Del tot abstret de les mirades
de la canalla, quan deixava anar el vaivé del repic contundent i ràpid dels
bastons de castanyer, que tenallava amb uns dits petits i braços molsuts i
ferms, el Pere quedava vermell de galtes, suat d’aixelles, i d’espatlla, i se
sentia feliç. Batre la llana, generalment d’ovella, era el més important perquè
un matalàs quedés ben net de microbis a causa de la voleiada i ventilada dels
petits flocs de pèls que el temps havia format. Ben amunt! - dèiem els petits
que l’observàvem. Adobar matalassos era la seva professió i la seva vida.
Arribava a casa amb un farcellet
lligat a la punta dels bastons que sostenia sobre les espatlles. L’agafava amb
una mà; amb l’altra, obria i tancava portes. Hi portava un tros de tela blanca
una mica esgrogueïda pel temps, que estenia amb tot un ritual. Necessitava
espai i sovint el feia a l’entrada de les cases. A sobre hi posava una agulla llanera molt gruixuda, de
professional, deia ell, dos o tres cabdells de cordills prims, uns pams de
cinta blanca i una capseta amb ullals daurats de diferents mides. Tot depenia
del gruix que tingués un cop acabat.
El matalàs que havia de batre i
ventilar li deixaven sobre el mantell. Aquell moment no era gens distret. El
descosia, en treia la llana, i l’escampava. Mal assegut al terra, estenia
braços, per repartir els manyocs, i deixava en un racó el tros de tela que,
durant anys, havia embolcallat somnis,
febres i passions. Ratlles blanques i vermelles, o blaves, que s’havien descolorit
i que assenyalaven el temps que havien estat espolsats amb un picamatalassos, una mena de pala plana i
rodona enfilada amb un mànec, sovint de
cànem, que cada casa tenia com a estri
imprescindible de mostra de netedat i cura llitera. A tots els nens, algun cop,
ens havia perseguit i impactat a les natges. El Pere apartava, amb menyspreu,
el tros de roba gastat. Demanava a la
mestressa, o a l’ amo de la casa, que li’n portessin el tros nou, el que se suposava
que havien comprat per tal de refer,
del tot, el vell i endurit. Feia mala cara, el Pere, i rondinava en veu baixa,
ningú no sabíem ben bé què deia, però sí que tots n’enteníem la raó. No
acceptava cap mena d’ajuda davant de la dificultat que li suposava escampar la
llana, en un requadre força gran, i preparar-la per batre. Al Pere li faltaven
les dues cames. El Pere es desplaçava amb els genolls.
A casa sabíem que a l’home li
agradava la sarsuela i, quan el meu pare veia que es posava massa nerviós, per
no poder accedir amb facilitat als quatre cantons, li xiuxiuejava La del
Manojo de Rosas. El Pere
s’enlairava de cos tant com podia i cantava a cor què vols. Era atractiu, el
Pere, ros i amb ulls blaus, ben fet, malgrat genolls avall, però era un
escàndol d’home. Parlava fort, renegava i cantava com un boig, sense entonar.
Tot per aconseguir un matalàs ben tou, net, confortable i ben cosit, deien a
casa.
El Pere sense cames, el Pere
Sobregrau, va esdevenir un d’aquells
personatges de poble de qui tothom en parlava i la vida del qual tothom volia
conèixer. La curiositat màxima era saber com havia perdut les cames. És clar,
la resposta era llarga: que si a la guerra... Al front de Terol, se li van
congelar i li van haver de tallar. L’altra pregunta era esbrinar què portava
als monyons dels genolls que li havien quedat ben bé arran de cames per tal de
poder-hi caminar. Una mitja blanca de llana, a sota d’unes genolleres gruixudes
de cuir, protegides amb un pedaç de pneumàtic, li dissimulaven el tros de carn
serrat i li permetien caminar, sense presses, però amb seguretat. Algun cop es
desfeia de l’embolcall i ensenyava la mutilació. Mai, mai no l’ ensenyava a cap criatura. Si algun
atrevit li ho demanava, s’hi negava. Era orgullós i presumit. Sabia que era
atractiu de cara i de cos abans d’arribar a sota els genolls, i abans de la
guerra.
Montserrat Pañell