COM EREN ELS ENTERRAMENTS?

La mort era per als nostres avantpassats, un fet quotidià, inevitable i natural. La gent moria a casa, acompanyada de la família. La preparació del cos corria a càrrec dels familiars, que sovint eren ajudats pels veïns. Als pobles, la notícia de la mort d’una persona s’anunciava a través del veïnat. A Gavà, era costum anunciar-ho porta a porta. També les campanes de l’església anunciaven a morts tres cops. El primer cop, immediatament després del traspàs, el segon cop, quinze minuts abans de l’inici de la missa i el tercera, durant l’enterrament.

 

Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa. Antigament, el difunt es traslladava a l’església a braços amb un baiard especial (un estri format per dues barres paral·lels amb una plataforma al mig) i s’inhumava al fossar que hi havia al mateix costat de l’antiga església de sant Pere. Quan el 1874 es va construir l’actual cementiri, es va generalitzar l’ús de cotxes negres tirats per cavalls, que anaven guarnits amb colors negres i daurats. 

 

Fetes les exèquies a l’església, es constituïa la comitiva de dol per acompanyar el fèretre fins al cementiri. Davant de tot hi anava el capellà i tres escolanets amb la creu. Després seguia el cotxe mortuori tirat per un o més cavalls, fins a quatre, segons la categoria del finat, que també influïa en el nombre de capellans. A continuació desfilava tot el seguici, els homes al davant i les dones al darrere. S’hi anava caminant lentament, cosa que allargava la durada de l’enterrament i li donava més sentiment i solemnitat. Un cop enterrat el difunt, els familiars més propers es col·locaven al portal del cementiri i tothom s’acomiadava expressant el seu condol donant la ma o amb petons i abraçades.

Per  saber més: Antoni Tarrida. Terra i Ànima

EL NOSTRE PATRIMONI: LA MASIA DE CAN TRIES

La primera notícia documental relativa a l'edifici data de l'any 1588 quan el baró va concedir la finca a Joan Pons. Aquest la va vendre a Antoni Erill, i els Erill, a Antoni Ribas. Així va anar passant, per venda o per herència, d'uns propietaris a uns altres. El 1682 els tutors dels fills menors de Francesc Bosch van cedir el mas a Francesc Aravitg i després va passar a poder de Josep Trias com a dot per a la seva filla. Des d'aleshores el mas es coneix com a can Tries.

Les restes arqueològiques trobades en aquesta zona indiquen que l'indret ja estava habitat pels volts de l'any 1000. No és estrany perquè la masia de can Tries està situada en una cruïlla de camins, entre el camí reial i el camí de la costa, que unien els diferents nuclis habitats del territori d'Eramprunyà. Can Tries és un edifici de grans dimensions, envoltat d'una tanca emmarcada per quatres columnes de pedra obrada que possiblement provenen del pòrtic de l'antiga ermita.

Molt a prop, dins de l’actual jardí, encara es poden intuir les restes de l'ermita de Sant Llorenç. Documentada des del segle XIV, aquesta ermita era atesa per un ermità i només s'obria els dies assenyalats, com el 10 d'agost, festivitat de Sant Llorenç. Aquell dia el capellà de Sant Climent baixava en processó i hi feia missa. A partir del segle XVIII va entrar en decadència i va ser destruïda a inicis del segle XIX durant la Guerra del Francès.

L'any 1975 la Magda Rubio i el seu marit, el Fermí, van llogar la masia de can Tries a la seva propietària, la senyora Forns. Durant dos anys van fer-hi obres per condicionar-la i obrir-la al públic com a restaurant. Finalment, l’any 1977 van inaugurar el restaurant Can Feral. De l’edifici original, a la planta baixa se’n conserva la porta de fusta de l’entrada, les arcades del vestíbul, les bigues de fusta del menjador i dues llars de foc. Al pis de dalt hi havia un petit oratori amb una talla de fusta de sant Llorenç, una obra del segle XVI, que van fer restaurar.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. BARRI D'AUSIÀS MARCH

 

A primera vista pot sorprendre aquesta imatge del barri d’Ausiàs March de Gavà. Francesc Català és l’autor de la fotografia, i la seva intenció era aportar el punt de vista subjectiu d’un nou barri de Gavà, a principis dels anys setanta. 

Per aconseguir-ho es val d’un objectiu gran angular extrem (ull de peix), que amplia el camp de visió, tot i que deforma les línies verticals. 

L’autor aconsegueix un marcat efecte dramàtic sobre els nens que juguen en primer pla envoltats d’uns edificis gegants, que en realitat no ho són tant.

📷 AMG. Fons i autor: Francesc Català. 

QUI VA SER L'ÀNGELA ROCA?

Àngela Roca Soler -la senyora Angeleta-  va néixer a Manlleu el 1880. Era l’única noia de quatre germans que l’any 1917 es van establir a Gavà i van fundar la fàbrica Roca Radiadores S.A. Mentre els seus germans van assumir les funcions empresarials de la fàbrica, ella va quedar al càrrec dels aspectes benèfics i assistencials, com ara fer classes a les filles dels treballadors en edat escolar.

També va cedir uns terrenys i va pagar les obres del nou convent-escola de les germanes Agustines, va cedir un terreny per destinar-lo a centre parroquial i va patrocinar la instal·lació d’una comunitat i escola dels germans de la Sagrada Família. A més, va intervenir perquè Roca Radiadores patrocinés l’Hospital de Sant Llorenç i en l’adequació de la masia de can Sellarès com a espai d’esbarjo per als treballadors, entre altres actuacions.

El Ple de l’Ajuntament de Gavà la va anomenar filla adoptiva del municipi l’any 1926 i, per mantenir viva la seva memòria, va decidir dedicar-li un carrer l’any 1960 i erigir-li un monument a la plaça de l’església l’any 1966  (inaugurat el 1973).

http://www.gavatv.cat/histories/capitol/angela-roca

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

ELS NOSTRES CARRERS. EL CARRER DEL CAP DE CREUS

En època antiga, el carrer del Cap de Creus formava part d'una vil·la romana dedicada al conreu de la vinya i a la producció de vi, que va estar ocupada entre els segles III i VI. Així ho testimonien les nombroses restes arqueològiques trobades al subsòl, on s'han localitzat sitges, part d'una cisterna de grans dimensions i sis tombes construïdes amb teula romana. 

 Amb el pas dels segles, la zona propera al carrer del Cap de Creus va ser ocupada per una fortificació medieval. Per tant, junt amb el raval de Molins i els carrers de Sant Pere i Major, formava part del nucli medieval del poble i és un dels carrers més antics de Gavà. El 1855 tenia tretze cases. 

 

Aquesta via no sempre s'ha denominat igual. L'any 1921 va canviar de nom i va passar a dir-se de Jaume I. L'any 1939, acabada la Guerra Civil, es va anomenar de Juan Badosa i, finalment, l'any 1979, arribada la democràcia, va recuperar el nom de Cap de Creus. Popularment, durant molt de temps se'l va conèixer com a carrer d'en Cuyàs, perquè a finals del segle XIX aquest senyor va construir una promoció de deu habitatges de planta baixa i un pis. 

 

Pel fet d'estar situat al centre de la població, al carrer del Cap de Creus es van establir diversos comerços. Hi havia la taverna de cal Mateu, on es va instal·lar la centraleta telefònica; una carboneria, la lleteria de ca la Manuela, que venia la llet de les cabres que criava; un quiosc, cal Músics, on Josep Roselló construïa taüts per encàrrec; un taller de confecció i venda de bótes de vi, la cansaladeria i botiga de queviures de cal Mundo, el taller de gasoses de cal Ramonet Paleta, la botiga de queviures de la Maria Amat, i la fleca de Joan Badosa.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

QUI VA SER L'ARTUR COSTA?

L'Artur Costa Martí va néixer a Barcelona l'11 d'agost de 1869. Era fill d'en Josep Costa i de la Carme Martí i era propietari d'una petita flota de vaixells amb la qual importava carbó des de Gran Bretanya fins a Barcelona. Però si bé és cert que en aquells moments comerciar amb carbó era un bon negoci, quan Costa es va enriquir moltíssim va ser durant els anys de la I Guerra Mundial. Entre 1914 i 1917 tot aquell que tenia alguna cosa per vendre i els mitjans per transportar-la va fer molts diners. A partir d'aquell moment, en Costa va poder viure de renda.

Des de finals del segle XIX, Costa ja formava part de la burgesia més opulenta del moment i, com la resta de burgesos de l'època, va dedicar part de la seva fortuna a la compra de finques rústiques i urbanes a Gavà. Va ser en una d'aquestes finques, al peu de la carretera de Santa Creu de Calafell, on l'any 1898 es va fer construir una segona residència, envoltada de jardins i d'un gran llac, a la qual va dona el nom de Villa Carmen, en honor de la seva mare, Carmen Martí.

L'any 1909 va construir una fàbrica de llum, La Electra del Llobregat que donava electricitat a Gavà i els pobles veïns i uns anys després, al 1924 va cedir uns terrenys de la seva propietat per a que l'ajuntament construís un escorxador, raó per la qual el Consistori va decidir donar el nom d'Artur Costa a un carrer.

A inicis de la dècada dels vint, la societat anava canviant i amb ella l'estil de vida, que entre d'altres coses, es caracteritzarà per la generalització del lleure. Es generalitza l'estiueig, el turisme, l'excursionisme, la pràctica de l'esport i al mateix temps apareixen una sèrie de serveis encarregats de donar suport a aquestes activitats. L'oci es converteix en negoci. És, en aquest context que en Costa converteix Villa Carmen en un parc d'esbarjo, on es podien trobar totes les tendències de la moda del moment. Des de la pràctica d'esports, al ball, passant pel servei d'hotel i restaurant.

En Costa va morir un dia d'abril de 1930 als 61 anys. En el moment de la seva mort, tenia el projecte de construir un tramvia que connectés el parc amb els seus terrenys de la Pineda on volia construir uns banys. El parc va continuar obert, però sense l'esplendor d'altres èpoques i va ser definitivament tancat l'any 1936, quan va esclatar la guerra. Després de la guerra la finca va ser venuda a la Companyia d'Aigües de Barcelona que va desmantellar el conjunt i va urbanitzar els terrenys. 

  
Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

LA FIRA D'ESPÀRRECS EN CARTELLS

Manats d’espàrrecs, cavallons i pagesos. Aquesta és la temàtica que es repeteix en els cartells que han servit de promoció a la Fira al llarg dels anys. Malgrat això, cadascun d’ells és diferent dels anteriors i cada un té la seva personalitat, un gran mèrit si es considera que el tema a promocionar sempre és el mateix: l’espàrrec de Gavà.

D'entrada, cal recordar que quan parlem de la Fira d'Espàrrecs de Gavà hem de distingir tres períodes. El primer s'inicia el 1932 i finalitza el 1936, quan esclata la Guerra Civil; un total de cinc edicions. D'aquesta època només se’n conserva el cartell de 1936. El segon període va ser de tan sols dos anys. El 1943 i el 1948 va haver un tímid intent de recuperar la Fira. D'aquesta etapa se n'ha conservat el programa de 1948.

La tercera etapa, i ja definitiva, s'inicia el 1961 i s'ha mantingut sense interrupció fins als nostres dies. L'artista encarregat del disseny dels cartells entre 1961 i 1981 va ser Joan Mitjans, tret del de l'any 1976 que signa Lluís Morillas. A partir de 1982 els autors es van succeint i cap repeteix més de dos anys. La gavanenca Mercè Carbonell (1982-1983), Seral (1985), Beltran (1986-1987), el gavanenc Chano (1988-1989).

A partir de 1990 es nota un canvi d'estil. Hi ha una tendència cap a l’esquematisme i s’introdueixen noves tècniques com la fotografia digital. En aquest període trobem autors com Toni Viaplana (1994), Cesc (1995), América Sánchez (1996) o Joan Salichs (1997). Al final de la dècada dels 90, la tendència a l'esquematisme es trenca amb l’obra del pintor gavanenc Antoni Hervás, que va ser l'autor dels cartells dels anys 1998 i 1999.

Però és l’any 2000 el que marca un punt d’inflexió. Per primer cop en la història dels cartells, l’espàrrec no hi apareix representat. L’autor, el pintor Joan Pere Viladecans, va més enllà i no es recrea en la imatge de l'espàrrec, sinó en l'origen, en la llavor. Enric Satué, l'any 2001, i Pere Moles, el 2002, van ser els artistes encarregats no només de dissenyar el cartell, sinó també de crear un segell de personalitat a la Fira amb una imatge gràfica inspirada en el cartell. Personalitat que, l'any 2003, coincidint amb la 50^a edició, estarà marcada pel cartell de Javier Mariscal. El 2004 s'encarrega el disseny a l'Estudi Gràfic de Gavà i l'any 2005 a la dissenyadora Pati Nuñez. A partir de 2006 l'encarregat d'idear els cartells de la Fira és Diego Garcia. Cal destacar que l'any 2012 es va recuperar el cartell de 1963 en honor a Joan Mitjans, desaparegut uns mesos abans. 

Assumpció Gabernet 
Arxiu Municipal de Gavà 

ÀLBUM DE FOTOS. GAVÀ, ANYS 70

David Achell ens ha fet arribar a l’Arxiu una d’aquelles fotografies que, de seguida, ens situen en un espai i un temps concret.

Podríem datar la imatge, que molt probablement   fou   presa   des   d’un   dels edificis  dels      blocs   de Santa Teresa,    al voltant de   l’any   1974  ja    que, tot  i   estar   construïts  els  pisos   de  les  Ferrers, encara no s’han enderrocat les casitas de San Rafael.

Podem identificar, també, el col·legi d’Àngela Roca al costat de l’antiga parròquia de Santa Teresa, els xiprers del carrer Pi i Margall indicant el camí del cementiri i, sobretot, encara molt d’espai buit.

📷Fons: David Achell. Autor desconegut. AMG. 

LES CASES DE PAGÈS

La fisonomia de Gavà abans de la industrialització era molt diferent de l'actual. Pel que fa als habitatges, a la planta baixa hi havia el menjador i la cuina. A la part del darrere, l’estable per als carros i les mules, el corral i l’eixida, que era un pati obert amb un pou i un safareig. Al pis de dalt hi trobàvem les habitacions. La porta del carrer es deixava sempre oberta i tenia un forat rodó a la part de baix perquè hi pogués passar el gat, imprescindible a totes les llars per mantenir a ratlla els ratolins.

Totes les cases disposaven de pou, però l’aigua no era bona per beure ni per cuinar. Només servia per a la higiene personal, fregar i rentar la roba. Al poble no hi havia xarxa de clavegueram. La latrina estava a l’eixida i donava a un pou que un cop a l’any s’havia de buidar. Els pagesos s’emportaven el contingut als camps i el feien servir com a adob.

Totes les cases de pagès tenien un corral amb gallines, pollastres, conills i un porc. Els pollastres i els conills es reservaven per als dies de festa, com Nadal i per la Festa Major. Un cop a l’any es matava el porc. Era una festa en la qual participava tota la família i els veïns que venien a ajudar. Es feien botifarres i embotits per a tot l’any. També, un cop a la setmana, es pastava el pa i es portava a un forn a coure. Fora de casa només es comprava el necessari, com el vi, el peix o la farina.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

APARADOR DE JOGUINES. JOGUINES MASVIDAL

A la primera meitat del segle XX, si els gavanencs volíem comprar una joguina ens havíem d’apropar a les dues merceries que hi havia al carrer de Salvador Lluch, la d’Hugo Villa a ca l’Espinós, a l’alçada de plaça Major i la de Joan Parés, fent cantonada amb el carrer del Centre. Més endavant s’hi van afegir les ferreteries del Capalleres, a la Rambla, i la Font, ubicada a la Casa Gran. La venda de joguines era aleshores estacional i els establiments, quinze dies abans de Reis, feien lloc als seus aparadors per exposar cavalls de cartró, nines o tricicles. Al llarg d’aquests anys, conviuen les joguines més tradicionals per jugar al carrer com ara les bales, les rutlles o les baldufes amb un nou tipus de joguines manufacturades, produïdes industrialment i molt més orientades per a l’ús dintre de la llar.

La botiga pionera a especialitzar-se en joguines i allargar-ne la venda durant tot l’any va ser la de Francesc Masvidal, establerta al carrer de Salvador Lluch, al costat de la cansaladeria el Sigle. Durant més de quaranta anys va ser un referent per als nens i les nenes de Gavà. L’establiment —conegut també per cal Basté—, en els orígens, va ser hereu d’una llarga tradició familiar en aquest ofici artesanal que es remunta al seu besavi. La progressiva i imparable motorització del camp va induir Francesc Masvidal a iniciar la venda de cistells, cadires de boga i, més endavant, de joguines senzilles de cartó i de fusta, productes que, juntament amb els matalassos i la instal·lació de persianes i tendals, aniran arraconant al fons de l’establiment unes feines de baster cada cop menys nombroses.

A principis dels anys 50 va acondicionar un aparador mòbil en el mateix obrador, que, en la mesura que les joguines van guanyant pes en el negoci familiar, serà substituït per un de doble que ocuparà tota l’entrada de la botiga i permetrà millorar l’exposició de joguines. Als aparadors de la botiga del carrer de Salvador LLuch, de mica en mica, les joguines de fusta van deixar pas a les de llauna, i aquestes a les de plàstic. Els petits carros de cavalls van passar el torn a cotxes i trens elèctrics, i les nines van canviar les seves blondes i tirabuixons per faldilles curtes i jaquetes. Amb l’empenta de Dolors Bergel, la seva dona, emprendran una trajectòria que els portarà fins a l’any 1992, en què tancaran el negoci per jubilació.

Benet Solina

ÀLBUM DE FOTOS. ARRIBEN SES MAJESTATS!

 

Contemplant aquesta fotografia, cedida a l’Arxiu Municipal per Joan Petit, assistim a un dels moments més especials en la vida de qualsevol criatura, els Reis Mags.

 
Es tracta de la cavalcada de l’any 1964 quan encara feien el recorregut per la nostra població muntants a cavall. Casualment, el transport utilitzat pels Reis aleshores era el mateix que els pagesos gavanencs feien servir per treballar la terra. 

Els ulls plens d’il·lusió de la nena són els de sempre i la carta que lliura, sens dubte, conté els desitjos que la faran anar a dormir ben d’hora i esperar que arribi l’endemà al matí el més aviat possible.

📷Fons: Joan Petit. Autor desconegut. AMG. 

📃 Assumpció Gabernet - Arxiu Municipal de Gavà

EL CENTRE D'HISTÒRIA US DESITJA BONES FESTES DE NADAL

ELS RECORDS DE MAGDALENA MOYA. NADAL DE 1951

«En el año 1951, a mis 24 años, llegué a Cataluña junto con mi hermana y mi sobrino. Mi prima estaba en Terrassa y nos contaba que aquí se ganaba bien la vida. En mi pueblo hubo mucha discriminación hacia nosotros, los rojos, y no te quedaba más remedio que ir a servir a los señoricos, que te humillaban y te pagaban una miseria. Yo ya había pasado lo mío: en la guerra nos fuimos del pueblo caminando hasta Málaga y de allí hasta Almería con los bombardeos desde el aire y desde el mar.

Estuve en una casa de acogida en Murcia y luego en un colegio de niños refugiados. Cuando volvimos, nos habían saqueado la casa y no teníamos nada. Mi hermana y yo nos pusimos a servir por tres duros al mes y la comida, que era de las sobras y de lo peor. Teníamos las manos picadas de sangre de tanto trabajar. Luego yo me fui a Granada con un señor que era dueño de unas bodegas de aguardiente y mejoré un poco, pero preferí venir aquí.

En el viaje pasé mucha hambre, porque no llevábamos mucho para los tres: un conejo, pan, agua y poco más. Cuando llegamos a la estación de Francia nos llevaron hacia una puerta pequeña donde estaba la policía. Nos montaron en una furgoneta junto con más gente y nos dejaron en Montjuïc. A mi sobrino, de nueve años, lo metieron en el pabellón de los hombres y a nosotras dos, en el de las mujeres. Aquello era una pena: chicas en estado, viejas casi desnudas, descalzas, madres solteras… Se comían hasta las pieles de las naranjas. Enfrente estaba la cárcel abarrotada y en el piso de arriba de nuestro pabellón, con un olor realmente desagradable, los enfermos llorando y gritando día y noche.

Parece ser que a la gente que encontraban por la calle y que no tenía trabajo o vivienda la llevaban a Montjuïc. También a los que venían en tren en esas condiciones los tenían allí unos días y los devolvían a su pueblo en tren. Por eso, cuando la gente lo sabía, se bajaba en Sitges o Tarragona y se venía de allí andando. En aquel pabellón dormíamos en colchones de paja, que pinchaban, en una nave muy grande. Los jueves nos dejaban salir al patio y yo lo recuerdo con unas paredes muy altas. Los soldados nos daban muy poca comida y pasamos mucha hambre y mucho frío. Era por Navidad»

Magdalena Moya,

Del llibre « Trajectes, la veu de les dones immigrants », 2008

90 AÑOS DE HISTORIA DE LA POLICÍA MUNICIPAL DE GAVÀ

El guardia Roque Nevado. Años 60

Con fecha 1 de mayo de 1924 el Ayuntamiento de Gavà nombra al primer Guardia Municipal, el sr. Baudilio Pugès.

En 1925 se nombra como nuevo Guardia Municipal a D. Pedro Planas, quien estuvo hasta 1928, siendo sustituido por su hermano Ramón, que estuvo trabajando hasta 1948.

En 1927 se crea la figura del primer vigilante nocturno (no confundir con el sereno) recayendo en el sr. José Vila.

En 1947 comenzó a trabajar D. Roque Nevado, y ante el crecimiento que empezaba a experimentar la población de Gavà, dos años después se le uniría D. Salvi Valentí.

En la década de los años cincuenta asistimos al rápido crecimiento urbanístico del pueblo. Ante la necesidad de ofrecer más servicios y seguridad a la población, la plantilla de la Guardia Municipal crece exponencialmente, nombrándose al sr. Roque Nevado, por ser el miembro más veterano, como Cabo Jefe. Así encontramos a los guardias urbanos Curriá, Tomás García, Vicente Benedicto (más conocido como el chato), José Pérez, Salvador Monclús. Entre los vigilantes nocturnos tenemos a Ramón Giménez (quien además hacías las funciones de pregonero), Pedro Muntané, Felix Esteve, Antonio Campmany, Juan Cabané, Evelio Fuentes, Ambrosio Rodríguez, Antonio Piño.

En los años 60 vemos que ingresa en la Policía Municipal de Gavà personal procedente del Ejército, Guardia Civil o Policía Armada, a través de la Agrupación Temporal Militar para Servicios Civiles, que se ocupaba de destinar al personal correspondiente en la Administración Civil del Estado y Corporaciones Locales. Así encontramos a los señores José Osorio, Mateo Saiz, Ángel Ceide, Agustín Barbero, José Prado, Antonio Ansoar. También ingresa el sr. Francisco Sánchez, Comandante del Ejército, como Cabo Jefe de la Policía Municipal.

Hasta estos años la vigilancia de la población se realizaba a pie, y en esta década se compran los primeros vehículos a motor. Se tiene constancia de que, para la vigilancia nocturna, se recogía a una pareja de la Guardia Civil y el servicio se realizaba conjuntamente con el coche patrulla.

En 1973 el sr. Salcedo se convierte en Sargento Jefe debido a la ampliación de la plantilla con nuevo personal. También este mismo año la Policía Municipal estrena nueva sede, trasladándose de los bajos del Ayuntamiento al edificio de la Rambla que ocupa en la actualidad.

Por Real Decreto en 1977 se unifican la figura del vigilante nocturno y el guardia urbano en una única Policía Municipal. Nuevos aires democráticos llegan al Ayuntamiento y en unos pocos años se renueva y amplía la plantilla, aunque debido a la bonanza económica muchos agentes dejarán el Cuerpo buscando nuevos caminos en el sector privado.

La sociedad va cambiando y aceptando nuevos roles, y en 1981 ingresa Rosario Nadales, la primera mujer policía de Gavà. A partir de los años 80 los nuevos agentes de ingreso comienzan a realizar su preparación en la Escuela de Policía de Barcelona, ganando la plantilla en calidad y profesionalidad. Posteriormente, con la creación de la Escuela de Policía de Cataluña en Mollet, todos los agentes realizarán sus estudios profesionales allí.

También asistimos a la diversificación de los servicios que presta esta Policía Municipal, creándose por ejemplo la patrulla de Medio Ambiente, encargada de la vigilancia de nuestras montañas, así como de controlar las industrias y vertidos agrícolas. Y la figura del Guardia de Barrio, a fin de mantener un más estrecho contacto con el ciudadano.

Pedro Campos Roca