QUÈ MENJAVEN ELS NOSTRES AVANTPASSATS NEOLÍTICS?

 A l’actual territori de Gavà, durant el període en què van ser explotades les mines de variscita, aproximadament entre el 4200 i el 3400 aC, sabem que el mar i les muntanyes estaven més a prop del que ho estan avui dia. Entre elles hi havia només una estreta plana litoral solcada per les diferents rieres que baixaven del massís de Garraf. Es tractava d’un medi divers, amb boscos, màquies i espais oberts per als conreus en què els homes i les dones que el van habitar i explotar durant el període podien obtenir diferents aliments.

Les dades faunístiques del jaciment de les mines prehistòriques de Gavà parlen d’una ramaderia d’ovelles, cabres, bous i porcs ben establerta. Per altra banda, els estudis botànics han identificat llavors de diferents cereals cultivats (ordi, blat comú i espelta) i de lleguminoses també cultivades (llenties). Aquests eren els aliments principals d’una dieta que, en menor mesura, també incloïa senglars, cérvols, conills, peixos (pagell i pagre, entre d’altres), marisc (escopinya, sípia i musclo, també entre d’altres), a més de fruits d’arbusts com l’ullastre i la llambrusca.

L’alimentació de la població del territori de Gavà al neolític era a base de carn i vegetals, i es fonamentava principalment en productes agroramaders. Aquests podien ser complementats amb major o menor mesura i segons les circumstàncies amb productes de la cacera, la pesca i la recol·lecció.

Josep Bosch, Museu de Gavà

Per saber més: consultar els articles escrits per diferents investigadors col·laboradors del Museu de Gavà en l’estudi de les Mines Prehistòriques de Gavà, en els que es basa aquest escrit. Per ordre alfabètic: Natàlia Alonso, Ferran Antolín, Ramon Buxó, Mercè Català, Jordi Estévez, Alícia Estrada, Núria Juan-Muns, Jordi Nadal, Raquel Piqué, Santiago Riera, M. Teresa Ros, Maria Saña i Eulàlia Subirà.

ÀLBUM DE FOTOS. LES COLOMERES

A principis dels anys seixanta la fisonomia del barri de les Colomeres era prou característica: les cases d'una sola planta i de dimensions petites es diferenciaven de les construïdes al centre de Gavà. En aquest sentit, la manca de paviment n'era un tret distintiu. 

Aquesta fotografia, feta des d'un terrat del capdamunt del carrer del Treball i cedida per Neus Pino a l'Arxiu Municipal, ho il·lustra a la perfecció. 

 📷 Autoria desconeguda. Fons Neus Pino. AMG

HISTÒRIA DEL CULTIU DE L’ESPÀRREC A GAVÀ

Foto:Jordi Vaghi. AMG

El delta de Ponent, que abasta des de l’estany del Remolar fins a les costes del Garraf, era una zona pantanosa i insalubre gens apta per al cultiu. Amb tot, ja des de les acaballes de l’edat mitjana, va haver diverses iniciatives per transformar-lo. Aquest procés va ser summament lent i fins al segle XIX no es van introduir els canvis que van culminar amb la plena colonització de la zona. Entre aquests canvis cal destacar la gradual dissolució del règim senyorial, el progrés de la tècnica, la crisi vitícola, que va reduir les rendes de secà, i la creixent demanda del mercat de Barcelona que absorbia bona part de la producció agrícola del delta, entre la qual hi havia els espàrrecs de Gavà.

L’espàrrec va ser durant molts anys, i fins a la dècada dels anys setanta, una font important de riquesa per als pagesos i la base de l’economia del camp gavanenc. L’esparreguera és una planta que creix en condicions molt adverses. Davant un mal any per a l’agricultura, l’espàrrec es presentava com un ingrés segur i, com que Gavà n’era l’únic productor de Catalunya, podia mantenir un bon preu al mercat.

L’any 1973 el periòdic local Brugués ja es feia ressò del perill que la proximitat a Barcelona suposava per al camp gavanenc. I és que, efectivament, l’avidesa de sòl industrial i residencial, de l’aigua del subsòl i la creació d’una infraestructura de comunicacions adequada a les noves necessitats van començar a minvar les Sorres. Barcelona, que va ser l’estímul per sanejar les maresmes i augmentar la producció agrícola, va ser la causa d’aquesta situació. L’evolució i la rapidesa del transport li permetien buscar productes frescos a molts quilòmetres de distància. De forma progressiva, l’espàrrec va deixar de tenir pes en l’economia, però actualment encara continua sent el producte més representatiu. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ANY 1934. FESTA DEL LLIBRE A GAVÀ

“La Societat Cultural de Gavà celebrará la Festa anyal del Llibre el dia 22, amb els següents actes:

Tot el dia davant de l’estatge de l’esmentada Societat a la Rambla Vaireda, hi haurá venda de llibres amb un descompte del 10 per cent del preu marcat. La venda será atesa pel socis de l’entitat d’abdos sexes.

Per la tarda i en la cruïlla de la Rambla amb el carrer del 14 d’Abril i celebrarán un gran ball, amenizat per l’orquestrina local, Michey-Jazz. 

Augurem a la simpática entitat cultural un gran èxit més encara quan sera la primera vegada que a  Gavá es celebra una festa d’aquesta mena”.

Periòdic L’Aramprunyà, 22 d’abril de 1934

ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

“El nostre mestre, Joan Antoni Fernández, estava lligat amb la política i havia tingut una estreta relació amb Galán i Garcia Hernández, els militars que el 1930 van acabdillar a Jaca, un moviment republicà contra la monarquia. Per això, l’endemà del 14 d’abril del 1931, en obrir la classe, ens va comunicar eufòricament la bona nova de la proclamació de la República i ens va donar festa, aplaudint i victorejant tots la nova situació del país.

En sortir al carrer em va sobtar la cridòria, el gran aldarull que hi havia a la Rambla, amb molta gent cridant i cantant alegrement, celebrant la vinguda de la República. Per tota la vida em va quedar gravada una imatge: la d’en Francesc Balaguer, conegut com el Cisco de la benzina, embolcallat amb la bandera catalana i de bracet amb una colla de noies molt engrescades, que alegrement passejaven amunt i avall de la Rambla, cridant Visca Macià i mori Cambó!.

A dir veritat als nou anys que tenia, jo no sabia ni entenia ben bé què passava, només veia que la gent estava molt contenta, i emportat pel general entusiasme, també vaig alegrar-me’n i també vaig aclamar la República i Catalunya.” 


Testimoni d’Antoni Tarrida, 2010

AVUI FA... 10 ANYS DE LA INAUGURACIÓ DE L’ACTUAL SEU DE L’AJUNTAMENT DE GAVÀ A LA PLAÇA DE JAUME BALMES

El primer edifici que tenim documentat en què es parla de la seu de l’Ajuntament estava ubicat a la plaça Major, al solar on actualment hi ha el mercat municipal. Va  estar allí des del segle XVII, quan els barons d’Eramprunyà el van cedir al comú gavanenc, fins a 1881. El mateix edifici allotjava l’Ajuntament, l’escola, la carnisseria i la fleca. Van anar passant els anys, Gavà va anar creixent i el 1881 l’escola es va quedar petita i es decideix l’enderrocament de l’edifici de la plaça per construir-hi les escoles públiques.

Aleshores es va plantejar la necessitat de buscar un altre lloc on instal·lar l’Ajuntament. El 1885 se signa l’escriptura de compra de dos solars situats al carrer de Salvador Lluch cantonada carrer del Centre, propietat dels Lluch, amb el propòsit d’edificar-hi la casa de la vila al més aviat possible. A partir d’aquell moment l’Ajuntament s’instal·la en diferents edificis de lloguer, entre els quals cal destacar el núm. 37 del carrer de Sant Pere, on es va mantenir durant 21 anys, des de 1906 fins a 1927.

L’any 1927 —42 anys després d’haver adquirit els terrenys— es va inaugurar la seu del carrer de Salvador Lluch, que als anys seixanta amb el creixement de la població ja s’havia quedat petita. Al 1986 s’inicien els tràmits per construir l’actual seu quan es va expropiar la finca Lladó. Finalment, l’11 d’abril de 2003 es va inaugurar l’edifici de la plaça de Jaume Balmes, obra dels arquitectes Albert i David Viaplana, autors, entre d'altres, de prestigioses obres com l'edifici Maremàgnum o la Casa de la Caritat. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS. TORNANT A LA FEINA

En aquesta imatge, presa al voltant de 1960, podem veure com un grup de treballadors de l’empresa constructora de Jaume Rafanell creua l’autovia de Castelldefels després de dinar al restaurant de la benzinera de la Pava. Tornen a la feina, que no és altra que aixecar el que serà uns dels primers blocs d’apartaments de la pineda gavanenca.

Al centre de la fotografia, amb barret, podem distingir-hi Francesc Català, l’encarregat de la colla.

📷 Autoria desconeguda. Col.lecció Jaume Rafanell. AMG

AVUI FA 75 ANYS DEL PRIMER BOMBARDEIG AERI SOBRE GAVÀ

La Guerra Civil Española va ser una de les primeres experiències sistemàtiques de bombardejos aeris sobre la població civil. Era un nou model de guerra que responia a diferents motivacions. D’una banda, va servir com a camp de proves per a l’aviació italiana que va assajar noves tècniques que després utilitzaria durant la II Guerra Mundial. Per altra, servia per desmoralitzar la població de rereguarda creant un sentiment constant de terror i també desmoralitzava els soldats que lluitaven al front, que se sentien impotents en saber que les seves famílies eren atacades sense que ells poguessin fer-hi res. 

A partir de març de 1937 es van iniciar els bombardejos aeris sobre la ciutat de Barcelona. Els atacs provenien fonamentalment de l’aviació italiana i, en menor mesura, dels alemanys de la Legió Còndor i de l’aviació franquista. A Gavà, com en altres poblacions, mentre la població no va ser bombardejada no es va tenir plena consciència que s’estava en guerra. A l’inici, quan la ràdio avisava del perill de bombardeig i l’enllumenat públic s’apagava, la gent anava cap al pont dels Rierals per presenciar “l’espectacle” que suposava sentir i veure Barcelona bombardejada a la nit, amb els focus dels antiaeris de Montjuïc buscant avions enemics. Després, quan els avions se n’anaven i l’enllumenat s’encenia de nou, tothom tornava a casa.

Cap a la primavera de 1938, Franco preparava la batalla de l’Ebre i va ordenar l’ofensiva sobre la rereguarda catalana. Va ser aleshores quan Gavà va patir el primer bombardeig: el 16 de març de 1938. Aquell dia van morir set persones i a la veïna població de Viladecans va caure una bomba a la masia de can Sellarès, que va costar la vida a tres membres de la mateixa família.

Les víctimes gavanenques van ser Josefa Adam Morena, de 53 anys; Carmen Barrios Guerra, de 5 anys; Francisco Campillo Ronda, de 21 anys; Concepción Fuentes Simón, de 49 anys; Josefa Gálvez Vera, de 10 anys; José Ortega Hernández, d’1 any, i Prudenciana Zapater Falcó de 68 anys.

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

COM VA ARRIBAR L'AIGUA POTABLE A LES CASES DE GAVÀ

Antigament les cases no tenien gaires comoditats. Entre elles, la manca d’aigua corrent. Totes les cases de Gavà tenien pou, però aquesta aigua no era bona per beure i cuinar. Només servia per rentar-se, fregar i rentar la roba. Per rentar la roba calia treure l’aigua del pou i omplir el safareig i, per omplir un safareig, eren necessaris uns vint-i-cinc cubells. L’aigua per cuinar i beure s’havia d’anar a buscar a la font de la plaça, que es proveïa de la mina de can Tries.

A la cruïlla entre la rambla de Joaquim Vayreda i el carrer dels Màrtirs del Setge de 1714, l’any 1882 es va construir un pou que servia per regar els plàtans de la Rambla. El creixement del poble a causa de l’augment de la població va obligar el consistori a crear un servei públic de subministrament d’aigua potable. L’any 1929 el pou de la Rambla es va ampliar i s’hi va col·locar un dipòsit a sobre a una alçada d’uns vint metres que rebia l’aigua amb una bomba. Mitjançant una xarxa de canonades, l’aigua es feia arribar a les cases compreses entre el carrer de Sant Pere i la carretera de Santa Creu de Calafell.

Un any abans, el 1928, s’havia excavat un altre pou i un altre dipòsit al capdamunt de la Rambla, que subministrava aigua al sector que va des del carrer de Sant Pere cap amunt. Cada habitatge tenia un dipòsit de 100 litres a la teulada, però en tota la casa només hi havia una petita aixeta sobre la pica de la cuina. No hi havia  xarxa de clavegueres, la comuna estava a l’eixida i donava a un pou mort que s’havia de buidar un cop l’any.

Acabada la Guerra Civil, l’Ajuntament, després de molts estudis infructuosos per aprofitar l’aigua de la mina de can Tries, va decidir atorgar el subministrament d’aigua potable a la Societat General d’Aigües de Barcelona, la qual va construir un pou a l’American Lake. Perduda la funció dels dos dipòsits d’aigua, es van acabar enderrocant.

Per saber-ne més: Alfons Gibert, “Els dos pous públics de la Rambla” dins d’Un segle de vida gavanenca, 1990.

LA SITUACIÓ DE LA DONA A INICIS DEL SEGLE XX

A partir de la segona dècada del segle XX es va produir un canvi d’actitud d’algunes dones, especialment joves, davant del matrimoni en no veure’l com l'única assegurança econòmica per al seu futur. Una de les causes va ser l’accés de la dona a l’ensenyament i a la possibilitat d’accedir a llocs de treball remunerats que implicaven certa independència. L’any 1921 el periòdic local L’Aramprunyà recollia una sèrie d’articles en què l’autora —signava com “Una Dona”— reivindicava la llibertat d’elecció del seu gènere i la possibilitat d’accedir a l’ensenyament i al món laboral. L’article que reproduïm a continuació és la rèplica que li fa un lector —que signa com a Boi— qüestionant els seus arguments.

“Jo no comprenc que la dona hagi de volguer-se traslladar del lloc que li correspon i en que Deu l’ha col·locada. No crec que la seva missió hagi d’esser coneixer a fons les matemátiques, l’historia, la geografia etz. etz. Uns coneixements mes o menys generals sobre tots els temes, per insignificants que siguin, li son suficients, i cap dona s’ha d’avergonyir per ignorar quins van esser els primers pobladors d’Espanya.

La dona es forta perqué es debil i entre homes proveits d’espiritualitat la seva debilitat es l’arma mes poderosa que pot esgrimir per ferse capitular. Per regnar no necessita d’altres gracies que les que Deu li ha concedides. Si col·loquem una dona dalt d’una tribuna pública per sujestiu que sigui el quadro no ho será mai tant com el d’una mare amb el seu fill als brassos prodigant-li cuidados materns, fent-li petons i caricies desvivint-se per ell amb un amor purificat en lo crisol del sacrifici. Aquesta es la missió que ella desempenya santament perque es la que Deu li va confiar. Va vindre al  mon per estimar i dedicar una llágrima al desvalgut.

No soc jo dels que consideren a la dona d’una mentalitat inferior a la del home. Lo que hi ha, a mon entendre, es que les circunstancies i l’ambient son distints. Pero encara acceptant que elles poguessin amb la mateixa facilitat nostra instruir-se i enriquir el seu talent, no sé veure, obtingut aquest resultat, quin problema resoldriem: en cambi crec en creariem algun d’important, perqué una de dos: o som nosaltres els indicats a proveir-nos d’aquells coneixements que ha de servir-nos de base per guanyar el sustent de la familia, i la dona es circunscriu als seus quefers casolans i en sapiguer criar fills sans i forts, o del contrari si elles s’empenyen en ocupar el nostre lloc aleshores no tindrem nosaltres altre remei que traslladar-nos al d’elles i amb aixó si que em sembla que ben pocs hi estarien conformes”.

L’Aramprunyà, agost 1921

ÀLBUM DE FOTOS. ELS BESSONS PERE I MIGUEL AGUSTÍ

Aquest retrat de Pere i Miquel Agustí Roca fet pel fotògraf local Pons Teixidó, a finals dels anys quaranta, a l’estudi que tenia al carrer de Salvador Lluch de Gavà, ens serveix d’exemple per evidenciar els innombrables errors que s’han comès al llarg de la història a l’hora d’inscriure nounats al registre. 

El més freqüent són les equivocacions a l’hora d’escriure el nom o cognoms però en el cas d’aquests germans bessons l’error es va produir en la data. Així, segons els documents oficials van néixer el 16 d’abril de 1946 però la seva mare sempre va insistir que ho havien fet dos dies després i que ho recordava perfectament perquè aquell any, el 18 d’abril va ser Dijous Sant.

📷 Autor: Pons Teixidó. Fons: Pere Agustí Roca. AMG

LA MASIA DE CAL RASCLÓ

Probablement, la masia  de cal Rascló, després anomenada  de cal Pauet del Dents, fou construïda al segle XVI. Tot i que cal Rascló era de construcció senzilla, en la façana principal hi podíem trobar un finestral d’estil medieval, que probablement procedia d’una edificació anterior de major riquesa arquitectònica. El nom del cal Rascló l’adoptà molt després que fos edificada.

Salvador Viñas, un dels homes més rics de Castelldefels, va comprar la masia, que estava situada al final del carrer de Sant Pere, prop de l'actual plaça de Jaume Balmes. En nomenà masover Pau Solé Coll, que li deien del Dents-motiu que després dels anys adoptà el mas, en substitució del de cal Rascló. L’home s’instal·là a la masia entre el 1910 i el 1915, amb la seva esposa, Maria Tutusaus Solé i el seu fill Joan. Allí ja hi nasqueren les seves filles, Montserrat i Teresa. El masover explotava l’hisenda al terç, es a dir, un terç de tot el producte que s’obtenia era donat a l’amo. A la masia la feina mai no s’acabava: s’hi criava tot tipus d’animals de granja, com conills, porcs i especialment aviram, pollastres, capons i oques. L’aviram es comercialitzava. La masovera, Maria Tutusaus, duia a vendre les gallines i el capons a la plaça de Catalunya, de Barcelona, especialment per Nadal.

Els masovers de cal Pauet tenien per costum matinar. S’aixecaven a trenc d’alba i començaven el jorn donant menjar al bestiar i, de tant en tant, feien neteja als corrals dels porcs, gallines i conills. Després s’esmorzava i, en acabat, l’home sortia al camp amb el matxo a fer les tasques pròpies que requeria la terra segons l’època de l’any: llaurar, arreglar alguna collita, adobar o preparar els terrenys per sembrar, etc. En èpoques de collita abundant, la dona acompanyava el marit al camp per donar un cop de mà.

Passats els anys, la tasca de masover va passar a càrrec de l’únic baró del matrimoni, Joan Solé Tutusaus, més conegut com el Pauet del Dents, el qual hi romangué fins que la masia fou enderrocada al final dels anys seixanta.

Mireia Valentí
Del llibre: "L'Abans", editorial efadós, 2002

EL TESTIMONI DE MAGDALENA MOYA CALVO

“En el año 1951, a mis 24 años, llegué a Cataluña junto con mi hermana y mi sobrino. Mi prima estaba en Terrassa y nos contaba que aquí se ganaba bien la vida. En mi pueblo, Alhama de Granada, hubo mucha discriminación hacia nosotros, los rojos, y no te quedaba más remedio que ir a servir a los señoricos, que te humillaban y te pagaban una miseria. Estuve en una casa de acogida en Murcia y luego en un colegio de niños refugiados. Cuando volvimos, nos habían saqueado la casa y no teníamos nada. Mi hermana y yo nos pusimos a servir por tres duros al mes y la comida, que era de las sobras y de lo peor. Teníamos las manos picadas de sangre de tanto trabajar.

He vuelto más veces a mi pueblo, pero no lo echo de menos. Un año que volví, vi a una señorita de aquellas que nos hacía pasar las de Caín que iba sucia y me dijeron que iba a comer a un comedor de beneficencia. ¡Lo habían malgastado todo!

A mí me gustó venir aquí porque la gente era de otra manera, no te escondían las cosas, no te vigilaban cuando ibas a la despensa, no te controlaban el jabón… como hacían en mi pueblo. Estoy muy contenta de haber venido y mi madre también lo estaba y decía: “Bendita Cataluña, que me ha dado de comer”, porque nos veía a todos aquí colocados y muy bien. Si nos hubiéramos quedado allí, habríamos estado muy mal. La gente de Gavà ha sido amable, acogedora, muy buena gente. Y yo he estado encantada de la vida”.

Magdalena Moya,

Del llibre « Trajectes, la veu de les dones immigrants », 2008

EXPRESSIONS GAVANENQUES

Anar a les Sorres: per als pagesos gavanencs equival a «anar al tros», anar al camp. Els camps de cultiu de les Marines són terres sorrenques pròpies de la plana deltaica. 

Aigua molla: la gent gran la utilitzava per designar l’aigua dels pous que hi havia a les eixides de les cases. Aquesta aigua era de poca qualitat i es feia servir per rentar roba i fregar perquè segons deien “no treia la set”. Per cuinar i beure anaven a buscar l’aigua a la font de la plaça. 

Beure aigua de la Murtra: es diu que, si un foraster beu aigua de l’estany de la Murtra, es queda a viure per sempre més a Gavà. 

                                                                        
Assumpcio Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

SANT VALENTÍ. UNA HISTÒRIA D’AMOR AMB RAPTE

“El territori d’Eramprunyà abrigà una bonica història d’amor narrada en clau poètica i de fort contingut dramàtic. Dos enamorats defensaren el dret a la seva passió i no dubtaren a enfrontar-se als pares i a la pròpia societat on s’incloïen personalitats del Consell Barceloní. Aquests amants tenien nom propi. Ell es deia Gaspart Burgès de Sant Climent, i era descendent, per línia directa, de Francesc Burgès de Sant Climent, senyor de la Torre Roja de Viladecans; ella era Isabel de Gualbes, filla de l’honrat Joan de Gualbes, membre del Consell de la Ciutat de Barcelona.

Desconeixerem el perquè de l’oposició del pare de la noia, però no hi ha cap dubte respecte de la seva negativa a mantenir tal relació fins al punt d’originar-se una forta disputa entre l’amant i el pare. Les trifulques foren tan fortes i les coses anaren de tal manera, que la llarga baralla es recollí en el Dietari del Consell, quan aquesta institució municipal deliberà sobre si calia intervenir  o no en l’afer, ja que consideraren que Joan de Gualbes, com a membre del Consell, bé havia de comptar amb el suport del seus col·legues i, tots ensems, fer front a l’ofensa. A més a més, els matrimonis clandestins eren prohibits, el rei Jaume I mateix, l’any 1244, havia castigat una dona per aquesta raó privant-la d’herència paterna i materna.

Totes aquestes cuites s’esdevingueren quan els temps moderns ja havien obert la porta i corria l’any 1520. Era el mes d’agost, i el Dietari del Consell deixà constància que Gaspart Burgès i de Sant Climent, donzell, havia entrat en una casa de Sarrià, ajudat per gent armada amb ballestes i espases i, per la força, s’havia endut una filla de Joan de Gualbes. El Consell decidí donar una recompensa de tres-cents florins a aquella persona que fos capaç de deturar Gaspart, a la vegada que fornia d’armes dos-cents homes perquè anessin amb el veguer de la ciutat de Barcelona a cercar-lo i prendre’l i, si convenia, la suma d’homes podia incrementar-se. La voluntat de venjança havia de ser molt gran puix que l’endemà del rapte, el mateix Consell manifestà que el nuvi havia deixat Isabel a mans del seu oncle Galceran Ferrer, que era clergue, i tot i així, el Consell volia de totes passades encalçar Gaspart.

Traspassat l’any, l’afer encara cuejava, i Gaspart Burgès decidí adreçar-se a Joan de Gualbes amb un cartell de desafiament. El cartell, d’una gran bellesa, mostra fins quin punt els sentiments i les passions són inherents a la condició humana per damunt dels temps i dels col·lectius. Gaspart Burgès utilitzà l’instrument públic d’un cartell per donar a conèixer a tothom l’amor existent entre ell i Isabel de Gualbes, a qui considerava ja com a dona seva perquè davant els ulls de Déu ja eren maridats, perquè havien jagut plegats. El tendre xicot puntualitzava com la relació amorosa no havia estat forçada sinó voluntària, amb el consentiment absolut de la dona.

L’enamorat reconeix l’expressa voluntat del sogre de donar-li mort i més d’un any després del succés –el cartell porta la data de desembre de 1521- les circumstàncies no havien variat: l’honor de mossèn Joan de Gualbes continuava ferit i només la venjança el podia guarir; per això el pobre Gaspart hagué de fugir i es refugià a Narbona, des d’on donà a conèixer, a la desesperada, la situació”.

Dolors Sanahuja

Del llibre: un món entre ombres. Dones d’Eramprunyà,1998

DIMECRES DE CENDRA. LA QUARESMA JA HA ARRIBAT I LA GRESCA S’HA ACABAT

El Dimecres de Cendra marca l’inici de la Quaresma, que és el període de quaranta dies abans de Pasqua que assenyala el calendari litúrgic cristià per preparar-se per Setmana Santa i que acaba el Diumenge de Pasqua.  La duració de la Quaresma té l’origen en el simbolisme del número quaranta, que es considerava símbol de plenitud. Així, quaranta dies són els que va durar el diluvi, els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert. L'objectiu de la Quaresma és establir un període de reflexió i penitència en el qual els cristians tinguin temps de preparar-se per a la celebració de la Pasqua. Tradicionalment també es practicava el dejuni i l’abstinència i era habitual la prohibició del consum de carn i ous. 

Antigament, aquest dia es portava els pecadors públics al temple on se’ls sotmetia al ritu d’imposar la cendra. Amb el temps, molts cristians s'uniren per humilitat als pecadors públics, i així aquest ritu va passar a tots els fidels. La cendra ha de ser imposada al cap en forma de creu mentre el sacerdot pronuncia les paraules: "Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar", com a símbol de caducitat de la condició humana i signe penitencial. Segons la tradició, la cendra s'ha d'obtenir a partir de la cremació dels llorers i palmons beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior. 

Hi havia el costum, molt estès a Catalunya, de sortir aquell dia a la tarda a fer una berenada al camp, on després es feia l'enterrament de la sardina. A Gavà, nois i noies acompanyats pels mestres, colles de menestrals i colles de dones –especialment modistes— anaven a la muntanya a fer una berenada. Al vespre, pagesos i menestrals plegaven més aviat de la feina per canviar-se de roba, fer un sopar més extraordinari que de costum i anar al cafè a esperar amb expectació el ball de Dimecres de Cendra, que donava per acabat el Carnaval.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

L’ESPERIT DEL CARNESTOLTES GAVANENC: L’ESPARRIOT

La implantació del cristianisme amb les pràctiques quaresmals del dejuni i l'abstinència comporten, des del començament de l'edat mitjana, l'aparició d'un període previ oposat en valors, el qual anomenem carnestoltes. Un temps breu de llicències, excessos, de llibertinatge i d'inversió dels ordres establerts. 

En el calendari, el carnestoltes se situa en la setmana anterior a l'entrada de la Quaresma. Va des del dijous gras o llarder fins al dimecres de cendra. L'esperit del carnestoltes és simbolitzat per un ninot de palla que arriba triomfant el Dijous Gras i presideix totes les gresques fins el dimecres de cendra en què es crema públicament. El personatge del carnestoltes s'encarrega d'animar la gresca i pren denominacions diferents segons la població. A Gavà es denomina Esparriot.

L’Esparriot gavanenc vesteix una túnica llarga, amb barret de palla tot cosit de picarols Antigament, tot el poble es convertia en una comitiva molt pintoresca presidida per l’Esparriot, que conduia un ase  guarnit i damunt del qual cavalcava un ninot de palla, esfigie del rei Carnestoltes. Darrera l’ase hi anava la parella formada el novençà i la novençana, és a dir, els nuvis. Eren dos fadrins, un dels quals anava vestit de noia. Al seu darrere hi anaven tot un seguit de parelles, com més millor. La gran majoria dels participants anaven disfressats. Tancaven la comitiva el vell i la vella, encarregats de mantenir la broma i la gatzara.

Pompili Massa

Del llibre “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.

EL DIJOUS GRAS, BOTIFARRA MENJARÀS

El Dijous Gras marca el tret de sortida de les festes de Carnaval. El dia d’avui ve marcat per la tradició de menjar botifarra d’ou, truita i coca de llardons amb la finalitat de preparar-se per a l’abstinència de Quaresma.  Antigament, el dia de Dijous Gras, els gavanencs s’aplegaven en una era o pla de muntanya i organitzaven un gran berenar en què petits i grans compartien botifarres i truites. 

 El text que reproduïm a continuació és un extracte del periòdic Brugués de l'any 1969:

“Els dies s’allarguen lentament quan el mes de febrer comença. La Quaresma s’iniciarà aquest mes i uns dies abans tindrem varies commemoracions de caire popular. El dia 5 és el «dijous gras». És tradicional menjar carn i embutits. Qui no recorda les sortides a la muntanya? Tots hem anat d'excursió pels afores de Gavà, amb mestres i companys, quan erem infants i assitíem a escola. Temps inoblidable el de la infantesa! Anàvem fins a Can Tries, la Font del Ferro, Ca n’Amat o Bruguers com si fos anar a un gran viatge. I aquelles convivències també contribuien a educar-nos. Avui les mares segueixen sortint amb els petits, a berenar al bosc si fa bona tarda. I molts col·legis també continuen la tradició. És un costum encara viu, com abans, com sempre”

Periòdic Brugués, 1969

ÀLBUM DE FOTOS. CARNAVAL DE 1935

Tot revisant la col·lecció d’imatges que Pere Alcaraz havia donat al fons fotogràfic de l’Arxiu Municipal, hem trobat aquest acolorit retrat d’estudi fet a Gavà durant la festa de carnaval de l’any 1935.

Aleshores la fotografia era monocroma, el que en diem popularment “en blanc i negre”, i molts estudis oferien la possibilitat d’acolorir la còpia manualment, és a dir, pintar-la amb uns tints dissolts en aigua. 

L’efecte podia anar des d’una cobertura subtil i precisa de la imatge, amb quatre o cinc colors, que arribava a donar un aspecte prou natural, fins a emprar-ne un de sol i mal escampat. El que podem apreciar en aquesta imatge és com “l’artista” va arribar a convertir la fotografia en una veritable pintura.

📷 Autoria desconeguta .Fons Pere Alcaraz. AMG

LA CANDELERA, EL 2 I SANT BLAI, EL 3: ENDIVINA QUIN MES ÉS

Bloc Manelic, 1935. Fons Antoni Tarrida. AMG

La Candelera és el nom popular de la festa cristiana de la Presentació del Senyor, celebrada quaranta dies després de Nadal, el 2 de febrer. Es commemora la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la Mare de Déu, d'acord amb la tradició jueva. Fa uns anys, aquest dia s’anava a l’església a buscar candeles beneïdes,  a les quals s’atribuïa  virtuts protectores. 

La tradició marca el dia d'avui com el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

EN RECORD DEL GAVANENC BALDIRI VENTURA VENTURA

El gavanenc Baldiri Ventura Ventura va morir el 23 de maig de 1944 al camp de treball d’Ebensee, satèl·lit de Mauthausen, a causa d’una brutal pallissa. Tenia 24 anys.

Molts anys després, una altra gavanenca, M. José Peña, simpatitzant de l’Associació d’Amical de Mauthausen, va saber a través de l’Arxiu d’Amical Mauthausen que un jove gavanenc anomenat Baldiri Ventura havia mort al camp d’Ebensse. Un nom i una data: res més. Es va preguntar com podia esvair-se d’aquesta manera el record d’una persona i es va proposar investigar amb l’objectiu de preservar la seva memòria. Va contactar amb tots els Ventura de la guia telefònica, va passejar-se per casals i clubs de jubilats, va trucar a les portes de moltes cases de Gavà preguntant si algú el recordava, però res. Semblava haver caigut definitivament en l’oblit.

Un dia, passejant per Gavà, la Maria José va veure un pagès que era al portal d’una casa i van començar a xerrar. El pagès li va dir que el nom de Baldiri Ventura no li era desconegut i que preguntaria a la família. A través d’ell, va aconseguir un nom i una adreça d’uns parents llunyans d’en Baldiri. Es va entrevistar amb ells, però poca cosa en sabien. La recerca la va portar també a diferents arxius, entre ells al nostre, l’Arxiu Municipal de Gavà. A l’Arxiu vam localitzar el seu expedient de lleva on consta la data de naixement —4 de setembre de 1919—, el nom dels pares —Juan i Madrona—, i l’adreça on vivia —carrer de Sant Nicasi. També vam localitzar un testimoni que el recordava com una persona “alta i forta”, com la seva mare, la Madrona.

La figura d’en Baldiri Ventura Ventura es va perfilant poc a poc, però encara hi ha moltes coses que no sabem d’ell. Quina cara feia? A què es dedicava? Quins van ser els seus ideals polítics? Per què va acabar al camp d’Ebensee? Fent costat a la M. José, seguirem investigant.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

L’ARRIBADA DE L’ELECTRICITAT L’ANY 1909, VA CANVIAR L’ESTIL DE VIDA DELS GAVANENCS

La utilització de l'energia elèctrica a Catalunya es va generalitzar a partir de 1910, quan va ser possible transportar el corrent elèctric a llargues distàncies des de les noves centrals hidràuliques del Pirineu. Però a Gavà, un any abans, l’empresari i terratinent gavanenc Artur Costa Martí va posar en funcionament una fàbrica d’electricitat a la Boada, una finca de la seva propietat: La Electra del Llobregat. L’Electra subministrava energia elèctrica també a Viladecans i Sant Climent. Poc després va vendre l’empresa i la concessió de l’enllumenat públic —setanta-cinc bombetes de deu bugies cadascuna— a Lluís Huguet, que la va explotar fins al 1924, any en què la va vendre a la societat Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A.

Abans de la invenció de l’electricitat la gent s’alçava quan sortia el sol i se n’anava a dormir quan es ponia. A la primavera i l’estiu, quan hi ha més feina al camp, dormien poc i aprofitaven les hores de sol per treballar. A l’hivern  aprofitaven les llargues nits per descansar i dormir totes les hores que l’estiu els prenia. En alguns carrers hi havia fanals de gas i a les cases llums de petroli i espelmes. A partir de la Festa Major de Sant Pere de 1909, que és quan es va inaugurar l’Electra, el poble es va anar omplint de pals i fils i els veïns poc a poc van anar adoptant aquest nou sistema d’enllumenat.

El primer canvi va ser una qüestió pràctica. Disposar de llum als carrers, a les cases, a les tavernes i a les botigues va allargar la jornada. Ja no calia anar a dormir tan aviat i es podia sortir al carrer les nits fosques sense por d’ensopegar amb un carro o una pila de fems. Les botigues, poques encara, ja podien lluir els seus productes als aparadors il·luminats. Aquest procés va ser lent perquè el corrent consumit no es pagava d’acord amb el que es gastava sinó en funció del nombre de bombetes instal·lades. És per aquesta raó que durant un temps encara es van conservar  els llums de petroli i els carburs per anar a les golfes, a l’estable o sortir a l’eixida. L’electrificació de la població va suposar un canvi important en els costums, però també en l’economia i va permetre la instal·lació d’indústries en el municipi (Talleres Roca, Serra y Balet, La Seda, i Hules).

Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

PER SANT ANTONI, A GAVÀ, PEUS DE PORC AMB NAPS

Aquest plat es feia a Gavà el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat,  patró dels animals i dels traginers. La recepta  que us oferim  és de la Maria Rosa Estapé. Ella la va aprendre de la seva sogra, coneguda com la “Pepeta de cal Planas “ i seguint la tradició de la casa, la Maria Rosa la cuina cada any per Sant Antoni. També la podeu trobar al llibre Cuina tradicional de Gavà, editat per efadós.

RECEPTA

Ingredients: 

4 peus de porc, 4 naps, farina, oli i sal.

Per bullir els peus : 1 nap,  1 pastanaga, 1 branca d’api, 1 fulla de llorer,  7 o 8 grans de pebre.

Picada: un gra d’all cru i 3 d’escalivats,  julivert, 1 ceba grossa, 2 tomàquets madurs no gaire grossos,  15/20 ametlles torrades,             una mica de bitxo.

Preparació:

Partiu els peus per la meitat. Saleu-los i poseu-los en una safata amb més sal per sobre. Deixeu-los reposar a la nevera durant tres dies perquè agafin consistència i gust. Esbandiu-los en el moment de cuinar-los. Poseu-los a coure durant dues hores en una olla amb aigua i les verdures, netes i trossejades, el llorer i els grans de pebre. Han de quedar cuits, però amb un punt de consistència. Escorreu-los un cop cuits. Traieu-los l’os llarg. Reserveu mig litre del brou, refredeu-lo i desengreixeu-lo. Un cop freds els peus, enfarineu-los i fregiu-los en una cassola amb oli. Reserveu-los.

Feu la picada en un morter amb els alls, el julivert, les ametlles, la ceba ratllada i els tomàquets nets de llavors i també ratllats. Cal que quedi una pasta mol fina. Poseu la picada en el mateix oli de fregir els peus i deixeu enrossir-la a foc molt lent. Cal fer-la molt a poc a poc perquè quedi ben concentrada. Poseu-hi els peus i cobriu-los just d’aigua. Deixeu-los coure a foc molt lent, que vagin fent xup-xup. Comproveu-ne el punt de sal i, si cal, afegiu-hi brou de bullir els peus en petites llossades. Els naps es bullen sense pelar. Un cop cuits, peleu-los i talleu-los a grills. Enfarineu els grills i fregiu-los. Poseu-los sobre el peus. Coeu-ho tot junt uns cinc minuts amb l’oli de fregir els naps. Els darrers cinc minuts de cocció és millor que siguin al forn.

Bon profit!

ELS REIS MAGS DE PERE ALCARAZ DE L'ANY 1943

"En el año 1943 para el día de Reyes mis padres no podían regalarme nada, ya que no se ganaba ni para comer. Cuando mi madre fue a la panadería de María “la Churra”, que estaba frente a los colegios nuevos,  las madres explicaban lo que les iban a traer los Reyes a sus hijos. Cuando se fueron todas las clientas, la María, la panadera, le preguntó a mi madre qué me traerían a mí, y mi madre le dijo que no me podían traer nada y eso que solo pedía una caja de colores Otelo.  María le dijo a mi madre: “pues tu hijo no se quedará sin Reyes, toma” , y le dió cincuenta pesetas.

Cuando salí del colegio al mediodía, mi madre me dió las cincuenta pesetas y me explicó lo que había pasado. Por la tarde compré la caja de colores, que me costó 42 pesetas. Al día siguiente, fui a devolverle a María las 8 pesetas que me sobraron y me dijo: “¿has comprado los colores que tú querías?”, le dije que sí y me contestó:  “estas 8 pesetas también te las regalan los Reyes”. Nunca podré agradecerle ni olvidar lo que María hizo por mí. 

Cuando estuvieron enfermos su marido, el Lázaro, y ella, cada semana pasaba a visitarlos y hacerles un rato de compañía. Mi agradecimiento fue hasta la muerte, y después de muertos, aún les estoy agradecido y lo estaré hasta morir".

Testimoni de Pere Alcaraz, Gavà, 2011

ÀLBUM DE FOTOS: CIRCULANT PEL CARRER DE MONTFLORIT

 

Un carro circulant, un altre “aparcat”, un carrer sense asfaltar que s’enfila cap a la muntanya, cases baixes... Si encara no ho heu endevinat, es tracta d’una fotografia del carrer Montflorit, entre Sant Lluís i Pi i Margall, feta l’any 1955 per Joan Mitjans.

A partir dels anys cinquanta, la part alta de les Colomeres es va anar urbanitzant amb construccions d’una sola planta i petites dimensions sovint aixecades pels mateixos propietaris que hi treballaven durant els dies festius. Paletes casolans que havien comprat un terreny al barri i que, de mica en mica, i amb l’ajut de familiars i companys s’hi anaren construint la casa.

📷 Autor i Fons de Joan Mitjans Badell. 

📃 Assumpció Gabernet -Arxiu Municipal de Gavà- 

EL CENTRE D'HISTÒRIA US DESITJA BONES FESTES DE NADAL

ARA FA 1010 ANYS QUE EL NOM “GAVÀ” VA APARÈIXER PER PRIMER COP EN UN DOCUMENT

El mes de desembre de l’any 1002, el papa Silvestre II va confirmar al monestir de Sant Cugat del Vallés les esglésies, propietats i rendes que posseïa des que fou fundat, entre elles, un alou a Gavà. Aquesta confirmació quedà reflectida en una  butlla papal que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el document més antic que coneixem on un dia va aparèixer el nom de la nostra població. Mil anys, però, és molt de temps i d’alguna manera havien de deixar la seva petjada. El resultat és que ha arribat fins als nostres dies escapçada. L’atzar ha volgut que just en el tros que hi falta aparegués Gavà.

Afortunadament, però, se’n van fer còpies que es conserven al Cartulari de Sant Cugat del Vallès i és a través d’elles, que podem reconstruir l’original. La còpia de la butlla atorgada pel papa Joan XVIII a l’abat Odó l’any 1007 confirmant totes les terres i privilegis que tenia el monestir és un dels documents als quals ens referíem. La confrontació amb l’anterior ens mostra que són gairebé idèntiques. Els pocs anys de diferència entre les dues fa que la relació de béns confirmats sigui gairebé la mateixa i, per tant, podem admetre que el nom de Gavà ja apareixia a la butlla de 1002 (et ipsum alaudem de Gaiano vel de Sales).

L’any 1023 el papa Benet VIII torna a confirmar les propietats del monestir de Sant Cugat. El nom de Gavà apareix en el mateix passatge de les anteriors butlles, amb una formulació idèntica i amb una grafia de topònim més pròpia de la forma llatina (et ipsum alode de Gevano vel de Sales). 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

COM ES CELEBRAVA LA FESTIVITAT DE SANT NICASI?

"Era costum  que aquell dia s’estrenés vestit i sabates; feia goig veure com petits i grans passejaven ben mudats pels carrer més cèntrics de Gavà. Abans de la Guerra, dos eren els locals que organitzaven el ball de la Festa Major. D’una banda, hi havia el Cafè del Centre, que congregava els sectors d’esquerra, i de l’altra, el Casino, local de l’Ateneu Popular, que donava cabuda a un públic de tendència regionalista. Ambdós espais eren acuradament decorats i encatifats per a l’ocasió i oferien diverses activitats que concloïen amb un ball que s’allargava fins ben entrada la matinada. Per altra banda, en aquestes dates, el Cafè de la Plaza organitzava sessions de cinema i varietés. Durant la dictadura franquista, el Cafè del Centre fou clausurat i se celebrà un únic ball per a tot el poble al Casino.

L’orquestra era l’element imprescindible per animar la vetllada. L’Orquestra Bruach va ser durant molt de temps l’encarregada de fer ballar joves i grans amb els seus pasdobles, valsos, foxtrots, boleros o qualsevol ritme que estigués en voga. Tothom recorda amb certa enyorança el ball de rams: el trompeta executava un so característic amb el seu instrument i els joves corrien davant l’escenari a comprar el ram per a la  noia amb qui ballarien.

L’orquestra solia convidar les parelles d’enamorats a ballar un vals jota sota l’esguard atent de pares, mares i familiars que vigilaven que el noi no s’acostés massa a la noia. Un altre dels balls típics durant la Festa Major era el de la toia, el qual consistia a posar qualsevol objecte a subhasta:  un pastís, un ram de flors o una figureta. El baró que pujava més alt obtenia el privilegi de treure a ballar la jove que ell escollís, a la qual regalava l’objecte comprat, i la resta dels assistents els deixava tota la pista de ball per a ells sols al llarg de la primera cançó. Un altre ball obligat era l’anomenat ball de casats. Teòricament només les parelles casades podien sortir a la pista, encara que també era permès que la mare ballés amb el fill i el pare amb la filla".

Mireia Valentí
Del llibre: L'Abans, editorial efadós, 2002