ÀLBUM DE FOTOS. PLAÇA DE JAUME BALMES

Aquesta fotografia de Gavà de l’any 1971, cedida a l’Arxiu Municipal per David Achell, tot i que, a primera vista pugui semblar difícil d’ubicar, si ens hi fixem bé, conté prou elements per poder treure’n l’entrellat. 

En primer terme veiem la tanca que encerclava els planters de Josep Lladó, els terrenys dels quals ocupen actualment el nou ajuntament i la plaça de Jaume Balmes. Una mica més enllà hi trobem el col·legi Jacme March en procés de construcció i, més a la dreta, l’espai on hi haurà la continuació del carrer de Sant Pere i on s’edificarà­­ el pavelló Jacme March i la nova piscina municipal.

 Amb els anys, en aquest sector s’hi acabarà concentrant una bona part del serveis de la ciutat. 

📷Fons: David Achell. Joan Petit. Autor desconegut. AMG. 

TREBALLAR A CAN SERRA I BALET. ELS INICIS

Col·lecció Montserrat Sobregrau. AMG

La fàbrica de can Serra i Balet va obrir les portes l'any 1927 i es dedicava a la fabricació de teixits de pana. A «les panes», com popularment tothom la coneixia, bona part de la plantilla eren dones. A la indústria tèxtil les teixidores i les bitllaires (encarregades d'anar substituint el fil a mesura que s'anava gastant) sempre eren dones, perquè se'ls suposava més habilitat a l’hora de fer servir un teler.

Els homes feien altres tipus de feines dins la fàbrica (tècnics, contramestres, fusters...). A partir dels 15 anys els nois iniciaven el procés d'aprenentatge i els seus salaris augmentaven a mesura que desenvolupaven tasques més qualificades. En canvi, les noies no rebien cap formació especialitzada, perquè treballaven bàsicament per acumular un dot i acostumaven a deixar la fàbrica quan es casaven o tenien el primer fill. Moltes, acabat el seu torn a la fàbrica, ajudaven en les feines de la casa i del camp i tenien cura dels avis o dels germans petits. El seu salari era inferior al dels homes i les bitllaires eren les més mal pagades.

Les condicions de treball eren dures per a tots. Es treballava els dissabtes i es disposava de tan sols una setmana de vacances pagades a l'estiu. Es patia fred a l’hivern, calor a l’estiu i soroll durant tot l’any. A la imatge que acompanya aquest text, Filomena Cartagena, Elionor Solé, Hortensia Gargallo i Anita Selleras, treballadores de can serra i Balet, la dècada dels quaranta.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ELS SERENOS DE GAVÀ

Melcior Rosich Amat

Josep Esteve Pugés

No és molta la informació que disposem dels serenos de la nostra població, però originàriament eren els encarregats d'encendre els fanals de petroli repartits pel poble. Al llarg del recorregut que feien des de les deu de la nit i fins a l'alba, tenien l'obligació de cridar les hores tot anunciant el temps de cada moment: “Les dotze en punt i serè” -d'on prové la seva denominació-. També havien de fer llum al veïnat que ho demandés, cridar el metge, la llevadora o el capellà, anar a ca l'apotecari en cas de necessitat, i alertar en cas d'incendi. Cap a l'alba començava la seva tasca de donar tants cops en les portes de les cases com pedres hi havien deixat els seus propietaris, les quals indicaven, segons el nombre, l'hora en què el pagès volia ser despertat. En determinats casos també s'encarregaven d'obrir les portes de les cases, raó per la qual custodiaven les claus.

L’any 1883 l'Ajuntament va destituir l'anterior fanaler i sereno —el nom del qual desconeixem— i es va nomenar en el seu lloc Josep Solé Gasset, que, a més, també es va encarregar de la cura del rellotge públic durant alguns anys. En 1887 es va designar com a sereno suplent en Federico Rafols Comas. Inicialment el sereno vivia únicament de les donacions o propines dels veïns. Aquest minvat sou va donar lloc a la creació d'unes artístiques felicitacions que, abans de Nadal, repartien pel veïnat a canvi d'unes estrenes (aguinaldo).

El 1890 l'Ajuntament va constatar que un únic sereno no podia cobrir totes les necessitats de la vila, per la qual cosa va convocar la Junta de Veïns perquè hi donés el seu parer. Arran d’això, es va nomenar Jaime Urpí Rafols com a nou sereno, i es va dividir la població en dos districtes. En 1902 va començar Joan Ventura Ros. Rosendo Ventura Sebastiá i Ramón Urpí Mélich es van afegir a la plantilla de serenos l’any 1908. L’any 1909 el panorama nocturn del poble va canviar radicalment. Es van començar a encendre les bombetes il·luminades per la força elèctrica i es van anar arraconant per sempre els fanals de petroli. L'any 1935 va començar a treballar Josep Fulquet Sagrera, que, junt amb l'altre sereno, Juan Duaso Sarrau, van ser destituïts en acabar la Guerra Civil, i van ocupar el seu lloc Josep Esteve Pugés i Melcior Rosich Amat. Dos anys després, es van crear dues places de sereno, que van ocupar Josep Fulquet Sagrera i Josep Esteve Pugés, un cop superades les proves pertinents. No va ser fins el 1957 quan es van crear dues noves places de sereno, reservades al personal de l'exèrcit. Desconeixem els noms dels qui van ocupar aquestes places.

No s'han trobat les actes de quan van cessar en els seus càrrecs els últims serenos, però al final de la dècada dels 60 del segle passat aquesta entranyable figura va desaparèixer de la nostra població.

Pedro Campos

EL NOSTRE PATRIMONI: LA MASIA DE CAN TORELLÓ

La masia de can Torelló va ser edificada entre 1875-1880 per Ramon Torelló, un industrial del sector tèxtil que la va construir amb la finalitat de criar cucs de seda. El negoci va fracassar i l'edifici va ser abandonat. La construcció principal és de planta rectangular amb coberta a dues aigües amb una alçada de planta baixa i dos pisos i té un cos adossat, de planta baixa i pis, amb teulada plana del que destaca la galeria d'arcades de la primera planta (en part tancada i en forma de porxo). 

 

A inicis dels anys trenta, Nicolás Capo, metge naturista, va crear una escola naturista que disposava de diversos espais on poder practicar la seva filosofia de vida, entre ells, la masia de can Torelló, a la qual anomenaven el Parthenon. La revista “Pentalfa”, eina de difusió de l'escola, va publicar diverses fotografies del Parthenon. Les imatges constaten que l'edifici estava en ruïnes. 

Posteriorment, des de la dècada dels seixanta, va servir de caserna militar i va allotjar el Regimiento de Artillería Antiaérea 72 fins que, cap a 1994, va ser traslladat a Saragossa. L'any 1997 va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Gavà.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà 

HISTÒRIES DE LA MILI... DE PERE ALCARAZ

Cuando fuí a la mili -era de la quinta del 51- me tocó el periodo de recluta en Castelldefels. Formaron un equipo de fútbol y cuando pidieron jugadores salieron al menos 200. Viéndolo el teniente dijo: “los que tengan carnet” y sólo quedamos 18 o 20. Cuando nos traían la comida, había más cantidad y era un poco mejor, además estábamos rebajados de bastantes servicios.

Una tarde, estando jugando al fútbol vino el brigada de cocina, que era más malo que el veneno, y me dice: “oye tu no eres de Gavà?” y le contesté que sí. Me dijo que al día siguiente por la mañana fuese con el cabo de cocina y compráramos un carro de lechugas. Yo le dije: “mi brigada si yo he trabajado toda mi vida en una fundición, yo que sé de lechugas”, a lo que me contestó: “nada, nada, antes de mediodía que estén las lechugas aquí”, y se fue. Yo cuando terminé de jugar al fútbol me fuí a la residencia de oficiales y pregunté por mi capitán. Le expliqué lo que me había pasado con el brigada de cocina. Se echó a reír y me dijo: “déjalo no vayas que ya hablaré yo con el brigada”. 

 

Cuando estábamos comiendo sentados en las mesas vino el brigada por detrás, me cogió la oreja izquierda y empezó a retorcerla, y yo: “hay! hay! hay!”, “cuando yo te mande a buscar lechugas, tú me traes lechugas y si no hay las siembras, y cuidadito con decirle nada al capitán, si no sabrás quien soy”. No dije nada, porque yo sabía la mala leche que gastaba el brigada.

Pere Alcaraz, Memòries

PER PASQUA, LA MONA

El dia de Sant Pere de 1936 es va inaugurar la Pastisseria Torradeflot. A causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola el 18 de juliol del mateix any, la pastisseria ubicada al carrer de Sant Pere va haver de tancar, ja que com molts altres gavanencs, el seu fundador, en Josep Torradeflot, va haver d’anar a lluitar al front. 

 

Acabada la guerra, la pastisseria va reobrir i en Josep va reprendre la seva feina. El 1942 va néixer el seu fill Josep, que seguiria l’ofici del pare i que actualment dóna continuïtat al negoci familiar.

En aquesta fotografia, corresponent a un dilluns de Pasqua Florida dels anys 60, s’hi van reunir la Carmen León, la Teresa Figuerola —esposa d’en Josep Torradeflot i mare de l’Angelina—, la Teresa, la Juanita i la Mari Carmen Torradeflot, la tieta Angeleta —germana d’en Josep, el fundador—, i l’Ana Maria Olivella, actualment, esposa d’en Josep Torradeflot, fill, i cara visible de la pastisseria. Totes elles preparades per a una intensa jornada de venda de mones de Pasqua. 

 

Els possibles orígens grecs, llatins i àrabs de la mona de Pasqua denoten l’antiguitat d’aquesta tradició. Documentada des del segle XV, la mona és una ofrena que els padrins entreguen als seus fillols i/o filloles cada diumenge de Pasqua Florida. Segons la tradició, el tortell ha de tenir tants ous durs com anys té l’infant a qui li és lliurada, fins que aquest rep la primera comunió. 

 

La mona de Pasqua representa el final de la Quaresma i de les abstinències de Setmana Santa. Així mateix, està lligada a un costum social en què és habitual anar a passar el dia al camp i menjar-se-la després de dinar en companyia dels familiars i amics. 

 

La tradició de la mona ha experimentat transformacions importants. Originàriament eren tortells de pasta de pa guarnits amb ous durs incrustats a la superfície i que s’elaboraven a casa. En algunes poblacions la mona podria tenir forma d’objecte, d’animal o de ninot amb un ou a la boca o la panxa. 

 

Amb el temps, però, les mones han perdut la seva senzillesa per evolucionar cap a pastissos de dimensions més grans, fetes de pa de pessic, mantega i xocolata, embellides amb plomalls, fruita confitada, ous i figuretes de xocolata de temàtiques diverses, especialment, personatges de les sèries infantils i de dibuixos animats.

Bibliografia:

http://www.btv.cat/btvnoticies/2012/04/09/mones-pasqua-tradicio-origen/

http://culturapopular.bcn.cat/ca/festes-i-tradicions/gastronomia/els-ous-de-pasqua-i-la-mona

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/03/d-on-prove-la-mona-de-pasqua-1892.php

http://www.festes.org/noticia.php?id_noti=43

Marta Llop, historiadora

ÀLBUM DE FOTOS. ROCA RADIADORS I EL BEISBOL

L’any 1961, per iniciativa de treballadors de la Companyia Roca Radiadors Vinculats a can Sellarès, es creà el primer equip de beisbol gavanenc. 

L’empresa es va fer càrrec de la subvenció de l’equip i el club s’anomenà Roca Gavà. Només un parell d’anys més tard el  club de beisbol de Gavà va quedar campió de Catalunya de segona categoria i,   un any després, arribà a la final del campionat d’Espanya.

Aquesta fotografia, feta fa cinquanta anys al camp de can Sellarès, ha captat amb molt d’encert la tensió del joc, expressada en el moment de colpejar la pilota amb el bat. També podem observar que el públic, majoritàriament infantil, està seguint el partit “ben acomodat” a la graderia.

📷 Fons: Club de Beisbol de Gavà. Autor desconegut. AMG

HISTÒRIES DE LA MILI... DE JOAN SOLÉ MARGARIT

Joan Solé durant el servei militar 22 de maig 1939
 Autor desconegut
Col·lecció Joan Solé Margarit. AMG

Quan van mobilitzar la meva lleva, jo estava a l’Hospital Clínic de Barcelona afectat per una nefritis aguda. Això em va permetre d’estar a l’hospital fins que vingué l’ordre de desallotjar els malalts per fer lloc als ferits de guerra. El meu pare va venir a buscar-me i repenjat en ell i caminant vam arribar a Gavà. El 24 de gener vaig veure per la finestra del menjador com «els nacionals» ocupaven la Rambla. De seguida van fer presentar totes les lleves mobilitzades i als malalts ens dugueren a l’Hospital Militar per fer-nos una revisió i, per poc que t’aguantessis dret, incorporar-te en un batalló, que en el meu cas fou el de Flandes, destinat a Vitòria.

L’arribada a la caserna de reclutes que provenien de la Zona roja donà lloc a tot tipus de comentaris. De primer, a les guàrdies que em va tocar fer vaig passar un fred de mil dimonis. Així que quan digueren que entre els més aptes n’escollirien alguns per fer-los caporals, no vaig vacil·lar gens. I quan em vaig trobar davant de la companyia a la qual havia de donar ordres, vaig treure tota la veu que era capaç i la meva experiència teatral i els comandaments quedaren impressionats. L’endemà ja portava els galons de caporal i en la meva missió ja no patia tant de fred. I d’això de ser caporal passà l’anècdota que explico a continuació.

La gent de la meva companyia era de passeig i només restàvem els soldats de porta i jo. M’adreçava a la taquilla tot cantant un fragment de sarsuela quan un xicot, que era de Vitòria, es va dirigir a mi dient: “Oiga cabo, ¿puedo hacerle una pregunta?”. “Tú diràs”—li vaig respondre. “Nada, es que yo soy del Orfeón Vitoriano y para celebrar Santa Cecilia, patrona de la música, queríamos representar la zarzuela Molinos de viento, pero de 30 cantantes que tenemos en el coro, nadie se atreve a interpretar el papel de Capitán Aberto. He pensado que usted, si le viniese bien hacer una prueba, yo estoy seguro que lo aprobarian”. Jo li vaig respondre que no hi tenia cap inconvenient, però que pensés que per anar a assajar trobaríem dificultats. I ell em va respondre que no patís perquè el president de l’orfeó era íntim amic del nostre tinent coronel i que em farien els papers necessaris per poder sortir de nit a l’hora de la prova i als assaigs.

I a l’hora que em digueren vaig fer cap al local de l’Orfeón Vitoriano. Davant de tots els membres de l’orfeó, cantaires i dirigents, el mestre Aramburu, que tenia ja el piano obert, va dir: “Sabe, usted, la romanza con que empieza la obra el protagonista: Mis ojos al ver los tuyos?” I en veure que jo m’hi agafava decidit, vaig observar que li feia l’ullet com a expressió de “ja el tenim!”, i em va donar el llibret tot dient: “En el próximo ensayo hay el dueto de Margot con el capitán: he aquí un cabo que lo ascendemos a capitán por medio de la música” —va dir en to de broma. Tothom va riure i, feliç i content, vaig entornar-me'n a la caserna fins a l’endemà. Quan va arribar l’attrezzo em vaig posar la jaqueta de capità de marina holandès i la mida era perfecta. El dia de l'estrena ens aplaudiren molt i va ser un gran esdeveniment. Però el premi que em van donar va ser el millor que em podien regalar: un permís de dos mesos, en tren de viatgers, perquè pogués passar-lo a casa on encara no havia tornat des que havia anat a Vitòria. I quan se'm va acabar el permís vaig tornar a la caserna i em van fer arribar un avís de part de l’orfeó. Recentment, hi havia hagut un incendi molt desastrós i l’Ajuntament s’havia posat d’acord amb l’orfeó per si fos possible repetir Molinos de viento a benefici dels damnificats. Vam tenir un altre èxit de representació i una altra vegada vaig tenir el permís corresponent per tornar a veure la família.

Joan Solé Margarit, Memòries, inèdit

SABEU QUI VA SER FELIP SOLÉ OLIVÉ?

Retrat de Felip Solé, cap a 1930
 Autor desconegut
Col·lecció Joan Bosch Solé

En Felip Solé Olivé va guanyar per oposició la plaça de mestre l'any 1906 i va ser destinat a Gavà, on va exercir a les úniques escoles públiques que hi havia: les escoles de la plaça. Des del primer moment, "el senyor Felip", com se'l coneixia al poble, va destacar per les seves aptituds com a pedagog. Imposava la disciplina a l'aula, però sense el rigor i els càstigs als quals estaven acostumats els alumnes. Els ensenyava cançons infantils, i a llegir i a escriure en català. Les tardes dels dimecres organitzava sortides a museus, castells, fonts i a altres escoles de la rodalia.

Ensenyar, educar i formar l'esperit cívic de les noves generacions va ser el seu lema. La influència que va tenir sobre els seus alumnes va ser decisiva perquè molts d'ells van destacar en la cultura i en la política local. L'aparició del primer periòdic local, L'Aramprunyà, de caire catalanista; la fundació de l'Esbart Dansaire Ginesta, el Pomell de Joventut "Roselles de Gavà", la intensificació de l'activitat coral entorn de la coral "La Igualtat", l'augment de la pràctica esportiva amb la creació del "Club Ciclista Gavanenc" i del "Club de Futbol Gavà", així com l'interès pel patrimoni i la pròpia història cal atribuir-ho, en bona part, a l'aplicació dels seus joves exalumnes dels principis i lliçons del seu mestre.

L'any 1909 va guanyar la càtedra de pedagogia de l'Institut de Lleida. Un cop a Lleida, va promoure la creació de l'Escola Normal de Magisteri, de la qual va ser director en diverses ocasions. Felip Solé és pare del geòleg i catedràtic de geografia física, Lluís Solé Sabarís, nascut a Gavà l'any 1908, del metge i polític Felip Solé Sabarís i del mestre Josep Maria Solé Sabarís. Aquest últim és el pare de l'historiador Josep Maria Solé Sabaté i del periodista Felip Solé Sabaté.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

Per saber més: http://www.catedramariustorres.udl.cat/espaimt/directori/item.php?acr_item=sole&opcio=home&tipus=a

L'ESLÒGAN «TOT HO TENIM A GAVÀ: PLATJA, MUNTANYES I PLA» HA COMPLERT QUARANTA ANYS

L'any 1975 l'Ajuntament de Gavà va convocar un concurs amb l'objecte d'escollir un eslògan representatiu de la població i «a este efecto deberá glosar los valores intrínsicos de Gavà, ya sean folklóricos, culturales, industriales o singulares de cualquier aspecto característico de Gavà».

Les bases recollien que els treballs havien de limitar-se a un màxim de deu paraules. El nombre total de propostes presentades va ser de 159. El guanyador va ser Joan Solé Margarit amb l'eslògan «Tot ho tenim a Gavà: platja, muntanyes i pla», que va rebre una placa i 5.000 pessetes en metàl·lic.

Amb l'objectiu de donar-lo a conèixer, es va editar una enganxina que il·lustra l'eslògan amb un dibuix de la pintora gavanenca Mercè Carbonell Estapé. Quaranta anys després, el lema i la imatge gràfica, que recullen els aspectes més característics de la geografia del municipi, continuen vius i són coneguts per bona part de la població. 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. IMAGINACIÓ AL PODER!

Aquesta divertida fotografia, que ens ha fet arribar Manel Armengol a l’Arxiu Municipal, va ser mereixedora del primer premi en un concurs fotogràfic organitzat a mitjan dels anys seixanta per la desapareguda fàbrica de telers Cerdans.

L’autor, i aleshores treballador de l’empresa, és l’Antonio Rodríguez i ens l’ha cedit la seva esposa, l, Antònia Armengol de cal Xartó. 

Sense gaire tecnologia al seu abast, la imaginació de la canalla, com podem veure,   superava   tots   els inconvenients,   i   els   costeruts carrers   del   barri   de  les Colomeres   de   Gavà,    en    aquell moment encara sense asfaltar, eren una immillorable pista de proves.

 📷Fons i autor: Manel Armengol. AMG. 

COM EREN ELS ENTERRAMENTS?

La mort era per als nostres avantpassats, un fet quotidià, inevitable i natural. La gent moria a casa, acompanyada de la família. La preparació del cos corria a càrrec dels familiars, que sovint eren ajudats pels veïns. Als pobles, la notícia de la mort d’una persona s’anunciava a través del veïnat. A Gavà, era costum anunciar-ho porta a porta. També les campanes de l’església anunciaven a morts tres cops. El primer cop, immediatament després del traspàs, el segon cop, quinze minuts abans de l’inici de la missa i el tercera, durant l’enterrament.

 

Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa. Antigament, el difunt es traslladava a l’església a braços amb un baiard especial (un estri format per dues barres paral·lels amb una plataforma al mig) i s’inhumava al fossar que hi havia al mateix costat de l’antiga església de sant Pere. Quan el 1874 es va construir l’actual cementiri, es va generalitzar l’ús de cotxes negres tirats per cavalls, que anaven guarnits amb colors negres i daurats. 

 

Fetes les exèquies a l’església, es constituïa la comitiva de dol per acompanyar el fèretre fins al cementiri. Davant de tot hi anava el capellà i tres escolanets amb la creu. Després seguia el cotxe mortuori tirat per un o més cavalls, fins a quatre, segons la categoria del finat, que també influïa en el nombre de capellans. A continuació desfilava tot el seguici, els homes al davant i les dones al darrere. S’hi anava caminant lentament, cosa que allargava la durada de l’enterrament i li donava més sentiment i solemnitat. Un cop enterrat el difunt, els familiars més propers es col·locaven al portal del cementiri i tothom s’acomiadava expressant el seu condol donant la ma o amb petons i abraçades.

Per  saber més: Antoni Tarrida. Terra i Ànima

EL NOSTRE PATRIMONI: LA MASIA DE CAN TRIES

La primera notícia documental relativa a l'edifici data de l'any 1588 quan el baró va concedir la finca a Joan Pons. Aquest la va vendre a Antoni Erill, i els Erill, a Antoni Ribas. Així va anar passant, per venda o per herència, d'uns propietaris a uns altres. El 1682 els tutors dels fills menors de Francesc Bosch van cedir el mas a Francesc Aravitg i després va passar a poder de Josep Trias com a dot per a la seva filla. Des d'aleshores el mas es coneix com a can Tries.

Les restes arqueològiques trobades en aquesta zona indiquen que l'indret ja estava habitat pels volts de l'any 1000. No és estrany perquè la masia de can Tries està situada en una cruïlla de camins, entre el camí reial i el camí de la costa, que unien els diferents nuclis habitats del territori d'Eramprunyà. Can Tries és un edifici de grans dimensions, envoltat d'una tanca emmarcada per quatres columnes de pedra obrada que possiblement provenen del pòrtic de l'antiga ermita.

Molt a prop, dins de l’actual jardí, encara es poden intuir les restes de l'ermita de Sant Llorenç. Documentada des del segle XIV, aquesta ermita era atesa per un ermità i només s'obria els dies assenyalats, com el 10 d'agost, festivitat de Sant Llorenç. Aquell dia el capellà de Sant Climent baixava en processó i hi feia missa. A partir del segle XVIII va entrar en decadència i va ser destruïda a inicis del segle XIX durant la Guerra del Francès.

L'any 1975 la Magda Rubio i el seu marit, el Fermí, van llogar la masia de can Tries a la seva propietària, la senyora Forns. Durant dos anys van fer-hi obres per condicionar-la i obrir-la al públic com a restaurant. Finalment, l’any 1977 van inaugurar el restaurant Can Feral. De l’edifici original, a la planta baixa se’n conserva la porta de fusta de l’entrada, les arcades del vestíbul, les bigues de fusta del menjador i dues llars de foc. Al pis de dalt hi havia un petit oratori amb una talla de fusta de sant Llorenç, una obra del segle XVI, que van fer restaurar.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. BARRI D'AUSIÀS MARCH

 

A primera vista pot sorprendre aquesta imatge del barri d’Ausiàs March de Gavà. Francesc Català és l’autor de la fotografia, i la seva intenció era aportar el punt de vista subjectiu d’un nou barri de Gavà, a principis dels anys setanta. 

Per aconseguir-ho es val d’un objectiu gran angular extrem (ull de peix), que amplia el camp de visió, tot i que deforma les línies verticals. 

L’autor aconsegueix un marcat efecte dramàtic sobre els nens que juguen en primer pla envoltats d’uns edificis gegants, que en realitat no ho són tant.

📷 AMG. Fons i autor: Francesc Català. 

QUI VA SER L'ÀNGELA ROCA?

Àngela Roca Soler -la senyora Angeleta-  va néixer a Manlleu el 1880. Era l’única noia de quatre germans que l’any 1917 es van establir a Gavà i van fundar la fàbrica Roca Radiadores S.A. Mentre els seus germans van assumir les funcions empresarials de la fàbrica, ella va quedar al càrrec dels aspectes benèfics i assistencials, com ara fer classes a les filles dels treballadors en edat escolar.

També va cedir uns terrenys i va pagar les obres del nou convent-escola de les germanes Agustines, va cedir un terreny per destinar-lo a centre parroquial i va patrocinar la instal·lació d’una comunitat i escola dels germans de la Sagrada Família. A més, va intervenir perquè Roca Radiadores patrocinés l’Hospital de Sant Llorenç i en l’adequació de la masia de can Sellarès com a espai d’esbarjo per als treballadors, entre altres actuacions.

El Ple de l’Ajuntament de Gavà la va anomenar filla adoptiva del municipi l’any 1926 i, per mantenir viva la seva memòria, va decidir dedicar-li un carrer l’any 1960 i erigir-li un monument a la plaça de l’església l’any 1966  (inaugurat el 1973).

http://www.gavatv.cat/histories/capitol/angela-roca

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

EL MISTERIÓS CAS DELS INFANTS DESAPAREGUTS PER SANT PERE

 

Períodicament, des de fa molts i molts anys, durant la celebració de Sant Pere, patró de la nostra ciutat, es viu un fet inquietant que encara avui desperta misteri i murmuris entre els més grans. Sant Pere, qui té les claus que obren les portes del cel —com es veu al nostre estimat escut—, dona nom a la festa major d’estiu: música, focs artificials, jocs, alegria i disbauxa... però no sempre tot ha estat llum i festa.

Diversos testimonis relaten desaparicions estranyes ocorregudes just al voltant del 29 de juny. Alguns d’aquests relats són especialment colpidors.

El Lluiset, de 10 anys, va sortir una tarda a comprar al mercat de la plaça i mai més va tornar. L’últim cop que el van veure, passava per davant de l’edifici de l’antic Ajuntament.

La Rosita, de Ca la Rosa, havia sortit a fer encàrrecs per a la seva mare. No va tornar mai. Només es va trobar un botó del seu vestit just davant la porta de l’antic Ajuntament.

En Magí, de Ca la Xica, va anar a collir fruita després de l’escola. Va passar pel carrer de Salvador Lluch per agafar un cistell al magatzem familiar, i només es va trobar una espardenya seva a tocar d’aquell carrer.

I el cas més misteriós: una classe sencera de 3r de primària, la dels alumnes de la senyoreta Rosaura, va fer una visita a l’Arxiu Històric... i mai en van sortir !

Cap d’aquests fets no surt als diaris, ni en cap registre oficial. Però si ho pregunteu a les padrines, us en parlaran. Històries que han passat de mares a filles, que tothom coneix però ningú escriu. I sempre, sempre, passen a tocar d’aquest carrer.

Confiem que mai més torni a passar res semblant... Però, per si de cas, si sou nens o nenes —o en teniu a prop—, no us acosteu a l’Arxiu Municipal en aquestes dates. No fos cas que les portes del cel s’obrissin abans d’hora...

ELS NOSTRES CARRERS. EL CARRER DEL CAP DE CREUS

En època antiga, el carrer del Cap de Creus formava part d'una vil·la romana dedicada al conreu de la vinya i a la producció de vi, que va estar ocupada entre els segles III i VI. Així ho testimonien les nombroses restes arqueològiques trobades al subsòl, on s'han localitzat sitges, part d'una cisterna de grans dimensions i sis tombes construïdes amb teula romana. 

 Amb el pas dels segles, la zona propera al carrer del Cap de Creus va ser ocupada per una fortificació medieval. Per tant, junt amb el raval de Molins i els carrers de Sant Pere i Major, formava part del nucli medieval del poble i és un dels carrers més antics de Gavà. El 1855 tenia tretze cases. 

 

Aquesta via no sempre s'ha denominat igual. L'any 1921 va canviar de nom i va passar a dir-se de Jaume I. L'any 1939, acabada la Guerra Civil, es va anomenar de Juan Badosa i, finalment, l'any 1979, arribada la democràcia, va recuperar el nom de Cap de Creus. Popularment, durant molt de temps se'l va conèixer com a carrer d'en Cuyàs, perquè a finals del segle XIX aquest senyor va construir una promoció de deu habitatges de planta baixa i un pis. 

 

Pel fet d'estar situat al centre de la població, al carrer del Cap de Creus es van establir diversos comerços. Hi havia la taverna de cal Mateu, on es va instal·lar la centraleta telefònica; una carboneria, la lleteria de ca la Manuela, que venia la llet de les cabres que criava; un quiosc, cal Músics, on Josep Roselló construïa taüts per encàrrec; un taller de confecció i venda de bótes de vi, la cansaladeria i botiga de queviures de cal Mundo, el taller de gasoses de cal Ramonet Paleta, la botiga de queviures de la Maria Amat, i la fleca de Joan Badosa.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

QUI VA SER L'ARTUR COSTA?

L'Artur Costa Martí va néixer a Barcelona l'11 d'agost de 1869. Era fill d'en Josep Costa i de la Carme Martí i era propietari d'una petita flota de vaixells amb la qual importava carbó des de Gran Bretanya fins a Barcelona. Però si bé és cert que en aquells moments comerciar amb carbó era un bon negoci, quan Costa es va enriquir moltíssim va ser durant els anys de la I Guerra Mundial. Entre 1914 i 1917 tot aquell que tenia alguna cosa per vendre i els mitjans per transportar-la va fer molts diners. A partir d'aquell moment, en Costa va poder viure de renda.

Des de finals del segle XIX, Costa ja formava part de la burgesia més opulenta del moment i, com la resta de burgesos de l'època, va dedicar part de la seva fortuna a la compra de finques rústiques i urbanes a Gavà. Va ser en una d'aquestes finques, al peu de la carretera de Santa Creu de Calafell, on l'any 1898 es va fer construir una segona residència, envoltada de jardins i d'un gran llac, a la qual va dona el nom de Villa Carmen, en honor de la seva mare, Carmen Martí.

L'any 1909 va construir una fàbrica de llum, La Electra del Llobregat que donava electricitat a Gavà i els pobles veïns i uns anys després, al 1924 va cedir uns terrenys de la seva propietat per a que l'ajuntament construís un escorxador, raó per la qual el Consistori va decidir donar el nom d'Artur Costa a un carrer.

A inicis de la dècada dels vint, la societat anava canviant i amb ella l'estil de vida, que entre d'altres coses, es caracteritzarà per la generalització del lleure. Es generalitza l'estiueig, el turisme, l'excursionisme, la pràctica de l'esport i al mateix temps apareixen una sèrie de serveis encarregats de donar suport a aquestes activitats. L'oci es converteix en negoci. És, en aquest context que en Costa converteix Villa Carmen en un parc d'esbarjo, on es podien trobar totes les tendències de la moda del moment. Des de la pràctica d'esports, al ball, passant pel servei d'hotel i restaurant.

En Costa va morir un dia d'abril de 1930 als 61 anys. En el moment de la seva mort, tenia el projecte de construir un tramvia que connectés el parc amb els seus terrenys de la Pineda on volia construir uns banys. El parc va continuar obert, però sense l'esplendor d'altres èpoques i va ser definitivament tancat l'any 1936, quan va esclatar la guerra. Després de la guerra la finca va ser venuda a la Companyia d'Aigües de Barcelona que va desmantellar el conjunt i va urbanitzar els terrenys. 

  
Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

LA FIRA D'ESPÀRRECS EN CARTELLS

Manats d’espàrrecs, cavallons i pagesos. Aquesta és la temàtica que es repeteix en els cartells que han servit de promoció a la Fira al llarg dels anys. Malgrat això, cadascun d’ells és diferent dels anteriors i cada un té la seva personalitat, un gran mèrit si es considera que el tema a promocionar sempre és el mateix: l’espàrrec de Gavà.

D'entrada, cal recordar que quan parlem de la Fira d'Espàrrecs de Gavà hem de distingir tres períodes. El primer s'inicia el 1932 i finalitza el 1936, quan esclata la Guerra Civil; un total de cinc edicions. D'aquesta època només se’n conserva el cartell de 1936. El segon període va ser de tan sols dos anys. El 1943 i el 1948 va haver un tímid intent de recuperar la Fira. D'aquesta etapa se n'ha conservat el programa de 1948.

La tercera etapa, i ja definitiva, s'inicia el 1961 i s'ha mantingut sense interrupció fins als nostres dies. L'artista encarregat del disseny dels cartells entre 1961 i 1981 va ser Joan Mitjans, tret del de l'any 1976 que signa Lluís Morillas. A partir de 1982 els autors es van succeint i cap repeteix més de dos anys. La gavanenca Mercè Carbonell (1982-1983), Seral (1985), Beltran (1986-1987), el gavanenc Chano (1988-1989).

A partir de 1990 es nota un canvi d'estil. Hi ha una tendència cap a l’esquematisme i s’introdueixen noves tècniques com la fotografia digital. En aquest període trobem autors com Toni Viaplana (1994), Cesc (1995), América Sánchez (1996) o Joan Salichs (1997). Al final de la dècada dels 90, la tendència a l'esquematisme es trenca amb l’obra del pintor gavanenc Antoni Hervás, que va ser l'autor dels cartells dels anys 1998 i 1999.

Però és l’any 2000 el que marca un punt d’inflexió. Per primer cop en la història dels cartells, l’espàrrec no hi apareix representat. L’autor, el pintor Joan Pere Viladecans, va més enllà i no es recrea en la imatge de l'espàrrec, sinó en l'origen, en la llavor. Enric Satué, l'any 2001, i Pere Moles, el 2002, van ser els artistes encarregats no només de dissenyar el cartell, sinó també de crear un segell de personalitat a la Fira amb una imatge gràfica inspirada en el cartell. Personalitat que, l'any 2003, coincidint amb la 50^a edició, estarà marcada pel cartell de Javier Mariscal. El 2004 s'encarrega el disseny a l'Estudi Gràfic de Gavà i l'any 2005 a la dissenyadora Pati Nuñez. A partir de 2006 l'encarregat d'idear els cartells de la Fira és Diego Garcia. Cal destacar que l'any 2012 es va recuperar el cartell de 1963 en honor a Joan Mitjans, desaparegut uns mesos abans. 

Assumpció Gabernet 
Arxiu Municipal de Gavà