L’explosiva
industrialització dels anys seixanta s’havia vist substituïda, a mitjan anys
setanta, per una crisi industrial mundial, agreujada a Espanya per la crispació
política del moment —el règim franquista s’esllanguia i les reivindicacions
democràtiques abandonaven la clandestinitat. Aquest context va esperonar una
nova consciència obrera, forta i activa, que va iniciar l’etapa més conflictiva
després de la mort de Franco.
Durant
l’any 1976 gairebé tres milions de treballadors i de treballadores de tot
l’estat es van declarar en vaga i els polígons industrials del Baix Llobregat
bullien d’excitació. En aquell moment Roca Radiadores era la segona empresa del
país, després de SEAT. Només a la fàbrica de Gavà-Viladecans hi treballaven
4.700 operaris, molts dels quals vivien al Poblat Roca, un polígon d’habitatges
assequibles fomentat per la mateixa companyia.
Els
Roca havien promogut una intensa obra social a Gavà i Viladecans —escoles,
instal·lacions esportives i culturals i l’hospital de Sant Llorenç— que
intentava compensar els baixos salaris i les duríssimes condicions laborals.
Tot i això, el malestar laboral sempre havia estat amatent i es va agreujar
quan, a finals de la dècada de 1960, l’entrada d’accionistes nord-americans es
va traduir en un canvi de model productiu i el desmantellament progressiu dels
beneficis socials.
Amb
aquest caldo de cultiu, el febrer de 1976 esclatava el conflicte entre empresa
i treballadors per la manca d’acord en la negociació de l’actualització dels
salaris. La desavinença va portar als treballadors de la fàbrica d’Alcalà de
Henares a declarar-se en vaga, fet que va motivar la detenció d’alguns delegats
sindicals i l’acomiadament d’un treballador. Ràpidament la revolta va ser recolzada
per la plantilla de Gavà-Viladecans, amb una primera aturada de la producció
que va durar quaranta-un dies.
La
gran vaga de la Roca, però, va tenir lloc entre el novembre de 1976 i el febrer
de 1977. En tornar a negociar el conveni, trenta-quatre delegats escollits pels
treballadors van ser acomiadats; en resposta, els obrers van decidir encetar
una vaga indefinida i denunciar els acomiadaments.
El
de la Roca, fou un dels conflictes laborals més intensos i amb més repercussió
de la Transició, no només per la seva durada — noranta-cinc dies—, sinó també
per la forma d’organització dels treballadors —en assemblea, desvinculats dels
sindicats i dels partits polítics— i per la forta repressió que van patir, tant
per part dels cossos policials com de grups radicals d’extrema dreta.
Com escriu Albert Alonso, coautor de “La vaga
de la Roca, una generació després”, els treballadors feia mesos que s’havien
estructurat en una organització de caràcter assembleari alternativa al Sindicat
Vertical. Mentre va durar la vaga es convocaven assemblees al Poblat Roca,
epicentre de les protestes, a l’església o a la muntanya, i totes les decisions
es prenien a mà alçada, una forma d’organitzar la protesta que els va
enemistar, fins i tot, amb les CCOO.
Per
uns dies, i sense demanar permís, es van recuperar els drets de reunió,
d’expressió, de vaga i de manifestació, que feia quaranta anys que estaven
prohibits. L’ocupació de l’església i del Poblat, l’autodefensa davant la
repressió policial —amb forats de bala a façanes i balcons inclosos—, les
assemblees multitudinàries, la violència de l’extrema dreta; el suport social,
cultural, jurídic i legal; els lemes i les consignes –”quan vagis a cagar,
recorda’t de Roca”. Dos pobles i una
comarca units davant d’un context de repressió i violència brutal.
I
és que la solidaritat, tan enyorada ara, era el component més important de les
lluites obreres. La lluita d’una empresa era la lluita de totes, i també la de
la societat civil democràtica. La gran vaga de la Roca va rebre el suport de
moviments ciutadans de tota mena: estudiants, associacions de veïns, artistes,
intel·lectuals i organitzacions diverses, i fins i tot va tenir ressò a mitjans
de comunicació internacionals.
Gairebé tres mesos després de l’acomiadament
dels delegats, el gener de 1977, va començar el judici. La causa obrera fou
defensada per joves advocats laboralistes del col·lectiu Ronda. La sentència
fou un èxit parcial perquè reconeixia la improcedència dels acomiadaments, però
oferia la possibilitat de substituir la readmissió per una indemnització, fet
que va indignar el col·lectiu de treballadors, ja molt desgastat.
Preveient el desànim general i la ruptura de
la unitat en cas que la lluita s’allargués, el 10 de febrer es va prendre la
decisió de tornar a la feina i posar fi als noranta-cinc dies de revolta. Va
ser en una assemblea, com sempre, on 3.000 treballadors van expressar el seu
vot a mà alçada. No podia ser d’una altra manera.
Vanessa Rodríguez Fornós
Historiadora
NOM ESCULTURA: Monument a Constantí Bruach i Margarit.
