blay o l’Orquestra dels Bohemios (que passarà a anomenar-se Dickson posteriorment) que també tingueren molta importància en el panorama musical de la ciutat d’aquestes dècades de postguerra.

Maria Nadal Estrada

 

EL CULTE A SANT NICASI

Segons el catàleg episcopal de l’església de Reims Historia Remensis Ecclesiae, escrita per Flodoardo en el segle X, sant Nicasi va ser el dècim bisbe de Reims. Aquest mateix document testifica que va rebre martiri durant la gran invasió dels bàrbars de l’any 407. El culte a sant Nicasi es va estendre ràpidament per tota la província de Reims. Els monjos benedictins de l’abadia on es conserva el seu sepulcre van contribuir a la difusió del culte al sant.

El culte va passar de França a Espanya a través de Navarra, a principis del segle XVI. Més tard, al segle XVII, va arribar a Catalunya, on tenim constància de l’advocació de sant Nicasi al convent barcelonès de Montsió i a la parròquia de Sant Pere de Gavà.

Joan Amades explica: “Una de les vegades que Barcelona sofrí una epidèmia de còlera, les monges del convent de Montsió van obtenir una relíquia d’aquest sant i tots el fidels que s’hi van encomanar es veien salvats de l’epidèmia”. Aquella i altres comunitats benedictines venien panets beneïts que es creia que guarien les malalties, tradició que també va arrelar a Gavà i que ha arribat fins als nostres dies. Els habitants de Barcelona —els que podien— anaven al camp per fugir de l’epidèmia i molts van anar a parar a pobles del Baix Llobregat. És segurament d’aquesta manera com es va difondre la devoció a sant Nicasi i com el culte va arribar a Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

FESTA MAJOR DE SANT PERE. LA CASA PER LA FINESTRA

La Festa Major d’estiu es caracteritzava per l’abundància i l’ostentació dels béns –sobretot de menjar i beure— que s’oferien, així com per la generositat i hospitalitat de les famílies. La carn, per exemple, no formava part de la dieta alimentària quotidiana dels gavanencs, o bé, en tot cas, en els dies feiners només es consumien les parts del porc considerades menys valuoses. Es convidaven amics i familiars dels pobles veïns i la festa consistia, bàsica i fonamentalment, a entaular-se i menjar fins a afartar-se de tots els aliments que hom no tastava mai, els aliments de luxe, el millor que havia produït la casa. El menú de Festa Major consistia en l’escudella i el rostit. Més endavant s’hi van incorporar el fricandó i els canalons. El segon dia, l’anomenat dels forasters, era també costum fer una gran cassolada d’arròs.

El trencament de la rutina quotidiana abastava un ampli espectre de comportaments i actituds.

Quan s’acostava la Festa Major, en previsió de l’arribada de forasters, l’Ajuntament enviava una brigada a arranjar els carrers del poble, aleshores sense asfaltar, que estaven plens de sots i roderes que feien els carros, sobretot el carrer de Sant Nicasi. Les façanes s’emblanquinaven, les mestresses deixaven la casa neta com una patena i n’hi havien que fins i tot compraven mobles nous.

Els gavanencs anaven a cal barber i a la perruqueria, que es veien plenes de gom a gom d’homes que s’hi feien afaitar —cal Basomba, cal Magí o cal Figa— o bé de dones que es feien la permanent. Estrenar vestit, sabates i barret era un dels principals al·licients per als més joves. Setmanes abans, les modistes i les xicotes que anaven a cosir s’afanyaven per tenir tots els vestits enllestits la vigília de Sant Pere. Els fotògrafs —locals o ambulants— aprofitaven l’ocasió per immortalitzar les mudades famílies gavanenques al davant de decorats muntats a l’aire lliure o en fotomatons.

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

COM ES CELEBRAVA LA FESTIVITAT DE SANT NICASI?

“La festivitat de Sant Nicasi començava al matí amb un ofici a l’altar del patró. Més tard, amb l’assistència de les autoritats, se celebrava l’ofici solemne. Un cop acabada la cerimònia, s’iniciava la processó, que recorria els principals carrers de Gavà, a càrrec de la Germandat de Sant Nicasi.
 

Durant el dia de la festivitat, es repartia entre els veïns del poble uns panets amb comí. A migdia les famílies s’aplegaven al voltant de la taula per tal de fer un àpat molt més suculent que la resta de l’any. En acabar tothom es mudava per participar en els diferents actes organitzats, com la ballada de sardanes, el ball infantil de la tarda o el partit de futbol, o bé per assistir a alguna sessió de cinema. Per la nit, es celebrava un gran ball. Era costum que aquell dia s’estrenés vestit i sabates. Feia goig veure com petits i grans passejaven ben mudats pels carrers més cèntrics de Gavà. 

Fa un temps, la Festa Major es vivia intensament. Era un dia especial en el qual es posava a l’abast dels habitants de Gavà tot un seguit d’activitats de lleure a les quals no es tenia accés la resta de l’any. La població sencera gaudia i participava de la festa en un temps on l’oci, fora de dates assenyalades, no era a l’abast de tothom”

Mireia Valentí

Del llibre: L’Abans, editorial efadós, 2002