“El territori d’Eramprunyà abrigà una bonica història d’amor narrada en
clau poètica i de fort contingut dramàtic. Dos enamorats defensaren el dret a
la seva passió i no dubtaren a enfrontar-se als pares i a la pròpia societat on
s’incloïen personalitats del Consell Barceloní. Aquests amants tenien nom
propi. Ell es deia Gaspart Burgès de Sant Climent, i era descendent, per
línia directa, de Francesc Burgès de Sant Climent, senyor de la Torre Roja de
Viladecans; ella era Isabel de Gualbes, filla de l’honrat Joan de
Gualbes, membre del Consell de la Ciutat de Barcelona.
Desconeixerem el perquè de l’oposició del
pare de la noia, però no hi ha cap dubte respecte de la seva negativa a
mantenir tal relació fins al punt d’originar-se una forta disputa entre l’amant
i el pare. Les trifulques foren tan fortes i les coses anaren de tal manera,
que la llarga baralla es recollí en el Dietari del Consell, quan aquesta
institució municipal deliberà sobre si calia intervenir o no en l’afer, ja que consideraren que Joan
de Gualbes, com a membre del Consell, bé havia de comptar amb el suport del
seus col·legues i, tots ensems, fer front a l’ofensa. A més a més, els matrimonis
clandestins eren prohibits, el rei Jaume I mateix, l’any 1244, havia castigat
una dona per aquesta raó privant-la d’herència paterna i materna.
Totes aquestes cuites s’esdevingueren quan els temps moderns ja havien
obert la porta i corria l’any 1520. Era el mes d’agost, i el Dietari del Consell
deixà constància que Gaspart Burgès i de Sant Climent, donzell, havia entrat en
una casa de Sarrià, ajudat per gent armada amb ballestes i espases i, per la
força, s’havia endut una filla de Joan de Gualbes. El Consell decidí donar una
recompensa de tres-cents florins a aquella persona que fos capaç de deturar
Gaspart, a la vegada que fornia d’armes dos-cents homes perquè anessin amb el
veguer de la ciutat de Barcelona a cercar-lo i prendre’l i, si convenia, la
suma d’homes podia incrementar-se. La voluntat de venjança havia de ser molt
gran puix que l’endemà del rapte, el mateix Consell manifestà que el nuvi havia
deixat Isabel a mans del seu oncle Galceran Ferrer, que era clergue, i tot i
així, el Consell volia de totes passades encalçar Gaspart.
Traspassat l’any, l’afer encara cuejava, i Gaspart Burgès decidí
adreçar-se a Joan de Gualbes amb un cartell de desafiament. El cartell, d’una
gran bellesa, mostra fins quin punt els sentiments i les passions són inherents
a la condició humana per damunt dels temps i dels col·lectius. Gaspart Burgès
utilitzà l’instrument públic d’un cartell per donar a conèixer a tothom l’amor
existent entre ell i Isabel de Gualbes, a qui considerava ja com a dona seva
perquè davant els ulls de Déu ja eren maridats, perquè havien jagut plegats. El
tendre xicot puntualitzava com la relació amorosa no havia estat forçada sinó
voluntària, amb el consentiment absolut de la dona.
L’enamorat reconeix l’expressa voluntat del
sogre de donar-li mort i més d’un any després del succés –el cartell porta la
data de desembre de 1521- les circumstàncies no havien variat: l’honor de
mossèn Joan de Gualbes continuava ferit i només la venjança el podia guarir;
per això el pobre Gaspart hagué de fugir i es refugià a Narbona, des d’on donà
a conèixer, a la desesperada, la situació”.
Dolors Sanahuja
Del llibre: un món entre ombres. Dones
d’Eramprunyà,1998